Amb desconeixement de causa

Carrinclonades XXXVII

2011-10-03T21:51:00.000+02:00

Aquesta carrinclonada té una història, que potser ni tant sols és certa, però que en qualsevol cas està ben trobada.

Diuen que un dia Montserrat Caballé va asistir a un concert de Queen i al final va voler conèixer en Freddie Mercury. Sembla ser que ell va estar a punt de desmaiar-se, però aquell va ser el principi d'una bona amistat.

Des d'aquella trobada van coincidir altres vegades doncs es van reconèixer admiració mútua i d'aquí va nèixer la cançó Barcelona per a la promoció dels Jocs Olímpics i alhora la factura d'un disc en comú. Pel que sembla en Mercury, a part de els compisicions per a el seu grup, una mica d'amagat també compassava altres menes de cançons, no oblidem que al cap i a la fi era un gran músic (almenys a mi m'ho sembla). Un bon dia li va interpretar al piano a la Montserrat Caballé el tema musical d'aquesta cançó i li va dir que era una llàstima doncs no tenia lletra. Diuen que Montserrat Caballé li va donar aquesta lletra que ella tenia sense música. I en va sortir aquesta cançó.

No sé si és veritat, però com deia el meu avi (que molts anys més tard he descobert que no és una frase típica italiana precisament) : Si non e vero, e ben trobato !!!

En mi sueño te vi

Tu luz llegaba de tan lejos

Tu voz penetra en mi

Vibra en ti

Vibra en mi

Suavemente me llevaba a ti

Oí el sonido

Tu voz dulcemente

Me decía: "Ven"

"Ven junto a mi"

Volver a vivir

Saber que mi sueño no está solo. Alienta en ti

Tú y yo cantando los dos

Yo soñaba en ser tu mismo mar, tu mar,

Es puente de unión

De nuestras almas

Vuelan, nos llaman

Al son de eternidad

Ha de tornar la paella ?

2011-09-29T21:11:00.000+02:00

Alerta i que ningú s'espanti !!! No em refereixo a la paella dels dijous. Em refereixo a la paella, paella. La de tota la vida, la de fer paptates fregides i ous ferrats (encara que els dietistes ens ho prohibeixin).

El meu primer record d'una paella, curiosament no és el d'una paella de fregir, el meu primer record és el del meu pare amb un tornavís i un martell foradant el cul d'una paella vella i ronyosa i quan va acabar va dir:

- I ara, ja podem fer castanyes !!!

La resta de les paelles que hi havia a casa eren d'un tó negrós i amb una aparença no massa glamurosa i el mànec de color vermell. Un bon dia la meva mare, venint suposo de El Corte Inglés, va mostrar a tota la comunitat familiar les noves paellas que acabava de comprar.

- En diuen de teflon i es veu que no s'hi enganxa res !!! - va exclamar triomfal.

I han passat els anys i hem cuinat amb paelles de teflon, hem comprat estris de fusta per no fer-les malbé (darrerament de silicona) i hem comprobat una i mil vegades que realment no s'hi enganxa res.

Però des de fa un temps, estudis no sé si massa científics ni rigorossos, però cada vegada més en boga, ens alerten del perill del teflon. Diuen que les partícules que van deixant les paelles al menjar ajuden a la proliferació del càncer.

I de cop i volta ens espantem tots ( jo no gaire, però em pregunto si serà veritat...)

Fins que ha arribat el dia de canviar les paelles, per què el teflon tard o d'hora deixa de tenir el seu efecte antiadherent i començo a socarrimar enlloc de fregir.

Em dirigeixo a la botiga de rigor i em miro amb recel les paelles de teflon, em fan mala espina i pregunto al dependent :

- Hi ha alguna cosa que no sigui teflon i que no s'hi enganxi tot ?

El dependent somriu ( a mi em sembla que amb malícia ) i em respon :

- I tant !!! Ara tenim les paelles amb recobriment ceràmic, absolutament segures i innòcues per a la salut. Pensi que el teflon, mica en mica està condemnat a desaparèixer.

Mira que bé - penso jo - ja no cal que pateixi per agafar un càncer per culpa d'una paella.

- I quan valen ?

L'home em respon amb la boca petita però amb un preu astronòmic. Al mateix instant m'adono que si compro les paelles amb recobriment ceràmic estaré molt de temps sense poder comprar res per possar-hi a dins. Li demano perdó al dependent amb l'excusa que tinc l'olla al foc i surto de la botiga amb el melic encongit.

Camino cap a casa, amb les mans a la butxaca i pensant que no tornaré a menjar ous ferrats en molt de temps, quan de sobte paso pel davant d'una ferreteria d'aquelles de tota la vida, amb els venedors amb bata blava i mostrador de color verd xiclet, i veig que a l'aparador tenen paelles com les de la meva mare (però gens atrotinades). Brillen amb llum pròpia i fins i tot tenen el mànec vermell, com les de tota la vida !!!

Entro i demano el preu.

- Quatre euros amb cinquanta,la grossa, la petita no arriba a tres.

Gairebé m'emociono i en compro dues.

Arribo a casa i tal com m'ha dit el venedor les poso al foc amb aigua i la deixo bullir amb alegria. Les esbandeixo, les eixugo i hi poso un rajolí d'oli per què no es rovellin.

Ara ja no pateixo per que es ratllin, les puc netejar amb un fregall d'acer inoxidable i no passa res. I ja puc tornar a fregir, arrebossar i coure tot el que em dona la gana.

I es que a vegades per anar endavant, caldria que mirèssim endarrera.

La paella de tota la vida ha tornat !!!

Els neutrins i Albert Einstein

2011-09-24T21:45:00.000+02:00

Fa un parell de dies que sento parlar dels neutrins i de la teoria de la relativitat d'Albert Einstein. Em dona la sensació que els científics estant més emocionats per poder dur la contraria a l'amic Einstein que no pas del seu descobriment.

Ara diuen que els neutrins van més ràpids que la llum (al cap i a la fi una fotesa doncs tinc entés que parlen de 300.006 Km/segon contra 300.000 Km/segon) acollint-se a una prova feta en una distància de poc més de 750 Km.

Primer, amb quin rellotge ho han mesurat ? Han fet servir el mateix rellotge que Einstein ?

Segon, per què no ho han fet amb una distancia més llarga ? Que potser tenen por de que els neutrins es cansin i arribin més tard que la llum ?

I tercer i fonamental de totes totes. M'ha arribat de bona font que els neutrins abans d'emprendre el seu minúscul viatge van ser tractats amb un combinat de bífidus i prunes verdes. I de tothom es sabut que el mal de ventre és més ràpid que l'electricitat, si tens un recargolí intestinal sobtat no tens temps ni d'obrir el llum i ja t'has cagat a sobre.

Per tant jo continuo creient que tal com deia l'Albert (permeteu-me la confiança) que tot és relatiu, fins i tot la velocitat dels neutrins.

Un país, tres comarques, sis municipis i dotze cases

2011-09-12T21:18:00.002+02:00

Una manera força ridícula de classificar les persones seria les que sempre viuen a la mateixa casa i les que no. He de reconèixer que no seria gens científic ni esclaridor de res, però si que podriem fer dos grans grups, i deixar un apartat pels que no tenen casa. Però no vull entrar pas ara en una polèmica social ni res que se li assembli.

De fet el que vull parlar és de la meva tendència nómada o transhumant, tot depen de com es miri. I potser la gracia que jo hi trobo, en el meu cas, és haver portat una trajectòria prou dinàmica, però gens quilomètrica. M'explicaré.

Sempre he viscut al mateix país, aquell que és tant petit que desde el campanar és pot veure el campanar veí (Martí i Pol i Guardiola dixit). Malgrat haver-vi comarques per donar i per vendre, jo m'he limitat a només tres, "a saber" (que dirien els qui no estan amb la immerssió lingüística) : Barcelonès, Vallès Oriental i Osona. Totes i cadascuna amb les seves virtuds i els seus defectes.

En quan als municipis n'he tastat sis fins al moment, alguns reiteradament i en diferents èpoques. He fet com si diguèssim "un roda el món i torna al Born" però en un estil sincopat. Barcelona, Castellterçol, Sant Feliu de Codines, La Garriga, Mollet del Vallès i Vic. Us en podria parlar molt de cadascun d'ells, bé i malament, però ara no és el cas.

I finalment per acabar d'explicar el meu instint nómada us diré que he viscut en dotze cases diferents. Una dotzena no està gens malament, i és un número bonic que serveix per exemple per comptar els ous i els botons.

Com us podeu imaginar dotze cases representen un munt de claus, de canvis d'adreça, de canvis d'oficina de "la caixa", empadronaments amunt i avall, veins nous i aparcaments fàcils o complexes, noves botiques i bars (és molt important "ser client" d'aquests establiments) i sobretot caixes, centenars de caixes de cartró plenes d'andròmines i mals endreços que ens van persseguint allà on anem.

Després de cada canvi, sempre he dit :

- A veure si aquesta és la casa definitiva !!! - però no me'n surto, en qualsevol moment de distracció ja em trobo altra vegada pagant fiances i signant contractes. També té el seu mèrit aconsseguir viure en tantes cases i que cap hagi estat mai teva.

En fi, com anava dient, a veure si aquesta serà la definitiva, però la veritat és que penso en el futur (ja sé que està mal fet, però és inevitable) i la veritat es que no em veig a les meves velleses vivint en la casa que visc ara mateix.

És clar que tampoc no he tingut mai aquest pensament en cap de les cases que he viscut. Potser sóc un desarrelat, un desarrapat o un deselquesigui, el cas és que la propera casa serà la número tretze i sense ser supersticiós, penso que potser hauré d'anar alerta.

P.D. - Sort que no vaig nèixer a Set Cases....el poble se m'hauria fet petit ;-)

Després de segar.............

2011-09-05T21:45:00.000+02:00

Com gairebé sap tothom, els pagesos primer llauren el camp, després planten i quan la collita està al seu punt, seguen.

Amb el pas dels anys crec que la feina de segar ha canviat molt, com gairebé tot. Abans es segava a mà i els pagesos s'esllomaven sota el sol. Després van arribar les segadores mecàniques i més endavant unes altres que fins i tot, a mida que segaven anaven separant el gra de la palla i feien unes boniques bales de palla tetraèdriques que apilaven ordenadament com si fòssin gegantines peces d'un Exin Castillos ecològic.

D'uns anys cap aquí aquestes bales de palla costen de trobar i sovint ens troben els camps plens d'una mena de cilindres gegantins, que possant-hi una mica d'imaginació podrien ser immenses fitxes de parxís.

I sovint els qui no som de pagès ens ho mirem amb un posat entre fascinació i expectació, meravellats del que son capaços de fer els pagesos amb un munt de palla i una màquina.

Ja fa dies que al vell mig de la plana d'Osona, un enginyòs pagès fins i tot ens ha indicat quina ha de ser la nostra exclamació quan ens aturem al davant de la feina ben feta. I no podem evitar exclamar......

Carrinclonades XXXVI

2011-07-03T21:21:00.001+02:00

És una d'aquelles cançons que a vegades et ve degust cantar-li a algú que la vulgui escoltar. És una d'aquelles cançons que a vegades et ve degust sentir i que te la canti algú.

Tinc un clavell per tu (per què un dia em van dir : A tothom li agrada que li regalin flors!! - i és fàcil que sigui veritat).

Tinc un clavell per tu,

que m’han dit que tens pena al cor,
i tristesa als ulls.
Jo només passava, ni sé on anava, però penso que...

Tinc un clavell per tu,
si és que tens el cor malalt d’amor,
o el cap malalt de món,
o et sembla tan difícil veure una finestra. I tanmateix...

Au! Vinga, amunt, amunt.
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.

Tinc un clavell per tu,
sé que potser em poso on no puc,
però un somriure teu
em faria un sant amb la feina acabada. I és així que...

Tinc un clavell per tu.
Apa! Pren-lo, doncs.
Per què esperar més,
mira que el temps passa. I tanmateix...

Au! Vinga...
Tens un clavell per mi,
que a voltes tinc pena al cor
i tristesa als ulls
i em sembla tan difícil un poc de llum.

Au! Vinga...

Poesia visual

2011-06-27T21:27:00.001+02:00

Ara de ben segur que no és el moment de descobrir ni de discutir qui va ser en Joan Brossa.

A hores d'ara ja deu estar tot escrit, a favor o en contra, el referent a la seva obra i la seva personalitat. Quan un artista mort, sovint el valor de la seva obra augmenta geomètricament al temps que fa que és mort. Potser ens aferrem al sentiment, totalment fals, de que el seu llegat son obres úniques. Crec que és tant senzill com entendre que totes les obres son úniques, tant si l'autor és viu o és mort, tant si és conegut com anònim, tant si gaudeix d'una merescuda o no fama i prestigi com si forma part de l'infinit de la mediocritat.

I en Joan Brossa no n'és una excepció, ni tant sols l'excepció que podria confirmar la regla. En Joan Brossa era tant únic com ho podem ser qualsevol de tots nosaltres. I no amb això li vull treure cap mèrit, més aviat al contrari.

Les seves poesies, sovint tant belles com incompreses formen part d'un univers que es va anar creant al seu voltant i que ell mateix es va cuidar de desmitificar "inventant" la poesia visual i altres instal.lacions pròpiament dites.

Deu fer més o menys un any, passejant per Girona (ciutat immortal, cosa que no poden dir els seus habitants) em vaig trobar cara a cara amb una bonica i desmillorada alhora, bústia d'aquestes que fan ara per llençar les deixalles. Per si un cas li vaig fer una foto i vaig pensar:

- Si no ho ha fet en Brossa, de ben segur que li hauria agradat fer-ho ell mateix.

I vet aquí la foto :

4.999.999 aturats

2011-06-11T22:16:00.000+02:00

És el que en podriem dir OT la gala final.

I és cert que ja fa gairebé un any que vaig començar el procés d'eliminatòries d'OT. La veritat és que no sé a quantes gales he hagut d'assitir, calculo que aproximadament un centenar de currículums enviats. Potser només 10 o 12 de contestats i cap de superat.

En aquest llarg recorregut per la recerca d'una plaça a la gran final, he vist de tot.

He vist ofertes de fundacions depenents de la Generalitat de Catalunya que ofereixen feines en semi esclavitud i que et demanen explícitament que treballis 5 mesos en negre i cobrant igualment de l'atur (no diré el nom de la fundació, per què en cas de mal rotllo seria la seva paraula contra la meva).

He fet un curs de selecció/formació d'una setmana, pagant jo els despalçaments i els àpats corresponents i encara espero que em diguin si he estat seleccionat o no ( el curs va ser al febrer...). L'empresa és una de les més poderoses companyies elèctriques del país, però que tracta tant malament a la gent que vol treballar amb ells com als clients. La metodologia que ens van ensenyar era pseudomafiosa de cara al client/consumidor.

Han desestimat la meva candidatura (ara en diuen així) per ser massa gran, per no saber anglés ( per atendre clients als Vallès, que com tothom sap l'anglès és la llengua més utilitzada), per no tenir llicenciatures ni màsters ni altres "mariconades" ( i no per dir això em considereu homòfob).

De res han servit 31 anys d'experiència al món laboral, pel que sembla hauria de fer uns cursos de capacitació i obtenir uns certificats, em sembla que en diuen TIC, però no n'estic segur, per a demostrar que sé fer el que sé fer i que he estat 31 anys aprenent i fent'ho.

Una companyia d'assegurances ( de les grans, d'aquestes que ho assegurent tot i tot) també ofereix treballar en "negre" i pel que he sabut es veu que a més és legal, però després d'un exàmen al davant d'un ordinador durant 20 minuts, l'ordinador va decidir que el meu perfil no era adecuat....Segur que no li debia mostrar el meu millor perfil.

Finalment decideixo posar tota la carn a la graella i em plantejo que ja que es veu que ningú no té feina per mi, jo mateix em donaré feina a mi.

Arrisco tots els meus estalvis, decideixo plomar l'atur que em queda d'una tacada i llegeixo als vidres d'un banc que tenen els famosísims prèstecs ICO per a emprenedors i creació de llocs de treball. I és cert. Només has de dur un avalador que d'alguna manera molt fefaent posi al damunt de la taula la mateixa quantitat de diners que els demanes a ells. És a dir que només ajuden a qui ja té els diners o troba algun bon samarità que se la jugui per ell. No deixa de ser una curiosa manera de fomentar la creació de llocs de treball......

I enmig de tota aquesta muntanya (anava a posar de merda, però no ho poso, només ho penso) apareix un oasi en el desert. Les oficines de la Generalitat del Pla Inicia.

És realment l'únic lloc que he trobat on realment t'escolten, t'asssessoren et dirigeixen i t'ajuden. T'acompanyen i et supervisen per què siguis capaç d'emprendre el vol. Jo he tingut la sort de trobar una persona en una d'aquestes oficines que sempre ha estat en tot moment al meu costat. I ja sé que al cap i a la fi només està fent la seva feina, però continua sorprenent trobar algú que faci i a més bé, la seva feina a l'administració.

I després de tot això, avui he pogut com es diu popularment, pujar la persiana del meu propi negoci i ara només em queda que comfiar en mi mateix i en que l'hagi encertada en aquesta aposta personal.

Quan sentiu que diguin que l'atur en el més de juny ha baixat en una persona, penseu en mi. Ara ja només en deuen quedar 4.999.999..........

I que la força ens acompanyi a tots plegats.

Carrinclonades XXXV

2011-05-09T19:53:00.000+02:00

La cançó té tots els ingredients per a ser carrinclona per ella mateixa, però afegida, crec que encertadament, en la melindrosa i ensucrada pel.lícula Notting Hill guanya molt.

Si bé els actors no son els meus ídols, reconec que a la pel-lícula donent bastant la talla, entenc pel paper que se'ls demanava.

Argument i desenvolupament de la història amb tots els ets i uts per a ser una carrinclonada major.

I encara m'emociono quan recordo les escenes finals de la pel.lícula....

El llibre que no està escrit...

2011-05-06T18:25:00.000+02:00

Doncs si. Resulta que una colla de persones (anava a possar arreplegats, però no he gosat) han tingut el valor i la barra, tot s'ha de dir, de publicar un llibre que resulta que per poder-lo llegir te l'has d'escriure tu mateix.

El que sentiu i llegiu ara mateix. Pel que vaig veure a la presentació una colla d'enigmistes i enigmistesses, gent amb poca feina pel que es veu, han recollit, triat, garbellat i ordenat més de 1000 enigmes verbals i els han imprés en un llibre que has d'omplir tu mateix (recomanen que amb llapis, per poder esborrar les respostes i tornar a aprofitar el llibre, els catalans som així) i embolica que fa fort.

I encara hi ha més, resulta que la majoria d'autors o coautors com ells van demostrar que els agradava anomenar-se, resulta que ni tant sols son gent de lletres (publicistes, empleats de banca, biòlegs o químics (ara no n'estic segur) i altres individuus pseudonumèrics).

Pel que sembla tot va començar instigat per l'inefable Màrius Serra i els seus Enigmàrius, que jo segueixo gairebé des de el primer dia i que encara no he guanyat mai el pla d'estalvi de 100 € que ofereixen de premi ( cosa que em fa sospitar de la netedat del concurs. Ai!!! Si ho sabés en Mourinho és fàcil que que preguntés per què).

I resulta que a més han fet un grup de Facebook (mira que es difícil d'escriure amb lo senzill que seria dir-ne feisbuc) i de tant en tant fan trobades, potser en l'intimitat potser en la il.legalitat, no està massa clar encara.

I per posar-hi la cirereta, resulta que en aquest grupúscol pseudoclandestí també hi ha infiltrats d'una altra facció hiperrevolucionaria anomenada Relataires en català (on casualment també estic mini embolicat).

Arribat a aquest punt i avergoniyt-me de la meva exposició només puc dir a tota aquesta gent :

VOSALTRES LES TENIU TOTES, de 7 lletres....

_ _ _ _ _ _ _

La mona

2011-04-28T20:20:00.000+02:00

Una de les atribucions més fonamentals de qualsevol padrí és fer la mona. La veritat sigui dita, és molt important saber fer la mona en tots els sentits, situacions i estats d'ànim personal.

Fer la mona va molt més enllà dels compromisos adquirits al davant dels pares del fiol ( i entenguem també la paraula compromís en tots els sentits possibles). Fer la mona és més important que educar la criatura ( això ja ho faran, si poden els pares i els mestres), fer la mona passa per damunt de tenir cura de l'infant en cas de (Déu no ho vulgui) la falta sobtada dels pares. En aquest cas si que podem atendre la temporalitat de fer de "cangur" en determinats moments, sense que això crei jurisprudència ni obligacions a llarg termini.

Fer la mona, crec, que és la màxima expressió de la tasca del padrí. I per això proclamo que potser caldria canviar la denominació popular de "El dia de la mona" (encara que crec que oficialment es diu Dilluns de Paqua) per el coherent nom de "El dia del padrí".

Un padrí amb tots els ets i uts (ja sabem que hi ha padrins que més valdria que no ho fossin, o que millor no haguessin agafat el "compromís") ha de fer la mona. La mona hauria de ser la seva motivació per tirar endavant i un cop feta, començar a pensar en la de l'any que ve.

Potser caldria fer una Associació de padrins per a planificar accions conjuntes, seria necessari que hi hagués una ONG anomenada per exemple Padrins sense fronteres, per a recolzar els padrins ssense massa recursos ( o gens).

Seria bo que a cada poble i a cada ciutat hi hagués un monumnet al padrí desconegut. També caldria que es fessin convecions, fires i simpòsiums per a padrins professionals o de llarg recorregut. No seria de cap manera descabellat fer un carnet de padrí on constèssin les mones que s'han fet i que es donèssin una mena de plaques commemoratives per exemple per cada 5 monades portades a terme. Si tot això va endavant, que estic segur que hi anirà, proposaré als diaris que organitzin el concurs del padrí català de l'any, i que el premi es doni en un sopar ple de rics, famosos i cagamandúrries declarant que ells també han votat al guanyador.

I es que és evident que encara que el padrí es vesteixi de mona, padrí es queda (la frase em sembla que no era ben bé així...)

Carrinclonades XXXIV

2011-04-21T20:33:00.002+02:00

Permeteu-me un pas enrera en el temps i anem fins al començament dels anys 80. En aquella època jo escoltava compulsivament aquesta cançó i la tristesa que traspua em donava esperança. Estava segur de que esperar valia la pena, potser per alló que diuen que el millor està per venir.

Han passat més de trenta anys, amb els seus corresponents alts i baixos, i ara em sembla que efectivament el millor està per venir. I tinc la sensació de que no em caldrà esperar gaire més. A veure si és veritat...

I ara, remenant per aquest youtubes del món a més he descobert que la lletra és de Pau Riba (encara que sembli mentida, cada dia s'aprén alguna cosa).

Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tornar altre cop a començar
quan s'espera que en el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar!

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va.
I es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes i esperes i esperes
vols demà però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les lentes tardes
perquè sents el teu cor ensopit
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!

21 anys més tard.....

2011-03-23T19:49:00.000+01:00

Fa quatre dies em vaig adonar que tenia un quadre que em van regalar fa 21 anys. De fet me'n vaig adonar per què el vaig despenjar i vaig mirar al darrera.

19 de març del 1990.

Caram, com passa al temps ! - vaig pensar.

No se li pot negar la frescor i l'espontaneitat. Reflexa fidelment la llibertat de pensament de l'autor, com es pot veure en els traços decidits i anàrquics alhora. Els color son vius i desenfadats, lluny de qualsevol tendència, i llisquen per la tela en un aparent caos clarament estètic.

Tot això sens dubte no deu ser res més que el millor reflex de la personalitat de l'autor i de la vitalitat transmesa a la tela en el seu moment.

L'autor es el meu fill i el va pintar quan tenia tres anys. Mai no he sabut si el tinc penjat del dret o de l'inrevés, però a mi tan me fa. A mi m'agrada.

Carrinclonades XXXIII

2011-02-14T20:23:00.000+01:00

Avui us proposo l'encontre entre dos dels grans, U2 i BB King (aquest és gran en tots els sentits), si a més hi afegim la força del directe i una lletra carrinclona per què si, ja tenim tots els ingredients per a posar-nos la "gallina de piel".

"Love rescue me" que deu voler dir alguna cosa semblant a : Amor ajuda'm.

Espero que us agradi

Sorpresa

2011-02-09T19:23:00.001+01:00

Una de les coses que caracteritza el meu bloc es que funciona com molt bé va dir l'amic SM, a batzegades. Una altra, i sens dubte a consecuencia de la primera, és que el número de seguidors és més aviat modesta. També he de dir però que tots i cadascun d'ells son grans persones i millors seguidors de blocs.

Doncs parlant dels seguidors també he de dir que sovint els que s'han anat afegint son amics, coneguts o saludats o persones inquietes dins d'aquest univers. Sovint quan veig que algú s'hi afegeix, cosa que no passa gaire sovint, m'entretinc en veure qui és i quina mena de bloc fa, aleshores per gentilesa, solidaritat i agraiment jo em faig seguider del seu bloc. I així suposo que deuen funcionar aquestes coses.

La sorpresa la vaig tenir fa uns dies quan vaig veure que se m'havia afegit un nou seguidor i al mirar qui era, el nom ja em va semblar estrany, (takatugu aoki) va resultar que era d'algú del Japó (o aixó diu al seu perfil) i remena una colla de blocs que a més de no tenir res a veure amb el meu em van sorprendre.

I és que això d'escriure un bloc no deixa de sorprendre'm, a batzegades, però em sorpren.

Carrinclonades XXXII

2011-01-25T18:14:00.001+01:00

Sempre he dit i ho mantic que les cançons en directe m'agraden més i m'emocionen més. En aquest cas us porto un dels reis indiscutibles de la cançó italiana que té totes les característiques per anomenar-lo i distingir-lo entre els carrinclons d'or del segle XX.

Eros Ramazzotti. I no cal dir res més.

Se Bastasse Una Canzone - Eros Roma Live

Si hagués prou amb una bonica cançó perquè plogués amor
es podria cantar un milió de vegades... un milió de vegades.

Ni hauria prou, ni hauria prou

No seria necessari aprendre a estimar més.
Si hagués prou amb una veritable cançó per convencer
als altres es podria cantar més fort, si fos així no es tindria
que lluitar per escoltar-la encara més.

Si hagués prou amb una bona cançó per donar la mà,
la podríem trobar en el cor sense anar massa lluny.

Ni hauria prou, ni hauria prou.

No hauria necessitat de demanar caritat.
Dedicat a tots aquells que estàn fora del camí ( abandonats )
Dedicat a tots aquells que no tenen res
Dedicat a tots aquells que estan esperant
Dedicat a tots aquells que encara continuen somiant i
per això estan sempre sols.

Si hagués prou amb una gran cançó per parlar de pau
podríem cridar el seu nom ajuntant una veu, una altra
i una altra fins que fos d´un sol color, més viu que mai.

Dedicat a tots aquells que han provat d´inventar una cançó
per canviar.
Dedicat a tots aquells que estan esperant.
Dedicat a tots aquells que el temps els hi ha quedat dintre,
en buscat cada sensació i han volgut que fos així
que fos així...que fos així.

P.D. - Traducció al català feta i cedida gentilment per M.A.
Gracies.

El local

2011-01-20T19:54:00.000+01:00

No fa gaires dies vaig descobrir una nova (nova, potser per a mi) alternativa a l'etern problema generacional entre pares i fills.

El problema entre les activitats desitjades pels fills i la disponibilitat casolana de les famílies, sovint crea una mena de fractura generacional de difícil solució. (Quan escric aquestes coses sembla que hi entengui alguna cosa...).

Per exemple, és fàcil que la música que agrada als fills no sigui la preferida pels pares, ni els programes de televisió, ni els horaris, ni tant sols determinats costums i/o actituds. Quan apareix el conflicte, sovint apareix al mateix temps la figura paterna que la majoria de vegades fa valer el seu vot de qualitat i decideix que al menjador de casa SEVA no s'escolta música de xim pum xim pum fins a les tres de la matinada, ni es posen els peus al damunt del sofà, ni es miren pel.lícules a altes hores de la matinada o no es tenen determinats animals de companyia.

Em sembla que algun d'aquests conflictes tots l'hem viscut alguna vegada ( i si no l'heu viscut és que hi ha alguna cosa que no funciona, o els vostres pares us ho han consentit tot o vosaltres sou uns gamarusus).

Doncs he conegut una persona, que en l'actualitat te 20 anys i que ha resolt aquest problema de la següent manera :

EL LOCAL

Amb un grup d'amics (crec que ratllen la vintena) han llogat un local per a desenvolupar les seves activitats de risc familiar sense haver-se de barallar amb l'estament tutorial establert.

I com que soc un tafaner li vaig demanar de visitar EL LOCAL per tenir-ne una percepció més real del que m'explicava.

EL LOCAL, és a uns baixos d'un bloc de pisos qualsevol. La seva situació i estat segurament el feien onviable per a una activitat comercial i el propietari va accedir a llogar-lo a un grup de joves. El mobiliari és fruit del reciclatge i la recerca pura i dura del carrer. Hi ha diversos sofàs, tauletes, cadires i alguna estanteria amb uns mínims de dignitat. També tenen una nevera (recollida de l'abandonament en una cantonada qualsevol) que fa la seva feina. Una pantalla de televisió ocupa la presidencia de la sala i l'acompanya un DVD i alguna mena de consola d'aquestes que jo ja sóc massa gran per entendre i/o pronunciar el seu nom ( digueu-ne WII, X-BOX o Play Station). En una sala adjunta hi ha un fabulòs Scalextric (dels de tota la vida) i en una tercera sala, el meu amic m'anuncia que entrem a la sala dels animalets.

Entren en una estança absolutament humida i càlida que acumula una quantitat de terraris que jo no havia vist ni a una botiga d'animals exòtics. Començo a tafanejar i veig tota mena de llargandaixos i dragons, un camaleó, un escorpí i dins d'un espei llòbreg, m'assegura que hi ha una taràntula peluda, però que no es deixa veure massa. Em comenta entristit que fa pocs dies se'ls va morir la serp, pel que em diu una boa que no es va acabar d'adaptar.

Faig unes quantes fotos fascinat pel que estava veient i encara abans de sortir em vaig fixar en un tronat acuari amb dos peixos amb cara de pocs amics. I el meu amic em va dir :

- No hi possis la mà, que son dues piranyes i tenen bastanta mala llet...

En referència al funcionament, ja us he dit que el lloguer el paguen entre tots i quan marxàvem em va comentar que el "servei" de neteja el feien per torns rotatoris entre tots els usuaris de EL LOCAL.

Em va semblar una bona manera de fer el que els dona la gana, quan els dona la gana i sense haver de barallar-se amb ningú.

La meva enhorabona per la iniciativa.

Aquí teniu un dels habitants dels terraris. A mida que arregli les fotos us en mostraré alguns més.

Carrinclonades XXXI (Fi de festes.................)

2011-01-10T21:03:00.002+01:00

Aprofitant que la marató gastronòmicofestiva sembla que ja ha arribat a la seva fi (com a mínim per a l'etapa 2010/11), començo l'any amb una carrinclonada manllevada d'una pel.lícula que em va recomanar una amiga fa bastant de temps i que trobo que pot il.lustrar amb certa dignitat l'actual esperit nadalenc.

Crec que és fascinant l'estil del cantant, a la pel.lícula representa una vella estrella del rock en decadència que sosté uns diàlegs fabulosos, interpretat per Bill Nighy. La coreografia amb les voluptuoses "mamàs Noels" la trobo sincerament divertida.

I per acabar, només desitjar-vos a tots plegats que comencem aquest any amb una mica de sentit de l'humor que em sembla que ens farà falta.

Sort i salut per a tots !

Carrinclonades XXX

2010-12-22T19:43:00.000+01:00

Per desmitificar una mica o del tot aquestes dates us adjunto una bonica nadala en català (i el que digui el Tribunal Constitucional ens ho passarem pels dallonsis) que espero que trobeu tant "friki" com jo.

I que la força ens acompanyi !

Carrer curiós per que si....

2010-12-14T19:38:00.000+01:00

Malgrat que sempre he mantingut que sóc fill d'Horta, potser ha arribat l'hora de desmentir-ho. De ben segur que no té cap importància ni li interessa a ningú, però el fet d'emetre desmentiments és una manera com una altre de fer-se l'interessant....

Pel que sembla es veu que físicament sóc fill de la meva mare, cosa que crec a ulls clucs sense cap mena de dubte (una altra cosa seria saber del cert qui és la meva mare, però ara no ho posaré en dubte doncs perillaria la meva integritat física greuement).

I referent al lloc geogràfic del naixement, malgrat dir una i mil vegades (potser no tantes) que sóc d'Horta, que vaig neixer a Horta i/o qualsevol altra forma reivindicativa de la petita (potser mínima) pàtria, he de reconeixer que vaig neixer al carrer Aragó a la ciutat de Barcelona (no recordo a quin número), en una mena de clínica privada d'una mútua i que ara l'edifici pertant a aquesta entitat bancaria que s'entesta dia rera dia en parlar (però que gairebé mai no escolta).

Tot això serveixi de preambul a un comentari que precisament no té res a veure amb tot el que acabo d'explicar.

A la ex-vila d'Horta hi ha un curiós carrer que en els eu moment i per algun potser obscur i lasciu motiu, va ser anomenat de la següent manera :

BAIXADA DE LA COMBINACIÓ.

Ja veus quina gràcia !.

He buscat per tot el barri sense cap mena d'éxit algun carrer referent als calçotets (pujats o baixats, tant li és), però no n´he trobat cap. Per tant, reclamo, reivindico i potser exigeixo (ja m'ho pensaré) un carrer dedicat a la roba interior masculina per tal d'alleujar el greuge comparatiu i absolutament masclista que han de suportar les hortenques dones (netes, polides i endreçades) que dia rera dia sembla ser que s'han d'abaixar les calces quan passen per aquest carrer !

Carrinclonades XXIX

2010-11-26T19:57:00.001+01:00

Gairebé acabo el mes de novembre i començo l'hivern anticipat amb una cançó del, potser, nou "enfant terrible" del jazz.

És un noiet despentinat, desgarbat i gairebé políticament incorrecte que te una certa gracia (almenys jo li trobo) a l'hora d'interpretar les cançons. Toca el piano d'una manera força personal i particular, canta d'una forma molt curiosa i passeja per aquests escenaris del món la seva imatge d'adolescent trapella i malcriat que sovint ens atrau a les persones.

What A Difference A Day Mad

Així és diu la cançó i a sota trobareu un simulacre de traducció per a qui li interessi.

Si el dia comença amb tu, és alegria i llum,
Vint-i-quatre hores fetes de vida plena,
Un càlid sol i una lluna serena,
Que sadollen el cel que no es consum.

I torno a l'abraçada i al bes deixats al matí
Just en descloure els ulls, i sóc bressol
Per al teu somni, que encara segueix l'estol
D'ocells que allibero per a tu, oferts al destí.

Si el dia comença amb tu, és llum i alegria,
Vint-i-quatre hores guardades dins del pit
Perquè acompanyin el meu batec estremit

Per haver-te retrobat en començar el dia
Com si el somni sabés esdevenir real,
Com si la rutina no existís en el teu esguard paternal.

Avui actua a Barcelona, però potser és una mica just per si hi voleu anar....

Ho sento.

Recomanació (ep!!! si voleu...)

2010-11-11T20:28:00.001+01:00

Sovint em costa recomanar res a ningú doncs penso que també massa sovint el meu entusiasme o decepció pot influir en l'opinió dels altres (això deu formar part de la meva vanitat malentesa probablement).

Però no fa gaires dies em van regalar un llibre i després de llegir-lo el voldria recomanar.

El llibre l'ha escrit un tal Mathias Malzieu (que he de reconèixer no saber ni de la seva existència en aquest món) i porta per títol "La mecànica del cor".

És una història fantàstica en tots els sentits, tant per l'argument com per la qualificació literària. Parteix d'un començament força tenebrós i es desenvolupa d'una forma molt desenfadada colpejant pàgina rera pàgina tota mena de sentiments.

M'he promés a mi mateix tornar-lo a llegir (cosa que no faig gairebé mai) per a poder tornar a gaudir-lo.

Us deixo una frase a mode de tast per què us feu una idea (vaga i lleugera) del que us hi podeu trobar a dins :

"Per continuar amb vida, cada matí hauré de donar corda al meu cor. Si no , podria adormir-me per sempre."

Espero que us agradi...

Carrinclonades XXVIII

2010-11-07T21:39:00.001+01:00

Fa molts anys, un bon amic em va fer descobrir aquest cantant lleig i despentinat que es diu Rod Stewart. Vam escoltar un disc grabat en directe (mireu si fa anys que el disc era de vinil...) i aquesta cançó, malgrat que no sabia que deia, em va emocionar.

Ara vindria tot alló dels mocs i les llàgrimes que tots ja sabem i que no cal repetir. El títol de la cançò, I don't wanna talk about it, ve a dir alguna cosa semblant a : No vull parlar d'això.

Però curiosament en parla.....

He fet una traducció una mica barroera i maldestre, però això és més o menys el que ens ve a dir :

Puc dir pels teus ulls
Que probablement
has estat plorant per sempre,
I les estrelles al cel
no signifiquen res per a tu,
Són un mirall
No vull parlar d'això,
de com vas trencar el meu cor
Si em quedo aquí només una mica més de temps
Si em quedo aquí
Escoltaràs al meu cor?

Si em quedo tot sol,
S'amagaran les ombres
el color del meu cor?
Blau per les llàgrimes,
negre pels temors de la nit.
Les estrelles al cel
no signifiquen res per a tu,
Són un mirall
No vull parlar d'això,
de com vas trencar el meu cor
Si em quedo aquí només una mica més de temps
Si em quedo aquí
Escoltaràs al meu cor?
No vull parlar d'això,
de com vas trencar el meu vell cor

Si em quedo aquí només una mica més de temps
Si em quedo aquí
Escoltaràs al meu cor?
El meu cor

Crec que està bé escoltar-nos el cor de tant en tant.

Si tornés a néixer........

2010-10-05T20:49:00.000+02:00

L'altre dia en una sobretaula com tantes d'altres va sortir el sofert i concorregut tema de que m'agradaria ser si tornés a néixer...

De fet la conversa va girar gairebé exclusivament en referència a la possibilitat de tornar a néixer home o dona. I com és evident els arguments en favor o en contra d'una o altre opció van girar al voltant dels tòpics inexcusables de quan ens endinssem per aquests averanys. Que si el penis és molt pràctic (sobretot per fer pipí), que si tenir la regla és un rotllo, que si els homes som uns frescos, que si les dones son més inteligents...

I així es va anar desenvolupant la conversa sense aportar cap nou argument digne de menció per a el desenvolupament futur de la humanitat.

Per descomptat la conversa també podria haver derivat cap a altres qüestions que sovint ens, potser, preocupen o no. Aleshores haguéssim entrat en que hauria passat si en lloc de fer una cosa n'haguéssim fet una altra, amb totes les variants existencials que això comporta. És a dir, estudis, novieos/novies dones/homes, treball, lloc de residència... I si per un casual ens haguèssim posat una mica més profunds hauríem anat cap a la següent adreça que no és altre que el voler saber que hauria passat si en lloc de fer X en un moment determinat, haguéssim fet Y. La conversa derivaria sens dubte o com a mínim molt probablement cap a catàstrofes evitades en el darrer segon o tremendistes canvis a la nostra vida.

Si tota aquesta conversa hagués estat amanida i acompanyada de begudes espirituoses d'alta graduació, com poden ser aiguardents i altres digestius, segurament haguéssim anat a para cap a la reencarnació del ser humà. Començant per preguntar-nos de qui cony ens hem reencarnat per tenir la vida que tenim (alguns ho acompanyarien amb l'adjectiu "merda") i després intentant entrellucar en com ens reencarnarem en properes vides. I tant li fa si creiem o no en la reencarnació doncs en aquestes converses aquest fet no es qúestiona gairebé mai.

Hores i dies més tard, hi he continuat pensant en tot això, i he arribat a la incontestable afirmació que :

SI TORNÉS A NÉIXER SERIA............PETIT !!!

P.D. - En compliment de la llei de protecció de dades s'han ocultat els rostres dels meus familiars més directes. Jo només em tapo un ull per què em sembla que així ja no em coneixereu si em trobeu pel carrer. Crec que aquest seria aproximadament el meu aspecte si tornés a néixer...

Catalans a la lluna (?)

2010-09-06T20:29:00.001+02:00

Llegeixo amb interès i sorpresa que la UPC ha creat una càtedra (amb el seu corresponent catedràtic amb un bon sou i un suplent per què li faci la feina, això ho penso jo) amb el bonic nom de BARCELONA MOON. Pel que he entés es tracta de la participació en una mena de concurs anomenat Google Lunar X Prize que desafia enginyers i empresaris de tot el món a una cosa tant útil i esperada per tota la humanitat que és la següent :

Enviar un robot a la lluna, que camini 500 metres (no fos cas que es cansi) i que faci unes fotos i les envii a la Terra abans del 31 de desembre de 2015.

Catalunya o la UPC o el que sigui hi participaran amb l'equip Galàctic Suite Moonrace (com es pot veure el nom es catalanista de "pura cepa").

Aquesta nova càtedra promourà una bona part de la investigació d'aquesta missió lunar i entre d'altres meravelles desenvoluparà l'extracció (per primera vegada en la història del món mundial) d'oxigen a partir de regolita lunar. (No sé que és la regolita lunar, però tampoc no em desperta massa interés el saber-ho, segurament a Google us en faran cinc cèntims).

És bonic també saber que els senyors que promouen aquest "concurs" han posat damunt de la taula 15,5 milions d'euros per a el guanyador.

I es que això d'enviar un robot a la lluna a fer quatre fotos i a recollir una mica d'oxigen a partir de la regolita lunar, crec fermament que és el que els catalans estàvem esperant per a sentir-nos importants dins del món.

De tota manera per l'enunciat de l'experiment em dona la sensació que serà un èxit tant gran com ha estat per exemple la gran millora de la TDT, que per una banda fa més quadrets de colors que un DVD llogat i d'altra banda té l'aventatge de poder escoltar la ràdio per la tele, que això si que es una millora sense precedents.

Aprofito també per a demanar disculpes i donar records a tots els científics i doctors en robòtica que segueixen aquest bloc i que potser a partir d'ara em faran vodú.

Noves activitats...

2010-08-18T20:59:00.000+02:00

No fa gaire parlava amb el propietari d'un bar i em deia que amb això de la crisi sort en tenia de les m'aquines escurabutxaques, doncs amb el calaix que feia amb el bar ja hauria hagut de tancar. Vaig sortir pensant que era curiós. Mentre caminava vaig veure una botiga del que ara en diuen "xuxes" (que és això que li preocupa tant al senyor Rajoy que s'apuji) i tenien un cartell a l'aparador que anunciava que disposaven de servei de lliurament i recepció de fax. Amb les "xuxes" no en deuen tenir prou per viure.

Després vaig anar a comprar el diari al quiosc i vaig veure que teníen llibres, cd's, dvd's, "xuxes"!, tabac, un expositor amb bosses de patates fregides i cacauets i un cartell que anunciava que feien feines d'encuadernació. Amb la premsa no en deuen tenir prou.

Després vaig veure que en una floristeria venien rellotges de paret (de disseny), espelmes i tota mena d'andròmines per a decorar la casa. Segurament amb les flors no en deuen tenir prou.

A la botiga de la fruita i verdura de la cantonada, han instal.lat un parell de liquadores i fan sucs de fruita al moment. Segur que les bledes, els espinacs i les taronges ja no donen com abans.

A l'estanc teníen l'aparador ple de clauers, bolígrafs, llibretes, navajes, llanternes....Entenc que després de la desaparició gairebé total de les lletres de canvi, els segells i la persecució del tabac, una cosa o altra havien de fer.

També vaig passar pel davant del senyor que arregla les sabates (que mai he sabut per què endiuen ràpid) i vaig veure que arreglava comandaments a distància de portes de pàrquing, feia plaques per a les bústies, grabava collarets pels gosos i en un miserable cartell, fet a mà, anunciava que canviava piles de rellotge.

A les ferreteries cada vegada tenen menys eines i cargols i més articles de decoració. Difícilment trobareu una botiga de roba o calçat infantil sense una o dues màquines d'aquelles en forma d'ànec o camió de bombers per a gronxar els nens (a canvi d'un euro que acostuma a posar la iaia). A les botigues de roba comencen a vendre sabates i a les sabateries bosses i maletes. Els herbolaris s'han reconvertit en centres de dietètica (que ja ho feien però sense enredar a la gent) però a més ofereixen, reiki, tarot, tallers d'autoajuda...

Els locals on serveixen aquest invent dels kebabs ara també fan pizzes i les pizzeries (amb servei a domicili) ofereixen menús amb amanida i postres.

D'alguna manera començo a tenir la sensació de que si tothom tornés a fer el que li correspon ( i ben fet) i es deixés d'activitats paraleles i complementaries (sovint mal fetes), no passaria res i tot tornaria al seu lloc. Això si continuariem malvivint i queixant-nos de que ningú no sap on anirem a parar, però segurament, tots plegats estariem més relaxats...

Carriclonades XXVII (o potser XXVI bis)

2010-08-16T20:31:00.000+02:00

Corresponent a una amable petició i algun comentari d'alló que en diuen "off the record" poso una verssió una mica més moderada de la mateixa cançó....

Per què no sigui dit que no faig cas al que em diuen.....

Edicions limitades ?

2010-08-14T11:52:00.000+02:00

No fa massa dies, mirant que no veient la tele, em va cridar l'atenció un anunci. I fixeu-vos si em va cridar l'atenció que ara mateix no sabria dir-vos de què era. El que em va interessar va ser l'slogan (com es deu escriure en català slogan?).

La frase en qüestió era :"...de edición limitada." (L'anunci era en castellà).

Quan jo estudiava (és una manera de parlar) un senyor profesor de publicitat en una de les seves magistrals classes ens va dir que l'argument de l'edició limitada s'utilitzava amb frecuència per a donar prestigi al producte. El fet d'anunciar que de determinat producte només n'hi havia X o només se'n fabricarien X o que l'edició era numerada...donava al producte un valor afegit doncs venia a significar que allò no ho podria tenir tothom. També ens deia que aquest argument gairebé sempre s'utilitzava en productes de gama alta ( cotxes, plomes estilogràfiques, rellotges de polsera i coses d'aquestes super cares).

La primera consideració que caldria fer es que segurament no hi ha res que vulgui tenir tothom (o que com a mínim no ho necessita tothom). Per exemple, necessiten aparells d'aire condicionat els esquimals ? O necessiten ordinadors portàtils els nadius de l'Amazònia ? O necessiten plomes estilogràfiques amb plumí d'or i iridi els nens d'Etiòpia ?

Es a dir que l'exclusivitat només la necessiten els que necessiten aquests productes, per tant, no sé si el fet de saber que no ho tindrà tothom els pot satisfer massa...

I la segona consideració i certament aplastant m'ha vingut recordant arguments d'alguns grans pensadors. Absolutament tot el que s'ha fet, es fa o es farà en aquest món son edicions limitades. Penseu-hi una mica i a veure si trobeu alguna cosa que perduri eternament en el temps o que es fabriqui, compri o vengui des de sempre i que sempre es continuarà.

Quants centenars de milers (per posar un exemple) de Seat 600 es van fabricar ? Doncs no ho sé, però el cas es que va ser una edició limitada doncs ja no es fabrica. Aquest mateix raonament ho podeu anar comprobant amb qualsevol cosa i veureu que tot son edicions limitades. És a dir que qualsevol cosa transmet un prestigi i mai no la podrà tenir tothom (tampoc no ens hi cabria tot a casa...).

I per acabar i per si algú ha pensat en que les persones no som una edició limitada, per què fa milers d'anys que se'n fabriquen i es continuen fabricant. Doncs que vagi a escoltar a en Pàniker que un dia va dir que els humans tots som terminals tard o d'hora.

I per possar-hi una nota d'humor, un dia vaig sentir un acudit que deia que un senyor que estava en un bateig li va dir a la seva dona : - Mira-ho com vulguis però això acabarà malament....

(L'acudit potser costa una mica d'entendre, però certifica d'una altra manera que tots som edicions limitades)

P.D. - Si es dissabte i plou, amb alguna cosa m'havia d'entretenir, no ?

Carrinclonades XXVI

2010-08-11T19:49:00.002+02:00

Aquesta cançò sempre m'havia agradat i sobretot la versió que en va fer en Freddie Mercury. En realitat no sabia que deia la lletra (com la immensa majoria de cançons en anglés).

Avui se m'ha acudit esbrinar que explica i us he de dir que encara m'ha agradat molt més.

De passada també diré que el vídeo es per mi sensacional i que a You Tube hi ha la verssió llarga de com el van grabar i és simplement fabulós (per a qui li agradi és clar). Malaguanyat artista que encara que sembli mentida ja fa 19 anys que és mort....

Qui no té feina, el gat pentina....

2010-08-10T19:38:00.001+02:00

Potser el gran què de la dita seria saber què ha de fer qui no te feina i no té gat per pentinar.

Doncs això. Aquesta tarda, per motius que si que venen al cas, però que ara no tinc ganes d'explicar, he recordat que fa molts anys vaig llegir una poesia que vaig trobar molt interessant. I jo per aquestes coses escrites pateixo una mena de síndrome de Diógenes i ho guardo tot.

He de dir que ja és estrany en mi guardar poesies doncs no hi sóc massa aficionat. Perdoneu-me els poetes però no li acabo de trobar massa el què. Segur que en dec haver llegit poca i probablement la poesia deu ser com la tònica, que t'hi has d'anar acostumant mica en mica. La veritat es que més enllà de Martí i Pol i Pablo Neruda no he estat capaç de millorar massa el meu recorregut.

Doncs el que deia, he recordat la poesia aquesta que ens ocupa i com que no tenia altra cosa a fer l'he començat a buscar. I de dins d'un armari han començat a sortir llibretes i carpetes plenes de papers, de projectes de contes i de novel.les que mai veuran la llum, però que guardo tant desendreçadament com he sabut. També han sortit uns diaris personals (ep !!! normals i corrents, sense tanca amb combinació secreta ni res) de l'any 1979 fins al 1981. Es veu que d'avans i de després encara me'n recordo.

Finalment, tal i com havia de ser, ha aparegut la poesia en una de les fantàstiques llibretes que tinc començades a escriure i cap d'acabada. I al peu de la pàgina hi havia la següent nota :

TROBAT AL SUPLEMENT DE LA VANGUARDIA DEL 16 DE JULIOL DE 1990

Doncs no n'hi ha per tant , tot plegat només ha fet 20 anys. L'autora és una noia que he investigat qui és i no n'he tret l'aigua clara. Sembla, pel nom, que era una locutora de Catalunya Ràdio d'aquella època i que va publicar un llibre de poemes a Editorial Columna. Però no n'estic massa segur de que sigui aixì o que això sigui veritat del tot. El cas és que la noia, ara segurament dona feta i refeta, és SUSAN BUZZI i el poema diu així :

Vas arribar al meu pensament

com no ets,

Com no ets et vaig pensar

i de com no ets m'anava interessant.

Vas venir a sopar amb mi

com no ets.

Com no ets vaig sopar amb tu

i de com no ets em vaig enamorar,

Finalment,

amb qui no ets

vaig fer l'amor.

Però jo, contenta.

Més mal t'hauràs fet tu

de no ser com m'imaginava,

per què a mi m'entusiasmava pensar,

sopar,

i fer l'amor amb tu.

I és que els homes a vegades sembla que no n'aprendrem mai i a vegades fins i tot no ho sembla.

Espero que us hagi agradat a tots plegats (homes i dones).

Carrinclonades XXV

2010-07-19T21:12:00.000+02:00

Per celebrar el 25 aniversari de les carrinclonades, auvui en posaré una de les bones. De les que a mi encara em fan posar la "gallina de piel".

"La botiga dels horrors", la vaig descobrir quan la van fer a Barcelona a l'any 1986, interpretada si no m'erro per Angels Gonyalons i Pep Anton Muñoz. Per motius que ara no venen al cas (i segurament mai hi vindran), no la vaig poder veure al teatre, però si que vaig poder comprar el disc de vinil, que encara conservo i que no puc escoltar per no tenir "tocadiscs".

Després vaig veure la versió del musical en pel.lícula (no en tinc ni idea de quan es va estrenar), però que era un "remake" d'una versió original anterior, que he aconsseguit en DVD i que no he tingut temps de veure.

En qualsevol cas, em quedo amb la cançó que us adjunto doncs com a carrinclonada és un dels exemples millors que crec que es poden veure i sentir.

Una esplèndida cançó d'amor entre el lleig i la guapa, que acaba amb un fantàstic petò de pel.lícula.

Per als qui sou sensibles de mena tingue apunt els "kleenex" per si un cas. O no.

OT

2010-07-16T21:56:00.001+02:00

Amb la voluntat de desfer malentesos i per netejar la meva imatge, vaig a explicar el meu pas per el càsting d'OT, en el que participo activament des de aquesta setmana.

Vaig arribar al davant del lloc on havia estat citat a quarts de deu del matí. Encara no feia massa calor i la cua (d'aproximadament un centenar de persones) estava ordenadament a l'ombra. Una hora més tard vaig poder entrar a l'edifici i allí una amable senyoreta em va donar un nº i em va indicar que esperés pacientment a que el meu número aparegués a la pantalla. Em vaig instal.lar en una semi còmode sala d'espera i contemplava com els altres candidats ananven circulant ordenadament cap a les taules corresponents.

Aproximadament tres hores més tard, just en el moment en que les meves esperances començaven a defallir, va aparèixer el meu número a la pantalla : A0022 taula 28.

Un amable "segureta" em va indicar amb cordialitat on era la taula 28. Allí m'esperava una altra amable senyoreta que després de prendre les meves dades i comprovar que tota la documentació que duia era correcte, vam començar a parlar de les meves habilitats. Ella anava prenent nota amb una escrupulosa eficiència, prova sens dubte de que em trobava al devant d'una professional acostumada a aquesta mena de tràmits i curtida en milers de càstings.

Quan li vaig demanar, amb tota l'educació de que vaig ser capaç, quin era el següent pas, em va respondre amb la frase que tothom tem en aquestes circunstàncies.

Ja et trucarem, gràcies - va respondre amb un cert automatisme.

I s'ha presentat gaire gent ? - vaig demanr intentant caure en gràcia, doncs diuen que és millor que ser graciós.

Home, la veritat es que si que hi ha força gent al teu devant, calculo que uns 4.000.000 - i va premer el botó que va fer saltar el número de la pantalleta...

Carrinclonades XXIV

2010-07-15T18:10:00.000+02:00

Potser no es massa carrinclonada, tenin en compte les carrinclonades habituals d'aquest espai.

Però si que cal dir que aquests nois de ses illes tenen una mena de màgia que com es diu alguna vegada(potser estúpidament), tenen un no sé què, que què sé jo.

I malgrat que no te res a veure amb la lletra de la cançó, i aquí està la gràcia, cada vegada que escolto aquest tema em fa pensar en l'aprenentatge de tots els mecanismes que anem adoptant els humans al llarg de la nostra vida. Des de saber que si primer ens mengem la xocolata, després ens haurem de menjar el pa sol (algun mecanisme ens ajuda a aprendre a repartir-ho per a arribar al final satisfactòriament) fins a aprendre a mentir per cortesia o per pietat o passant també per aprendre a administrar el nostre temps de manera que tinguemla sensació de que quan morim, haguem tingut temps de fer tot el que havíem de fer.

Però no em feu massa cas, que ahir vaig anar a un càsting de O.T. (ja ho explixaré al proper post) i el cos se m'ha quedat com si diguèssim una mica estrany.

I vet aquí la verssió més simfònica de la cançó :

I per si un cas no heu entés res (com jo mateix), també us hi poso la letra :

He vist un riu a París
a prop de sa torre gris.
He vist un paraigües esqueixat,
tots es mecanismes.

Un home i sa dona aturats
conversen enterra amb un moix.
Sa dona desplega i desfà,
tots es mecanismes.

I plou un dia normal,
sa gespa s'enverda i reviu.
Ell tira es paraigües espenyat,
tots es mecanismes.

I vola es pedaç ondulant
i com un insecte ferit,
dins s'herba per sempre aturats,
tots es mecanismes,
tots es mecanismes,
tots es mecanismes,
tots es mecanismes ...

Coses dels idiomes.

2010-07-09T21:00:00.000+02:00

Jo sempre he estat poc amic dels idiomes. No sé si hi ha algun gen que ens doni o ens tregui aptituds per aprendren, però el cas és que jo sóc un autèntic negat per aquestes coses.

A l'escola van intentar enssenyar-me francés i la veritat és que no se'n van sortir massa. Curiosament més endavant al encaminar els meus estudis cap a les lletres em vaig veure "obligat" a anar a classes de llatí i com ja us podeu imaginar, tampoc se'n van sortir. Mai no ho vaig a arribar a entendre allò de les declinacions i aquell desordre, per mi, caòtic i anàrquic de les paraules.

I ja més endavant vaig entendre que si volia anar a algún lloc, havia d'aprendre anglés....

Com us podeu imaginar, ni he anat enlloc interessant ni vaig aprendre anglés i la veritat es que a aquestes alçades em fa mandra ( dic això per amagar la meva incapacitat).

Però aquesta limitació d'un tenps ençà l'he anat superant utilitzant els "traducegratis" que han anat apareixent a internet.

Per si hi ha algú tant capsigrany com jo, us recomano el web tradukka.El trobo interessant, àgil i bastant fiable. Et permet escriure en el teu idioma (accepta el català) i va traduint a la finestreta del costat a mida que escrius. Fa gracia.

Només per fer una mica més de propaganda gratuita us diré que jo l'he fet servir amb gent de parla anglesa, alemanys, francesos i fins tot algún xinés. I tots m'han entés i ens hem dit el que ens havíme de dir.

El que ja no he pogut esbrinar ha estat si ells també feien servir tradukka.....

Coses dels idiomes.......:-(

Carrinclonades XXIII

2010-06-28T17:10:00.000+02:00

No sé si mai n'haureu sentit parlar d'en Gino Diamantini. Amb tot el respecte i "carinyo" de que soc capaç diré que es una mena de frikkie amb un estil personal, com us ho diria.....amb un cert carisma.

També és de justícia que com a mínim fins fa una estona era amic meu i que en aquest videoclip tant currat com casolà, també hi surt el meu fill ( respectant la llei de protecció de dades no us diré qui és).

Espero doncs que gaudiu d'un clàssic de tota la vida amb llapisades d'una certa modernitat....

Després de mirar-m'ho encara no entenc on li veig la modernitat....

Alguna pregunta més ?

2010-06-26T21:50:00.001+02:00

A vegades ens cal canviar d'ambient per a veure-hi més clar i fa uns dies vaig anar al monestir busdista del Garraf amb aquesta intenció. Ja hi havia estat una vegada i vaig voler tornar-hi per a recuperar sensacions de pau i tranquilitat (una altra cosa no ho sé, però de pau i tranquilitat en tenen per tothom).

Vaig decidir fer la visita guiada que ofereixen als nouvinguts (previ pagament de 5,5 €) i a les 12.00 equipats amb uns moderns audioguies ens vam introduir en el món budista. Dic que ens vam introduir, en plural, per què entre altres persones que es van apuntar a la visita hi havia dos (suposo) matrimonis del que políticament correcte en diriem de la gent més gran. Potser això de les audioguies no està inventat ni pensat per a ells, però durant tota la visita vaig tenir la sensació de que eren alguns membres de La Cubana, infiltrats, fent un reportatge. I dic això amb tot el respecte i "carinyo" possibles cap a aquelles dues encantadores parelles ( i també cap al grup teatral de La Cubana).

El recorregut va ser certament entretingut i interessant, però el millor de tot va ser al final.

Aquestes visites les acaben habitualment en una capella, en altres temps cristiana i catòlica, on conviden als visitants a un té tibetà amb canyella i aprofiten l'ocassitó per a fer una mica "d'apostolat" del budisme i dels seus indubtables beneficis. Ens van dir per que no havíen retirat les imatges de sants i de mares de Déu per respecte a altres formes de pensar i que observèssim que totes les imatges havien estat obsequiades amb un khata (aquell mocador blanc de sedà tibetà) que era símbol de respecte i de desig de llarga vida a qui el rebia.

Dit això la monja budista que ens va acompanyar en tot el recorregut va dir una frase que em va fer presagiar el pitjor, i així va ser :

- Molt bé, i fins aquí les meves explicacions. Ara, si volen poden fer alguna pregunta més ?

Ai la mare !- vaig pensar.

I dit i fet, una de les senyores abans esmentades va aixecar el dit i va dir :

- Perdoni senyoreta, la segona imatge de l'esquerra, és la mare de Déu del Carme?, ho dic per què com que porta escapulari.....

La monja budista, fent una demostració d'educació i respecte ( i aguantant-se el riure) va respondre amb elegància :

- Doncs no ho sé, senyora, com veu jo sóc budista i desconec la iconografia cristiana, però no pateixi que ja m'informaré i si torna algún dia ja li confirmaré quina mare de déu és aquesta. - i per demostrar que els budistes tenen un respectei una paciència il.limitats, valenta com ella sola, va tornar a dir : I alguna pregunta més ?

Si no vols caldo, dues taces - vaig pensar.

I efectivament, hi havia alguna pregunta més. El senyor de l'altre parella va aixecar el dit, amb educació, i va demanra sense massa manies :

- Perdoni, però....i ara per anar a Sitges, des de aquí, per on hem d'anar ?

Que Déu i Buda em perdonin, però se'm va escapar una riallada i vaig estar ben segur que aquells senyors eren de La Cubana (i si no ho eren, hauríen de ser-ho!).

Fer cua.....i globalització.

2010-06-21T19:34:00.001+02:00

Avui he anat a fer cua. Aquesta disciplina és una de les més odiades per la meva persona i probablement per una gran comunitat d'humans.

Quan era petit ja m'empipava fer cua per comprar el pa, aleshores no hi havia tants forns o pseudoforns de pa com ara i sobretot a l'estiu anar a comprar el pa significava una inversió important de temps. Però era una cua nostrada i veinal.

Més endavant, quan vaig tenir cotxe vaig començar a experimentar en les cues de vehícles de motor que semblaven posar-se entessos en determinats llocs, dies i hores per acumular-se inútilment i cremar benzina, per què si. Eren altres temps i encara que pesat, era bastant més econòmic que ara.

També vaig viure cues esgotadores com les que es feien per a fer o renovar l'anomenat carnet d'identitat (si no recordo malament, i no em feu massa cas, a Barcelona només hi havia dues o tres comisaries capacitades per aquest tràmit).

Amb el vostre permís, faré un salt en el temps i arribaré fins als centres comercials, per on transitem amb una certa llibertat de moviments però curiosament hem de fer cua per pagar !!! Mireu si en som de curiosos els humans que sovint anem a comprar a una coneguda botiga de mobles d'origen nórdic i ke a vegades fem cua per entrar, per pagar i per sortir....

Per no parlar de quan, sense cap avís previ ni convocatòria des de cap xarxa social, ens amunteguem als moderníssim supermercats (sobretot els divendres i els dissabtes) i amb el nostre carretó ple de viandes i altres andròmines que no necessitem per res i fem cua, també, per pagar.

I ens en enfotíem quan ens deien que a Rússia calia fer cua per tot !!!!

Heu provat d'anar a un banc i/o caixa a intentar fer una gestió que no es pugui fer directament des de el caixer automàtic (porteu una carmanyola i una motxilla plena de paciència).

I es que mica en mica ens anem globalitzant tots plegats, sobretot en coses que segurament no caldria, però és aixì.

Ara bé, tot te una versió positiva. Avui, la cua que he tingut l'honor de mantenir ordenadament durant més de quaranta minuts, estava configurada per persones de totes les nacionalitats que us pugueu imaginar (i de ben segur de diferents religions i probablement d'inclinacions sexuals), i anava avançant lentament i amb parsimònia, sense que ningú molestés ningú i sense que ningí se sentís superior o diferent a qualsevol altre de la cua.

Potser a mida que anem fent més i més cues, ens sentirem tots plegats més ciutadans del món.

Carrinclonades XXII (El seté cel)

2010-05-21T21:16:00.000+02:00

Sempre m'ha fet gràcia que els agnòstics dubtin de l'existència del cel, només cal mirar enlaire i és evident que existeix. I pel que sembla és gran a base de bé.
També sempre m'ha fet gràcia en Jaume Sisa, per la seva estètica, per la seva música i sobretot per les seves lletres. La que us poso avui fa anys i anys que cada vegada que l'escolto se'm posa la pell de gallina...sobretaot quan explica que el seté cel és engendrat dins del nostre cap. Simplement meravellòs.
Busqueu-lo que val la pena, pel que diuen tots l'hi tenim....

Us poso la versió més antiga que he trobat, i digueu-me "cutre" si voleu, però la noia que l'acompanya, a més de ser guapíssima canta com els angels (potser del cel, del seté cel...)

I la lletra per si la voleu llegir a poc a poc....

Història certa dels set cels.
Set paradisos màgics i encantats.
Història certa dels set cels.
Set nius de pau, de glòria i de felicitat.

El primer cel és inventat:
el primer gran invent de la terrestritat.
El segon cel, imaginat
en una nit d'estiu a la vora del mar.

El tercer cel, dins d'un mirall
perfila les imatges d'un món ignorat.
I el quart cel és irreal,
com un oasi verd en un desert estrany.

Del cinquè cel res no se'n sap.
No hi ha notícies d'aquest cel tan amagat.
I el sisè cel està copiat
del cel setè que has engendrat dins del teu cap.

L'orinal (recuperació de la memòria històrica)

2010-05-17T20:23:00.001+02:00

Sovint, sense saber massa per quina raó, em venen records a la memòria. I la memòria fa aquesta mena de males passades i els records potser apareixen tèrbols, confusos o inexactes. Però segurament això no es massa important i d'altra banda tampoc ho consideraré patològic. Continuaré creient en la bellesa de la memòria geriàtrica que sovint ens envaeix.

A casa, quan erem petits teníem un orinal a l'habitació. En primer lloc he de reconèixer que mai a la vida n'haviem dit orinal. El que hi havia a sota de l'armari era la gibrelleta.

Espero que els meus germans no em retreguin l'explicació de segons quines intimitats.

El cas era que la gibrelleta tenia un us diferent al que ara em sembla que te entre la població infantil. En aquella época, tant els meus germans com jo, malgrat ser petits, erem prou grans com per controlar els nostres instints de micció i erem sobradament capaços d'anar al wàter sense cap problema. És a dir que en aquest sentit ja erem grans. Però sempre hi havia la gibrelleta a sota l'armari. I era usada cada nit inexcusablement per e fer els nostres pipís de rigor. Agenollats a terra i procurant no esquitxar més del compte i cadascú segons les seves necessitats usavem aquell pràctic artilugi per a alleugerir les nostres infantils bufetes.

El tema estava en l'endemà al matí quan en una delicada operació s'havia d'anar a buidar el contingut de l'estri al wàter. No us penseu que és fàcil transportar una tassa d'un pam i mig de diàmetre, plena a vessar del grogós fluid (i sovint pestilent) fins al wàter sense vessar-ne pel camí i procurant no entrebancar-se per a no patir un accident de més grans conseqüencies.

Mai no he sabut el per què d'aquella pràctica de risc, el wàter estava a escasos deu metres de la nostra habitació, per tant podíem haver anat al lloc addient sense massa problemes.

Molts anys més tard he pensat que potser els nostres pares (avançats a l'època per descomptat), ho feiem per estalviar l'aigua que es perd cada vegada que es descarrega la cisterna.

Fem un petit càlcul. Tres germans per dos pipís, son sis pipís. Cada descàrrega d'una cisterna dels anys seixanta, segurament debien ser uns quinze litres d'aigua. Quinze litres per sis son noranta litres cada nit !!!!

Buidant l'orinal al matí, es convertia en només una descàrrega i per tant un estalvi de setanta cinc litres diaris. I només un darrer càlcul, setanta cinc litres per 365 dies que aleshores i ara tenen els anys (deu ser la única cosa que no s'ha apujat) resulta que els meus pares estalviaven vint-iset mil tres cents setanta cinc (27.375 !!!) litres d'aigua a l'any !!!!

Això era ecologia i lluita contra el canvi climàtic i la sequera i tot el que fem ara son tonteries.

Si volem que Catalunya vagi endavant hem de recuperar l'orinal immediatament, no ho dubteu.

Carrinclonades XXI

2010-04-30T21:27:00.000+02:00

Potser no està bé explicar segons quines coses, però si es guarden les formes i la discreció, no hauria de molestar a ningú.
Aquesta setmana he anat a un funeral d'aquests que en diuen laics i els familiars expliquen coses del mort i alguns amics o coneguts dels familiars o dels mort interpreten música en directe.
Una de les peces triades i crec que molt encertadament va ser aquesta :

I em va semblar que el mort va estar content....

Ara que ja ha passat...........

2010-04-22T21:25:00.001+02:00

Doncs sí, ara que ja ha passat (gairebé un mes i mig després), us puc explicar una de les il.lusions que tenia i que vaig veure feta realitat fa bastants dies.

Diuen que la covardia te tantes vessants com persones hi ha al món. Una de les meves vessants de la covardia (en tinc més, però ara no us les explicaré) és el pànic que tinc només de pensar en la possibilitat d'haver de conduir en una carretera nevada (o nevant, tant és). Però amb la mateixa força que por, també tenia una il.lusió sense acomplir, que no era altra que anar a practicar el meu esport favorit amb el paissatge nevat.

Després de molt temps d'espera (segurament anys), aquest passat més de març vaig passar ratlla a aquesta il.lusió i vaig aconsseguir fer un recorregut de bosc tirant amb arc dins d'un entorn absolutament nevat. Però molt i molt.

No us penseu que sóc massa intrèpid, doncs abans de sortir de casa em vaig assegurar de que no trobaria ni un floc de neu damunt de l'asfalt.

I posats a gaudir de l'experiència he de dir que vaig ser el primer en fer el recorregut (aproximadament uns 2,5 Km) i que per tant, tota la neu que vaig trepitjar era el que en diuen verge. Les meves petjades anaven sent testimonis muts de la meva felicitat.

I per que així consti i pogueu riure de les meves pors (no patiu que un altre dia jo ja riuré de les vostres...) us adjunto un petit testimoni del que vaig veure i gaudir jo sol només acompanyat per la natura.

És pot demanar més ? Crec que de moment no.

Carrinclonades XX

2010-04-16T17:31:00.001+02:00

Un dia algú em va explcar que en David Lynch anava regularment al psiquiatre per a tractar el que tracten aquesta mena de gent (als psiquiatres em refereixo, no als directors de cine).Pel que sembla, i aquí ens endisem profundament dins de les llegendes urbanes, en David li va preguntar al psiquiatre que si seguia la terapia arribaria a perdre aquells punts i repunts de bogeria que el caracteritzaven. El psiquiatre, de ben segur amb poca visió de futur, li va dir que si, que després del tractament seria una persona normal i que desapareixirien aquelles traces de bogeria de la seva ment.

Continua la llegenda dient que en David Lynch es va aixecar, potser del divà, es va posar la mà a la butxaca, va pagar i va marxar.

No hi va tornar mai més per què no va voler perdre la seva creativitat a canvi d'una suposada normaltat.

Uns anys més tard va filmar "Mulholand drive" (que jo no he vist per cert).

En un camp molt més proper i local, fa una estona escoltava aquesta cançó que us deixo aquí sota i pensava que si tot va bé, vull continuar sent el boig de la ciutat per molts anys.

Gràcies per acompanyar-me..........

L'alliberament (en Gur torna a casa)

2010-04-03T08:25:00.000+02:00

Copiant una mica les activitats de diversos grups que es dediquen a segrestar gnoms de jardí i alliberar-los al bosc, ahir vaig alliberar en Gur, el meu gnom. Feia temps que em deia que estava cansat de vagarejar pel balcó de casa sense cap més alicient que veure passar els cotxes i la gent que ni se'l mirava.

Per això li vaig buscar un llogarret en un bosc a la vora de casa ,per poder anar a visitar-lo sovint, i allí el vaig alliberar. De seguida va agafar branques i branquillons i es va construir una cabana i fet això, amb cara de satisfacció i alegria, va tornar a la seva posició original i em va dir:

- Gracies, aquí estaré bé. Ja pots marxar.

Li vaig deixar un llibre per si vol llegir una estona i vaig marxar sese fer soroll per no destorbar les activitats del bosc (es veu que allí hi ha més fades i follets que li faran companyia).

En arribar a casa, recupero una ressenya del llibre que li vaig deiaxar a en Gur que diu:

"Jordi De Manuel ha explicat que aquest alliberament de gnoms té el seu origen a Holanda i que hi ha un Front d'Alliberament de Gnoms que considera que el lloc d'aquests personatges mitològics no és fer de decorat en un jardí i que han de tornar al bosc. "És una filosofia un xic antisistema", ha afegit."

Després he somrigut i he pensat:

"Gràcies Jordi i gràcies Gur....."

In memoriam.....

2010-03-30T19:39:00.000+02:00

Ja fa dies que em volta pel cap.

Sense més ni més mirant la previsió del temps em va venir a la memòria l'Antoni Castejón, el primer home del temps de TV3. I vaig recordar aquell home barbut i grassonet que ens explicava el nostre esdevenir meteorològic amb un estil propi i un vocabulari que era totalment nou per a nosaltres. I entre totes les paraules que ens va enssenyar n'hi ha una que em va quedar gravada, suposo que a mi i a molts, que no és altre que la paraula "maregassa". Sempre hi havia o hi havia d'haver alguna maregassa a la vista.

Miro al diccionari i trobo la segúent definició :


	[de mar]
	f OCEANOG/MAR Mar amb onades que oscil·len entre 2,5 i 4 m, que constitueix el grau 5 de l'escala de Douglas.

I en la meva intimitat penso : - I què se'n ha fet de la maregassa ? Com és que ara mai no estem amenaçats per aquest fenòmen ?

Els homes del temps d'avui en dia ens alerten de mala mar i de maror, però mai de maregassa.

Penso que potser és una mostra de respecte i que no volen fer servir aquesta paraula, com si fós propietat de l'admirat Antoni. Encara que sembli mentida ens va deixar la tarda del 4 de juliol de 1988, sobtadament i sense fer soroll.

Investigo una mica i trobo una ressenya d'en Joan Arús que ens diu textualment :

Gran comunicador, era conegut popularment com a "mister maregassa", ja que va popularitzar el vocabulari meteorològic català escrit pel doctor Fontserè l'any 1948. Acostumats als "Nubes y claros con chubascos dispersos" va causar gran impacte algunes paraules avui ben normals: maregassa, calamarsa, clarianes, tamborinades, etc. La tarda d'un 4 de juliol de 1988, amb 41 anys, poc després d'haver presentat el telenotícies migdia, un sobtat infart va acabar amb la seva vida prematurament.

I fixeu-vos que de totes les paraules que ens va enssenyar, la única que no s'utilitza actualment és "maregassa".

Ja veus quin misteri !!!!

I ara gairebé 22 anys més tard em sento orfe d'Antoni Castejón i de "maregasses"......

Carrinclonades XX, els somiatruites

2010-03-22T20:31:00.000+01:00

Avui una cançó de l'Albert Pla, persona que no mai no deixa indiferent. Cantant que pot portar als més fervents entusiasmes com als més profunds odis.

Però el seu univers és tant divers com ell mateix. Aquí us deixo amb l'adaptació que va fer Lídia Pujol (amb la participació del mateix Albert Pla). Amb la força de la interpretació en directe i tota l'emoció que això comporta.

(Advertència : els darrers 2 minuts de video son d'aplaudiments i agraiments...)

Sovint penso que tant de bo jo també hagués pogut anar a aquesta escola....

Entreteniment escatològic.

2010-03-12T16:27:00.005+01:00

La meva feina és com la qualsevol altre persona, a voltes rutinaria i sense massa alicients (sobretot quan fa un munt d'anys que fas el mateix). Però també és cert que de tant en tant, apareix una floreta que et fa somriure i adonar-te que no tot és tant monóton com t'imagines.

Per que us feu una idea, la majoria de transaccions comercials les fem amb fabricants i industries de les que políticament correctes en diem d'Orient (i que en llenguatge coloquial en diem comprar als "xinos"). Aquestes persones no paren d'inventar coses. Sovint (en un 99% dels casos), coses aparentment inútils i innecesàries per a la supervivència dels humans. Però a vegades, dins de la inutilitat de l'andrómina trobem boniques perles que aparten els núvols d'aquesta crisi galopant i potser infinita que ens ofega.Dins del mite i/o llegendes urbanes referents a les activitats simultànies que hom executa mentre és assegut al wàter (cagadora, popularment) hi ha la de llegir l'etiqueta del pot de xampú, una revista o una novel.la en els casos més extrems. També hi ha qui escolta la ràdio o simplement pensa. Hi ha molta gent que diu que les millors idees les té mentre és en aquest lloc.
Aquesta setmana em va arribar el que els orientals en diuen una imatge promocional d'un producte que pot amenitzar les estades en aquest íntim espai.
I vet aquí la foto :

Ells ho han batejat com a "Sudoku toillet roll" i ho trobo simplement fabulós. El problema potser està en (no he vist el producte físicament) la qualitat el paper.
Si el paper és la suau cel.lulosa de doble capa que ens acarona les parts més íntimes mentre somniem amb un cadell de gos jugant al jardí amb el rotlle de paper, deu ser molt difícil d'omplir les caselles sense estripar-lo. Ara bé, si és de la qualitat immillorable de la millor marca de paper de tots els temps (per anys que passin) no hem de tenir cap problema, ans al contrari, amb un bolígraf de la capital d'Osona (punta fina o punta normal) hem d'assolir els nostres millors èxits matemàtics de sempre.

No sé si deu ser massa elegant de tota manera, en el cas de que no acabis el joc, emportar-te el paper i acabar-ho per exemple a l'autobús.....

Carrinclonades XIX (La tieta)

2010-03-05T21:11:00.002+01:00

Tothom en té una, n'ha tingut una o en coneix una.
Aquesta canço sempre m'ha fet posar "la gallina de piel", especialment la interpretació que va emetre TV3 amb motiu del cap d'any del 1900 no sé què......
La col.laboració de La Cubana la vaig trobar especialment emotiva (de veritat, que no és conya). La inundació de tietes (i tiets) al plató la vaig trobar simplement immillorable.
I ja que hi som, us poso la lletra a sota del video per què pugueu plorar de gust...

La despertarà el vent d'un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit... I són freds els llençols...
Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com ahir, com demà.

La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol d'un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm els llargs vespres d'hivern.

Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d'aigua mig buit quan es lleva la tieta.

Un mirall esquerdat li dirà: "Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carrers s'han perdut!
Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!..."

La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l'orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l'autobús
per treballar al despatx d'un advocat gandul,

amb qui en altre temps ella es feia l'estreta.
D'això fa tant de temps... Ni ho recorda la tieta.

La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: "Tot va bé". La que diu: "Tant se val".

I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l'església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...

Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.

I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts

i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida (oblidem) la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrera uns amics, descoberts fa un instant

i una esquela que diu: "Ha mort la senyoreta.
Descansi en pau. Amén".
I oblidarem la tieta.

Ja n'hi ha 100 !!!!

2010-03-01T19:36:00.005+01:00

Com que no sabia que dir en aquest post nº 100, tindré la gosadia d'aconsellar-vos unes quantes respostes per quan us truquen indiscriminadament els empleats del telemarketing de les diverses companyies telefòniques.

Per començar us diré que jo creia que aquestes companyies (totes), anaven cercant números de diverses bases de dades o bé d'alguna cosa similar. Doncs es veu que no. El passat mes de desembre em vaig donar d'alta en una companyia concreta, aprofitant una de les ofertes del moment. Inocentment vaig pensar que com a mínim les altres companyies necessitarien un temps per a localitzar el meu número i començar a bombardejar amb les seves agresives ofertes. Doncs no va ser així. La primera trucada que vaig rebre a casa quan encara no feia ni 48 hores que tenia línia va ser d'una companyia de la competència oferint-me el "lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico".
Vist això i aquesta manca d'intimitat telefònica, vaig començar a rumiar respostes divertides per a treure'm del damunt les pobres telefonistes (ves a saber amb quina mena de contractes i condicions) que m'acosaven contínuament.

1ª opció - L'idioma - En diverses vegades m'he fet fort amb l'idioma. Ells pregunten en castellà i jo responc en català. La telefonista normalment et diu que no t'enten el que li dius, la gracia estar en contestar que tu tampoc l'entens a ella. És un problema de paciencia a veure qui penja primer. El que em va passara mi un cop va ser que quan vaig decidir penjar, la senyoreta de torn em va tornar a trucar dient-me (amb un to bastant elevat de veu) que jo ara un mal educat i un analfabet i que havia de saber que jo estava a "España" i havia de contestar en "español". I li vaig fer cas. Li vaig contestar enn un "español" més que perfecte : "Váyase a tomar por el culo" - li vaig dir pensant que ni el mateix Don Camilo José Cela ho hagués fet millor.

2ª opció - El teatre de l'absurd - Només detectar que la trucada es tracta d'una oferta telefònica cal dir immediatament : - "Perdone señorita, debe haber un error porque yo no tengo telèfono, en estos momentos me estoy duchando". El mes normal es que es faci un silenci i s'acabi la trucada.

3ª opció - L'humor negre - Per a persones sense massa escrúpols i amb un sentit de l'humor negre bastant accentuat, la resposta ha de ser : " Lo lamento, el titular de la linea acaba de morir violentamente y como comprenderá, ahora no podemos atender su llamada". Acostumen a demanar perdó i pengen.

4ª opció - Fer veure que ets un contestador automàtic com el que ells tenen als seus serveis d'atenció al client : Si quiere hablar con el titular pulse uno, si quiere pasar una oferta pulse dos, ....etc. A vegades fins i tot deixen anar algun renec quan s'adones que els estàs prenent el pel.

5ª opció - Fer veure que parles en japonés (o xinés, no ho acostumen a diferenciar). Es divertit veure (de fet escoltar) com s'esforcen en fer-se entendre en castellà, parlant més a poc a poc i cridant més (com si això servís d'ajut a un japonés per entendre el castellà)

6ª opció - El contraatac - És molt simple, només es tracta de dir que tu treballes a una companyia de la seva competencia i que t'agradaria fer-li una oferta. Mai no es deixen i fins i tot insisteixen que son ells els que han trucat per fer la oferta i no tu.

7ª opció - Fer-los creure que han trucat a un número de telèfon de línia eròtica (no ho he provat mai, però tinc ganes de fer-ho). Ja us ho explicaré.

8ª opció - No despenjar quan es veu que et truquen des de un nº ocult o privat. Segurament és la més senzilla, però no és tant divertit.

9ª opció - Dir-los que si de tot i voler-ho contractar tot i més. Quan et demanen les dades sempre pots donar les del teu pitjor enemic, les de Mariano Rajoy o insistir-los en que ets el Rei d'Espanya. Normalment no s'ho creuen i pengen.

10ª opció ( i darrera) - Intentar lligar amb l'interlocutor/ra, amb frases tant suggerents com : - I cuando terminas que haces ? A que hora sales? Tienes una voz muy bonita, seguro que tus ojos aun lo son más... Estudias o trabajas ? (Ai!!! que això és del segle passat....perdó), o el que us passi pel cap.

I dit això, començaré a rumiar en el 101........

Carrinclonades XVIII (majoria d'edat)

2010-02-25T00:56:00.002+01:00

Finalment les carrinclonades han arribat a la majoria d'edat. 18 carrinclonades, no sé si son moltes o poques o les justes.
El cas és que avui anava conduint i em venia de gust sentir òpera. Però opera sense pretensions, sense divisme, sense convertir-me en una rateta de conservatori, sense voler ser el Roger Alier del Vallès.
Simplement volia sentir òpera a tot drap, com els jovenets que porten aquell txumba-txumba, però en versió carrinclona. Per això he decidit posar el cd de Los Tres Tenores amb el volum molt i molt fort i he gaudit.

Ara no vull discutir amb ningú si el que feien aquests senyors era òpera o no ho era. Tant me fa. El cas és que m'agradava sentir-los i avui m'ha agradat molt més. Conduia el meu cotxe, era de nit, a la carretera no hi havia gairebé ningú i la seva música m'ha acompanyat fins que he arribat a casa, amb els ulls una mica negats de llàgrimes.

I dit i vist això, només comentar i anunciar que aquest post a més de ser la majoria d'edat de les carrinclonades, és el post nº 99 (com dirien els xinesos catxi txent), és a dir : A veure que cony se'm acut per celebrar el post nº 100.

Alguna ximpleria sense solta ni volta. Segur.

Com més serem, més riurem......

2010-02-18T20:04:00.004+01:00

Permeteu-me anticipar que aquesta entrada potser no serà del gust de tothom. Potser fins i tot no serà del gust de ningú. O potser serà denunciada per masclista, escatològica o fora de to.

Per posar-vos en situació us diré que fa uns dies vaig estar a una fira d'aquestes tant entretingudes on a més a més dels expositors "normals", sempre hi apareixen uns quants il.luminats oferint les darreres genialitats de la inventiva humana. Una de les que més em va cridar l'atenció va ser aquesta andrómina que depén de com es miri, podria ser el primer graó per arribar a la igualtat entre homes i dones (ja us he advertit que puc ser denunciat per masclista).

Una de les batalles més cruentes i duradores de la història de la lluita de sexes ha estat la següent :
- Per què els homes acostumen a esquitxar la tapa del WC i el seu entorn cada vegada que van a mixturar ? És qüestió de punteria ? És poca traça ? És mala fe ? (i ara recordo aquell magnífic passatge de la novel.la Wilt on explica que el protagonista s'entreté en foragitar el Harpic Pato WC, que la seva dona posa cada dia, a base de ruixar el producte, amb traça i paciència, cada vegada que va a fer pipí).

D'aquest tema se'n ha parlat llargament i mai s'ha arribat a una resolució massa satisfactòria per cap de les dues bandes en litigi. Els que pixen drets i les que pixen assegudes (reconec que començo a navegar al caire mateix de l'escatologia).
Però finalment un bon senyor (o senyora, desconec el sexe de l'inventor) ha trobat solució a aquest conflicte permanent. Ha inventat un artilugi que segons les seves pròpies paraules és (copio i enganxo directament del seu web) :

"PISENPIE es el instrumento ideal para la mujer en todas aquellas situaciones incómodas o desagradables que nos encontremos en ocasiones en lavabos públicos, mientras viajamos o cuando, por ejemplo por problemas de espalda, sentarse o agacharse puede resultar un problema. PISENPIE es el cono más práctico, cómodo, higiénico y económico del mercado europeo. Su diseño se ha probado con éxito en mujeres de distintas edades, tallas y pesos, adaptándose perfectamente a todas ellas. Su anchura y su ángulo de vertido evitan riesgos de fugas de orina. Sus características lo convierten en un útil ideal para llevar siempre en el bolso."

I vet ho aquí que a partir d'ara, elles també podran esquitxar la tapa del WC i el seu entorn. Ja no hi haurà excuses que valguin. Finalment la igualtat ha arribat per la banda de la pixera. Potser és cert que tot té un principi, i segurament a partir d'ara serem testimonis privilegiats d'una revolució sense precedents :
- S'han acabat els labavos separats d'homes i dones, tothom podrà anar al mateix lloc.
- S'ha acabat que les senyores s'hagin d'amagar quan fan un pipí a la muntanya, mentre els homes vigilen. Per fi les dones sabran la satisfacció que dona fer pipí de cara un arbre i entretenir-se a fer bonics dibuixets i cenefes amb el rajolí.
- Gràcies a aquest invent les senyores ja podran fer concursos per veure qui pixa més lluny.
- També podran gaudir de la intensa sensació que és apagar el foc d'una barbacoa fent un riu al voltant del foc, amb les amigues en grup i fent gresca i xerinola.
- Ja no caldrà que les amigues les acompanyin al lavabo (diuen que per aguantar el bolso). Ara podran orinar comodament amb el bolso penjat de l'espatlla.
- Quan facin pipí a l'aire lliure ja no se'ls refredarà ni el cul ni parts més incògnites ( o íntimes, digueu-ne com vulgueu)
- I finalment i com a colofó, finalment totes les dones del món podran esquitxar les tapes de tots els wàters que els vingui de gust, als bars, als cinemes, als centres comercials i el que és més important....a casa.

Us adjunto una bonica imatge del funcionament de l'estri en qüestió i un enllaç al web del fabricant per si teniu interés en adquirir-ne i comprobar-ho personalment.

Ah!!! I se'm oblidava el més important : ho comercialitza (desconec si ho fabrica) una empresa catalana de Sabadell. Pel que és veu el textil està de "capacaida" i els vallesans han obert nous horitzons.

Per a més informació, podeu adreçarvos al web : pisenpie (fins i tot el nom és encertadíssim!!!)

Només per acabar, dir-vos que, pixeu com pixeu....que vagi de gust !!!!!

Carrinclonades XVII

2010-02-15T19:49:00.002+01:00

Feia temps que volia posar aquesta carrinclonada, però els senyors de you tube no em deixaven. Finalment he trobat el video en una altra pàgina i avui li ha tocat al torn a Susan Boyle.

Si voleu que us digui la veritat tant me fa que tot sigui un muntatge o que pel que sembla sigui de veritat. Si és un muntatge està molt aconsseguit i si és veritat doncs molt bé.
El cas és que les primeres dues mil vegades que he vist el video m'he emocionat, ja sé que soc de llàgrima fàcil, però no hi puc fer res.

Susan Boyle Britains Got Talent 2009 (With Lyrics) en Yahoo! Video

Després de veure-ho tantes vegades, sempre em queda el dubte del muntatge. Si realment ho va ser quines interpretacions per part del jurat i del públic. !!! Gairebé millors que la de la Susan.

P.D.- Per si algú, i no assenyalo a ningú, sospitava que aquest bloc moriria, que no s'ho pensi pas !!!!

Inauguració i "autobombo"

2010-02-14T12:00:00.005+01:00

Mal m'està dir-ho i fer-ho, però avui s'ha inaugurat un nou bloc. Segurament quedarà immers dins d'aquest batibull i guirigall que és aquest món de la Catosfera. Segurament serà un més.
Per si un cas teniu la curiositat i gosadia de veure'l us adjunto l'enllaç:

Contes a la vora del bloc

Pel que m'han dit, té la vocació de ser un bloc setmanal, sense massa pretensions, però amb la ferma voluntat de que tots plegats ens divertim una mica més, que crec que ens convé a tots plegats.

Vet aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conte ja s'ha fos, vet aquí un gos i vet aquí un gat i aquest conte......ha començat !!!!!!!!!!!!!

"Avi amb pipa" de Lluís Bargalló

Carrinclonades XVI (Hair)

2010-02-09T20:20:00.003+01:00

Cap allà l'any 1979 el senyor Milos Forman va decidir fer la pel.lícula Hair, basada crec en una obra de teatre.
Aquell any vaig decidir fer 17 anys i aleshores la meva estètica era més aviat tirant a hippie. El cas és que encara recordo que el meu cosí em va convidar a anar al cine amb la seva nóvia (m'explico malament, el meu cosí i la seva nóvia van decidir anar al cine i em van convidar a mi) i la pel.lícula va ser HAIR.
Jo tenia una cinta de cassette (gravada d'un disc i per la que mai vaig pagar ni un cèntim de drets d'autor ni cànons de l'SGAE) i l'havia sentida moltes vegades. M'agradava força malgrat que no sé ni un borrall d'anglès i no sabia que explicaven les cançons.
Com que una imatge val més que mil paraules (afirmació errònia de totes totes gràcies al photoshop i altres endergues) al veure la pel.lícula ho vaig entendre tot.

I per que la carrinclonada sigui completa he de confessar que vaig plorar al cine, després he plorat alguna vegada a casa veient-la per TV i ara quan cercava a YouTube encara m'he emocionat. I aquí la teniu.

I encara us explicaré més, un any més tard vaig fer servir aquesta cançó com a final d'un programa de ràdio en que explicava les darreres hores de Salvador Allende (i també vaig plorar una mica).

De fet sóc una mica (molt) toia, però m'agrada...

Ecologia doméstica i independentisme : el porró

2010-02-01T21:18:00.003+01:00

Avui a l'hora de dinar m'ha vingut al cap una frase del capità enciam :
Els petits canvis son poderosos.
I crec que és cert. Per això i dins de les nostres possibilitats em sembla que hem de començar a actuar per què aquest món no se'n vagi a "canpistraus" (no em demaneu d'on ve aquesta paraula, però m'agrada) abans d'hora.
I vet aquí el meu petit canvi d'avui i alhora la meva reivindicació d'un estri tant bonic com català.
He recuperat el porró.

Per una banda recupero una tradició que he vist gairebé perduda dins de l'àmbit domèstic. Actualment gairebé només es troben porrons als restaurants típics catalans on un exercit de cambrers nascuts en altres terres serveixen el vi amb porró i la majoria de comensals acaben abocant el vi en un got o copa. Hi ha pocs agosarats que tinguin l'audacia i el tremp necesaris per enlairar el porró i fer un bon traginyol.
D'altra banda, m'he adonat que si bec amb porró durant els àpats en trec dos beneficis complementaris :
1er - no embruto tants gots (que he de rentar jo mateix doncs en aquests moments no disposo d'un rentaplats ni de minyona).
2on - I complementant el primer, si no embruto tants gots (que com he dit no he de rentar), estalvio aigua, que tanta falta ens fa.

Mentre dinava i anava fent traginyols, satisfet de la meva nova ecologia domèstica he pensat en quants mil.lions de litres d'aigua gastem els catalans, netejant els gots que fem servir durant el dia. Aquest comentari ha distret la meva atenció i una rebel gota (de ben segur dirigida pels pensaments malignes de l'anticatalanisme latent arreu), m'ha relliscat per la barbeta i m'he tacat la camisa.
Una mica confòs i trist, també he pensat en quants mil.lions de litres d'aigua gastarem els catalans rentant la roba que haurem de netejar, si no tenim cura dels nostres traginyols.

Hem d'organitzar el més aviat possible cursets de beure en porró, els infants a l'escola ho podrien fer, de moment, amb aigua i els més ganàpies en intensives sesions de cap de setmana.

Que us quedi ben clar a tots. El futur hídric de Catalunya passa de ben segur per la recuperació del porró.

Salut !!!!

Avui no faig broma (Moisès Broggi)

2010-01-31T12:07:00.003+01:00

I avui no faig broma.
Mentre estava esmorzant he trobat una entrevista que ha sortit al diari amb Moisès Broggi. Sens dubte un dels més grans homes dels nostres dies i que crec que cal que coneguem abans no deixi d'estar entre nosaltres físicament, doncs m'agradaria que el seu pensament sempre hi fós.
Després de llegir i pensar en tot el que diu aquest home, m'he quedat pensant en la darrera resposta de l'entrevista :
- Per què voldria ser recordat ?
- Per ser una bona persona.

I amb això gairebé està tot dit.

L'entrevista sencera la podeu llegir, si voleu, aquí.

I per saber una mica més d'aquest home podeu mirar el video de l'entrevista que li va fer Mònica Terribas quan va fer 100 anys :

Actualment ja en té 102 i continua sent una de les ments més lúcides, crec que del món.

Gracies Moisès per ser-hi.

No és el mateix....... (sobre gustos, fins ara no hi havia res escrit. Ara si)

2010-01-29T16:47:00.004+01:00

Fa bastant de temps feien un anunci d'una coneguda marca d'automòbils que utilitzava l'slogan : "No és el mateix....".
Ho vaig trobar encertat doncs hi ha moltes coses que per molt iguals que vulguin ser, no son el mateix.
M'explicaré.

Diuen que tallar qualsevol embotit amb un ganivet o amb una màquina talla embotits, fa que el gust sigui diferent. Per què ? Misteris de la vida.....
Diuen que menjar una fruita tallada o a mossegades, fa que el gust sigui diferent. Per què ? Misteris de la vida....
Diuen que veure cava en copa o en got, fa que el gust sigui diferent. Per què ? Misteris de la vida i de la física (un dia em van explicar no sé què de les bombolles i els seu recorregut dins d'una copa o d'un got.....)
Diuen que les crispetes fetes en una tradicional paella o al microones, tenen el gust diferent. Per què ? Potser més val no saber-ho....això dels microones semblen eines de satanàs.
Diuen que les botifarres i les salsitxes tenen diferent gust malgrat el tocinaire s'esforci en dir-nos que hi ha el mateix a dins de la tripa. Per què ? Misteris de la vida.

I diuen moltes i moltes més coses.

Jo anava a certificar que cuinar amb un fogó de gas o una placa de vitroceràmica fa que el menjar tingui diferent gust. I ho puc afirmar, certificar i ratificar davant de qui vulgui. Jo he estat tota una vida (la meva) cuinant amb fogons de gas i ara per circumstàncies de la vida ho faig amb una "vitro" (així ho diuen els moderns i xaves de Bcn) i no és el mateix. Més aviat puc dir que a més de no ser el mateix, és molt diferent.

El que em queda per certificar és si hi ha alguna diferència entre cuinar amb gas butà o gas natural.
També caldria estudiar si el fet de que el butà te'l puji a casa un pakistaní o l'hagis de carregar al teu propi llom, doni alguna diferència a l'hora de cuinar.

Per no parlar de si l'energia elèctrica que alimenta les vitroceràmiques es d'origen nuclear, solar, hidríc, de biomasa o ves a saber què.

Resumint, sigui el que sigui, està clar que mai no res és el mateix. O potser si...

I jo que no volia parlar de política......................

2010-01-15T19:57:00.002+01:00

Us ho ben prometo que quan vaig començar aquest bloc no volia parlar de política. I de fet era ben senzill no fer-ho.

Els polítics a voltes parlen de la independència del poder judicial, però resulta que els jutges del tribunal constitucional els trien els polítics. Els mitjans de comunicació no tenen cap mania de comentar quins jutges son d'esquerres o de dretes (o millor dit del psoe o del pp, que segons com es miri no son gaire diferents). Pel que sembla els polítics també poden recusar un jutge d'aquest tribunal, si no és del seu gust.

Tampoc no entendré mai a sant de què els polítics han de tenir immunitat parlamentaria. Entenc que això vol dir que pel sol fet de ser parlamentaris poden ser uns malfactors i fer-ne de tots colors sense que els puguin jutjar sense més ni més. Diuen que els diputats i senadors, si son cridats a declarar poden fer-ho per escrit (com si tinguéssin tanta feina per no poder anar a un judici).

I amb tot això i moltes altres coses més que jo no sé, continuen parlant de la independència del poder judicial i no sé quantes bajanades més.
Tornant una mica al tribunal constitucional i tenint en compte que en tres anys no han tingut temps de llegir i entendre l'estatut de Catalunya, sembla que les coses no han canviat tant com diuen.
Per això vull il.lustrar aquest post amb una bonica i antiga cançó de La Trinca que de ben segur avui encara és de rabiosa actualitat :

I ja està.
Espero poder continuar el meu bloc amb articles sense solta ni volta, com sempre. I per descomptat sense abandonar el meu lema de capçalera :
AMB DESCONEIXEMENT DE CAUSA.....

Mites i llegendes......

2009-12-26T12:15:00.004+01:00

Abans en deiem mites i llegendes, ara en diuen llegendes urbanes i els més cibernètics sovint, em sembla que parlen de "hoax" o bé alguna cosa semlant.
Segurament heu sentit parlar dels continguts de les neveres dels solters, solitaris o independents (tot depén de l'estat d'ànim de cadascú).
Malgrat les acurades descripcions i la bona voluntat dels relators el més probable és que el discurs acabi amb la certificació de l'imaginari iogurt caducat. Signe inequívoc de previsió desencertada, de manca d'hàbits saludables o bé deixadesa inherent al propietari de la nevera (o usuari si el pis és de lloguer i ja et trobes la nevera instal.lada, i sovint bruta).
Aquest matí he obert la nevera i he sentit una veueta que em deia :
- Sóc aquí !!!!
Sort que no he sentit : Ja sóc aquí !!! - que si no haguès temut per l'aparició sobtada de l'espectre del president Tarradellas.
He doblegat amb compte la meva carcanada i he procurat esbrinar qui em parlava, les orelles atentes i els sentits concentrats. Finalment al segon prestatge he vist i comprovat que en aquest cas els mites, llegendes i "hoax" prescriptius anaven a rodar i confirmaven una vegada més la seva existència irrefutable :

I ara ve la segona part. Els iogurts caducats no son dolents. Comencem doncs el concurts per saber que certifica haver menjat el iougrt més caducat i no ha sofert cap transtorn digestiu o emocional.
La meva marca està en 34 dies després de la data anunciada a l'etiqueta.
Algú en dona més ?

P.D. - Aquest post no és d'un medicament, no cal que consulteu ni tant sols un farmacèutic. Si mengeu un iogurt caducat (però molt caducat...) responeu immediatament al concurs....no fos cas que unes cagarrines inesperades us en privèssin.

Carrinclonades XV

2009-12-21T19:15:00.002+01:00

I segueixo amb aquesta selecció de carrinclonades que gairebé totes son iguals com la mateixa paraula indica ( carrincló i clonades) i que no serveixen per res més que sovint mostrar un esat d'ànim o no. Aquí està la gràcia, en saber-ho diferenciar.
Per això avui he triat un tema prehistòric que fins ahir m'emocionava especialment i que com la majoria no sabia pas que deia la lletra (però ho intuia una mica).
He trobat una traducció al català, feina sovint complexa i dificultosa, que no sé si s'ajusta massa a l'original, però jo no en sé més (i el que la va traduir no ho sé si en sabia gaire....)

Si és que estàs cansat
de lluitar,
si sls et veig plorar
jo t'ajudaré.
Al teu costat saps
que sempré em tindràs.

Quan, sense amics, tot sol,
trobis aigues molt turbulentes,
jo et faré de pont.
Sobre l'agua més turbulenta
jo et faré de pont.

Si és que no pots més,
jo vindré,
Ho veus tot fosc. Ja ho sé.
Però ja es farà clar.
T'entenc molt bé, sé
els teus sentiments.

Quan, sense amics, tot sol,
trobis aigues molt turbulentes.

Treu-te la tristor
que hi ha al cor.
No tot és nit. No tot.
El sol tornarà.
Tens un camí, si.
I em tens també a mi.

Quan, sense amics, tot sol,
trobis aigues molt turbulentes

Suposo que l'altra gracia de la cançó deu ser poder cantar-la a algú i a voltes trobar algú que te la canti.

Per això és una de les més grans carrinclonades.

Ja hi tornem a ser.....

2009-12-14T20:31:00.002+01:00

Doncs això, ja hi tornem a ser.

Anava a fer un post filosòfic i profund sobre el fet de recomençar o continuar la propia vida. Però quan portava una bona estona pensant'hi m'he adonat que ni sóc filósof i molt menys profund. Més aviat sóc tirant a normalet i sense massa pretensions, i guiat per la meva mediocritat i alhora el meu propi coneixement de totes i cadascuna de les limitacions que conreo amb gran esforç he decidit, de moment i per avui, deixar la filosofia i la profunditat i descordar-me una mica la faixa que ja em convé.

I dit això us comunico, per si no ho sabíeu, que he canviat de casa. Per onzena vegada en 47 anys (no sé si hi ha record Guiness d'això però m'ho hauré de fer mirar). Per descomptat que no es explicaré tot allò de les muntanyes d'andròmines inútils que anem carretonejant en el transcurs d'una vida. Ni de les caixes plenes de malsendreços que no sabem on posar. Ni de els viatges i viatges que s'arriben a fer amunt i avall i sembla que no s'acabin mai. Ni de les mirades desconfiades dels vells veins quan marxes i les dels nous, potser encara més inquisidores, quan arribes. Ni del malson de la paperassa, canvi d'empadronament, rebuts bancaris, tarjetes, canvis de domicili i altes i baixes dels serveis (llum, aigua i tot aquest enrenou). Tampoc no us diré quina collonada és tornar a omplir una nevera i engagar una cuina de nou (quan no et falta la sal et falta l'oli, i el mite aquell d'anar-ho a demanar a la veina, estupendíssima i dispossada a ajudar en el que convingui, és un mite. En onze cases i mai l'he trobada). Ni tant sols m'entretindré en explicar-vos el que costa acostumar-se als sorolls habituals de la nova vivenda (sobretot els que fan els veins), ni a les dificultats que hi ha per trobar aquell punt de l'aigua calenta de la dutxa per no escaldar-se l'esquena o parts més delicades, amb els desconegut comandament, dit "monomando". Obviament no cal que us parli de les expedicions pel barri per endevinar on son els contenidors de les deixalles, ni la bústia de correus (no sé per què es busca, si ningú envia cartes...). Em faria pesat explicant-vos el que costa fer-se client habitual de nous comerços on cada vegada que hi entres tens la sensació de que trucaran a la policia. Tampoc no faré cap referència a l'aparcament, els primersdies et sens un estrany aparcant al teu carrer, de ben segur li estàs fotent el lloc a un altre vei i és normal que aparegui el teu vehicle amb alguna ratllada d'advertència i intimidació. I encara menys us explicaré l'anècdota del senyor que us troba a la cantonada i us demana ajut per anar a no sé on i li heu de dir : Perdoni, és que jo no sóc d'aquí.
I ho he hagut de dir tantes vegades que no sóc d'aquí, que a vegades em pregunto si sóc d'algun lloc. Aleshores se'm neguen els ulls i penso que sóc ciutadà del món, de moment.

I per relaxar una mica l'ambient us poso una bonica cançó (adaptada) a l'época que ens ha tocat viure (a alguns només....)

Gracies per la bona acollida que espero que em donareu en aquest meu enèssim retorn al món dels cibernètics !!!!

Carrinclonades XIV

2009-11-22T07:21:00.002+01:00

Diuen que el 13 porta mala sort, doncs anem pel 14. Ahir vaig recordar aquesta cançó que escoltava sovint quan era jovenet. La verssió original amb Quico Pi de la Serra era molt millor, però els amics de You Tube no la tenen.
És una cançó trista, però d'esperança. Almenys a mi m'ho sembla.

La sensacional lletra és de Pau Riba.

Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista i que llarga és l'espera
quan s'espera la mort de l'amor.
Quan s'espera que tot ja s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les llargues lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!

I es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan llargues les grises esperes
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!

La mudança

2009-11-20T21:13:00.005+01:00

Hi ha dies, a vegades temporades, que la meva consciència em parla amb la veu més alta del que manen els cànons de l'educació i dels bons costums.
Només ho fa quan la situació és extrema, tant per bé com per mal, i per tant perillosa. Aquest cop, la veritat és que jo feia dies que la sentia, potser setmanes, si fós sincer hauria de posar mesos, i si m'ajusto a la realitat he de dir anys. I ella vinga a insistir. No sé les vostres consciències si son massa emprenyadores, però la meva us ho ben asseguro que es pesadeta de collons...
Finalment però li he fet cas, bo i que ens les hem tingudes a base de bé. Jo a vegades soc una mica curt de gambals i quan no vull entendre les coses no les entenc. El cas és que fa molt de temps que la meva consciència m'anava dient :
- Pep ja has pensat en fer la mudança ?
I jo vinga fer l'orni. Finalment quan m'he sentit tant pressionat he preguntat, gairebé cridant tant com ella :
- I per cony vols que balli amb una vaca ?
La consciència ha obert els ulls i la boca i m'ha dit :
- Però que cony t'empatolles, ara amb això de ballar amb una vaca ?
- Home, doncs això que em dius : la mudança....fíxa't en la paraula mu...dança. I doncs que és una "mu que dança" ? Una vaca que balla, és ben clar.

La consciència entre d'altres insults m'ha tractat de capsigrany, xipòtil i menja bròquils, m'ha sacsejat el cap amb ambues mans i m'ha cridat a ran d'orella :
- Que t'has de canviar de casa collons !!!!!!

I en això estic aquests dies.
- Quina sort que no he de ballar amb cap vaca...em fan una por......

Carrinclonades XIII

2009-11-19T23:47:00.002+01:00

I ja està. Això és tot.

La cançó és antiga, però la història és la de sempre.....

Sé que això és un adéu
On no hi manquen plors
Ni el soroll dels mots

Sé que el temps llevarà
Un mur silenciós d’oblits i records

Però em crida, em crida el vent
I amb ell m’en vaig
Però em crida, em crida el vent
I m’en vaig amb ell.

Sé que hem tingut raó
I només per això,
Tornaria a estimar-te

[tornada]

Sé que això és un adéu
On no manquen plors
Ni soroll dels mots.

Perdoneu, però la versió de Manu Guix és infame. Però l'original de LLuís Llach (que a mi m'agrada) no l'he trobat i a més a tu no et diu res.

Fins sempre (?)

Carrinclonades XII

2009-11-15T20:15:00.005+01:00

Hi ha cançons que malgrat sentir-ne una versió i una altra sempre semblen el mateix. El mateix ritme, fins i tot hi ha qui imita la veu del cantant original, i els arranjaments. En un moment hi donen una pinzellada personal i ja tenim la verssió al carrer.
El cas que us porto avui es excatament el contrari d'això.
S'agafa la verssió original, es canvia el ritme, els arranjaments, les veus, l'estil i tot plegat . I és fa, segons la meva opinió, una cosa extraordinària.
Mai a la visa havia sentit aquesta cançó amb tanta delicadesa. I aprofitant que avui estic nyonyo, la compartiré amb vosaltres. Si voleu és clar.

Amb tots vosaltres el boss, amb tots nosaltres en :

Bruce Springsteen & The Sessions Band Saints Go Marching In

Espero que us ho passeu tant bé com jo o més !!!

El precursor de La matança de Texas.....

2009-11-02T20:18:00.003+01:00

Curiosament o no tant curiosa, una de les aficions o rutines que tenim quan anem per aquests móns de Déu, és quan arribem a un poble o llogarret dirigir-nos cap a la plaça de l'esglèsia i/o ajuntament, que acostumen a estar junts.
L'ajuntament, a part de que molt sovint no té cap mena d'interés ni arquitectònic ni res de res (bé ara sembla que comencen a tenir interessos "judicials"...), no és visitable. No podem entrar i tirar 50 cèntims d'euro i guaitar com s'il.lumina el despatx de l'alcalde, per tant anem cap a l'esglèsia (siguem creients o descreguts, tant és). Primer mirem la portalada i l'arcada, fent-nos els savis pontifiquem sobre un gòtic o un romànic (per què la majoria no coneixem més estils) i entrem decidits a veure quines meravelles ens depara el seu interior.
Entrem mirant enlaire, cerquem vitralls i rossetons espectaculars que retratarem compulsivament i després les fotos seran una merda per què si ens treuen del botó automàtic de la càmera ja estem perduts (sempre trobarem dos o tres cabestros fent anar el flash a tort i a dret i enlluernant, sants, mares de Déu i algún creient encara adormit després de misa). Rarament entrem pel passadís central, fa respecte i vergonya de que ens mirin, optem pels laterals i aprofitem per mirar els altars dedicats als més variats sants i màrtirs de la comarca.

Doncs em trobava jo en un trànsit d'aquests i justament al final d'un passadís lateral, entre l'altar de Sant Antoni i el porquet (que n'hi ha per tot arreu) i el de Sant Pere (que tothom diu com si fós molt llest : Aquest és Sant Pere per què porta la clau...) em trobo cara a cara, amb una imatge tremenda. El cor se'm va quedar en un puny, la respiració se'm va aturar i la melsa que no sé que fa, se'm va quedar aturada uns segons.
Acabava de trobar-me al davant dels meus nasos l'avanpassat d'en Jason (crec que es deia així, el més dolent de la matança de texas). Jo la pel.lícula no l'he vist per què em fa por, però m'han explicat que allí és mata molt i ben matat. Sang i fetge cap aquí, budells i feixures cap allà. Però això no és el pitjor, a la pel.lícula maten i maten, però tots adults. Al meu davant, tinc la viva imatge del terror amb un nen en braços, això serà un infanticidi !!! Pitjor encara un bebeicidi!!!
Jo valent i àgil com un lleopard, faig un salt decidit a prendre-li l'eina del mal. La bèstia vol esquarterar l'infant amb un xerrac i jo que m'hi barallo per arrabassar-li de les urpes.

En aquestes sento que m'estiren el camal dels pantalons i veig a baix, un mossén petit i remenut, amb care de pomes agres que em diu : Vol fer el favor de deixar a Sant Josep tranquil, si no baixa ara mateix avisaré als Mossos !!! - i m'amenaça amb un canelobre de llautó.

Metro sense conductor...

2009-11-01T09:22:00.007+01:00

Llegeixo al diari mentre prenc el primer àpat del dia (cosa que diuen que no és bo, menjar i llegir i jo he fet sempre...) que aviat a Barcelona funcionarà un línia de metro sense conductor.
No fa massa anys això ho haguéssim valorat com una faula de ciència ficció. Mentre els detractors i els progressites discuteixen els pros i els contres d'aquest nova tecnologia, permeteu-me que faci la meva elucubració (quina paraula més rara i segurament mal escrita) sobre el tema. D'alguna manera és un deure que tinc, tenint en compte que sóc membre de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (en diem SCCFF o Sc2f2, com si fós un robot de La Guerra de les Galàxies). Aprofito per recomanar-vos una visita al seu espai web www.sccff.cat , sempre que us vingui de gust, és clar.

Doncs anem per feina.
Any....per exemple.....2062 (crec que ja seré mort i així si no passa no em sentiré culpable), la movilitat de Barcelona està extremadament col.lapsada. La política municipal dels darrers anys no ha fet més que empitjorar el caos circulatori (això és per que veieu que les coses no canviaran tant). Els carrers son un caos, hi ha un autèntic batibull de cotxes, motos i bicicletes atòmiques (que no fan altra cosa que atropellar vells, que per cert n'hi ha molts).
I els transports públics ? Us preguntareu. També tenim la resposta. Els trasnports públics de superfície han desaparegut, no poden circular, els carrils bus estan envaits dia i nit per motocicletes, ciclistes, carrets de la compra, cotxets amb bebés (la majoria trigèmins com a resultat de la reproducció assistida descontrolada i recaptatòria, avui en dia es paga pel número de fills aconsseguits en cada procés) de gran envergadura, cadires de rodes conduides per víctimes d'accidents i/o més grans de 110 anys (la vida s'allarga que és un "portento") i alguns carros elèctrics de golf d'empresaris immobiliaris caiguts en desgràcia (que per cert els està més bé que el nas a la cara).
I el trasnport subterrani ? Segur que també us ho anaveu a preguntar. Doncs el transport subterrani està absolutament col.lapsat. Ha estat tant gran l'èxit dels metros sense conductor (malgrat que cada dia moren per estació un promig de 150 persones esclafades contra les bocanes dels túnels) que els tècnics municipals han optat pel que sembla la solució definitiva. El problema principal era que els vagon ocupaven la major part operativa del túnel, per tant hi caben menys persones. Per tant s'ha optat per la solució definitiva. Amb el bitllet la companyia facilitarà un parell de sabates esportives (tota la vida n'hem dit bambes, però ara es veu que no queda bé), que s'hauran de retornar a l'arribada. Amb els bonus setmanals i mensuals hi haurà dret a dutxa, i si et treus el bonus anual entraràs en el sorteig de un camàlic (evidentment immigrant i sense papers ) que et portarà a coll i bé.
Senyores i senyors, donem la benvinguda al metro sense metro !!!!!

Esforçats usuaris encarant l'arribada a Horta (Línia V)

Carrinclonades XI (Que tinguem sort !!!!)

2009-10-29T23:37:00.003+01:00

Per celebrar aquesta carrinclonada capicua, encara que en números romans no ho és, avui us poso el súmmum de les carrinclonades, altrament dites nyonyeries.
I ja que hem arribat fins aquí, permeteu-me una dedicatòria.
Diu a internet que és quasi tant segur com que ho diguin per la "tele", que aquest any al món som uns 6.700 mil.lions de persones vivint en aquest cony de món.
Doncs enmig d'aquesta gentada, amb que una sola persona és miri aquest post i somrigui en tidré prou.
Vagi doncs la dedicatòria per aquesta persona. Li convé sentir-se acompanyada i amiga.
Sóc conscient de que tant una cosa com l'altre ho té. Per què vull que així sigui.

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Per tu. Un beso.....

Carriclonades X (Els raros.........................)

2009-10-17T21:27:00.003+02:00

Avui i fent un extra, posaré un altre post.
Demano disculpes per mostrar la meva devoció pel grup Manel ( i això que no em paguen res....), però m'agradaria que us mireu aquest mutatge que jo crec divertit i encertat.
La cançó també és per mi sensacional. Vosaltres mateixos.

Un home amb ulleres de pasta gruixudes passeja pel port nerviós.
Ja fa més d’una hora que a la seva dona l’espera el Doctor Ramon.
Que avui s’han omplert de coratge i han decidit operar-se el cos.
La dona es vol treure papada i l’home es farà fer un penis més gros.
Però, no saben que ser atractius també pot comportar viure en un malson.
I els dos canten de puta mare, molt millor que jo, que fan cant coral.
I ballen sardanes a Plaça Sant Jaume i ho fan de collons.

El Pepe és un noi que ha fet panxa i es passa el sant dia estirat llit.
Avui el rodegen tres metges i un jove becari amb un bisturí.
Amb un permanent delimiten l’essència greixosa que li extrauran.
I ell somia amb prendre un waikiki envoltat de senyores que marquen mugrons.
Però, el Pepe no sap que alguns ben plantats també viuen en un malson.
I el tio organitza trobades d’amics del 600, i en té un de vermell.
I quan puja al poble, els nens li demanen que els porti a fer un tomb.

No saben que els guapos són els raros.
Ho sap tothom, però no ho diu ningú.
Tampoc no s’agraden i tenen complexes per ser diferents.
I no saben que els guapos desafinen , no tenen swing i no ballen bé.
També es preocupen i tenen psicòlegs, i no passa res.

I no passa res.
I no passa res.

Tornada a l'escola (2)

2009-10-17T20:49:00.003+02:00

Permeteu-me un exercici d'autocomplaença, llombrigolfàgia i automassatge. De tant en tant convé.....
Com ja sabeu la majoria dels QUINZE!!!!! que em seguiu públicament (més els centenars que ho feu d'amagat, o potser milers....) fa uns dies vaig fer el camí de tornada a l'escola. Totes aquelles pors que jo tenia de les notes eren sense fonament.
Ara no hi ha notes, ni tant sols aquells frustrants comentaris de "debe mejorar"....res de tot això. Ara s'han tret de la màniga les PAC.
Jo al pricipi, i no sé per què (digueu-me masclista si us ve degust) pensava que eren els PAC, en masculí. Doncs resulta que no, son en femení : les PAC.
Proves d'avalució continuada. Tampoc no entenc per què no en diuen les PDAC (potser costaria de llegir....)

Doncs després dels nervis propis d'una prova d'aquesta envergadura (ara em sento com aquells pescadors que acaben de pescar un boquerò i ho expliquen al bar com si acabèssin de lluitar i guanyar contra Mobby Dick), resulta que el senyor professor m'ha enviat un mail i em diu que estic aprovat.
Prova superada !!!!!
Entenc que tot ha anat justet, justet, més que res pels comentaris del senyor mestre, que m'ha semblat que m'aprovava per què sóc el més gran de la classe....
Ara ja puc anar a per la segona PAC. En parlarem a final de mes. O no, de pen de com vagin les coses, potser parlarem d'un altre tema.
El que em preucupa una mica és com m'ha quedat el cap després d'aquest esforç descomunal per la meva neurona activa (no al 100%, però si que activa...). Pel que sembla tinc una inflamació....ja veurem si em recupero i me'n surto d'aquesta.

Dels seguidors és el regne dels blocs.....

2009-10-16T20:17:00.004+02:00

Fa molts dies l'amic SM va arribar a tenir 100 seguidors (fa una estona ja en tenia 124) i per celebrar-ho va fer una mena de concurs. L'esdeveniment va ser seguit amb joia i entusiasme per la blogosfera catalana (que poc que m'agrada aquesta expressió) i jo en la meva modèstia vaig anunciar alguna cosa semblant quan arrivés als 10 seguidors (aleshores en tenia 8).

Per desomptat que la meva proposta no va ser acollida amb el mateix entusiasme doncs el carisma i la capacitat de convocatòria d'en SM no son a la mateixa alçada que jo (com haureu pogut comprobar o més aviat no).

I van passant els dies i els mesos i la meva persona s'acostuma a tenir vuit seguidors, i penso, per què en vols més si tampoc no tens ni temps de llegir ni comentar tot el que escriuen aquesta colla...

Però és clar, sempre hi ha un pitjor i de cop i volta, la setmana passada em trobo onze, si, si 11 seguidors !!!! Ni concurs, ni festes, ni premis, ni res. He estat mesos esperant el nové seguidor per anunciar a timbal i plateret els actes commemoratius del desè seguidor i de sobte.....m'en trobo 11.
Perdoneu, però a vegades sembla que ho feu expressament per aixafar la guitarra a les persones humils, discretes i probablement gentilhomes d'aquest món.

Doncs sabeu que us dic ?
Que si voleu festa, concursos, premis, xerinol.la i disbauxa us haureu d'esperar al seguidor nº 25.

P.D. - Si per tenir-ne 11 he trigat 4 anys, calculo que per 25 necessito uns 6 o 7 anys més. Ens trobem al 2015 0 2016 !!!! (Ei, els que siguem vius, és clar...)
P.D. 2 - Una pinzellada d'humor negre sempre dona alegria......

D'exèrcits i guerres....

2009-10-12T13:30:00.001+02:00

A veure si ens entenem d'una vegada i ens deixem de desfilades, soldats, guerres.
Amb l'única que estic d'acord és amb aquesta:

I de moment ja està.

Carrinclonades IX

2009-10-10T18:26:00.002+02:00

Diuen que si no vols caldo, dues taces.
Doncs n'he trobat dues......................

Per mi la bona és la segona, és a dir aquesta. Això si que és "glamour"....

I de moment ho deixarem aquí....

Carinclonades VIII

2009-10-09T18:19:00.003+02:00

Carrinclonades silencioses son les que menys molesten i les que més agraden.
Per mi sensacional canço, millor lletra i esplèndid vídeo.
Jo sempre m'espero, en silenci, a que s'acabi per mocar-me sorollosament......

Tres o quatre gotes delatant pluja de nit
filtren el sol per la finestra.
Guaito com reposes nua des dels peus del llit
amb un posat ple de tendresa.

Oh! Quantes nits
acaronant els teus dits febles.
Oh! Quants matins
com el que ara tinc,
tebi com un fil de roba.

Amagats de tanta gent que parla,
teixim certeses amb la mirada.
Som tan lluny d´aquell soroll salvatge,
que ens fem entendre sense paraules.

Dos o tres cabells mandrosos pinten els coixins
amb el color d´aquesta tarda.
Sento com camines pel so dolç del teu vestit
que entre les cuixes et delata.

Oh! Quants matins
entrellaçant-nos com de pedra.
Oh! Quantes nits
com la que ara tinc,
tèbia com la llum d´espelma.

Amagats de tantes veus estranyes,
amb els silencis omplim paisatges.
Allunyats d´aquell soroll tan aspre
ens fem entendre sense paraules.

Tres o quatre gotes delatant pluja de nit...

Jo vull un trombó........................

2009-10-07T21:42:00.000+02:00

I és veritat, jo vull un trombó.
No sé per què però ja de ben petit el só d'aquest instrument m'agradava i em feia feliç quan el sentia.
Com que a casa meva no anaven massa granats, se'm va acudir que ja que els meus pares no me'l podrien comprar mai, l'hauria de demanar als Reis. I van anar passant els anys i els Reis, i el trombó mai no apareixia entre els regals.
Hi havia Madelmans, La pista loca de Tom i jerry, ninots d'aquells de "l'oeste" (definits genèricament com "indius" i americans) que es barallaven incanssablement gairebé cada dia, i segur que moltes coses més que no recordo....Però el trombó no.
El darrer any que el tema Reial encara bellugava pel meu cervellet, amb certa recança i sospites de frau i potser corrupció, vaig estar a punt de patir un infart de miocardi i/o en el pitjor dels casos cerebral. Al bell mig dels regals de tota la família hi havia un paquetot de grans dimensions.
- El trombó !!! - vaig pensar - els Reis existeixen !!! Aquests rumors de que son els pares o ves a saber qui, deu ser una faula de la vora del foc.
I amb aquella alegria vaig estripar els papers i gairebé hi deixo les ungles a la magnífica caixa que contenia......un patinet !!!!
I això que aleshores no estaven de moda !!!!
Vaig fer cara d'il.lusionat i content i vaig baixar al carrer a provar-lo de seguida (en aquells temps, els nens podíem baixar al carrer a jugar sense perills massa inhòspits). Mentre anava manxant amb un peu i procurava fer cara de velocitat, pensava en les meves interioritats :
- És que ni una bicicleta !!! On volen que vagi amb aquest patinet pel món......

He de reconèixer, però que aquell patinet em va fer molt feliç i que hi vaig tenir grans aventures, que ara no és el moment d'explicar.

I van passar els anys i vaig recordar que jo volia un trombó, mig en broma mig en serio, vaig tornar a treure el tema a veure si algú picava. és cert que em consten diverses tentatives per a satisfer el meu caprici.
Però també és cert que regalar-l'hi un trombó a un "paio" que no sap música i és incapaç d'entendre una partitura (no sé mai si estan del dret o de l'inrevès), el meu sentit del ritme se'l devia quedar la comadrona, doncs sóc com una soca i difícilment seria capaç d'arrencar-li una nota ni que dediquès la resta de la meva vida a bufar, doncs segurament és una pèrdua de temps i un dispendi econòmic sense sentit.

Per què és clar, jo no em conformo amb un trombó de joguina, ni una miniatura, ni res d'això. Jo en vull un de veritat, d'aquells "guapos", brillants, majestuosos i que fan "poa, poa, prrrrrrrroaooooooo".

Però sovint tinc la intuició de que això va per llarg......Potser els Reis de l'any que ve.......

Carrinclonades VII

2009-10-01T21:27:00.002+02:00

Tant de bó.
Aquest any, com molt d'altre gent, he descobert el grup MANEL.
Només els he vist una vegada en directe i va ser sensacional. Tant les lletres com la seva manera de fer. Per descomptat que no han descobert la sopa d'all (que ja estava inventada) però el que fan és interesant i a mi m'agrada.
Com que no son famosos, els videos que hi ha al You Tube son tirant a "cutres i salsitxeros", sobretot el só que és molt dolent. Per això us poso aquesta versió sense imatges però que se sent força bé.
Quan vaig sentir aquesta cançó en directe no vaig poder evitar pensar :
Tant de bó !!!!!!!!!!

I de passada també us poso la lletra, per si la voleu llegir:

Provem d'encaixar en escenes boniques,
En ports de diumenge farcits de gavines,
En grans sobretaules on els avis canten,
En nits vora el foc abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
Els que ballen I ballen fins que els músics parin
I irrompre arrogants lluint les millors gales
En discos amb dones amb feines estables.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic
Dels que van pel món amb posat monolític
I afronten la vida mirant-la a la cara
I un dia, contents, compren flors a sa mare.
Intentem trampejar per ser persones dignes,
El pare modèlic que volen les filles,
El de la veu greu, el de la mà forta,
Que paga un vermut I que arregla una porta.
I després tancar els ulls I sentir el món en calma
I a dos ocellets fent piu-piu dalt d'un arbre
Haven't enllestit un gran epitafi
Que arranqui somriures a tots els que passin.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, se'ns baixa la verge I de sobte ens revela que ens en sortim.
I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic,
Tot fent evident,
Que per un moment,
Ens en sortim.

Pel meu gust totalment recomanables......

Somnis de dia i de nit...

2009-09-30T20:11:00.005+02:00

Tenint en compte tal i com s'estan posant les coses, una de les sortides que tenimpre sobreviure és somniar.
De moment, els pensaments i els somnis encara son inviolables si tenim una mica de cura en no divulgar-los en excés. I econòmic...
Es pot somniar dormint a les fosques, salvaguardats iprotegits per la solitud de la nit, i també es pot somniar despert, acaronats per la claror del sol com un prat verd que a primera hora del matí treu fum com si s'alliberés de les seves cabòries.
Tant si somniem de dia com de nit, ningú no ens pot privar de somniar un bosc (potser d'aquells que no ens deixen veure els arbres) i caminar despreocupadament amb les mans a les butxaques al costat d'un riu. Sense pressa, sense neguit, mirant com l'aigua ens avança i nosaltres prenent consciència de que les gotes d'aigua que tot just ara ens acompanyen, en uns segons travessaran, per sota, el pont que nosaltres creuarem, per damunt, qui sap quan.
Caminarem en pau amb nosaltres mateixos i amb la natura.

És per això que us demano respecte i que no feu soroll. Com més llarg sigui el somni, més lluny arribarem.
I en despertar-nos veurem, tal i com deia en Miquel Martí i Pol:

....que tot està per fer i tot és possible.

Carrinclonades VI

2009-09-26T23:34:00.002+02:00

Em sembla que per aquí ja hi havia passat....
Mentre us ho mireu i llegiu la lletra (si voleu), me'n vaig a buscar esl "Kleenex", ara torno............

I la lletra és:

Cap al vespre és quan estàs com a cansat, i no saps el que fer i et quedes fixat, i et trobes molt sol i el soroll s´esvaeix, i mires al carrer i no hi ha gaire gent. I canvien els sons i tot sembla més mort, i vols cridar ben fort que n´estàs fins als collons. Cap al vespre estàs trist i no saps on anar, i et prepares un whisky i no te´l pots acabar. I t´encens un cigarro sense ganes de fumar, i l´apagues aviat i et tornes a aixecar, i de sobte tens por de sentir-te tan buit, i te´n vas cap el pub i no trobes ningú. I surts fora al carrer i comences a correr, i el vent et va assecant el que sembla una llàgrima, i t´atures cansat amb el nas ple de mocs, i t´empatxes de nit i respires ben fort. Cap al vespre és quan estàs com a cansat, i no saps el que fer i et quedes fixat, i et trobes molt sol i el soroll s´esvaeix, i mires al carrer i no hi ha gaire gent Bona nit a tothom....

Carrinclonades V

2009-09-23T21:23:00.003+02:00

Sempre m'ha agradat Joaquín Sabina, les seves lletres sobretot i la seva manera d'explicar les coses. També m'agraden les llegendes urbanes sobre determinadaes canços que diuen que son molt autobiogràfiques. Potser m'hauria agradat ser una mica "bandarra" com ell o com a mínim ser capaç d'imaginar-ho. Us deixo amb una cançó que no em cansa per més que la senti i que sovint em fa enveja....

Esplèndida l'Olga Roman, fantàstic el Sabina i sensacional el públic.................

Mai plou a gust de tothom (o de ningú...)

2009-09-21T20:08:00.004+02:00

Un dels grans entreteniments que cultivo sovint, és el d'escoltar converses d'altres persones que res no tenen a veure amb mi. No és tafaneria, és curiositat. Ara bé la línia que separa ambdós termes probablement sigui molt fina.

Situaré l'acció a la meva botiga de fruites i verdures de capçalera (és a dir, on compro normalment aquesta mena de viandes, no us cregueu que sóc un "verdulero"). Era dissabte al matí i jo estava distretament triant tomàquets madurs d'aquells que fan ara que no serveixen per sucar el pa, però els continuem comprant amb l'esperança de que un dia suquin com Déu mana.
La botiga es espaiosa i les clientes corren com si fèssin un joc de "guerrilles" per apropiar-se de l'enciam més ufanós o de la col més florida. Sobtadament, totes es dirigeixen a la caixa a pagar i aleshores, aquelles presses i corredisses es transformen en una bonica conversa. Què dic conversa !!! En una tertúlia que res tindria a envejar a les dels bohemis escriptors de començaments de segle a qualsevol cafeteria (llegiu, si voleu "La Colmena" de Camilo José Cela).
Procuraré transcriure la tertulia el més fidelment posssible, no fos cas que alguna d'aquestes dames fós blocaire i després m'esperi a la cantonada per partir-me les cames.

Les senyores parlen del temps (com als ascensors, però d'una manera més extensa i distesa):
- A mi el que m'empipa de la pluja, és quan plou al matí - arrenca la primera - Jo m'he de llevar d'hora per dur els nets a l'escola i després he d'anar a comprar. Si plou al matí, la veritat és que fa molt la punyeta.
- Doncs per mi - secunda la segona evidentment - al matí tant me fa si plou o no. El meu marit i jo estem jubilats, i com que no tenim nets, ens llevem tard. Ara bé si la pluja arriba havent dinat (és dona per entés que havent dinat és quan el marit ja ha fet la migdiada i ella ha vist la telenovel.la, o a l'inrevés) ens fastigueja a més no poder. Nosaltres totes les tardes sortim a caminar, doncs tenim colesterol, sucre i àcid úric, a més de la pressió descompenssada, i el metge ens fa caminar dues hores cada dia. I si plou, ja em diràs tu quin "plan"...
La tercera intervé amb força :
- Vaja que per vosaltres ni al matí ni a la tarda, quan ha de ploure doncs ?
- A la nit !!! - responen les dues primeres com una sola veu.
- Ah no !!! A la nit no, qu el meu marit treballa de guarda jurat en una fàbrica i està tota la nit fent rondes. Si plou, arriba a casa xop com un poll i amb una calipàndria de cal quinze. De cap manera a la nit !!!! Com a molt que plogui de nit, però el cap de setmana que el meu marit fa festa.
Quan semblava que el consens o potser el quòrum eren próxims, salta una quarta senyora i brandint un manat de cebes tendres com si fós l'espasa de l'Obi Wan Kenobi gairebé pontifica:
- De cap manera els caps de setmana a la nit, que el meu fill surt amb els amics i com que ell porta el cotxe, si plou és més fàcil que tinguin un accident. I jo pateixo molt i no puc dormir si sé que és de festa i plou.

Cansat de triar tomàquets vaig passar a triar taronjes i la dependenta de la botiga va dir :
- A veure senyores, que us penseu que podeu fer ploure quan volgueu ?
- No, no....- van respondre una mica avergonyides totes quatre.
Mentre començàven a pagar la seva compra encara es va sentir alguna que remugava :
- Si és que ja ho diu la dita : mai plou a gust de tothom....
I encara va afegir una altra :
- Està bé que plogui, però al menys que no faci mal. Per cert heu vist a la "tele" com plou a la Xina ?
I va començar un segon debat referit a com és que el grans desastres naturals sempre cauen sobre els més desgraciats....

I jo que ja tenia totes les fruites i verdures de la botiga vistes, mirades, triades i conegudes, vaig deixar el cistell a un raconet i vaig dir :
- Montse !!! - referint-me a la dependenta que és diu Montse com molt bé haureu observat - et deixo el cistell aquí i vaig a fer uns encàrrecs, ja passaré després....
Mentre sortia de la botiga sentia parlar de volcans a Singapur, terratrèmols a Turquia, tsunamis a Tailàndia i esllavissades de fang a Guatemala.....

Però aquest tema no m'interessava tant com el de pluja. Per mi només hauria de ploure quan jo no he de conduir, em fa pànic !!!!!

Carrinclonades IV

2009-09-15T21:00:00.002+02:00

Per variar vaig amb uns quants anys de retard, com amb gairebé tot. Curiosament aquesta cançó m'emociona bó i que per molt que m'hi esforço no he acabat d'entendre massa bé què és el que ens vol dir.
També he de reconèixer que sovint m'emocionen més les cançons en directe que no pas les versions d'estudi.

És d'aquests concerts que sempre m'arrepentiré de no haver-hi anat (és clar que quan el van fer jo gairebé no coneixia Sopa de cabra), però em sembla que l'ambient havia de ser fantàstic.
També m'agrada la samarreta que porta en Quintana.
I també m'agrada saber que si mai m'equivoco, podré tornar enrrera....

Tornada a l'escola.....

2009-09-12T17:23:00.004+02:00

Si senyores i senyors, després de no sé quants anys lo pH torna a l'escola. Millor dit a la universitat.
Quan vaig deixar-la no era conscient de que tard ho d'hora hi havia de tornar, el saber sempre ha estat una de les meves dèries (encara que he de reconèixer que poc cultivada).
Vaig començar, fa molt de temps, periodisme, ara en diuen ciències de la informació, i molts anys més tard em va sebar greu no haver continuat.
Ara potser és el moment de tornar-hi.
Em diuen, cibernéticament, que el dia 16 de setembre comença el curs. Ja estic nerviós. M'he d'anar a comprar un "plumier" ? He de posar el meu nom a la bata?
Recupero una imatge antiga i gairebé no em reconec :

Com seran els meus companys ? Encara es fan "xuletes" ? Es pot fumar al wàter ?
Qui serà el delegat de classe ? Jugarem a fútbol al pati amb una pilota feta amb els papers dels entrepans de l'esmorsar ? Si un dia no vaig a clase hauré de portar un paper signat pels meus pares ? I les notes ?.......
No sé per què tinc la sensació de que res serà igual que abans.....
Ara em parlen de crèdits (quan jo anava a l'escola ho pagàvem tot al comptat), em diuen que m'adjudicaran una aula virtual i que podré triar si vull avaluació continuada o exàmen final ( en dissabte !!!!).

Ja us en faré cinc cèntims d'euro més endavant. Potser en podré fer una novel.la que es dirà : Aventures i desventures de lo pH a la UOC.

De moment he tafanejat el campus virtual i he trobat el meu germà gran i un amic de la infantesa.

Quines altres sorpreses em deuen esperar ?

Horòscop (ssssss)

2009-09-06T21:14:00.003+02:00

Aquest matí, i com gairebé tots els matins de la meva vida des de fa un munt d'anys, he comprat el diari i abans d'arribar a casa ja m'havia llegit l'horòscop.
Vint segons més tard ja no recordava el que hi deia, però el cas és llegir-lo cada dia i ràpid si pot ser.
I no és que hi cregui massa en això de l'horòscop, es que em fa gràcia, com tantes d'altres coses. Però avui, no sé per què hi he pensat una mica més que d'altres dies. No en el que em deia, sino en tot l'entorn que gira al voltant del món dels horòscops i altres ciències endevinatòries.
Sempre m'ha fet gràcia, per exemple, que quan algú et coneix o t'acaba de conèixer, tard o d'hora acaba sortint la fatídica pregunta :
- I tu de quin signe ets ?
La gràcia està en que responguis el signe que responguis sempre et diuen:
- Ostres (els mal parlats diuen Hòstia!!) que fort !!! - o bé - Suposo que no seràs com "x" que també és del teu signe - o qualsevol altre bajanada.
Aquest estiu, al matí mentre escolto la ràdio, he sentit un periodista d'aquests suplents que fan el que poden ( i sovint el que poden és ben poca cosa) que s'entretenia en llegir cada dia l'horòscop d'un signe determinat des de dos diaris diferents. Evidentment el que deia un i l'altre no coincia de cap manera. Això m'ha fet pensar en que en la meva joventut, quan jo feia un programa de ràdio (que portava per títol "Quan les oques van descalces..") també feia una secció de horòscop i evidentment em limitava a llegir, crec recordar, el de La Vanguardia. Que per cert estava escrit en castellà i jo traduia simultàniament mentre el llegia per antena. De tant en tant, no ens arribava el diari en qüestió, aleshores, un servidor de tots vostés, tenia la barra i desvergonyiment d'inventar-me l'horòscop dels dotze signes improvitsant sobre la marxa.
El més fort va ser un dia que em va trucar una senyora i em va demanar d'on treia l'horòscop doncs tal i com va dir ella : - La setmana passada ho vas clavar tot, i tot, i tot.
Va resultar que la setmana anterior m'ho havia inventat de cap a peus.......

Seguint amb les meves reflexions, aleshores m'he adonat que jo nemés em miro el meu horòscop segons el zodíac occidental. Automàticament li he encarregat al senyor Google que em busqués alternatives i he trobat que també soc :

De l'horòscop xinès - Tigre
De l'horòscop celta - Caña / Ngetal
De l'horòscop azteca - Ciervo
De l'horòscop àrab - Guima o daga àrab
De l'horòscop hindú - Vrischica / Angaraka
De l'horòscop gitano - Daga
De l'horòscop de l'alquimia - Plata
De l'horòscop de la numerologia - El 2
De l'horòscop maia - Lechuza / Moan
De l'horòscop indi - Serp
De l'horòscop Egipci - Osiris
I per fi de l'horòscop occidental - Escorpí (Hòstia que fort!!!!)

Crec que obriré una secció nova que es dirà "Els horòscops d'en pH", per què tots plegats em pugueu conèixer una mica millor, o no......

Carrinclonades III

2009-09-01T21:21:00.002+02:00

Doncs sí. M'agrada en Lluís Llach.
Del munt de cançons que té, una de les més carrinclones és aquesta. Però que voleu que hi faci si m'agrada. És d'aquelles cançons que em fa posar la pell de gallina (o la gallina de piel). Tant per la música, com per les veus i sobretot per la lletra.

És una cançó que em va bé d'escoltar quan estic una mica baix. Sempre va bé que algú ens doni la mà quan ens convé.

Espero que us agradi i que no em retireu l'amistat....;-))

Barba

2009-08-30T20:26:00.003+02:00

I amb aquest post tanco el mes d'agost i com un Bolt qualsevol bato (de batre) el meu propi rècord de 5 posts en un mes. Mai no s'havia vist cosa igual !!!!!

I per celebrar-ho, m'he deixat barba. No és que l'hagi perduda o deixada per qualsevol lloc. És que me l'he deixada crèixer. M'ha semblat que durant l'agost els pels també tenien dret a fer vacances i a no ser arranats, escapçats, rasurats i exterminats de la meva cara. De passada jo també he descanst una mica més i no m'he hagut d'afaitar cada matí.

I tot això on m'ha portat ? Doncs enlloc. Que és del que es tracta al cap i a la fi.

He descobert que amb el pas del temps la barba és més blanca que fa un temps (ja n'havia portat i ja la coneixia). He descobert que encara semblo més vell (d'esperit jove, això si, però d'aparença més dinosaúrica). També he descobert que portar una barba blanca te el seu encant. Diuen que les canes (i/o altrament anomenats cabells blancs) fan que els homes siguem més interessants, potser fins i tot el doble. És a dir que si abans no era gens interessant ara ho sóc gens de gens. És a dir zero al quadrat.

En qualsevol cas, llueixo aquesta blancor, símbol sens dubte de puresa i benaurança, amb la més gran i millor dignitat possibles.

L'únic que em sap greu, és aquesta mena de rebelia que té el miserable bigoti de voler semblar negre.

Hauré d'anar a ca l'assessor d'imatge i demanar-li si creu convenient que me tenyeixi......

P.D. - La meitat de dalt de la cara és tal com sóc, la part de la barba, obviament està requetefiltrada per el senyor "potoxop".

Donar a canvi de res ?

2009-08-20T20:49:00.004+02:00

A vegades els humans pretenem ser tant bons que diem que alguns som capaços de donar a canvi de res. I per què no entrem en debats esfilagarsats i/o aleatoris us diré que em refereixo a les donacions de sang i de passada introduiré també la donació de medul.la òssia.
Jo fa molts anys que sóc donant de sang (això vol dir que ja tinc una edat) i de medul.la òssia només fa 24 hores.
La teoria diu que les donacions de sang no han de ser remunerades pel donant ni cobrades al receptor. És a dir: Donem sang a canvi de res.
Fem una mica de broma ?
Home, a canvi de res....tant com això no. Jo sempre aprofito per berenar una mica i em cruspeixo dues o tres magdalenes i tants gots de suc de fruita com m'ofereixen. I mai, però mai dels mais, marxo sense el regalet que et donen (clauers, paraigues, flotadors, bolígrafs.....) Vaja que donar sang sempre surt a compte.
Fins aquí la broma.

Jo vaig començar a donar sang per pura i simple imitació (del meu pare). Per tant el fet de donar va ser de seguida habitual i mai pensava en els receptors. Era com una rutina més o menys regular i no hi pensava més. Al cap i a la fi jo no sabia a qui anava a parar la sang.
Finalment un dia ho vaig saber. El germà d'una amiga meva havia patit un accident i els faltava sang i no en trobaven. Pel que semblava aquell noi estava, com vulgarment es diu amb un peu a fòra. Em van avisar, ho vaig deixar tot (de fet només estava dinant, que no és gran cosa...) i vaig anar a donar sang a corre cuita. De fet, si em descuido em punxen mentre aparcava el cotxe.

El cas és que aquest noi encara és viu. I durant molts anys, cada vegada que ens trobàvem ens abraçavem i ens emocionavem. La seva mare fins i tot em va fer un jersei de llana d'aquells que només saben fer les mares agraïdes.
Aleshores em vaig adonar que no donem sang a canvi de res. Donem sang a canvi de salvar vides, a canvi de sentir-nos satisfets, a canvi de saber-nos bons, a canvi de sentir-nos més persones i moltes altres coses més.
Així doncs, per mi donar sang és bo pel receptor, però pel donant és com una injecció brutal d'autoestima. Potser és per això que ens diuen que amb una vegada no n'hi ha prou.

I ara anem per la medul.la.
Ahir mentre esmorzava, vaig llegir que a Cambrils hi ha un nen de sis anys que necessita un transplantament o donació de medul.la urgentment.
Moltes d'altres vegades havia llegit noticies similars i si bé alguna vegada, he de reconèixer que m'havia picat la curiositat, mai no havia fet res.
Però ahir, es veu que la curiositat va poder més que jo. Vaig trucar a la Fundació Josep Carreras i en unes hores vaig passar a ser candidat a donant de medul.la òssia. Millor que mireu com funciona a la seva web o telefonant'hi.
Malgrat que la possibilitat de compatibilitat, pel que sembla, és minúscula, com més possibles donants hi hagi controlats més possibilitats tindran els receptors.
Vist des de el punt de vista del donant : Us imagineu quina descàrrega d'adrenalina que t'avisin per què ets compatible amb algú i li pots salvar la vida.

Per descomptat, us ho ben asseguro que :

AMB UNA VEGADA NO N'HI HA PROU.

Carrinclonades II

2009-08-17T13:16:00.003+02:00

Seguim amb aquesta secció estiuenca i de moment cinematogràfica.
Fa anys, quan jo anava al cine, vaig veure la pel.lícula Patch Addams. La veritat es que ens ho estavem passant bé, segurament gairebé tot el públic, se sentien rialles i s'intuien somriures.
De cop, van i maten a la noia d'en Patch Addams (un "xiflat", a l'asassí em refereixo) . No es veia la mort, no es veia res, només aquesta seqüencia i de cop i volta les llàgrimes i els mocs van omplir la sala del cinema.
Quina manera de bramar en comunitat:

Després vaig buscar el llibre amb el poema de Pablo Neruda i ja no vaig plorar tant, però una mica si.....

Carrinclonades I

2009-08-10T19:59:00.005+02:00

Aprofito que estem a l'estiu i tots anem amb la faixa una mica descordada, us poso un video per inaugurar la secció "carrinclonades".
En aquesta secció hi apareixeran tot de coses que en el seu moment em van emocionar (sóc una persona, segons com, de llàgrima fàcil) i que mirades des de la llunyania paleontológica de l'edat (que no perdona) ara m'hauria de fer vergonya reconèixer. Però com que la vergonya era verda i se la va menjar un burro, aquí teniu la primera :

Que ningú no jutji la pel.lícula, si us plau. Però la imatge del "chico de la película" anant a la fàbrica a cercar el seu amor és impagable.
O almenys a mi 'ho va semblar durant molt de temps ( i encara m'ho sembla, però només ho reconec en la intimitat).

Potser no avancem tant com ens pensem

2009-08-02T10:22:00.004+02:00

Ahir em vaig assabentar que el senyor Koichi Wataka, que com els seu nom indica és japonès, en els darres quatre mesos només s'ha canviat els calçotets quatre vegades. De seguida he pensat en l'acudit de l'Eugenio que si algú encara no sap li explicaré quan convingui. Doncs resulta que el tal Wataka és astronauta i ha estat tot aquest temps a l'espai amb d'altres companys fent un experiment per a comprovar la qualitat d'un nou teixit desenvolupat per la universitat de Dones de Toquio i la JAXA, l'agencia espacial japonesa. Aquesta peça de roba, batejada com a J-ware, està feta d'una tela especial absorvent, antiestàtica, ignífuga, d'assecat ràpid i especialment antibacteriana. Neutralitza les olors desagradables. El tema de l'estudi i l'experiment cercava la manera d'estalviar equipatge en els llargs viatges espacials, pensant en l'anada a Mart snse haver d'emportar-se més de 400 calçotets per tripulant. Trobareu més informació a El Periódico.

El de l'esquerra és el japonès del calçotet intemporal.

Però a el que jo em volia referir és a que potser el món no canvia tant com ens sembla. Bé, tècnicament és evident que si, però en les formes, tinc els meus dubtes.
Què no haurien pagat els reis i nobles medievals per aquesta mena de roba interior per a no haver d'ensulfatar-se amb perfums i colònies per amagar la pudor que feien ?

Anem a altres detalls coincidents :
* En èpoques pretèrites els homes arrassaven i conquerien territoris que no els pertanyien només per a enriquir-se. Potser al senyor Bush i adlàteres els sona aquesta idea.
* També era habitual fer croades per a exterminar a l'infidel. Potser els extremistes islàmics en recorden alguna cosa.
* Per a entrar als castells i/o usar ponts i camins els feudals cobraven una mena de impost. Segurament el govern i les companyies propietaris de les concesions de les autopistes en tinguin un remot record.
* Els pagesos i ramaders havíen de liquidar amb el senyor o bé en diners o bé en espècies a canvi d'una suposada protecció. Alerta, no us parlaré de la màfia, però si que us demanaré si ja heu fet la declaració de renda.
* Només teníen accés a la cultura (llegir i escriure) els nobles (rics evidentment) i els frares. Ja sé que podeu anar a biblioteques públiques, però heu pensat en el que val fer una carrera universitària ?
* Els poderosos anaven a cavall i el poble a peu. Ara que molts tenim cotxe, els més rics tenen avions privats.

I podríem anar trobant un munt de paralelismes que ens faríen adonar de que el món no ha canviat gaire. I segurament ja deu estar bé, doncs de ben segur que el rei encara deu estar buscant la camissa de l'home més feliç del seu país, sense saber que els homes feliços no tenen camisa.
Els homes feliços van en samarreta (Ei!!! les de Kalvin Klein no valen!!!!)

De xarxes i altres modernitats....

2009-07-27T21:13:00.007+02:00

En un article anterior parlava de la meva suposada modernitat (més que dubtosa) doncs reconeixia públicament que tenia un web, un bloc, un fotobloc, no sé quantes adreces de mail, telèfon mòbil (dos) i baixava música per internet (ara no entrarem en legalitats i/o delinqüències diverses).
En SM, que sempre està a la que salta, em va dir que si no tenia un Facebook, no era ningú, que sense facebook era una mena de dinosaure a punt de l'extinció. El meu fill, que obviament és més jove que jo, però més gran que el d'en SM i de moment ja no em pega ni em mossega, em va dir : Ja tens Myspace ?

Com que no sóc persona que em deixi influenciar massa, en un tres i no res vaig tenir el meu Facebook i el meu Myspace.

No he trobat cap foto més carrinclona per il.lustrar l'amistat.

Sobtadament vaig entrar en un món ple d'amics i coneguts, totalment desconegut fins al moment. Els que ja tenim una edat, estavem acostumats a conèixer la gent (físicament em refereixo) i amb el tracte i el temps, decidíem si ens feiem amics o coneguts, o novios o amants o enemics o, si en Josep Pla m'ho permet, saludats.
Ara em trobo que en tota aquesta mena de teranyina que son les xarxes socials i altres andrómines cibernétiques, primer ens coneixem virtualment, ens escribim, ens comentem, ens mirem i curiosament en alguns casos, acabem veient-nos físicament.
Crec que son bastant habituals les trobades reals de grups de blocaires, fotoblocaires, relataires, facebookaires, hi5aires, twisteraires i una llarga tirallonga d'aires.
Feta aquesta reflexió que no porta enlloc, com moltes de les que procuro posar per aquest món, us remeto a una altra xarxa que potser alguns ja coneixeu (és fàcil doncs soc lent de reflexs) i que m'ha sobtat.
Es tracta de fer una mena de pàgina amb els llibres que has llegit (amb totes les seves dades, ISBN, foto de portada i si vols resenya), d'això en diuen la teva llibreria que està a la vista de tothom. A més hi ha un programa de compatibilitats i quan vas a xafardejar a la prestatjeria d'un altre veus el nivell d'afinitats depenent del número de llibres coincidents.
- Quina ximpleria - pensareu. Jo també ho vaig pensar.
Doncs resulta que hi ha ja més de 12.639.934 de llibres (si, ho heu llegit bé més de dotze millions!!!!) i no sé quants milers d'usuaris amb uns gustos més o menys culturals.
Si ho voleu veure (i de passada xafardejar els llibres que hi tinc posats, que us adverteixo que és una feina pesada i feixuga), l'adreça és :

http://www.anobii.com/pephomar

Si voleu veure tots els meus llibres (de moment) heu de clicar on diu pH te llibres en altres idiomes, donc sino només surten els catellans i els catalans queden ocults. Suposo que deu tenir solució, però jo no en sé més.
També s'hi poden fer grups, amics i veïns, en fi tota una altra xarxa per mirar de conèixer gent, encoberta sota la cortina de fum de la cultura, la literatura i les intelectualitats.
Ja em trobo una mica més modern que fa uns dies.....

Clara de què ?

2009-07-17T19:54:00.005+02:00

Amb l'arribada de l'estiu i de les calors pròpies de la canícula, augmenta geomètricament el consum de begudes refrescants alcohóliques o no.
Un dels clàssics d'aquesta època de l'any és la "clara". I aquí és començo a dubtar.

Segons la meva memòria, entre geriàtrica i dinosauròntica (em sembla que m'acabo d'inventar una paraula), en la meva més tendre infància una clara era la barreja (ara no ens entretindrem en tants per cents inútils) de cervesa i gasosa. El ritual era el següent:
* Calia que fos diumenge
* Era imprescindible que fos l'hora de fer el vermut
* El meu pare anava ala bodega (en aquella època no s'anava ni al súper ni a les botigues dels pakistanís, doncs encara no existien cap de les dues opcions) i comprava una Xibeca. Probablement no hi havia cap altra marca de cervesa amb ampolla de un litre. Aprofito aquest punt per recordar que tornava l'envàs de la setmana anterior i així ens estalviaven d'anar a llençar-lo als contenidors verds, que d'altra banda encara no existíen (i segurament no calia,doncs no llençàvem cap envàs de vidre. Ni tant sols els iogurts !!!)
* Una bossa de patates del "xurrero" de la plaça (res de Matutanos, Lays, ni "ganxitus")
* Una llauna d'olives farcides (segurament "La Española" mal ens pesi...)

Ja tenim tota la intendència.

Us heu fixat que us parlo de fa molts anys i per tant els meus germans i jo erem nens.
Us heu fixat que no hi havia ni begudes de cola, ni "mirindas" ni res semblant.
Per què ?
Doncs per què ens donàven cervesa. Tots menors d'edat i bebent cervesa el diumenge. És clar que una Xibeca entre sis persones no ens podia fer gaire mal.
El cas era que com que la cervesa no ens agradava, als nens, el nostre pare ens hi posava una part de gasosa, així no la trobàvem tant amarga i ens hi anàvem acostumant.
D'aquesta beguda a casa meva se'n deia una clara.

Molts més anys després veig amb sorpresa que ara la gent, d'una clara en diuen a la barreja de cervesa amb suc de llimona o succedanis industrials plens de colorants, conservants i altres marranades autoritzades.

I és que el món canvia d'una manera extraordinària, només cal veure que el que feia el meu pare amb els seus propis fills (donar-nos cervesa), ara és delicte i segurament el meu pare acabaria a la presó ( no sé si el sodomitzarien i el farien adicte a tota mena de drogues i perversions), la meva mare perdria la custòdia dels seus fills i nosaltres (els fills, al llindar de l'alcoholisme i la depravació) acabaríem en algun orfanat, que d'altra banda no sé si han canviat gaire des de l'epoca d'Oliver Twist.

I es que s'estan perdent totes les tradicions i venen unes modes que a mi no m'acaben de convèncer.
Aixó de la llimona amb cervesa no ho veig clar(a), què voleu que us digui .......

No es mort ningú que no sigui la seva hora ?

2009-07-04T11:44:00.001+02:00

El meu avi ho deia sovint - No es mort ningú que no sigui la seva hora.
D'alguna manera potser, a la seva manera, intentava explicar-nos la seva teoria de la predestinació o alguna cosa semblant.
El cas és que en pocs dies m'he trobat amb dues notícies a la premsa que m'han fet pensar sobre l'hora de morir.
En primer lloc l'accident de l'airbus que anava de Brasil a França. Com moltes vegades, després de la catàstrofe, sempre surten les històries de les persones que van perdre l'avió, que van tenir un presentiment i no el van agafar....
I en la majoria de les ocasions el comentari nostre és :
- Senyal que no era la seva hora - i ens quedem tant amples.
Amb el que no m'havia trobat mai és amb la història d'una persona que arribés tard a la seva mort. M'explicaré, malgrat que potser molts també haureu llegit la notícia.
Pel que sembla, una tal Johanna Ganthaler, que estava de vacances al Brasil, havia d'agafar el fatídic avió que hores més tard es va estavellar. Va arribar tard a l'aeroport i va perdre l'avió i va salvar la vida. Fins aquí el tema és gairebé normal. Seguim. L´endemà va agafar un altre avió i va volar cap a casa sense cap contratemps fins a Austria.
El que em va sorprendre va ser saber que pocs dies més tard, anant amb cotxe per Austria va xocar contar un camió i va morir.
Havia arribat tard a la seva cita amb la mort a Brasil i la mort la va anar a buscar a Austria ?
I el seu marit ? Viatjava amb ella, també va perdre l'avió i anava dins del cotxe a Austria, però no va morir, pel que sembla està ferit.
Aquest home, s'ha escapat dues vegades de la mort ? És immortal (sà i perfecte, com diria en SM)?
No tinc respostes però hi penso.

Uns dies més tard, llegeixo una altra noticia. S'estavella un altre avió, també al mar, i només hi ha una supervivent. Una nena de catorze anys que no sabia nedar i que ha estat més de 12 hores a la deriva agafada a un tros de l'avió que surava.
Què ha fet la mort en aquest cas ? Ha tingut pietat de la nena ? Indubtablement no debia ser la seva hora.
O potser ha estat la nena que se'n ha escapat per què encara no ha complert la seva missió en aquest món ?

Aquesta és la supervivent.

No ho sé, però tot plegat, m'ha fet pensar uns dies en tota aquesta parafernàlia de l'hora de la mort de cadascú.

Finalment, potser he decidit continuar creient al meu avi :
- Ningú no és mort que no sigui la seva hora.....

Selectivitats................

2009-06-26T21:08:00.004+02:00

I que consti que anava a escriure d'una altra cosa, de l'hora de la mort.
Però per respecte i capteniment als il.lustres difunts que ja no ens acompanyen (Farrah Fawcett i Michael Jackson) ho deixaré per una altre moment. Potser demà.

Anem per la selectivitat.
Avui quan he comprat el diari m'he trobat a primera pàgina la fotografia d'Alexandra García, la nota més alta de la selectivitat a Catalunya, 9,82. Enhorabona.

L'Alexandra i els seus "papes" feliços i contents.

Fa dies, quan els alumnes anaven a fer la selectivitat, sobtadament els diaris, radios i televisions es van omplir de reportatges, entrevistes i tota mena d'espectacles al voltant d'aquests gairebé herois del nostre temps.
Es va discutir sobre la racionalitat i parcialitat d'aquesta prova, es va discutir sobre l'estrés que provoca als estudiants, sobre el bé i el mal, gairebé sobre la vida i la mort.
Tot plegat per què uns quants estudiants havien de fer un exàmen....

Ara us explicaré una història digna de "abuelo cebolleta"....
Quan jo vaig fer la selectivitat, fa trenta anys (si, si 30 anys, no us heu equivocat al llegir), prèviament acabava de fer COU (ara no sé ni com es deu dir el curs d'abans de la selectivitat, aleshores representava que era el "Curso de orientación universitaria"), però en horari nocturn. Per què ? Doncs per què de les 7 del mati a les 3 de la tarda treballava en una fàbrica. Arribava a casa a les 4, dinava, agafava el bus i representa que estudiava de 6 a 10 de la nit. No cal dir (bé, si que cal dir-ho), que em pagava l'acadèmia amb els meus propis ingresos, doncs a casa meva no sobrava gran cosa.
I en aquells temps, gairebé prehistòrics, no sortíem a la tele, ni a la ràdio, ni teníem estrés. Ningú no ens alabava ni ens idolatrava com si fòssim uns herois. Abans dels exàmens no ens atiborràvem de pastilles, ni de gingseng, ni d'ansiolítics. Com a molt potser algun "porret".
Feiem l'exàmen i quan sortíem no ens estava esperant tot el circ mediàtic per demanar-nos si havia estat molt difícil o si havíem superat la tensió del moment. Senzillament anavem al bar més proper i ens bebíem un parell de cervesses (aleshores, els menors d'edat podíem beure alcohol en un bar i no ficàven a ningú a la presó).
Senzillament feiem l'exàmen i l'endemà tornàvem a treballar. No podíem veure les notes per internet, ni rebre-les per SMS (no n'hi havia). En el meu cas, crec recordar que vaig anar a l'acadèmia on havia fet el COU i em van donar un cartronet on hi havia escrit a mà les notes de BUP, COU i la selectivitat. I amb aquell document ja podíem anar a barallar-nos a les cues de les facultats universitàries.

I per què explico tot això ?
Doncs, per què em sembla que en fem un gra massa. Per què, si bé cal felicitar a l'Alexandra per la seva nota, em fa molta llàstima que un diari cregui que ha de ser la foto de portada ( a periodisme que ara en diuen ciències de la comunicació, em sembla, ens ensenyaven aleshores el contrari).
Imagineu-vos quina mena d'informació rebem si la portada del diari més llegit de Catalunya, l'ocupa una noia que de fet encara no ha fet res.

És clar que després miro les edicions dels altres dies i em trobo amb les fotografies de polítics, que malgrat fer anys que ronden pels mitjans de comunicació i manen (que això és el pitjor) tampoc no han fet res (de bó).

Potser no hi ha tanta diferència.......

Ahir vaig anar a cal metge.

2009-06-20T17:33:00.006+02:00

No us alarmeu. Ahir vaig anar a cal metge. Ja feia dies que a casa em deien que havia de fer-ho. Que el que em passava no era normal.
- Això t'ho has de vigilar.
Finalment ahir a la tarda va ser el moment escollit. Feia molt de temps que no anava al metge. No per què no estigui mai malalt, sino per què els metges em fan posar nerviós.
Ja em va estranyar que només entrar a la consulta una infermera em mirés als ulls i em diguès carinyosament:
- Oh! Però no facis aquesta cara que de seguida vindrà el doctor - i es va quedar amb mi fent-me companyia.
Després va arribar el doctor.
- I què li passa ? - va preguntar fent cara de trapella.
Va agafar l'estetoscopi, els metges sovint ho fan, i em va escoltar atentament els pulmons, tant el dret com l'esquerra. No va fer gaire bona cara. Jo em vaig començar a preocupar. Després de mirar-me la boca, sense que jo entengués ben bé a sant de què, va dir amb veu profunda :
- Hem de fer una placa - i es va posar un d'aquells devantals de plom que es posen per no agafar càncer. -I jo què ? - vaig pensar -i si l'agafo jo el càncer ?. Però es veu que el tema no era negociable.
Aborrit d'esperar el resultat, vaig seure pacientment i aleshores va tornar el doctor. Ja s'havia tret el devantal i tornava a lluir una bata estampada, com els gorros de cirujià que porten a "Anatomia de Grey", que el feia semblar una mica "tral.larí" (maricón, per què ens entenguem i/o homosexual o gai per què ningú no s'enfadi), aleshores va sentenciar:
- O és asma o és bronquitis - va dir
Jo vaig pensar - O una patada de conill al baix ventre...quina manera de diagnosticar....
Aleshores va obrir un calaix qualsevol i va treure una injecció. Me la va clavar al bell mig del clatell i va dir :
- Si demà és troba bé, és que és asma. Si segueix igual és que és bronquitis.
- Als collons te l'haguès clavada jo la injecció - vaig pensar, però és que quan vaig al metge sembla que no pugui dir res.
I per acabar va parlar de la meva obessitat manifesta - No n'hi deu haver per tant - vaig pensar. I va recomanar cambiar i vigilar la meva alimentació. Més activitat i menys menjar.
No vaig voler saber quan pujava la factura ( entre visita, placa i injecció pots comptar...). Només sé que tornant cap a casa, vaig patir una mena d'atac d'ansietat i cop de calor que em va fer tornar a cal metge, per què em digués que no era res i em tornés a enviar cap a casa.

I és que ser gat i anar al veterinari és una collonada !!!!!

Qui va ser primer Obèlix o Jean Nouvel ?

2009-06-12T21:13:00.004+02:00

Ara que ja ha passat la febrada de la descoberta del menhir de Mollet, ja podem reflexionar una mica amb desconeixement de causa.
Ara que els polítics ja s'han entretingut guanyant tots alhora les eleccions europees i s'han despenjat les medalles de la troballa del mehir i tornen a la seva activitat habitual (és a dir a rumiar com poden continuar enganyant a la gent).
Ara ja podem dir tota la veritat i només la veritat sobre el menhir de Mollet.

Que tingui sis mil o cinc mil anys, la veritat és que tant és.
Que medeixi 6 metres i pesi sis mil quilos, la veritat és que tant és.
Que se'l quedi la Generalitat i a Mollet hi deixin una burda còpia de porexpan clavada al bell mig de la darrera faraónica obra municipal, la veritat és que tant és.
Que originàriament la vagi portar l'Obèlix (o algun dels seus amics) la veritat és que tant és.

Ara que no haguem estat capaços de veure que Jean Nouvel ha fet un viatge astral fins al Mollet de la prehistòria i hagi aprofitat el disseny del menhir per a fer una de les seves obres més espectaculars, això si que és important.

De l'obra de Jean Nouvel s'ha dit de tot : que si té forma fàlica (la gent en diem de "polla" i ens quedem tant amples), que si sembla un consolador, que si és un pintallavis i els més fins diuen que té forma de bala....
Però el que encara no ha dit ningú (i aprofito aquest espai per a ser el primer en fer-ho), és que la torre Agbar de Jean Nouvel te forma de menhir de Mollet.

Us imagineu quanta pasta ens deu aquest "paio" només de drets d'autor ?

Humor negre (del de veritat i de veritat)

2009-06-05T20:33:00.006+02:00

Per començar us diré que la història que vaig a explicar és absolutament certa i vertadera i que si no és així que caigui mort ara mateix.....ai que em marejo....ep! és broma....
Per ambientar una mica el panorama us recomano que mentre llegiu escolteu la música del video que vull compartir amb vosaltres (no és obligatori, però si recomanable)

Doncs resulta que fa uns dies, ara no ve al cas quants, vaig anar a una bonica població catalana a conèixer personalment a una gent d'aquesta que coneixes per internet i després et vols veure quina cara fas.

Com es natural els amfitrions acostumen a voler enssenyar el seu poble, amb les seves virtuds i les seves pegues. I caminant, caminant vam arribar molt a prop del cementiri del poble i vam fer aquelles bromes clàssiques d'aquí hi ha els que han deixat de fumar i aquestes coses. I d'una cosa es va a l'altra i vam iniciar una petita conversa al voltant de la mort i els seus tabús.
En aquest punt l'amfitrió em diu :
- Doncs jo tinc un "tiet" que a la pantalla del mòvil i porta una foto de la seva mare morta.
I jo li responc :
- Què vols dir morta ?
I ell diu amb naturalitat :
- Cony, morta és morta. A dins de la caixa. Es veu que la va anar a veure i va aprofitar per fer-li una foto amb el mòvil. I ara l'enssenya a tothom...

La passejada va continuar i la conversa va derivar cap a altres temes. Jo continuava pensant en la senyora morta dins de la caixa i el seu propi fill fent-li una foto amb el mòvil....
Aquestes passejades acostumen acabar al bar de la plaça del poble prenent una cervesa, i ja ens teniu assentats, bebent i prenent la fresca. En aquestes veig que l'amfitrió s'aixeca i diu :
- Mira el meu "tiet" !!!
El crida i li fa el senyal de que s'acosti. L'home s'acosta i ens saluda. És un personatge bastant peculiar, 78 anys (n'aparenta bastants menys), amb un gorra del Barça i d'un parlar fluid i divertit.
Ràpidament el seu nebot treu el tema de la foto i l'home automàticament es posa la mà a la butxaca i treu el mòvil, encen la pantalleta i ens mostra aquesta imatge :
En aquell moment em va passar pel cap el començament de la pel.lícula "Los otros", a continuació vaig pensar si mai havia vist la foto d'un mort de veritat (i que no fos al diari o per televisió producte d'accidents, atemptats o guerres) i mentre tenia aquest garbuix de coses al cap, l'home diu sense cap mena de complexe :
- Va trigar 95 anys a morir-se, espero que estigui a l'infern....
Després de demanar-li si podia fer una foto del seu mòvil em va dir :
- I tant, però si guanyes un premi, anem a mitjes... - i dit això es va aixecar, es va acomiadar i va marxar.

Coses que potser no haurien de passar....

2009-05-03T20:35:00.003+02:00

Ara que ja estic gairebé recuperat de l'estat de xoc voldria que m'acompanyeu a imaginar certes situacions:
* Us imagineu un dia de Tots Sants amb els cementiris tancats ?
* Us imagineu unes festes de Nadal amb la Fira de Santa Llúcia tancada ?
* Us imagineu un 11 de setembre amb el monument a Rafel de Casanova en un taller de restauració ?
* Us imagineu un Barça - Madrid amb el Camp Nou buit ?
* Us imagineu la revetlla de Sant Joan sense coets, ni petards, ni coca, ni cava ?
* Us imagineu un dinar de casament amb els convidats a fora del restaurant ?

Doncs coses com aquestes em vaig imaginar fa uns dies quan vaig trobar-me aquest cartell :

I digueu-me perepunyetes, si voleu, però jo hi ha coses que encara no entenc.

Només han hagut de passar 160 anys....

2009-03-28T12:50:00.004+01:00

Com si fós una història d'aquelles d'un romàntic retrobament, el dijous passat vaig viure un moment que considero cal desar a la memòria.
Fa 82 anys, va nèixer el senyor Josep Mª Espinàs i va començar a viure la seva vida.
Fa 78 anys, va nèixer el senyor Josep Homar (el meu pare) i va començar a viure la seva vida.
Van nèixer en temps diferent i en espais diferents, les seves vides han estat segurament ni tant sols paraleles, senzillament han estat dues vides diferents, com totes.

De molt jove el senyor Espinàs va començar a escriure i el meu pare va començar a llegir-lo. I el llegia amb tant d'interés que amb el pas dels anys va començar a parlar de l'Espinàs com "el meu amic Espinàs".
El senyor Espinàs va continuar la seva vida i va continuar escribint desconeixent absolutament aquesta admiració ( i crec que moltes d'altres).
A més dels llibres el meu pare era (i és) un fidel lector de la columna periodística de l'Espinàs, fins al punt que, quan per motius que ara no venen al cas, va deixar de publicar al diari Avui i va passar a El Periódico, em va encarregar que cada dia li retallés l'article de l'Espinàs per poder-lo continuar llegint.
Aquesta ha estat una de les meves tasques en els darrers anys, retallar els "Espinasos" per portar-los al meu pare. Sovint penso que aquesat feina tindrà un final tard o d'hora, un dels dos es morirà primer que l'altre i s'haurà acabat la cadena. O jo, que també em puc morir.

Una vegada, fa anys, el meu pare es va creuar amb l'Epinàs pel carrer, i va ser tant gran la seva sorpresa que no va ser capaç de dir-li res. Una vegada més tots dos van continuar les seves vides.

Finalment dijous passat el senyor Espinàs va venir a presentar un llibre a la llibreria de la població on visc. Jo em vaig dir : Ara és el moment.
Vaig anar a buscar al meu pare a casa seva i el vaig portar davant la presència física de l'admirat senyor Josep Mª Espinàs.
Tota la presentació vaig estar més pendent del meu pare, que escoltava amb atenció, assentia solidàriament les afirmacions de l'escriptor i si somreia les gràcies. Els seus ulls brillaven com poques vegades he vist brillar els ulls del meu pare.
Finalment va arribar l'hora de els signatures i el meu pare es va aixecar el primer, com un jove fan d'alguna estrella de rock, i es va adreçar a l'escriptor. Portava els seu darrer llibre i un altre llibre que l'escriptor havia escrit feia segurament més de quaranta anys.
- Caram !! això és prehistòria - va dir l'escriptor.
- Crec que m'he llegit tots els teus llibres - va respondre el meu pare.
- Doncs això son molts llibres- va respondre potser una mica sorprés l'Espinàs.
Per una vegada es van intercambiar els papers i l'admirat va ser una mica admirador.
Amb el seu botí, dos llibres dedicats pel seu autor més volgut, el meu pare va tornar cap a casa potser pensant que només han calgut 160 anys (82 + 78) per poder donar per feta una altra cosa de la seva llista.

I jo ho vaig viure i veure satisfet i content.

Sempre hem de triar ?

2009-02-16T21:10:00.005+01:00

Sovint en el transcurs de la vida ens enssenyen i ens trobem que hem de triar entre dues coses. La importància de la tria es sovint tant relativa com l'encert, doncs mai no sabrem que hauria passat si l'elecció l'haguèssim fet en sentit contrari.
Potser una de les primeres eleccions importants que hem de prendre és decidir si som del Barça o del Madrid (ep! i que ningú no s'enfadi doncs parlo genèricament, acceptant la diversitat geogràfica i les particularitats de casdascú). El que vull dir és que és molt important triar un equip de fútbol.
Segueixo. Arriba el moment de fixar-nos en altres persones de cara a que comparteixin (en la mesura que sigui possible, res no és etern) la nostra vida. I triem entre grassos o prims, rossos o bruns, alts o baixos o fins i tot entre mascles i femelles. Tots tenim alguna o algunes preferències.
Quan mengem, encara que que diguem sovint : -Jo m'ho menjo tot !!! - hem de reconèixer que alguns som més de carn que no pas de peix.
A tots ens agrada fer vacances, i malgrat que el més important és el fet de no treballar, tots tenim una retirada per anar a la platja o a la muntanya.
Si fumem, cosa que hauríem de deixar per què mata mica en mica i és dolent, tard o d'hora acabem sucumbint entre el tabac ros o el negre.

No poso més exemples per què ara no m'en venen al cap i per què ja n'hi ha prou.

Resumint, la nostra vida és una tria constant entre dues possibilitats (?)
Mentida !!!
I ho demostraré a continuació.
Ho podem triar tot menys la màquina d'afaitar.
En el benentès que primer decidim si ens afaitem o ens deixem crèixer la barba, un cop decidit aquest punt, podem triar si utilitzem l'escuma i la navalla o bé l'afaitadora elèctrica. I aquí és on caiem en un pou fons, fosc i sense sortida. Si triem la màquina d'afaitar elèctrica ja hem begut oli de per vida.
La primera màquina ens l'acostumen a regalar els pares, amb aquell orgull de pares que diu - És que el meu fill ja s'afaita!!!
I la resta de la nostra vida estarà condicionada per aquest regal que potser per primer i únic cop a la vida, no triem nosaltres mateixos.
- Braun o Philips ?
Això és que el em va preguntar la dependenta quan em vaig anar a comprar una màquina nova.
- Home - vaig dir - tota la vida m'he afaitat amb Philips i ara potser voldria provar Braun.
- Impossible !!! - va bramar la noia.
Seguidament em va advertir que quan comences amb una marca, ja no la pots abandonar mai més a no ser que vulguis sofrir a la teva pell greus i terribles estralls epidèrmics. Crec que em va parlar de llagues, úlceres, pústules i fístules a més d'altres incomoditats.
Atemorit per la magnitud de l'hecatombe anunciada, vaig seguir amb la marca de tota la vida.
La caixera amb un somriure de dentifrici econòmic encara em va preguntar :
- En metàl.lic o amb targeta ?

Vaig marxar de la botiga, emocionat i content d'haver-me trobat aquella dependenta que m'acabava de salvar la pell. I aquest cop, realment en tots els sentits de la paraula.

I per una vegada, no vaig haver de triar.............

Paraulota

2009-02-15T00:06:00.005+01:00

Quan era petit creia que una paraulota era una d'aquelles paraules que quan la deies els pares o mares et renyaven, en el millor dels casos, o et pegàven a la boca. Quan jo era petit no era delicte pegar als nens.
Segurament les paraulotes més dolentes les associàvem als insults (burro, idiota, tonto, imbècil....), després vam entendre que amb això no anàvem enlloc i vam començar a aprendre paraulotes més efectives. Sorgíen a la nostra vida quotidiana sense necessitat de freqüentar ambients sòrdids ni persones amb risc d'exclussió social (que en diuen ara dels desgraciats). Apreníem paraulotes relacionades amb el sexe, gairebé sense saber-ho que hi estaven relacionades ( cony i collons, sense anar més lluny), relacionades amb la família i condició personal ( fill de puta en primer lloc i destacat, i després cabró i "maricón" i tots els seus derivats). Finalment amb la madures arribava l'aprenentatge del renecs i les paraules majors que per algun estrany motiu sempre veníen precedides d'un "me cago en..." (Déu, l´hòstia, la sang divina, satanàs.......).

A mida que la nostra cultura s'anava engrandint, també augmentava el nostre coneixement i el nostre "stock" de paraules i les seves derivacions. Un bon dia, algú em va reptar a jugar a l'scrable per a poder mesurar la coneixença en nombre de paraules. I vet ho aquí que finalment vaig descobrir i aprendre que una paraulota, també és una paraula llarga i que en aquest joc, com més llargues son les paraules més puntuació tenen.

I l'ambició a voltes no té límit, o el límit és molt lluny. El cas es que un dia, volent impressionar al meu contrincant, li feia creure que no podia construir cap paraula amb les lletres que tenia i anava "pillant" fitxes i fitxes. Ell anava posant lletretes i fent paraules de tres, quatre o cinc lletres en el millor dels casos. Finalment, vaig dir :
- "Altu" que ara tiro jo.
- I quina paraula vols posar? - em va preguntar el contrincant amb curiositat.
- Doncs...preparat, que et cauran els calçotes quan te la llegeixi :

PSICONEUROENDOCRINOIMMUNOLOGIA

El meu adversari es va fer un tip de riure i jo li vaig preguntar que de què reia doncs amb aquella paraulota segur que ganyaria la partida. Ell, entre sanglots, flatos i mal de costelles de tant riure em va dir :
- Però que no veus que aquesta paraula té 30 lletres i el tauler de l'scrable només fa 15 quadres tant de llargada com d'amplada - i va afegir - gamarús !!!

Enfonsat i humil.liat vaig decidir deixar els jocs de lletres i paraulotes i dedicar-me en cos i ànima al sudokus....

P.D. - La paraula esmentada existeix i és una terapia que la tanatòloga Stella Maris aplica als seus pacients i diu que cura. Us en podeu documentar a l'entrevista d'en Gaspar Hernàndez a aquesta senyora a la pàgina 80 (darrera pàgina) de El Periòdico del dia 11 de febrer de 2009.

Teleaddicció......

2008-12-08T20:36:00.005+01:00

Bona nit,

El meu nom és Josep i sóc teleaddicte.

Vaig començar de petit, en la tendresa de la infància, em posava alls a les aixelles, per tenir febre i quedar-me a casa a mirar "Televisón Escolar". Era un programa que feien per la tele, és clar, per què els nens malalts no perdèssin classes. Mai no vaig aprendre res.

Més endavant agafava greus atacs d'ansietat si no veia els "chiripitiflaúticos" i a les darreries de la meva infantesa "Barrio Sésamo" (que els anglòfons en diuen d'una altra manera acabat en street...)

Ara no voldria aburrir-vos amb tota la tirallonga de sèries i programes que m'anaven captivant amb el pas dels anys.Amb el temps va arribar la televisió autonòmica i l'oferta va augmentar d'avui per demà en un 33% i a més en català !!!. Vaig arribar a destrossar un aparell de video a base de grabar els episodis de L'Escurçó Negre que emetíen quan jo no era a casa. Després van arribar les televisions privades i allò ja va ser un deshori. No donava a l'abast a veure sèries, pel.lícules i... i documentals d'animals (tothom ho fa no ?). Vaig arraconar el video doncs tot el que grabava no tenia pas temps de mirar-ho per què sempre estaven emetent alguna cosa més interessant..... Amb el temps vaig començar a veure fins i tot coses que no eren interessants (potser quasi totes), però l'addicció era més forta que la voluntat.Finalment arriva la TDT, el dimoni en persona, més de quaranta canals vomitant porqueries les 24 hores del dia (i de la nit). En realitat pràcticament només mirava TV3 (potser per militància, potser per comoditat...), però a l'acabar la jornada ningú no em privava de fer una escombrada "zappinguera" a tots els canals...

Finalment per motius que ara no venen al cas decideixo abandonar la teleaddicció en sec i sense anestèssia. I dic prou. I a finals de juliol deixo de veure la tele (amb un parell d'ous!!!). Passa l'estiu i no passa res, no em surten grans, ni taques a la pell. El problema comença quan amb la tornada al món laboral, la gent et pregunta :- Ja vas veure ahir "Ventdelplà" ? - i tu has de respondre que no. L'endemà continuen : - Oh !!! Que fort, vas veure el telenotícies quines imatges....- i tu busques excuses per no dir que no veus la tele. Sobtadament t'adones que si no veus la tele és com si no fòssis d'aquest món...

I per acabar, no deu fer més de dues o tres setmanes vaig decidir mirar una pel.lícula (només la pel.lícula), de les que en diuen de les bones, de les que et pots fer el "xulo" una mica. I vaig mirar "Salvador Puig Antich". Em va agradar tant que vaig pensar : - Veuràs la setmana que ve quines conversses més interessants que podré mantenir....

Des de aquell inefable dia, encara no he trobat ningú que es mirés la pel.lícula : -Ui!! És molt forta, em va fer "pal" mirar-la, no ens hi hem vist en cor....

No he seguit els índexs d'audiència, però suposo que els d'aquell dia deuen dir que la pel.lícula "Salvador" va tenir un "share" (que no sé que cony vol dir) d'un sol espectador......