dimarts, 25 de gener del 2011

Carrinclonades XXXII

Sempre he dit i ho mantic que les cançons en directe m'agraden més i m'emocionen més. En aquest cas us porto un dels reis indiscutibles de la cançó italiana que té totes les característiques per anomenar-lo i distingir-lo entre els carrinclons d'or del segle XX.

Eros Ramazzotti. I no cal dir res més.


Se Bastasse Una Canzone - Eros Roma Live




Si hagués prou amb una bonica cançó perquè plogués amor
es podria cantar un milió de vegades... un milió de vegades.

Ni hauria prou, ni hauria prou

No seria necessari aprendre a estimar més.
Si hagués prou amb una veritable cançó per convencer
als altres es podria cantar més fort, si fos així no es tindria
que lluitar per escoltar-la encara més.

Si hagués prou amb una bona cançó per donar la mà,
la podríem trobar en el cor sense anar massa lluny.

Ni hauria prou, ni hauria prou.

No hauria necessitat de demanar caritat.
Dedicat a tots aquells que estàn fora del camí ( abandonats )
Dedicat a tots aquells que no tenen res
Dedicat a tots aquells que estan esperant
Dedicat a tots aquells que encara continuen somiant i
per això estan sempre sols.

Si hagués prou amb una gran cançó per parlar de pau
podríem cridar el seu nom ajuntant una veu, una altra
i una altra fins que fos d´un sol color, més viu que mai.

Dedicat a tots aquells que han provat d´inventar una cançó
per canviar.
Dedicat a tots aquells que estan esperant.
Dedicat a tots aquells que el temps els hi ha quedat dintre,
en buscat cada sensació i han volgut que fos així
que fos així...que fos així.

P.D. - Traducció al català feta i cedida gentilment per M.A.
         Gracies.

dijous, 20 de gener del 2011

El local

No fa gaires dies vaig descobrir una nova (nova, potser per a mi) alternativa a l'etern problema generacional entre pares i fills.
El problema entre les activitats desitjades pels fills i la disponibilitat casolana de les famílies, sovint crea una mena de fractura generacional de difícil solució. (Quan escric aquestes coses sembla que hi entengui alguna cosa...).
Per exemple, és fàcil que la música que agrada als fills no sigui la preferida pels pares, ni els programes de televisió, ni els horaris, ni tant sols determinats costums i/o actituds. Quan apareix el conflicte, sovint apareix al mateix temps la figura paterna que la majoria de vegades fa valer el seu vot de qualitat i decideix que al menjador de casa SEVA no s'escolta música de xim pum xim pum fins a les tres de la matinada, ni es posen els peus al damunt del sofà, ni es miren pel.lícules a altes hores de la matinada o no es tenen determinats animals de companyia.
Em sembla que algun d'aquests conflictes tots l'hem viscut alguna vegada ( i si no l'heu viscut és que hi ha alguna cosa que no funciona, o els vostres pares us ho han consentit tot o vosaltres sou uns gamarusus).
Doncs he conegut una persona, que en l'actualitat te 20 anys i que ha resolt aquest problema de la següent manera :
EL LOCAL

Amb un grup d'amics (crec que ratllen la vintena) han llogat un local per a desenvolupar les seves activitats de risc familiar sense haver-se de barallar amb l'estament tutorial establert.
I com que soc un tafaner li vaig demanar de visitar EL LOCAL per tenir-ne una percepció més real del que m'explicava.
EL LOCAL, és a uns baixos d'un bloc de pisos qualsevol. La seva situació i estat segurament el feien onviable per a una activitat comercial i el propietari va accedir a llogar-lo a un grup de joves. El mobiliari és fruit del reciclatge i la recerca pura i dura del carrer. Hi ha diversos sofàs, tauletes, cadires i alguna estanteria amb uns mínims de dignitat. També tenen una nevera (recollida de l'abandonament en una cantonada qualsevol) que fa la seva feina. Una pantalla de televisió ocupa la presidencia de la sala i l'acompanya un DVD i alguna mena de consola d'aquestes que jo ja sóc massa gran per entendre i/o pronunciar el seu nom ( digueu-ne WII, X-BOX o Play Station). En una sala adjunta hi ha un fabulòs Scalextric (dels de tota la vida) i en una tercera sala, el meu amic m'anuncia que entrem a la sala dels animalets.
Entren en una estança absolutament humida i càlida que acumula una quantitat de terraris que jo no havia vist ni a una botiga d'animals exòtics. Començo a tafanejar i veig tota mena de llargandaixos i dragons, un camaleó, un escorpí i dins d'un espei llòbreg, m'assegura que hi ha una taràntula peluda, però que no es deixa veure massa. Em comenta entristit que fa pocs dies se'ls va morir la serp, pel que em diu una boa que no es va acabar d'adaptar.
Faig unes quantes fotos fascinat pel que estava veient i encara abans de sortir em vaig fixar en un tronat acuari amb dos peixos amb cara de pocs amics. I el meu amic em va dir :
- No hi possis la mà, que son dues piranyes i tenen bastanta mala llet...

En referència al funcionament, ja us he dit que el lloguer el paguen entre tots i quan marxàvem em va comentar que el "servei" de neteja el feien per torns rotatoris entre tots els usuaris de EL LOCAL.
Em va semblar una bona manera de fer el que els dona la gana, quan els dona la gana i sense haver de barallar-se amb ningú.
La meva enhorabona per la iniciativa.


Aquí teniu un dels habitants dels terraris. A mida que arregli les fotos us en mostraré alguns més.

dilluns, 10 de gener del 2011

Carrinclonades XXXI (Fi de festes.................)

Aprofitant que la marató gastronòmicofestiva sembla que ja ha arribat a la seva fi (com a mínim per a l'etapa 2010/11), començo l'any amb una carrinclonada manllevada d'una pel.lícula que em va recomanar una amiga fa bastant de temps i que trobo que pot il.lustrar amb certa dignitat l'actual esperit nadalenc.

Crec que és fascinant l'estil del cantant, a la pel.lícula representa una vella estrella del rock en decadència que sosté uns diàlegs fabulosos, interpretat  per Bill Nighy. La coreografia amb les voluptuoses "mamàs Noels" la trobo sincerament divertida.

I per acabar, només desitjar-vos a tots plegats que comencem aquest any amb una mica de sentit de l'humor que em sembla que ens farà falta.




Sort i salut per a tots !