Mites i llegendes......

Abans en deiem mites i llegendes, ara en diuen llegendes urbanes i els més cibernètics sovint, em sembla que parlen de "hoax" o bé alguna cosa semlant.
Segurament heu sentit parlar dels continguts de les neveres dels solters, solitaris o independents (tot depén de l'estat d'ànim de cadascú).
Malgrat les acurades descripcions i la bona voluntat dels relators el més probable és que el discurs acabi amb la certificació de l'imaginari iogurt caducat. Signe inequívoc de previsió desencertada, de manca d'hàbits saludables o bé deixadesa inherent al propietari de la nevera (o usuari si el pis és de lloguer i ja et trobes la nevera instal.lada, i sovint bruta).
Aquest matí he obert la nevera i he sentit una veueta que em deia :
- Sóc aquí !!!!
Sort que no he sentit : Ja sóc aquí !!! - que si no haguès temut per l'aparició sobtada de l'espectre del president Tarradellas.
He doblegat amb compte la meva carcanada i he procurat esbrinar qui em parlava, les orelles atentes i els sentits concentrats. Finalment al segon prestatge he vist i comprovat que en aquest cas els mites, llegendes i "hoax" prescriptius anaven a rodar i confirmaven una vegada més la seva existència irrefutable :



I ara ve la segona part. Els iogurts caducats no son dolents. Comencem doncs el concurts per saber que certifica haver menjat el iougrt més caducat i no ha sofert cap transtorn digestiu o emocional.
La meva marca està en 34 dies després de la data anunciada a l'etiqueta.
Algú en dona més ?

P.D. - Aquest post no és d'un medicament, no cal que consulteu ni tant sols un farmacèutic. Si mengeu un iogurt caducat (però molt caducat...) responeu immediatament al concurs....no fos cas que unes cagarrines inesperades us en privèssin.

Carrinclonades XV

I segueixo amb aquesta selecció de carrinclonades que gairebé totes son iguals com la mateixa paraula indica ( carrincló i clonades) i que no serveixen per res més que sovint mostrar un esat d'ànim o no. Aquí està la gràcia, en saber-ho diferenciar.
Per això avui he triat un tema prehistòric que fins ahir m'emocionava especialment i que com la majoria no sabia pas que deia la lletra (però ho intuia una mica).
He trobat una traducció al català, feina sovint complexa i dificultosa, que no sé si s'ajusta massa a l'original, però jo no en sé més (i el que la va traduir no ho sé si en sabia gaire....)






Si és que estàs cansat
de lluitar,
si sls et veig plorar
jo t'ajudaré.
Al teu costat saps
que sempré em tindràs.

Quan, sense amics, tot sol,
trobis aigues molt turbulentes,
jo et faré de pont.
Sobre l'agua més turbulenta
jo et faré de pont.

Si és que no pots més,
jo vindré,
Ho veus tot fosc. Ja ho sé.
Però ja es farà clar.
T'entenc molt bé, sé
els teus sentiments.

Quan, sense amics, tot sol,
trobis aigues molt turbulentes.

Treu-te la tristor
que hi ha al cor.
No tot és nit. No tot.
El sol tornarà.
Tens un camí, si.
I em tens també a mi.

Quan, sense amics, tot sol,
trobis aigues molt turbulentes


Suposo que l'altra gracia de la cançó deu ser poder cantar-la a algú i a voltes trobar algú que te la canti.

Per això és una de les més grans carrinclonades.

Ja hi tornem a ser.....

Doncs això, ja hi tornem a ser.

Anava a fer un post filosòfic i profund sobre el fet de recomençar o continuar la propia vida. Però quan portava una bona estona pensant'hi m'he adonat que ni sóc filósof i molt menys profund. Més aviat sóc tirant a normalet i sense massa pretensions, i guiat per la meva mediocritat i alhora el meu propi coneixement de totes i cadascuna de les limitacions que conreo amb gran esforç he decidit, de moment i per avui, deixar la filosofia i la profunditat i descordar-me una mica la faixa que ja em convé.

I dit això us comunico, per si no ho sabíeu, que he canviat de casa. Per onzena vegada en 47 anys (no sé si hi ha record Guiness d'això però m'ho hauré de fer mirar). Per descomptat que no es explicaré tot allò de les muntanyes d'andròmines inútils que anem carretonejant en el transcurs d'una vida. Ni de les caixes plenes de malsendreços que no sabem on posar. Ni de els viatges i viatges que s'arriben a fer amunt i avall i sembla que no s'acabin mai. Ni de les mirades desconfiades dels vells veins quan marxes i les dels nous, potser encara més inquisidores, quan arribes. Ni del malson de la paperassa, canvi d'empadronament, rebuts bancaris, tarjetes, canvis de domicili i altes i baixes dels serveis (llum, aigua i tot aquest enrenou). Tampoc no us diré quina collonada és tornar a omplir una nevera i engagar una cuina de nou (quan no et falta la sal et falta l'oli, i el mite aquell d'anar-ho a demanar a la veina, estupendíssima i dispossada a ajudar en el que convingui, és un mite. En onze cases i mai l'he trobada). Ni tant sols m'entretindré en explicar-vos el que costa acostumar-se als sorolls habituals de la nova vivenda (sobretot els que fan els veins), ni a les dificultats que hi ha per trobar aquell punt de l'aigua calenta de la dutxa per no escaldar-se l'esquena o parts més delicades, amb els desconegut comandament, dit "monomando". Obviament no cal que us parli de les expedicions pel barri per endevinar on son els contenidors de les deixalles, ni la bústia de correus (no sé per què es busca, si ningú envia cartes...). Em faria pesat explicant-vos el que costa fer-se client habitual de nous comerços on cada vegada que hi entres tens la sensació de que trucaran a la policia. Tampoc no faré cap referència a l'aparcament, els primersdies et sens un estrany aparcant al teu carrer, de ben segur li estàs fotent el lloc a un altre vei i és normal que aparegui el teu vehicle amb alguna ratllada d'advertència i intimidació. I encara menys us explicaré l'anècdota del senyor que us troba a la cantonada i us demana ajut per anar a no sé on i li heu de dir : Perdoni, és que jo no sóc d'aquí.
I ho he hagut de dir tantes vegades que no sóc d'aquí, que a vegades em pregunto si sóc d'algun lloc. Aleshores se'm neguen els ulls i penso que sóc ciutadà del món, de moment.

I per relaxar una mica l'ambient us poso una bonica cançó (adaptada) a l'época que ens ha tocat viure (a alguns només....)



Gracies per la bona acollida que espero que em donareu en aquest meu enèssim retorn al món dels cibernètics !!!!

Carrinclonades XIV

Diuen que el 13 porta mala sort, doncs anem pel 14. Ahir vaig recordar aquesta cançó que escoltava sovint quan era jovenet. La verssió original amb Quico Pi de la Serra era molt millor, però els amics de You Tube no la tenen.
És una cançó trista, però d'esperança. Almenys a mi m'ho sembla.



La sensacional lletra és de Pau Riba.

Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista i que llarga és l'espera
quan s'espera la mort de l'amor.
Quan s'espera que tot ja s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les llargues lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!

I es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan llargues les grises esperes
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!

La mudança

Hi ha dies, a vegades temporades, que la meva consciència em parla amb la veu més alta del que manen els cànons de l'educació i dels bons costums.
Només ho fa quan la situació és extrema, tant per bé com per mal, i per tant perillosa. Aquest cop, la veritat és que jo feia dies que la sentia, potser setmanes, si fós sincer hauria de posar mesos, i si m'ajusto a la realitat he de dir anys. I ella vinga a insistir. No sé les vostres consciències si son massa emprenyadores, però la meva us ho ben asseguro que es pesadeta de collons...
Finalment però li he fet cas, bo i que ens les hem tingudes a base de bé. Jo a vegades soc una mica curt de gambals i quan no vull entendre les coses no les entenc. El cas és que fa molt de temps que la meva consciència m'anava dient :
- Pep ja has pensat en fer la mudança ?
I jo vinga fer l'orni. Finalment quan m'he sentit tant pressionat he preguntat, gairebé cridant tant com ella :
- I per cony vols que balli amb una vaca ?
La consciència ha obert els ulls i la boca i m'ha dit :
- Però que cony t'empatolles, ara amb això de ballar amb una vaca ?
- Home, doncs això que em dius : la mudança....fíxa't en la paraula mu...dança. I doncs que és una "mu que dança" ? Una vaca que balla, és ben clar.

La consciència entre d'altres insults m'ha tractat de capsigrany, xipòtil i menja bròquils, m'ha sacsejat el cap amb ambues mans i m'ha cridat a ran d'orella :
- Que t'has de canviar de casa collons !!!!!!


I en això estic aquests dies.
- Quina sort que no he de ballar amb cap vaca...em fan una por......

Carrinclonades XIII

I ja està. Això és tot.



La cançó és antiga, però la història és la de sempre.....


Sé que això és un adéu
On no hi manquen plors
Ni el soroll dels mots

Sé que el temps llevarà
Un mur silenciós d’oblits i records

Però em crida, em crida el vent
I amb ell m’en vaig
Però em crida, em crida el vent
I m’en vaig amb ell.

Sé que hem tingut raó
I només per això,
Tornaria a estimar-te

[tornada]

Sé que això és un adéu
On no manquen plors
Ni soroll dels mots.

Perdoneu, però la versió de Manu Guix és infame. Però l'original de LLuís Llach (que a mi m'agrada) no l'he trobat i a més a tu no et diu res.

Fins sempre (?)

Carrinclonades XII

Hi ha cançons que malgrat sentir-ne una versió i una altra sempre semblen el mateix. El mateix ritme, fins i tot hi ha qui imita la veu del cantant original, i els arranjaments. En un moment hi donen una pinzellada personal i ja tenim la verssió al carrer.
El cas que us porto avui es excatament el contrari d'això.
S'agafa la verssió original, es canvia el ritme, els arranjaments, les veus, l'estil i tot plegat . I és fa, segons la meva opinió, una cosa extraordinària.
Mai a la visa havia sentit aquesta cançó amb tanta delicadesa. I aprofitant que avui estic nyonyo, la compartiré amb vosaltres. Si voleu és clar.

Amb tots vosaltres el boss, amb tots nosaltres en :

Bruce Springsteen & The Sessions Band Saints Go Marching In

Espero que us ho passeu tant bé com jo o més !!!

El precursor de La matança de Texas.....

Curiosament o no tant curiosa, una de les aficions o rutines que tenim quan anem per aquests móns de Déu, és quan arribem a un poble o llogarret dirigir-nos cap a la plaça de l'esglèsia i/o ajuntament, que acostumen a estar junts.
L'ajuntament, a part de que molt sovint no té cap mena d'interés ni arquitectònic ni res de res (bé ara sembla que comencen a tenir interessos "judicials"...), no és visitable. No podem entrar i tirar 50 cèntims d'euro i guaitar com s'il.lumina el despatx de l'alcalde, per tant anem cap a l'esglèsia (siguem creients o descreguts, tant és). Primer mirem la portalada i l'arcada, fent-nos els savis pontifiquem sobre un gòtic o un romànic (per què la majoria no coneixem més estils) i entrem decidits a veure quines meravelles ens depara el seu interior.
Entrem mirant enlaire, cerquem vitralls i rossetons espectaculars que retratarem compulsivament i després les fotos seran una merda per què si ens treuen del botó automàtic de la càmera ja estem perduts (sempre trobarem dos o tres cabestros fent anar el flash a tort i a dret i enlluernant, sants, mares de Déu i algún creient encara adormit després de misa). Rarament entrem pel passadís central, fa respecte i vergonya de que ens mirin, optem pels laterals i aprofitem per mirar els altars dedicats als més variats sants i màrtirs de la comarca.

Doncs em trobava jo en un trànsit d'aquests i justament al final d'un passadís lateral, entre l'altar de Sant Antoni i el porquet (que n'hi ha per tot arreu) i el de Sant Pere (que tothom diu com si fós molt llest : Aquest és Sant Pere per què porta la clau...) em trobo cara a cara, amb una imatge tremenda. El cor se'm va quedar en un puny, la respiració se'm va aturar i la melsa que no sé que fa, se'm va quedar aturada uns segons.
Acabava de trobar-me al davant dels meus nasos l'avanpassat d'en Jason (crec que es deia així, el més dolent de la matança de texas). Jo la pel.lícula no l'he vist per què em fa por, però m'han explicat que allí és mata molt i ben matat. Sang i fetge cap aquí, budells i feixures cap allà. Però això no és el pitjor, a la pel.lícula maten i maten, però tots adults. Al meu davant, tinc la viva imatge del terror amb un nen en braços, això serà un infanticidi !!! Pitjor encara un bebeicidi!!!
Jo valent i àgil com un lleopard, faig un salt decidit a prendre-li l'eina del mal. La bèstia vol esquarterar l'infant amb un xerrac i jo que m'hi barallo per arrabassar-li de les urpes.




En aquestes sento que m'estiren el camal dels pantalons i veig a baix, un mossén petit i remenut, amb care de pomes agres que em diu : Vol fer el favor de deixar a Sant Josep tranquil, si no baixa ara mateix avisaré als Mossos !!! - i m'amenaça amb un canelobre de llautó.

Metro sense conductor...

Llegeixo al diari mentre prenc el primer àpat del dia (cosa que diuen que no és bo, menjar i llegir i jo he fet sempre...) que aviat a Barcelona funcionarà un línia de metro sense conductor.
No fa massa anys això ho haguéssim valorat com una faula de ciència ficció. Mentre els detractors i els progressites discuteixen els pros i els contres d'aquest nova tecnologia, permeteu-me que faci la meva elucubració (quina paraula més rara i segurament mal escrita) sobre el tema. D'alguna manera és un deure que tinc, tenint en compte que sóc membre de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (en diem SCCFF o Sc2f2, com si fós un robot de La Guerra de les Galàxies). Aprofito per recomanar-vos una visita al seu espai web www.sccff.cat , sempre que us vingui de gust, és clar.



Doncs anem per feina.
Any....per exemple.....2062 (crec que ja seré mort i així si no passa no em sentiré culpable), la movilitat de Barcelona està extremadament col.lapsada. La política municipal dels darrers anys no ha fet més que empitjorar el caos circulatori (això és per que veieu que les coses no canviaran tant). Els carrers son un caos, hi ha un autèntic batibull de cotxes, motos i bicicletes atòmiques (que no fan altra cosa que atropellar vells, que per cert n'hi ha molts).
I els transports públics ? Us preguntareu. També tenim la resposta. Els trasnports públics de superfície han desaparegut, no poden circular, els carrils bus estan envaits dia i nit per motocicletes, ciclistes, carrets de la compra, cotxets amb bebés (la majoria trigèmins com a resultat de la reproducció assistida descontrolada i recaptatòria, avui en dia es paga pel número de fills aconsseguits en cada procés) de gran envergadura, cadires de rodes conduides per víctimes d'accidents i/o més grans de 110 anys (la vida s'allarga que és un "portento") i alguns carros elèctrics de golf d'empresaris immobiliaris caiguts en desgràcia (que per cert els està més bé que el nas a la cara).
I el trasnport subterrani ? Segur que també us ho anaveu a preguntar. Doncs el transport subterrani està absolutament col.lapsat. Ha estat tant gran l'èxit dels metros sense conductor (malgrat que cada dia moren per estació un promig de 150 persones esclafades contra les bocanes dels túnels) que els tècnics municipals han optat pel que sembla la solució definitiva. El problema principal era que els vagon ocupaven la major part operativa del túnel, per tant hi caben menys persones. Per tant s'ha optat per la solució definitiva. Amb el bitllet la companyia facilitarà un parell de sabates esportives (tota la vida n'hem dit bambes, però ara es veu que no queda bé), que s'hauran de retornar a l'arribada. Amb els bonus setmanals i mensuals hi haurà dret a dutxa, i si et treus el bonus anual entraràs en el sorteig de un camàlic (evidentment immigrant i sense papers ) que et portarà a coll i bé.
Senyores i senyors, donem la benvinguda al metro sense metro !!!!!

Esforçats usuaris encarant l'arribada a Horta (Línia V)

Carrinclonades XI (Que tinguem sort !!!!)

Per celebrar aquesta carrinclonada capicua, encara que en números romans no ho és, avui us poso el súmmum de les carrinclonades, altrament dites nyonyeries.
I ja que hem arribat fins aquí, permeteu-me una dedicatòria.
Diu a internet que és quasi tant segur com que ho diguin per la "tele", que aquest any al món som uns 6.700 mil.lions de persones vivint en aquest cony de món.
Doncs enmig d'aquesta gentada, amb que una sola persona és miri aquest post i somrigui en tidré prou.
Vagi doncs la dedicatòria per aquesta persona. Li convé sentir-se acompanyada i amiga.
Sóc conscient de que tant una cosa com l'altre ho té. Per què vull que així sigui.



Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Per tu. Un beso.....

Carriclonades X (Els raros.........................)

Avui i fent un extra, posaré un altre post.
Demano disculpes per mostrar la meva devoció pel grup Manel ( i això que no em paguen res....), però m'agradaria que us mireu aquest mutatge que jo crec divertit i encertat.
La cançó també és per mi sensacional. Vosaltres mateixos.




Un home amb ulleres de pasta gruixudes passeja pel port nerviós.
Ja fa més d’una hora que a la seva dona l’espera el Doctor Ramon.
Que avui s’han omplert de coratge i han decidit operar-se el cos.
La dona es vol treure papada i l’home es farà fer un penis més gros.
Però, no saben que ser atractius també pot comportar viure en un malson.
I els dos canten de puta mare, molt millor que jo, que fan cant coral.
I ballen sardanes a Plaça Sant Jaume i ho fan de collons.

El Pepe és un noi que ha fet panxa i es passa el sant dia estirat llit.
Avui el rodegen tres metges i un jove becari amb un bisturí.
Amb un permanent delimiten l’essència greixosa que li extrauran.
I ell somia amb prendre un waikiki envoltat de senyores que marquen mugrons.
Però, el Pepe no sap que alguns ben plantats també viuen en un malson.
I el tio organitza trobades d’amics del 600, i en té un de vermell.
I quan puja al poble, els nens li demanen que els porti a fer un tomb.

No saben que els guapos són els raros.
Ho sap tothom, però no ho diu ningú.
Tampoc no s’agraden i tenen complexes per ser diferents.
I no saben que els guapos desafinen , no tenen swing i no ballen bé.
També es preocupen i tenen psicòlegs, i no passa res.

I no passa res.
I no passa res.

Tornada a l'escola (2)

Permeteu-me un exercici d'autocomplaença, llombrigolfàgia i automassatge. De tant en tant convé.....
Com ja sabeu la majoria dels QUINZE!!!!! que em seguiu públicament (més els centenars que ho feu d'amagat, o potser milers....) fa uns dies vaig fer el camí de tornada a l'escola. Totes aquelles pors que jo tenia de les notes eren sense fonament.
Ara no hi ha notes, ni tant sols aquells frustrants comentaris de "debe mejorar"....res de tot això. Ara s'han tret de la màniga les PAC.
Jo al pricipi, i no sé per què (digueu-me masclista si us ve degust) pensava que eren els PAC, en masculí. Doncs resulta que no, son en femení : les PAC.
Proves d'avalució continuada. Tampoc no entenc per què no en diuen les PDAC (potser costaria de llegir....)

Doncs després dels nervis propis d'una prova d'aquesta envergadura (ara em sento com aquells pescadors que acaben de pescar un boquerò i ho expliquen al bar com si acabèssin de lluitar i guanyar contra Mobby Dick), resulta que el senyor professor m'ha enviat un mail i em diu que estic aprovat.
Prova superada !!!!!
Entenc que tot ha anat justet, justet, més que res pels comentaris del senyor mestre, que m'ha semblat que m'aprovava per què sóc el més gran de la classe....
Ara ja puc anar a per la segona PAC. En parlarem a final de mes. O no, de pen de com vagin les coses, potser parlarem d'un altre tema.
El que em preucupa una mica és com m'ha quedat el cap després d'aquest esforç descomunal per la meva neurona activa (no al 100%, però si que activa...). Pel que sembla tinc una inflamació....ja veurem si em recupero i me'n surto d'aquesta.

Dels seguidors és el regne dels blocs.....

Fa molts dies l'amic SM va arribar a tenir 100 seguidors (fa una estona ja en tenia 124) i per celebrar-ho va fer una mena de concurs. L'esdeveniment va ser seguit amb joia i entusiasme per la blogosfera catalana (que poc que m'agrada aquesta expressió) i jo en la meva modèstia vaig anunciar alguna cosa semblant quan arrivés als 10 seguidors (aleshores en tenia 8).

Per desomptat que la meva proposta no va ser acollida amb el mateix entusiasme doncs el carisma i la capacitat de convocatòria d'en SM no son a la mateixa alçada que jo (com haureu pogut comprobar o més aviat no).

I van passant els dies i els mesos i la meva persona s'acostuma a tenir vuit seguidors, i penso, per què en vols més si tampoc no tens ni temps de llegir ni comentar tot el que escriuen aquesta colla...

Però és clar, sempre hi ha un pitjor i de cop i volta, la setmana passada em trobo onze, si, si 11 seguidors !!!! Ni concurs, ni festes, ni premis, ni res. He estat mesos esperant el nové seguidor per anunciar a timbal i plateret els actes commemoratius del desè seguidor i de sobte.....m'en trobo 11.
Perdoneu, però a vegades sembla que ho feu expressament per aixafar la guitarra a les persones humils, discretes i probablement gentilhomes d'aquest món.



Doncs sabeu que us dic ?
Que si voleu festa, concursos, premis, xerinol.la i disbauxa us haureu d'esperar al seguidor nº 25.

P.D. - Si per tenir-ne 11 he trigat 4 anys, calculo que per 25 necessito uns 6 o 7 anys més. Ens trobem al 2015 0 2016 !!!! (Ei, els que siguem vius, és clar...)
P.D. 2 - Una pinzellada d'humor negre sempre dona alegria......

D'exèrcits i guerres....

A veure si ens entenem d'una vegada i ens deixem de desfilades, soldats, guerres.
Amb l'única que estic d'acord és amb aquesta:



I de moment ja està.

Carrinclonades IX

Diuen que si no vols caldo, dues taces.
Doncs n'he trobat dues......................




Per mi la bona és la segona, és a dir aquesta. Això si que és "glamour"....



I de moment ho deixarem aquí....

Carinclonades VIII

Carrinclonades silencioses son les que menys molesten i les que més agraden.
Per mi sensacional canço, millor lletra i esplèndid vídeo.
Jo sempre m'espero, en silenci, a que s'acabi per mocar-me sorollosament......








Tres o quatre gotes delatant pluja de nit
filtren el sol per la finestra.
Guaito com reposes nua des dels peus del llit
amb un posat ple de tendresa.

Oh! Quantes nits
acaronant els teus dits febles.
Oh! Quants matins
com el que ara tinc,
tebi com un fil de roba.

Amagats de tanta gent que parla,
teixim certeses amb la mirada.
Som tan lluny d´aquell soroll salvatge,
que ens fem entendre sense paraules.

Dos o tres cabells mandrosos pinten els coixins
amb el color d´aquesta tarda.
Sento com camines pel so dolç del teu vestit
que entre les cuixes et delata.

Oh! Quants matins
entrellaçant-nos com de pedra.
Oh! Quantes nits
com la que ara tinc,
tèbia com la llum d´espelma.

Amagats de tantes veus estranyes,
amb els silencis omplim paisatges.
Allunyats d´aquell soroll tan aspre
ens fem entendre sense paraules.

Tres o quatre gotes delatant pluja de nit...

Jo vull un trombó........................

I és veritat, jo vull un trombó.
No sé per què però ja de ben petit el só d'aquest instrument m'agradava i em feia feliç quan el sentia.
Com que a casa meva no anaven massa granats, se'm va acudir que ja que els meus pares no me'l podrien comprar mai, l'hauria de demanar als Reis. I van anar passant els anys i els Reis, i el trombó mai no apareixia entre els regals.
Hi havia Madelmans, La pista loca de Tom i jerry, ninots d'aquells de "l'oeste" (definits genèricament com "indius" i americans) que es barallaven incanssablement gairebé cada dia, i segur que moltes coses més que no recordo....Però el trombó no.
El darrer any que el tema Reial encara bellugava pel meu cervellet, amb certa recança i sospites de frau i potser corrupció, vaig estar a punt de patir un infart de miocardi i/o en el pitjor dels casos cerebral. Al bell mig dels regals de tota la família hi havia un paquetot de grans dimensions.
- El trombó !!! - vaig pensar - els Reis existeixen !!! Aquests rumors de que son els pares o ves a saber qui, deu ser una faula de la vora del foc.
I amb aquella alegria vaig estripar els papers i gairebé hi deixo les ungles a la magnífica caixa que contenia......un patinet !!!!
I això que aleshores no estaven de moda !!!!
Vaig fer cara d'il.lusionat i content i vaig baixar al carrer a provar-lo de seguida (en aquells temps, els nens podíem baixar al carrer a jugar sense perills massa inhòspits). Mentre anava manxant amb un peu i procurava fer cara de velocitat, pensava en les meves interioritats :
- És que ni una bicicleta !!! On volen que vagi amb aquest patinet pel món......

He de reconèixer, però que aquell patinet em va fer molt feliç i que hi vaig tenir grans aventures, que ara no és el moment d'explicar.

I van passar els anys i vaig recordar que jo volia un trombó, mig en broma mig en serio, vaig tornar a treure el tema a veure si algú picava. és cert que em consten diverses tentatives per a satisfer el meu caprici.
Però també és cert que regalar-l'hi un trombó a un "paio" que no sap música i és incapaç d'entendre una partitura (no sé mai si estan del dret o de l'inrevès), el meu sentit del ritme se'l devia quedar la comadrona, doncs sóc com una soca i difícilment seria capaç d'arrencar-li una nota ni que dediquès la resta de la meva vida a bufar, doncs segurament és una pèrdua de temps i un dispendi econòmic sense sentit.

Per què és clar, jo no em conformo amb un trombó de joguina, ni una miniatura, ni res d'això. Jo en vull un de veritat, d'aquells "guapos", brillants, majestuosos i que fan "poa, poa, prrrrrrrroaooooooo".



Però sovint tinc la intuició de que això va per llarg......Potser els Reis de l'any que ve.......

Carrinclonades VII

Tant de bó.
Aquest any, com molt d'altre gent, he descobert el grup MANEL.
Només els he vist una vegada en directe i va ser sensacional. Tant les lletres com la seva manera de fer. Per descomptat que no han descobert la sopa d'all (que ja estava inventada) però el que fan és interesant i a mi m'agrada.
Com que no son famosos, els videos que hi ha al You Tube son tirant a "cutres i salsitxeros", sobretot el só que és molt dolent. Per això us poso aquesta versió sense imatges però que se sent força bé.
Quan vaig sentir aquesta cançó en directe no vaig poder evitar pensar :
Tant de bó !!!!!!!!!!



I de passada també us poso la lletra, per si la voleu llegir:

Provem d'encaixar en escenes boniques,
En ports de diumenge farcits de gavines,
En grans sobretaules on els avis canten,
En nits vora el foc abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
Els que ballen I ballen fins que els músics parin
I irrompre arrogants lluint les millors gales
En discos amb dones amb feines estables.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic
Dels que van pel món amb posat monolític
I afronten la vida mirant-la a la cara
I un dia, contents, compren flors a sa mare.
Intentem trampejar per ser persones dignes,
El pare modèlic que volen les filles,
El de la veu greu, el de la mà forta,
Que paga un vermut I que arregla una porta.
I després tancar els ulls I sentir el món en calma
I a dos ocellets fent piu-piu dalt d'un arbre
Haven't enllestit un gran epitafi
Que arranqui somriures a tots els que passin.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, se'ns baixa la verge I de sobte ens revela que ens en sortim.
I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic,
Tot fent evident,
Que per un moment,
Ens en sortim.

Pel meu gust totalment recomanables......

Somnis de dia i de nit...

Tenint en compte tal i com s'estan posant les coses, una de les sortides que tenimpre sobreviure és somniar.
De moment, els pensaments i els somnis encara son inviolables si tenim una mica de cura en no divulgar-los en excés. I econòmic...
Es pot somniar dormint a les fosques, salvaguardats iprotegits per la solitud de la nit, i també es pot somniar despert, acaronats per la claror del sol com un prat verd que a primera hora del matí treu fum com si s'alliberés de les seves cabòries.
Tant si somniem de dia com de nit, ningú no ens pot privar de somniar un bosc (potser d'aquells que no ens deixen veure els arbres) i caminar despreocupadament amb les mans a les butxaques al costat d'un riu. Sense pressa, sense neguit, mirant com l'aigua ens avança i nosaltres prenent consciència de que les gotes d'aigua que tot just ara ens acompanyen, en uns segons travessaran, per sota, el pont que nosaltres creuarem, per damunt, qui sap quan.
Caminarem en pau amb nosaltres mateixos i amb la natura.



És per això que us demano respecte i que no feu soroll. Com més llarg sigui el somni, més lluny arribarem.
I en despertar-nos veurem, tal i com deia en Miquel Martí i Pol:

....que tot està per fer i tot és possible.

Carrinclonades VI

Em sembla que per aquí ja hi havia passat....
Mentre us ho mireu i llegiu la lletra (si voleu), me'n vaig a buscar esl "Kleenex", ara torno............



I la lletra és:

Cap al vespre és quan estàs com a cansat,
i no saps el que fer i et quedes fixat,
i et trobes molt sol i el soroll s´esvaeix,
i mires al carrer i no hi ha gaire gent.
I canvien els sons i tot sembla més mort,
i vols cridar ben fort que n´estàs fins als collons.
Cap al vespre estàs trist i no saps on anar,
i et prepares un whisky i no te´l pots acabar.
I t´encens un cigarro sense ganes de fumar,
i l´apagues aviat i et tornes a aixecar,
i de sobte tens por de sentir-te tan buit,
i te´n vas cap el pub i no trobes ningú.
I surts fora al carrer i comences a correr,
i el vent et va assecant el que sembla una llàgrima,
i t´atures cansat amb el nas ple de mocs,
i t´empatxes de nit i respires ben fort.
Cap al vespre és quan estàs com a cansat,
i no saps el que fer i et quedes fixat,
i et trobes molt sol i el soroll s´esvaeix,
i mires al carrer i no hi ha gaire gent

Bona nit a tothom....

Carrinclonades V

Sempre m'ha agradat Joaquín Sabina, les seves lletres sobretot i la seva manera d'explicar les coses. També m'agraden les llegendes urbanes sobre determinadaes canços que diuen que son molt autobiogràfiques. Potser m'hauria agradat ser una mica "bandarra" com ell o com a mínim ser capaç d'imaginar-ho. Us deixo amb una cançó que no em cansa per més que la senti i que sovint em fa enveja....



Esplèndida l'Olga Roman, fantàstic el Sabina i sensacional el públic.................

Mai plou a gust de tothom (o de ningú...)

Un dels grans entreteniments que cultivo sovint, és el d'escoltar converses d'altres persones que res no tenen a veure amb mi. No és tafaneria, és curiositat. Ara bé la línia que separa ambdós termes probablement sigui molt fina.

Situaré l'acció a la meva botiga de fruites i verdures de capçalera (és a dir, on compro normalment aquesta mena de viandes, no us cregueu que sóc un "verdulero"). Era dissabte al matí i jo estava distretament triant tomàquets madurs d'aquells que fan ara que no serveixen per sucar el pa, però els continuem comprant amb l'esperança de que un dia suquin com Déu mana.
La botiga es espaiosa i les clientes corren com si fèssin un joc de "guerrilles" per apropiar-se de l'enciam més ufanós o de la col més florida. Sobtadament, totes es dirigeixen a la caixa a pagar i aleshores, aquelles presses i corredisses es transformen en una bonica conversa. Què dic conversa !!! En una tertúlia que res tindria a envejar a les dels bohemis escriptors de començaments de segle a qualsevol cafeteria (llegiu, si voleu "La Colmena" de Camilo José Cela).
Procuraré transcriure la tertulia el més fidelment posssible, no fos cas que alguna d'aquestes dames fós blocaire i després m'esperi a la cantonada per partir-me les cames.



Les senyores parlen del temps (com als ascensors, però d'una manera més extensa i distesa):
- A mi el que m'empipa de la pluja, és quan plou al matí - arrenca la primera - Jo m'he de llevar d'hora per dur els nets a l'escola i després he d'anar a comprar. Si plou al matí, la veritat és que fa molt la punyeta.
- Doncs per mi - secunda la segona evidentment - al matí tant me fa si plou o no. El meu marit i jo estem jubilats, i com que no tenim nets, ens llevem tard. Ara bé si la pluja arriba havent dinat (és dona per entés que havent dinat és quan el marit ja ha fet la migdiada i ella ha vist la telenovel.la, o a l'inrevés) ens fastigueja a més no poder. Nosaltres totes les tardes sortim a caminar, doncs tenim colesterol, sucre i àcid úric, a més de la pressió descompenssada, i el metge ens fa caminar dues hores cada dia. I si plou, ja em diràs tu quin "plan"...
La tercera intervé amb força :
- Vaja que per vosaltres ni al matí ni a la tarda, quan ha de ploure doncs ?
- A la nit !!! - responen les dues primeres com una sola veu.
- Ah no !!! A la nit no, qu el meu marit treballa de guarda jurat en una fàbrica i està tota la nit fent rondes. Si plou, arriba a casa xop com un poll i amb una calipàndria de cal quinze. De cap manera a la nit !!!! Com a molt que plogui de nit, però el cap de setmana que el meu marit fa festa.
Quan semblava que el consens o potser el quòrum eren próxims, salta una quarta senyora i brandint un manat de cebes tendres com si fós l'espasa de l'Obi Wan Kenobi gairebé pontifica:
- De cap manera els caps de setmana a la nit, que el meu fill surt amb els amics i com que ell porta el cotxe, si plou és més fàcil que tinguin un accident. I jo pateixo molt i no puc dormir si sé que és de festa i plou.

Cansat de triar tomàquets vaig passar a triar taronjes i la dependenta de la botiga va dir :
- A veure senyores, que us penseu que podeu fer ploure quan volgueu ?
- No, no....- van respondre una mica avergonyides totes quatre.
Mentre començàven a pagar la seva compra encara es va sentir alguna que remugava :
- Si és que ja ho diu la dita : mai plou a gust de tothom....
I encara va afegir una altra :
- Està bé que plogui, però al menys que no faci mal. Per cert heu vist a la "tele" com plou a la Xina ?
I va començar un segon debat referit a com és que el grans desastres naturals sempre cauen sobre els més desgraciats....

I jo que ja tenia totes les fruites i verdures de la botiga vistes, mirades, triades i conegudes, vaig deixar el cistell a un raconet i vaig dir :
- Montse !!! - referint-me a la dependenta que és diu Montse com molt bé haureu observat - et deixo el cistell aquí i vaig a fer uns encàrrecs, ja passaré després....
Mentre sortia de la botiga sentia parlar de volcans a Singapur, terratrèmols a Turquia, tsunamis a Tailàndia i esllavissades de fang a Guatemala.....

Però aquest tema no m'interessava tant com el de pluja. Per mi només hauria de ploure quan jo no he de conduir, em fa pànic !!!!!

Carrinclonades IV

Per variar vaig amb uns quants anys de retard, com amb gairebé tot. Curiosament aquesta cançó m'emociona bó i que per molt que m'hi esforço no he acabat d'entendre massa bé què és el que ens vol dir.
També he de reconèixer que sovint m'emocionen més les cançons en directe que no pas les versions d'estudi.




És d'aquests concerts que sempre m'arrepentiré de no haver-hi anat (és clar que quan el van fer jo gairebé no coneixia Sopa de cabra), però em sembla que l'ambient havia de ser fantàstic.
També m'agrada la samarreta que porta en Quintana.
I també m'agrada saber que si mai m'equivoco, podré tornar enrrera....

Tornada a l'escola.....

Si senyores i senyors, després de no sé quants anys lo pH torna a l'escola. Millor dit a la universitat.
Quan vaig deixar-la no era conscient de que tard ho d'hora hi havia de tornar, el saber sempre ha estat una de les meves dèries (encara que he de reconèixer que poc cultivada).
Vaig començar, fa molt de temps, periodisme, ara en diuen ciències de la informació, i molts anys més tard em va sebar greu no haver continuat.
Ara potser és el moment de tornar-hi.
Em diuen, cibernéticament, que el dia 16 de setembre comença el curs. Ja estic nerviós. M'he d'anar a comprar un "plumier" ? He de posar el meu nom a la bata?
Recupero una imatge antiga i gairebé no em reconec :


Com seran els meus companys ? Encara es fan "xuletes" ? Es pot fumar al wàter ?
Qui serà el delegat de classe ? Jugarem a fútbol al pati amb una pilota feta amb els papers dels entrepans de l'esmorsar ? Si un dia no vaig a clase hauré de portar un paper signat pels meus pares ? I les notes ?.......
No sé per què tinc la sensació de que res serà igual que abans.....
Ara em parlen de crèdits (quan jo anava a l'escola ho pagàvem tot al comptat), em diuen que m'adjudicaran una aula virtual i que podré triar si vull avaluació continuada o exàmen final ( en dissabte !!!!).

Ja us en faré cinc cèntims d'euro més endavant. Potser en podré fer una novel.la que es dirà : Aventures i desventures de lo pH a la UOC.

De moment he tafanejat el campus virtual i he trobat el meu germà gran i un amic de la infantesa.

Quines altres sorpreses em deuen esperar ?

Horòscop (ssssss)

Aquest matí, i com gairebé tots els matins de la meva vida des de fa un munt d'anys, he comprat el diari i abans d'arribar a casa ja m'havia llegit l'horòscop.
Vint segons més tard ja no recordava el que hi deia, però el cas és llegir-lo cada dia i ràpid si pot ser.
I no és que hi cregui massa en això de l'horòscop, es que em fa gràcia, com tantes d'altres coses. Però avui, no sé per què hi he pensat una mica més que d'altres dies. No en el que em deia, sino en tot l'entorn que gira al voltant del món dels horòscops i altres ciències endevinatòries.
Sempre m'ha fet gràcia, per exemple, que quan algú et coneix o t'acaba de conèixer, tard o d'hora acaba sortint la fatídica pregunta :
- I tu de quin signe ets ?
La gràcia està en que responguis el signe que responguis sempre et diuen:
- Ostres (els mal parlats diuen Hòstia!!) que fort !!! - o bé - Suposo que no seràs com "x" que també és del teu signe - o qualsevol altre bajanada.
Aquest estiu, al matí mentre escolto la ràdio, he sentit un periodista d'aquests suplents que fan el que poden ( i sovint el que poden és ben poca cosa) que s'entretenia en llegir cada dia l'horòscop d'un signe determinat des de dos diaris diferents. Evidentment el que deia un i l'altre no coincia de cap manera. Això m'ha fet pensar en que en la meva joventut, quan jo feia un programa de ràdio (que portava per títol "Quan les oques van descalces..") també feia una secció de horòscop i evidentment em limitava a llegir, crec recordar, el de La Vanguardia. Que per cert estava escrit en castellà i jo traduia simultàniament mentre el llegia per antena. De tant en tant, no ens arribava el diari en qüestió, aleshores, un servidor de tots vostés, tenia la barra i desvergonyiment d'inventar-me l'horòscop dels dotze signes improvitsant sobre la marxa.
El més fort va ser un dia que em va trucar una senyora i em va demanar d'on treia l'horòscop doncs tal i com va dir ella : - La setmana passada ho vas clavar tot, i tot, i tot.
Va resultar que la setmana anterior m'ho havia inventat de cap a peus.......

Seguint amb les meves reflexions, aleshores m'he adonat que jo nemés em miro el meu horòscop segons el zodíac occidental. Automàticament li he encarregat al senyor Google que em busqués alternatives i he trobat que també soc :

De l'horòscop xinès - Tigre
De l'horòscop celta - Caña / Ngetal
De l'horòscop azteca - Ciervo
De l'horòscop àrab - Guima o daga àrab
De l'horòscop hindú - Vrischica / Angaraka
De l'horòscop gitano - Daga
De l'horòscop de l'alquimia - Plata
De l'horòscop de la numerologia - El 2
De l'horòscop maia - Lechuza / Moan
De l'horòscop indi - Serp
De l'horòscop Egipci - Osiris
I per fi de l'horòscop occidental - Escorpí (Hòstia que fort!!!!)

Crec que obriré una secció nova que es dirà "Els horòscops d'en pH", per què tots plegats em pugueu conèixer una mica millor, o no......

Carrinclonades III

Doncs sí. M'agrada en Lluís Llach.
Del munt de cançons que té, una de les més carrinclones és aquesta. Però que voleu que hi faci si m'agrada. És d'aquelles cançons que em fa posar la pell de gallina (o la gallina de piel). Tant per la música, com per les veus i sobretot per la lletra.



És una cançó que em va bé d'escoltar quan estic una mica baix. Sempre va bé que algú ens doni la mà quan ens convé.

Espero que us agradi i que no em retireu l'amistat....;-))

Barba

I amb aquest post tanco el mes d'agost i com un Bolt qualsevol bato (de batre) el meu propi rècord de 5 posts en un mes. Mai no s'havia vist cosa igual !!!!!

I per celebrar-ho, m'he deixat barba. No és que l'hagi perduda o deixada per qualsevol lloc. És que me l'he deixada crèixer. M'ha semblat que durant l'agost els pels també tenien dret a fer vacances i a no ser arranats, escapçats, rasurats i exterminats de la meva cara. De passada jo també he descanst una mica més i no m'he hagut d'afaitar cada matí.

I tot això on m'ha portat ? Doncs enlloc. Que és del que es tracta al cap i a la fi.

He descobert que amb el pas del temps la barba és més blanca que fa un temps (ja n'havia portat i ja la coneixia). He descobert que encara semblo més vell (d'esperit jove, això si, però d'aparença més dinosaúrica). També he descobert que portar una barba blanca te el seu encant. Diuen que les canes (i/o altrament anomenats cabells blancs) fan que els homes siguem més interessants, potser fins i tot el doble. És a dir que si abans no era gens interessant ara ho sóc gens de gens. És a dir zero al quadrat.

En qualsevol cas, llueixo aquesta blancor, símbol sens dubte de puresa i benaurança, amb la més gran i millor dignitat possibles.



L'únic que em sap greu, és aquesta mena de rebelia que té el miserable bigoti de voler semblar negre.

Hauré d'anar a ca l'assessor d'imatge i demanar-li si creu convenient que me tenyeixi......

P.D. - La meitat de dalt de la cara és tal com sóc, la part de la barba, obviament està requetefiltrada per el senyor "potoxop".

Donar a canvi de res ?

A vegades els humans pretenem ser tant bons que diem que alguns som capaços de donar a canvi de res. I per què no entrem en debats esfilagarsats i/o aleatoris us diré que em refereixo a les donacions de sang i de passada introduiré també la donació de medul.la òssia.
Jo fa molts anys que sóc donant de sang (això vol dir que ja tinc una edat) i de medul.la òssia només fa 24 hores.
La teoria diu que les donacions de sang no han de ser remunerades pel donant ni cobrades al receptor. És a dir: Donem sang a canvi de res.
Fem una mica de broma ?
Home, a canvi de res....tant com això no. Jo sempre aprofito per berenar una mica i em cruspeixo dues o tres magdalenes i tants gots de suc de fruita com m'ofereixen. I mai, però mai dels mais, marxo sense el regalet que et donen (clauers, paraigues, flotadors, bolígrafs.....) Vaja que donar sang sempre surt a compte.
Fins aquí la broma.

Jo vaig començar a donar sang per pura i simple imitació (del meu pare). Per tant el fet de donar va ser de seguida habitual i mai pensava en els receptors. Era com una rutina més o menys regular i no hi pensava més. Al cap i a la fi jo no sabia a qui anava a parar la sang.
Finalment un dia ho vaig saber. El germà d'una amiga meva havia patit un accident i els faltava sang i no en trobaven. Pel que semblava aquell noi estava, com vulgarment es diu amb un peu a fòra. Em van avisar, ho vaig deixar tot (de fet només estava dinant, que no és gran cosa...) i vaig anar a donar sang a corre cuita. De fet, si em descuido em punxen mentre aparcava el cotxe.

El cas és que aquest noi encara és viu. I durant molts anys, cada vegada que ens trobàvem ens abraçavem i ens emocionavem. La seva mare fins i tot em va fer un jersei de llana d'aquells que només saben fer les mares agraïdes.
Aleshores em vaig adonar que no donem sang a canvi de res. Donem sang a canvi de salvar vides, a canvi de sentir-nos satisfets, a canvi de saber-nos bons, a canvi de sentir-nos més persones i moltes altres coses més.
Així doncs, per mi donar sang és bo pel receptor, però pel donant és com una injecció brutal d'autoestima. Potser és per això que ens diuen que amb una vegada no n'hi ha prou.



I ara anem per la medul.la.
Ahir mentre esmorzava, vaig llegir que a Cambrils hi ha un nen de sis anys que necessita un transplantament o donació de medul.la urgentment.
Moltes d'altres vegades havia llegit noticies similars i si bé alguna vegada, he de reconèixer que m'havia picat la curiositat, mai no havia fet res.
Però ahir, es veu que la curiositat va poder més que jo. Vaig trucar a la Fundació Josep Carreras i en unes hores vaig passar a ser candidat a donant de medul.la òssia. Millor que mireu com funciona a la seva web o telefonant'hi.
Malgrat que la possibilitat de compatibilitat, pel que sembla, és minúscula, com més possibles donants hi hagi controlats més possibilitats tindran els receptors.
Vist des de el punt de vista del donant : Us imagineu quina descàrrega d'adrenalina que t'avisin per què ets compatible amb algú i li pots salvar la vida.

Per descomptat, us ho ben asseguro que :

AMB UNA VEGADA NO N'HI HA PROU.

Carrinclonades II

Seguim amb aquesta secció estiuenca i de moment cinematogràfica.
Fa anys, quan jo anava al cine, vaig veure la pel.lícula Patch Addams. La veritat es que ens ho estavem passant bé, segurament gairebé tot el públic, se sentien rialles i s'intuien somriures.
De cop, van i maten a la noia d'en Patch Addams (un "xiflat", a l'asassí em refereixo) . No es veia la mort, no es veia res, només aquesta seqüencia i de cop i volta les llàgrimes i els mocs van omplir la sala del cinema.
Quina manera de bramar en comunitat:



Després vaig buscar el llibre amb el poema de Pablo Neruda i ja no vaig plorar tant, però una mica si.....

Carrinclonades I

Aprofito que estem a l'estiu i tots anem amb la faixa una mica descordada, us poso un video per inaugurar la secció "carrinclonades".
En aquesta secció hi apareixeran tot de coses que en el seu moment em van emocionar (sóc una persona, segons com, de llàgrima fàcil) i que mirades des de la llunyania paleontológica de l'edat (que no perdona) ara m'hauria de fer vergonya reconèixer. Però com que la vergonya era verda i se la va menjar un burro, aquí teniu la primera :



Que ningú no jutji la pel.lícula, si us plau. Però la imatge del "chico de la película" anant a la fàbrica a cercar el seu amor és impagable.
O almenys a mi 'ho va semblar durant molt de temps ( i encara m'ho sembla, però només ho reconec en la intimitat).

Potser no avancem tant com ens pensem

Ahir em vaig assabentar que el senyor Koichi Wataka, que com els seu nom indica és japonès, en els darres quatre mesos només s'ha canviat els calçotets quatre vegades. De seguida he pensat en l'acudit de l'Eugenio que si algú encara no sap li explicaré quan convingui. Doncs resulta que el tal Wataka és astronauta i ha estat tot aquest temps a l'espai amb d'altres companys fent un experiment per a comprovar la qualitat d'un nou teixit desenvolupat per la universitat de Dones de Toquio i la JAXA, l'agencia espacial japonesa. Aquesta peça de roba, batejada com a J-ware, està feta d'una tela especial absorvent, antiestàtica, ignífuga, d'assecat ràpid i especialment antibacteriana. Neutralitza les olors desagradables. El tema de l'estudi i l'experiment cercava la manera d'estalviar equipatge en els llargs viatges espacials, pensant en l'anada a Mart snse haver d'emportar-se més de 400 calçotets per tripulant. Trobareu més informació a El Periódico.

El de l'esquerra és el japonès del calçotet intemporal.

Però a el que jo em volia referir és a que potser el món no canvia tant com ens sembla. Bé, tècnicament és evident que si, però en les formes, tinc els meus dubtes.
Què no haurien pagat els reis i nobles medievals per aquesta mena de roba interior per a no haver d'ensulfatar-se amb perfums i colònies per amagar la pudor que feien ?

Anem a altres detalls coincidents :
* En èpoques pretèrites els homes arrassaven i conquerien territoris que no els pertanyien només per a enriquir-se. Potser al senyor Bush i adlàteres els sona aquesta idea.
* També era habitual fer croades per a exterminar a l'infidel. Potser els extremistes islàmics en recorden alguna cosa.
* Per a entrar als castells i/o usar ponts i camins els feudals cobraven una mena de impost. Segurament el govern i les companyies propietaris de les concesions de les autopistes en tinguin un remot record.
* Els pagesos i ramaders havíen de liquidar amb el senyor o bé en diners o bé en espècies a canvi d'una suposada protecció. Alerta, no us parlaré de la màfia, però si que us demanaré si ja heu fet la declaració de renda.
* Només teníen accés a la cultura (llegir i escriure) els nobles (rics evidentment) i els frares. Ja sé que podeu anar a biblioteques públiques, però heu pensat en el que val fer una carrera universitària ?
* Els poderosos anaven a cavall i el poble a peu. Ara que molts tenim cotxe, els més rics tenen avions privats.

I podríem anar trobant un munt de paralelismes que ens faríen adonar de que el món no ha canviat gaire. I segurament ja deu estar bé, doncs de ben segur que el rei encara deu estar buscant la camissa de l'home més feliç del seu país, sense saber que els homes feliços no tenen camisa.
Els homes feliços van en samarreta (Ei!!! les de Kalvin Klein no valen!!!!)

De xarxes i altres modernitats....

En un article anterior parlava de la meva suposada modernitat (més que dubtosa) doncs reconeixia públicament que tenia un web, un bloc, un fotobloc, no sé quantes adreces de mail, telèfon mòbil (dos) i baixava música per internet (ara no entrarem en legalitats i/o delinqüències diverses).
En SM, que sempre està a la que salta, em va dir que si no tenia un Facebook, no era ningú, que sense facebook era una mena de dinosaure a punt de l'extinció. El meu fill, que obviament és més jove que jo, però més gran que el d'en SM i de moment ja no em pega ni em mossega, em va dir : Ja tens Myspace ?

Com que no sóc persona que em deixi influenciar massa, en un tres i no res vaig tenir el meu Facebook i el meu Myspace.


No he trobat cap foto més carrinclona per il.lustrar l'amistat.

Sobtadament vaig entrar en un món ple d'amics i coneguts, totalment desconegut fins al moment. Els que ja tenim una edat, estavem acostumats a conèixer la gent (físicament em refereixo) i amb el tracte i el temps, decidíem si ens feiem amics o coneguts, o novios o amants o enemics o, si en Josep Pla m'ho permet, saludats.
Ara em trobo que en tota aquesta mena de teranyina que son les xarxes socials i altres andrómines cibernétiques, primer ens coneixem virtualment, ens escribim, ens comentem, ens mirem i curiosament en alguns casos, acabem veient-nos físicament.
Crec que son bastant habituals les trobades reals de grups de blocaires, fotoblocaires, relataires, facebookaires, hi5aires, twisteraires i una llarga tirallonga d'aires.
Feta aquesta reflexió que no porta enlloc, com moltes de les que procuro posar per aquest món, us remeto a una altra xarxa que potser alguns ja coneixeu (és fàcil doncs soc lent de reflexs) i que m'ha sobtat.
Es tracta de fer una mena de pàgina amb els llibres que has llegit (amb totes les seves dades, ISBN, foto de portada i si vols resenya), d'això en diuen la teva llibreria que està a la vista de tothom. A més hi ha un programa de compatibilitats i quan vas a xafardejar a la prestatjeria d'un altre veus el nivell d'afinitats depenent del número de llibres coincidents.
- Quina ximpleria - pensareu. Jo també ho vaig pensar.
Doncs resulta que hi ha ja més de 12.639.934 de llibres (si, ho heu llegit bé més de dotze millions!!!!) i no sé quants milers d'usuaris amb uns gustos més o menys culturals.
Si ho voleu veure (i de passada xafardejar els llibres que hi tinc posats, que us adverteixo que és una feina pesada i feixuga), l'adreça és :

http://www.anobii.com/pephomar

Si voleu veure tots els meus llibres (de moment) heu de clicar on diu pH te llibres en altres idiomes, donc sino només surten els catellans i els catalans queden ocults. Suposo que deu tenir solució, però jo no en sé més.
També s'hi poden fer grups, amics i veïns, en fi tota una altra xarxa per mirar de conèixer gent, encoberta sota la cortina de fum de la cultura, la literatura i les intelectualitats.
Ja em trobo una mica més modern que fa uns dies.....

Clara de què ?

Amb l'arribada de l'estiu i de les calors pròpies de la canícula, augmenta geomètricament el consum de begudes refrescants alcohóliques o no.
Un dels clàssics d'aquesta època de l'any és la "clara". I aquí és començo a dubtar.

Segons la meva memòria, entre geriàtrica i dinosauròntica (em sembla que m'acabo d'inventar una paraula), en la meva més tendre infància una clara era la barreja (ara no ens entretindrem en tants per cents inútils) de cervesa i gasosa. El ritual era el següent:
* Calia que fos diumenge
* Era imprescindible que fos l'hora de fer el vermut
* El meu pare anava ala bodega (en aquella època no s'anava ni al súper ni a les botigues dels pakistanís, doncs encara no existien cap de les dues opcions) i comprava una Xibeca. Probablement no hi havia cap altra marca de cervesa amb ampolla de un litre. Aprofito aquest punt per recordar que tornava l'envàs de la setmana anterior i així ens estalviaven d'anar a llençar-lo als contenidors verds, que d'altra banda encara no existíen (i segurament no calia,doncs no llençàvem cap envàs de vidre. Ni tant sols els iogurts !!!)
* Una bossa de patates del "xurrero" de la plaça (res de Matutanos, Lays, ni "ganxitus")
* Una llauna d'olives farcides (segurament "La Española" mal ens pesi...)

Ja tenim tota la intendència.

Us heu fixat que us parlo de fa molts anys i per tant els meus germans i jo erem nens.
Us heu fixat que no hi havia ni begudes de cola, ni "mirindas" ni res semblant.
Per què ?
Doncs per què ens donàven cervesa. Tots menors d'edat i bebent cervesa el diumenge. És clar que una Xibeca entre sis persones no ens podia fer gaire mal.
El cas era que com que la cervesa no ens agradava, als nens, el nostre pare ens hi posava una part de gasosa, així no la trobàvem tant amarga i ens hi anàvem acostumant.
D'aquesta beguda a casa meva se'n deia una clara.


Molts més anys després veig amb sorpresa que ara la gent, d'una clara en diuen a la barreja de cervesa amb suc de llimona o succedanis industrials plens de colorants, conservants i altres marranades autoritzades.

I és que el món canvia d'una manera extraordinària, només cal veure que el que feia el meu pare amb els seus propis fills (donar-nos cervesa), ara és delicte i segurament el meu pare acabaria a la presó ( no sé si el sodomitzarien i el farien adicte a tota mena de drogues i perversions), la meva mare perdria la custòdia dels seus fills i nosaltres (els fills, al llindar de l'alcoholisme i la depravació) acabaríem en algun orfanat, que d'altra banda no sé si han canviat gaire des de l'epoca d'Oliver Twist.

I es que s'estan perdent totes les tradicions i venen unes modes que a mi no m'acaben de convèncer.
Aixó de la llimona amb cervesa no ho veig clar(a), què voleu que us digui .......

No es mort ningú que no sigui la seva hora ?

El meu avi ho deia sovint - No es mort ningú que no sigui la seva hora.
D'alguna manera potser, a la seva manera, intentava explicar-nos la seva teoria de la predestinació o alguna cosa semblant.
El cas és que en pocs dies m'he trobat amb dues notícies a la premsa que m'han fet pensar sobre l'hora de morir.
En primer lloc l'accident de l'airbus que anava de Brasil a França. Com moltes vegades, després de la catàstrofe, sempre surten les històries de les persones que van perdre l'avió, que van tenir un presentiment i no el van agafar....
I en la majoria de les ocasions el comentari nostre és :
- Senyal que no era la seva hora - i ens quedem tant amples.
Amb el que no m'havia trobat mai és amb la història d'una persona que arribés tard a la seva mort. M'explicaré, malgrat que potser molts també haureu llegit la notícia.
Pel que sembla, una tal Johanna Ganthaler, que estava de vacances al Brasil, havia d'agafar el fatídic avió que hores més tard es va estavellar. Va arribar tard a l'aeroport i va perdre l'avió i va salvar la vida. Fins aquí el tema és gairebé normal. Seguim. L´endemà va agafar un altre avió i va volar cap a casa sense cap contratemps fins a Austria.
El que em va sorprendre va ser saber que pocs dies més tard, anant amb cotxe per Austria va xocar contar un camió i va morir.
Havia arribat tard a la seva cita amb la mort a Brasil i la mort la va anar a buscar a Austria ?
I el seu marit ? Viatjava amb ella, també va perdre l'avió i anava dins del cotxe a Austria, però no va morir, pel que sembla està ferit.
Aquest home, s'ha escapat dues vegades de la mort ? És immortal (sà i perfecte, com diria en SM)?
No tinc respostes però hi penso.


Uns dies més tard, llegeixo una altra noticia. S'estavella un altre avió, també al mar, i només hi ha una supervivent. Una nena de catorze anys que no sabia nedar i que ha estat més de 12 hores a la deriva agafada a un tros de l'avió que surava.
Què ha fet la mort en aquest cas ? Ha tingut pietat de la nena ? Indubtablement no debia ser la seva hora.
O potser ha estat la nena que se'n ha escapat per què encara no ha complert la seva missió en aquest món ?


Aquesta és la supervivent.

No ho sé, però tot plegat, m'ha fet pensar uns dies en tota aquesta parafernàlia de l'hora de la mort de cadascú.

Finalment, potser he decidit continuar creient al meu avi :
- Ningú no és mort que no sigui la seva hora.....

Selectivitats................

I que consti que anava a escriure d'una altra cosa, de l'hora de la mort.
Però per respecte i capteniment als il.lustres difunts que ja no ens acompanyen (Farrah Fawcett i Michael Jackson) ho deixaré per una altre moment. Potser demà.

Anem per la selectivitat.
Avui quan he comprat el diari m'he trobat a primera pàgina la fotografia d'Alexandra García, la nota més alta de la selectivitat a Catalunya, 9,82. Enhorabona.


L'Alexandra i els seus "papes" feliços i contents.


Fa dies, quan els alumnes anaven a fer la selectivitat, sobtadament els diaris, radios i televisions es van omplir de reportatges, entrevistes i tota mena d'espectacles al voltant d'aquests gairebé herois del nostre temps.
Es va discutir sobre la racionalitat i parcialitat d'aquesta prova, es va discutir sobre l'estrés que provoca als estudiants, sobre el bé i el mal, gairebé sobre la vida i la mort.
Tot plegat per què uns quants estudiants havien de fer un exàmen....

Ara us explicaré una història digna de "abuelo cebolleta"....
Quan jo vaig fer la selectivitat, fa trenta anys (si, si 30 anys, no us heu equivocat al llegir), prèviament acabava de fer COU (ara no sé ni com es deu dir el curs d'abans de la selectivitat, aleshores representava que era el "Curso de orientación universitaria"), però en horari nocturn. Per què ? Doncs per què de les 7 del mati a les 3 de la tarda treballava en una fàbrica. Arribava a casa a les 4, dinava, agafava el bus i representa que estudiava de 6 a 10 de la nit. No cal dir (bé, si que cal dir-ho), que em pagava l'acadèmia amb els meus propis ingresos, doncs a casa meva no sobrava gran cosa.
I en aquells temps, gairebé prehistòrics, no sortíem a la tele, ni a la ràdio, ni teníem estrés. Ningú no ens alabava ni ens idolatrava com si fòssim uns herois. Abans dels exàmens no ens atiborràvem de pastilles, ni de gingseng, ni d'ansiolítics. Com a molt potser algun "porret".
Feiem l'exàmen i quan sortíem no ens estava esperant tot el circ mediàtic per demanar-nos si havia estat molt difícil o si havíem superat la tensió del moment. Senzillament anavem al bar més proper i ens bebíem un parell de cervesses (aleshores, els menors d'edat podíem beure alcohol en un bar i no ficàven a ningú a la presó).
Senzillament feiem l'exàmen i l'endemà tornàvem a treballar. No podíem veure les notes per internet, ni rebre-les per SMS (no n'hi havia). En el meu cas, crec recordar que vaig anar a l'acadèmia on havia fet el COU i em van donar un cartronet on hi havia escrit a mà les notes de BUP, COU i la selectivitat. I amb aquell document ja podíem anar a barallar-nos a les cues de les facultats universitàries.

I per què explico tot això ?
Doncs, per què em sembla que en fem un gra massa. Per què, si bé cal felicitar a l'Alexandra per la seva nota, em fa molta llàstima que un diari cregui que ha de ser la foto de portada ( a periodisme que ara en diuen ciències de la comunicació, em sembla, ens ensenyaven aleshores el contrari).
Imagineu-vos quina mena d'informació rebem si la portada del diari més llegit de Catalunya, l'ocupa una noia que de fet encara no ha fet res.

És clar que després miro les edicions dels altres dies i em trobo amb les fotografies de polítics, que malgrat fer anys que ronden pels mitjans de comunicació i manen (que això és el pitjor) tampoc no han fet res (de bó).

Potser no hi ha tanta diferència.......