Aniversari

De cop i volta obro els ulls i veig que han passat tres anys. De què ?, us preguntareu. Què li agafa a aquest ximple ara de cop i volta ?

Doncs que el 10 de juny, va fer tres anys que vaig obrir una botiga amb la pretensió de crear(me) un lloc de treball.

I tant que l'he creat !!!

Només tres dades, estúpides i estadístiques :

* 37829 fotocopies

* 12826 cartutxos i/o tòner venuts

* 1276 cobraments amb targeta 

Prou dades, doncs a veure si al final vosaltres sabreu més que jo...

Les fotocopies les vaig començar a fer per atraure persones a la botiga. I tant que n'he atret. Majoritàriament son estrangers que tramiten els permisos de residència, nacionalitat i aquestes coses (tinc la sort de tenir la comissaria de policia a 100 metres escassos). També imprimeixo resolucions judicials de divorcis, querelles diverses i denúncies sense sentit ( al costa de la policia hi ha el jutjat). I també imprimeixo treballs de recerca i altres trapelleries estudiantils, sobretot a darrere hora i a corre-cuita ( des de fa tres mesos també enquaderno, ja veus).

Els cartutxos i els tòners venuts son el motiu principal del'obertura de la botiga. Per tant comentar això no fa cap gracia...

Els cobraments amb targeta...abans de tenir la botiga, això de la targeta només ho havia fet per pagar. I la veritat és que per cobrar fa molta més gracia. De tota manera és curiós que quan pagues el pobres senyors dels bancs, rescatats o no amb els nostres diners, et descompten immediatament l'import i en canvi quan cobres, en el millor dels casos t'abonen l'import en 24 o 48 hores ( més la comissió que es queden e cada operació). M'esgarrifo de pensar en quants milers de milions d'euros tenen "flotant" diàriament en el més obscur fons de la seva cobdícia. Amen.

Però malgrat tot, jo content de continuar sent aquí per dir ximpleries...

I l'anècdota final. El millor ( o més divertit que m'ha passat en tres anys) va estar el dia que va entrar un home amb cara de preocupat a la botiga i em diu:

"Perdoni, em podria donar alguna cosa pel meu canari. Es que fa dies que te cagarrines i em fa por que es mori."

Òbviament no li vaig preguntar quin canari era el que tenia cagarrines, vaig imaginar que era l'au (un altre dia parlarem de les aus, i el meu germà ja sap per què ho dic) cantora per excel·lència.

Aguantant-me el riure, però amb respecte, el vaig adreçar mitja dotzena de botigues més avall de la meva on hi ha una mena de farmàcia veterinària on segurament li van resoldre el tema del canari. El de cantar.

Gracies a tothom que algun dia, ni que hagi estat per error, ha entrat a "Cartutxos Osona".

El caganer(a)

Que als catalans ens plau l'escatologia, no és res de nou. I que encara massa sovint tenim la pell molt fina, tampoc.

Pel que he sentit s'ha generat una mena de debat sobre la correcció d'uns emprenedors, que fan caganers de tota mena, per haver fet la caganera de la Mare de Déu de Montserrat.

Doncs ja hi tornem a ser...

El caganer és una figura més o menys típica dels pessebres i no només a Catalunya. Pel que he sabut, també és bastant habitual a Múrcia, a les Illes Canaries i fins i tot a Portugal. Va començar a tenir certa popularitat a partir del segle XVII i el seu simbolisme, tot i que no és massa clar, podria molt ben ser un símbol de prosperitat. El caganer amb les seves femtes abona la terra i la fa més productiva.

A finals del segle XX van començar a sortir caganers amb personalitats diverses a més del típic pastoret. L'imaginari popular de seguida va generar nous i divertits caganers. Polítics, esportistes, oficis, personatges de ficció i una llarga tirallonga d'icones identificables en tots i cadascun dels àmbits de la vida social del moment. Reis, monges i capellans, presidents del govern i esportistes de renom, personatges de moda, tant reals com de ficció, i que jo recordi, mai cap havia generat massa polèmica. Fins que un dia a algú se li acut fer la Moreneta !!!

Això em recorda el daltabaix que va suscitar l'Albert Boadella amb una parodia de la Moreneta i crec recordar amb l'aleshores porter de l'Espanyol Tommy N'kono. Hi ha haver esquinçaments de vestidures, editorials periodístics i riuades de comentaris per tot arreu. I què ? Doncs res.

Avui en dia ens hem d'ofendre (millor dit, s'han d'ofendre, doncs a mi no m'ofen gens ni mica) per una caganera en forma de Moreneta ? A mi em sembla que no. Crec que no s'ofenen pas els seguidors d'en Messi, ni d'en Rajoy, ni del rei, ni del papa, ni d'en Barak Obama, ni d'en Jordi Pujol. Segurament al contrari. De la mateixa manera que els polítics catalans s'ofenen si no tenen un paper rellevant al programa de televisió "Polònia", tothom hauria d'estar content de tenir un caganer amb la seva imatge. A mi mateix m'agradaria tenir un caganer Pep, però sospito que si no  me'l faig jo mateix, difícilment veuré acomplert aquest somni.

He mirat amb deteniment el web on es comercialitza la caganera de la discòrdia i he vist que, i crec que amb bon criteri, aquests nois toquen tots els pals. Des de el pastoret de tota la vida fins a la Mare de Déu, passant per tot arreu sense excepció.

Ja es ben certa la dita popular, que els antecessors de Wert (aquest si que es mereix un bon caganer) em van ensenyar en castellà :

Caga el ric i caga el pobre, caga el rei i caga el papa. I de cagar, ningú s'escapa !!

Totalment cert. I a més tenim la sort de tenir en Guardiola, que a més de cagar, pixa colònia.....

Els neutrins i Albert Einstein

Fa un parell de dies que sento parlar dels neutrins i de la teoria de la relativitat d'Albert Einstein. Em dona la sensació que els científics estant més emocionats per poder dur la contraria a l'amic Einstein que no pas del seu descobriment.

Ara diuen que els neutrins van més ràpids que la llum (al cap i a la fi una fotesa doncs tinc entés que parlen de 300.006 Km/segon contra 300.000 Km/segon) acollint-se a una prova feta en una distància de poc més de 750 Km.

Primer, amb quin rellotge ho han mesurat ? Han fet servir el mateix rellotge que Einstein ?

Segon, per què no ho han fet amb una distancia més llarga ? Que potser tenen por de que els neutrins es cansin i arribin més tard que la llum ?

I tercer i fonamental de totes totes. M'ha arribat de bona font que els neutrins abans d'emprendre el seu minúscul viatge van ser tractats amb un combinat de bífidus i prunes verdes. I de tothom es sabut que el mal de ventre és més ràpid que l'electricitat, si tens un recargolí intestinal sobtat no tens temps ni d'obrir el llum i ja t'has cagat a sobre.

Per tant jo continuo creient que tal com deia l'Albert (permeteu-me la confiança) que tot és relatiu, fins i tot la velocitat dels neutrins.



El llibre que no està escrit...

Doncs si. Resulta que una colla de persones (anava a possar arreplegats, però no he gosat) han tingut el valor i la barra, tot s'ha de dir, de publicar un llibre que resulta que per poder-lo llegir te l'has d'escriure tu mateix.

El que sentiu i llegiu ara mateix. Pel que vaig veure a la presentació una colla d'enigmistes i enigmistesses, gent amb poca feina pel que es veu, han recollit, triat, garbellat i ordenat més de 1000 enigmes verbals i els han imprés en un llibre que has d'omplir tu mateix (recomanen que amb llapis, per poder esborrar les respostes i tornar a aprofitar el llibre, els catalans som així) i embolica que fa fort.

I encara hi ha més, resulta que la majoria d'autors o coautors com ells van demostrar que els agradava anomenar-se, resulta que ni tant sols son gent de lletres (publicistes, empleats de banca, biòlegs o químics (ara no n'estic segur) i altres individuus pseudonumèrics).

Pel que sembla tot va començar instigat per l'inefable Màrius Serra i els seus Enigmàrius, que jo segueixo gairebé des de el primer dia i que encara no he guanyat mai el pla d'estalvi de 100 € que ofereixen de premi ( cosa que em fa sospitar de la netedat del concurs. Ai!!! Si ho sabés en Mourinho és fàcil que que preguntés per què).

I resulta que a més han fet un grup de Facebook (mira que es difícil d'escriure amb lo senzill que seria dir-ne feisbuc) i de tant en tant fan trobades, potser en l'intimitat potser en la il.legalitat, no està massa clar encara.

I per posar-hi la cirereta, resulta que en aquest grupúscol pseudoclandestí també hi ha infiltrats d'una altra facció hiperrevolucionaria anomenada Relataires en català (on casualment també estic mini embolicat).

Arribat a aquest punt i avergoniyt-me de la meva exposició només puc dir a tota aquesta gent :

VOSALTRES LES TENIU TOTES, de 7 lletres....

_ _ _ _ _ _ _

Catalans a la lluna (?)

Llegeixo amb interès i sorpresa que la UPC ha creat una càtedra (amb el seu corresponent catedràtic amb un bon sou i un suplent per què li faci la feina, això ho penso jo) amb el bonic nom de BARCELONA MOON. Pel que he entés es tracta de la participació en una mena de concurs anomenat Google Lunar X Prize que desafia enginyers i empresaris de tot el món a una cosa tant útil i esperada per tota la humanitat que és la següent :

Enviar un robot a la lluna, que camini 500 metres (no fos cas que es cansi) i que faci unes fotos i les envii a la Terra abans del 31 de desembre de 2015.

Catalunya o la UPC o el que sigui hi participaran amb l'equip Galàctic Suite Moonrace (com es pot veure el nom es catalanista de "pura cepa").

Aquesta nova càtedra promourà una bona part de la investigació d'aquesta missió lunar i entre d'altres meravelles desenvoluparà l'extracció (per primera vegada en la història del món mundial) d'oxigen a partir de regolita lunar. (No sé que és la regolita lunar, però tampoc no em desperta massa interés el saber-ho, segurament a Google us en faran cinc cèntims).

És bonic també saber que els senyors que promouen aquest "concurs" han posat damunt de la taula 15,5 milions d'euros per a el guanyador.

I es que això d'enviar un robot a la lluna a fer quatre fotos i a recollir una mica d'oxigen a partir de la regolita lunar, crec fermament que és el que els catalans estàvem esperant per a sentir-nos importants dins del món.

De tota manera per l'enunciat de l'experiment em dona la sensació que serà un èxit tant gran com ha estat per exemple la gran millora de la TDT, que per una banda fa més quadrets de colors que un DVD llogat i d'altra banda té l'aventatge de poder escoltar la ràdio per la tele, que això si que es una millora sense precedents.

Aprofito també per a demanar disculpes i donar records a tots els científics i doctors en robòtica que segueixen aquest bloc i que potser a partir d'ara em faran vodú.

Noves activitats...

No fa gaire parlava amb el propietari d'un bar i em deia que amb això de la crisi sort en tenia de les m'aquines escurabutxaques, doncs amb el calaix que feia amb el bar ja hauria hagut de tancar. Vaig sortir pensant que era curiós. Mentre caminava vaig veure una botiga del que ara en diuen "xuxes" (que és això que li preocupa tant al senyor Rajoy que s'apuji) i tenien un cartell a l'aparador que anunciava que disposaven de servei de lliurament i recepció de fax. Amb les "xuxes" no en deuen tenir prou per viure.

Després vaig anar a comprar el diari al quiosc i vaig veure que teníen llibres, cd's, dvd's, "xuxes"!, tabac, un expositor amb bosses de patates fregides i cacauets i un cartell que anunciava que feien feines d'encuadernació. Amb la premsa no en deuen tenir prou.

Després vaig veure que en una floristeria venien rellotges de paret (de disseny), espelmes i tota mena d'andròmines per a decorar la casa. Segurament amb les flors no en deuen tenir prou.

A la botiga de la fruita i verdura de la cantonada, han instal.lat un parell de liquadores i fan sucs de fruita al moment. Segur que les bledes, els espinacs i les taronges ja no donen com abans.

A l'estanc teníen l'aparador ple de clauers, bolígrafs, llibretes, navajes, llanternes....Entenc que després de la desaparició gairebé total de les lletres de canvi, els segells i la persecució del tabac, una cosa o altra havien de fer.

També vaig passar pel davant del senyor que arregla les sabates (que mai he sabut per què endiuen ràpid) i vaig veure que arreglava comandaments a distància de portes de pàrquing, feia plaques per a les bústies, grabava collarets pels gosos i en un miserable cartell, fet a mà, anunciava que canviava piles de rellotge.

A les ferreteries cada vegada tenen menys eines i cargols i més articles de decoració. Difícilment trobareu una botiga de roba o calçat infantil sense una o dues màquines d'aquelles en forma d'ànec o camió de bombers per a gronxar els nens (a canvi d'un euro que acostuma a posar la iaia). A les botigues de roba comencen a vendre sabates i a les sabateries bosses i maletes. Els herbolaris s'han reconvertit en centres de dietètica (que ja ho feien però sense enredar a la gent) però a més ofereixen, reiki, tarot, tallers d'autoajuda...

Els locals on serveixen aquest invent dels kebabs ara també fan pizzes i les pizzeries (amb servei a domicili) ofereixen menús amb amanida i postres.

D'alguna manera començo a tenir la sensació de que si tothom tornés a fer el que li correspon ( i ben fet) i es deixés d'activitats paraleles i complementaries (sovint mal fetes), no passaria res i tot tornaria al seu lloc. Això si continuariem malvivint i queixant-nos de que ningú no sap on anirem a parar, però segurament, tots plegats estariem més relaxats...

Com més serem, més riurem......

Permeteu-me anticipar que aquesta entrada potser no serà del gust de tothom. Potser fins i tot no serà del gust de ningú. O potser serà denunciada per masclista, escatològica o fora de to.

Per posar-vos en situació us diré que fa uns dies vaig estar a una fira d'aquestes tant entretingudes on a més a més dels expositors "normals", sempre hi apareixen uns quants il.luminats oferint les darreres genialitats de la inventiva humana. Una de les que més em va cridar l'atenció va ser aquesta andrómina que depén de com es miri, podria ser el primer graó per arribar a la igualtat entre homes i dones (ja us he advertit que puc ser denunciat per masclista).

Una de les batalles més cruentes i duradores de la història de la lluita de sexes ha estat la següent :
- Per què els homes acostumen a esquitxar la tapa del WC i el seu entorn cada vegada que van a mixturar ? És qüestió de punteria ? És poca traça ? És mala fe ? (i ara recordo aquell magnífic passatge de la novel.la Wilt on explica que el protagonista s'entreté en foragitar el Harpic Pato WC, que la seva dona posa cada dia, a base de ruixar el producte, amb traça i paciència, cada vegada que va a fer pipí).

D'aquest tema se'n ha parlat llargament i mai s'ha arribat a una resolució massa satisfactòria per cap de les dues bandes en litigi. Els que pixen drets i les que pixen assegudes (reconec que començo a navegar al caire mateix de l'escatologia).
Però finalment un bon senyor (o senyora, desconec el sexe de l'inventor) ha trobat solució a aquest conflicte permanent. Ha inventat un artilugi que segons les seves pròpies paraules és (copio i enganxo directament del seu web) :

"PISENPIE es el instrumento ideal para la mujer en todas aquellas situaciones incómodas o desagradables que nos encontremos en ocasiones en lavabos públicos, mientras viajamos o cuando, por ejemplo por problemas de espalda, sentarse o agacharse puede resultar un problema. PISENPIE es el cono más práctico, cómodo, higiénico y económico del mercado europeo. Su diseño se ha probado con éxito en mujeres de distintas edades, tallas y pesos, adaptándose perfectamente a todas ellas. Su anchura y su ángulo de vertido evitan riesgos de fugas de orina. Sus características lo convierten en un útil ideal para llevar siempre en el bolso."

I vet ho aquí que a partir d'ara, elles també podran esquitxar la tapa del WC i el seu entorn. Ja no hi haurà excuses que valguin. Finalment la igualtat ha arribat per la banda de la pixera. Potser és cert que tot té un principi, i segurament a partir d'ara serem testimonis privilegiats d'una revolució sense precedents :
- S'han acabat els labavos separats d'homes i dones, tothom podrà anar al mateix lloc.
- S'ha acabat que les senyores s'hagin d'amagar quan fan un pipí a la muntanya, mentre els homes vigilen. Per fi les dones sabran la satisfacció que dona fer pipí de cara un arbre i entretenir-se a fer bonics dibuixets i cenefes amb el rajolí.
- Gràcies a aquest invent les senyores ja podran fer concursos per veure qui pixa més lluny.
- També podran gaudir de la intensa sensació que és apagar el foc d'una barbacoa fent un riu al voltant del foc, amb les amigues en grup i fent gresca i xerinola.
- Ja no caldrà que les amigues les acompanyin al lavabo (diuen que per aguantar el bolso). Ara podran orinar comodament amb el bolso penjat de l'espatlla.
- Quan facin pipí a l'aire lliure ja no se'ls refredarà ni el cul ni parts més incògnites ( o íntimes, digueu-ne com vulgueu)
- I finalment i com a colofó, finalment totes les dones del món podran esquitxar les tapes de tots els wàters que els vingui de gust, als bars, als cinemes, als centres comercials i el que és més important....a casa.

Us adjunto una bonica imatge del funcionament de l'estri en qüestió i un enllaç al web del fabricant per si teniu interés en adquirir-ne i comprobar-ho personalment.

Ah!!! I se'm oblidava el més important : ho comercialitza (desconec si ho fabrica) una empresa catalana de Sabadell. Pel que és veu el textil està de "capacaida" i els vallesans han obert nous horitzons.


Per a més informació, podeu adreçarvos al web : pisenpie (fins i tot el nom és encertadíssim!!!)

Només per acabar, dir-vos que, pixeu com pixeu....que vagi de gust !!!!!

Avui no faig broma (Moisès Broggi)

I avui no faig broma.
Mentre estava esmorzant he trobat una entrevista que ha sortit al diari amb Moisès Broggi. Sens dubte un dels més grans homes dels nostres dies i que crec que cal que coneguem abans no deixi d'estar entre nosaltres físicament, doncs m'agradaria que el seu pensament sempre hi fós.
Després de llegir i pensar en tot el que diu aquest home, m'he quedat pensant en la darrera resposta de l'entrevista :
- Per què voldria ser recordat ?
- Per ser una bona persona.

I amb això gairebé està tot dit.

L'entrevista sencera la podeu llegir, si voleu, aquí.

I per saber una mica més d'aquest home podeu mirar el video de l'entrevista que li va fer Mònica Terribas quan va fer 100 anys :



Actualment ja en té 102 i continua sent una de les ments més lúcides, crec que del món.

Gracies Moisès per ser-hi.

I jo que no volia parlar de política......................

Us ho ben prometo que quan vaig començar aquest bloc no volia parlar de política. I de fet era ben senzill no fer-ho.

Els polítics a voltes parlen de la independència del poder judicial, però resulta que els jutges del tribunal constitucional els trien els polítics. Els mitjans de comunicació no tenen cap mania de comentar quins jutges son d'esquerres o de dretes (o millor dit del psoe o del pp, que segons com es miri no son gaire diferents). Pel que sembla els polítics també poden recusar un jutge d'aquest tribunal, si no és del seu gust.

Tampoc no entendré mai a sant de què els polítics han de tenir immunitat parlamentaria. Entenc que això vol dir que pel sol fet de ser parlamentaris poden ser uns malfactors i fer-ne de tots colors sense que els puguin jutjar sense més ni més. Diuen que els diputats i senadors, si son cridats a declarar poden fer-ho per escrit (com si tinguéssin tanta feina per no poder anar a un judici).

I amb tot això i moltes altres coses més que jo no sé, continuen parlant de la independència del poder judicial i no sé quantes bajanades més.
Tornant una mica al tribunal constitucional i tenint en compte que en tres anys no han tingut temps de llegir i entendre l'estatut de Catalunya, sembla que les coses no han canviat tant com diuen.
Per això vull il.lustrar aquest post amb una bonica i antiga cançó de La Trinca que de ben segur avui encara és de rabiosa actualitat :



I ja està.
Espero poder continuar el meu bloc amb articles sense solta ni volta, com sempre. I per descomptat sense abandonar el meu lema de capçalera :
AMB DESCONEIXEMENT DE CAUSA.....

D'exèrcits i guerres....

A veure si ens entenem d'una vegada i ens deixem de desfilades, soldats, guerres.
Amb l'única que estic d'acord és amb aquesta:



I de moment ja està.

Selectivitats................

I que consti que anava a escriure d'una altra cosa, de l'hora de la mort.
Però per respecte i capteniment als il.lustres difunts que ja no ens acompanyen (Farrah Fawcett i Michael Jackson) ho deixaré per una altre moment. Potser demà.

Anem per la selectivitat.
Avui quan he comprat el diari m'he trobat a primera pàgina la fotografia d'Alexandra García, la nota més alta de la selectivitat a Catalunya, 9,82. Enhorabona.


L'Alexandra i els seus "papes" feliços i contents.


Fa dies, quan els alumnes anaven a fer la selectivitat, sobtadament els diaris, radios i televisions es van omplir de reportatges, entrevistes i tota mena d'espectacles al voltant d'aquests gairebé herois del nostre temps.
Es va discutir sobre la racionalitat i parcialitat d'aquesta prova, es va discutir sobre l'estrés que provoca als estudiants, sobre el bé i el mal, gairebé sobre la vida i la mort.
Tot plegat per què uns quants estudiants havien de fer un exàmen....

Ara us explicaré una història digna de "abuelo cebolleta"....
Quan jo vaig fer la selectivitat, fa trenta anys (si, si 30 anys, no us heu equivocat al llegir), prèviament acabava de fer COU (ara no sé ni com es deu dir el curs d'abans de la selectivitat, aleshores representava que era el "Curso de orientación universitaria"), però en horari nocturn. Per què ? Doncs per què de les 7 del mati a les 3 de la tarda treballava en una fàbrica. Arribava a casa a les 4, dinava, agafava el bus i representa que estudiava de 6 a 10 de la nit. No cal dir (bé, si que cal dir-ho), que em pagava l'acadèmia amb els meus propis ingresos, doncs a casa meva no sobrava gran cosa.
I en aquells temps, gairebé prehistòrics, no sortíem a la tele, ni a la ràdio, ni teníem estrés. Ningú no ens alabava ni ens idolatrava com si fòssim uns herois. Abans dels exàmens no ens atiborràvem de pastilles, ni de gingseng, ni d'ansiolítics. Com a molt potser algun "porret".
Feiem l'exàmen i quan sortíem no ens estava esperant tot el circ mediàtic per demanar-nos si havia estat molt difícil o si havíem superat la tensió del moment. Senzillament anavem al bar més proper i ens bebíem un parell de cervesses (aleshores, els menors d'edat podíem beure alcohol en un bar i no ficàven a ningú a la presó).
Senzillament feiem l'exàmen i l'endemà tornàvem a treballar. No podíem veure les notes per internet, ni rebre-les per SMS (no n'hi havia). En el meu cas, crec recordar que vaig anar a l'acadèmia on havia fet el COU i em van donar un cartronet on hi havia escrit a mà les notes de BUP, COU i la selectivitat. I amb aquell document ja podíem anar a barallar-nos a les cues de les facultats universitàries.

I per què explico tot això ?
Doncs, per què em sembla que en fem un gra massa. Per què, si bé cal felicitar a l'Alexandra per la seva nota, em fa molta llàstima que un diari cregui que ha de ser la foto de portada ( a periodisme que ara en diuen ciències de la comunicació, em sembla, ens ensenyaven aleshores el contrari).
Imagineu-vos quina mena d'informació rebem si la portada del diari més llegit de Catalunya, l'ocupa una noia que de fet encara no ha fet res.

És clar que després miro les edicions dels altres dies i em trobo amb les fotografies de polítics, que malgrat fer anys que ronden pels mitjans de comunicació i manen (que això és el pitjor) tampoc no han fet res (de bó).

Potser no hi ha tanta diferència.......

Coses que potser no haurien de passar....

Ara que ja estic gairebé recuperat de l'estat de xoc voldria que m'acompanyeu a imaginar certes situacions:
* Us imagineu un dia de Tots Sants amb els cementiris tancats ?
* Us imagineu unes festes de Nadal amb la Fira de Santa Llúcia tancada ?
* Us imagineu un 11 de setembre amb el monument a Rafel de Casanova en un taller de restauració ?
* Us imagineu un Barça - Madrid amb el Camp Nou buit ?
* Us imagineu la revetlla de Sant Joan sense coets, ni petards, ni coca, ni cava ?
* Us imagineu un dinar de casament amb els convidats a fora del restaurant ?

Doncs coses com aquestes em vaig imaginar fa uns dies quan vaig trobar-me aquest cartell :

I digueu-me perepunyetes, si voleu, però jo hi ha coses que encara no entenc.

Dels "pongos" als "quenfaig"...suma i sigue (ai!!! perdó)

La humanitat sempre ha tingut una certa tendència a inventar paraules, fixeu-vos sino quants i quants idiomes es parlen avui en dia (i els que s'han perdut,...i els que es perdran...).

En la meva geriàtrica memòria recordo amb satisfacció el conte de Pere Calders "Antaviana", del que després se'n va fer un espectacle a càrrec de Dagoll Dagom. Antaviana era una paraula que s'inventava un nen.

Uns anys més tard, fent una interminable cua a un ambulatori de la seguretat social, vaig sentir que una infermera li deia a una altra :

- "Y cuantos "poyaques" han venido hoy ? "

Bastant més endavant vaig saber que els "poyaques", eren els jubilats que anaven a l'ambulatori a fer receptes i deien : - "po ya que estoy aquí, míreme la tensión..."

El món continuava girant i inventant paraules, que per cert mai figuraran als diccionaris. La cançó del "comon baby" (pero mira "comon baby los peces en el río...), la del "handi vas" (handi vas con manton de manila...) i el tremendo i innacceptable "tangui" ("tangui" una muñeca vestida de azul...)....

A mi el que em preocupava és que totes aquestes creacions m'arribaven única i exclusivament en castellà.

I els catalans ? Què no tenim pebrots per inventar paraules ? Hem deixat sol a en Pere Calders i la seva "Antaviana"?.... (Fent un esforç en la memòria, també trobo el cementiri de Sinera....).

En un moment donat un president del gobern d'Espanya va afirmar que el català ni tant sols tenia paraules científiques per explicar segons què.

Automàticament els segadors van esmolar l'eina i van començar a aparèixer diccionaris tècnics en català fins i tot de la reproducció de l'escopinya salvatge en captivitat.

Però el problema continuava sent el mateix. I qui s'inventa paraules ?.

No ens enganyem, sempre hem estat un poble sota sospita, vigilats sota l'espasa de Damòcles de Pompeu Fabra fa anys, i ara sota la implacable tutela de l'IEC (Institut d'Estudis Catalans). Qualsevol paraula inventada ha estat criminalitzada, massa sovint, sota el mantell protector de la puresa lingüística.

I així no hi ha qui s'inventi res d'interessant....

A Espanya van arribar els "culebrons", i ningú va tenir cap problema per acceptar-ho. A Catalunya, ara que ja estan a punt de desaparèixer per antics, encara no ens hem posat d'acord amb si s'han de dir "culebrots", "serials" o bé l'acadèmic "telesèries" (que crec que encara no està tampoc acceptat).

I anem avançant en el temps, d'alguna manera, i comencen a usar la paraula "pongo", d'una manera regular. Quan diem "pongo", habitualment ens refererim a aquella andròmina que acostuma a regalar-nos un familiar d'aquells que només serveixen per fer acudits (sogres i tietes solteres) o bé algun impresentable que sovin treballa amb nosaltres i és un fan empedreït de la pràctica de l'amic invisible.

I quan obres el paquet sempre fas cara de "I ara, això "donde lo pongo" ?".

Tornem-hi amb el castellà.....

Però ara és diferent, una finestra se'ns ha obert de bat a bat i comença a passar l'aire fresc de la renovació.

Finalment, per Catalunya Ràdio, la de tots, la que fem entre tots (sobretot si som amics d'en Montilla, i si no que li preguntin a en Bassas...) han aconssegit traduir la paraula "pongo" sense que els assessors linguístics de l'emissora (quan deuen cobrar uns senyors per llegir el diccionari ?) posint el crit al cel.

L'altre dia vaig sentir que parlaven dels "quenfaig" i fins al cap de vint minuts, us asseguro que no entenia de que parlàven, fins que la locutora va aclarir :

- Si home, els "quenfaig", els "pongos" que diu tothom....

I vaig veure que un cop més som a on erem i sembla mentida que ens costi anar endavant...........

Curioses similituds.......

Per canviar una mica de tema us comentaré una altre excurssió que he fet recentment. Ahir mateix sense anar més lluny, vaig anar a Barcelona ( jo encara sóc d'aquells que creuen que anar a Barcelona és un esdeveniment), i un cop allà vaig decidir anar a donar un tomb pel Tibidabo. D'alguna manera aquest lloc, per molts esforços de modernitat que faci l'Ajuntament de Barcelona, sembla un salt al passat, potser uns quaranta anys endarrera.
I no només per l'estètica del parc d'atraccions, sino també pel fantàstic temple coronat amb un "Cristu" a base de bé. Ja a la porta un calfret em va recòrrer l'espinada, en un frontis espectacular hi diu : "Templo expiatorio de España". A dins un mossén explicava als assistents a un casament que esperaven que arribés la novia, que alló de "expiatorio" ho deia per què amb l'oració que tenia lloc dins d'aquest temple, expiaven els pecats d'España. Resulta que hi ha gent que hi resa, evidentment per torns, dia i nit de tots els dies de l'any des de fa més de quaranta dos anys. - Carai !!! - vaig pensar - Si que en fan de pecats a "España"...
Vaig continuar la alliçonadora visita i no vaig poder resistir le temptació d'anar a veure on eren aquesta gent resant a tota hora i els vaig trobar dins d'una capella, en actitut piatosa i resant. Per què ningú no els destorbi al costat de la porta hi ha un cartell lluminós (que s'encén i s'apaga com el d'alguns bars de carretera, per què ens entenguem), on s'adverteix que cal fer silenci doncs estan resant.
Finalment vaig parar atenció als confessionaris, n'hi ha dos, a banda i banda de la porta principal. Senzillament espectaculars. Fabulosos. Al costat de cadascún hi ha un cartell amb el manual d'instruccions per a utilitzar-lo (si voleu veure el cartell visiteu el meu photoblog) i després no vaig poder estar-me de fer-ne una fotografia que us poso aquí mateix i que a mi em va recordar, tendrament això si, un aparell molt comú als anys seixanta i setanta que els moderns anomenaven "juke box".

Tot plegat immillorable.....

La carpa Juanita fa catúfols...

Adreço a tota la concurrècia, una vegada més, a les meves grans dosis d'analfabetisme geogràfic i a la meva memòria geriàtrica, que no em porten en lloc més que a escriure amb desconeixement de causa.

Dit això i gràcies al comentari anònim que ha posat llum a l'assumpte, rectifico i certifico que :

* La carpa Juanita és a Vilanova en lloc de Banyoles.

* Que no l'he vista mai a la meva vida actual (potser en d'altres si, però ara mateix no us ho sabria dir).

* Que Banyoles i Vilanova no estan a la vora l'una de l'altre (potser relativament, si).

També vull afegir que :

* A Banyoles, al costat del "xiringuito" hi havia una carpa (peix, no del Circ du Soleil) de grans dimensions que ara mateix no recordo com es deia. La posibilitat de que es digués Juanita es remota, però no impossible.

* Mai a la vida he anat d'excurssió amb l'escola a Vilanova, bo i que he de reconèixer que potser m'hagués agradat fer-ho.

* El negre de banyoles no era boixmà com indicava al darrer post. En català correcte és boiximà.

I en desgreuge de totes les carpes bebedores amb porró, de tots els vilanovins i vilanovines que poden haver-se sentit ofesos, de tots els anònims que estan a l'aguait de les meves mancances, us adjunto un video on hi ha una colla de nadius fent el ximple al voltant d'una carpa (crec que son vilanovins, però no voldria ofendre) :

I una foto de la genuina i autèntica carpa Juanita fent un tranguinyol, bon profit.

Bodies i el negre de Banyoles

He anat a veure l'exposició Bodies. Si esteu a prop de Barcelona i ho voleu veure cal que us afanyeu doncs no queden massa dies. Si no ho voleu veure o ja hi heu anat, doncs avall que fa baixada.

Quan jo era petit (d'edat i de mida, que d'altres coses encara en sóc), vaig anar a Banyoles amb l'escola. Al matí vam passejar pel llac, vam navegar amb una d'aquelles naus que anys més tard va naufragar, vam veure a la carpa Juanita (no vam tenir però l'oportunitat de veure-la bebent en porró, bo i que ens constava que ho feia) i a la tarda, havent dinat aquells esplèndits entrepants que ens havíen preparat les nostres mares vam anar a veure el Museu Darder.

Si us he de ser sincer, del museu només recordo els pots de formol amb els fetus, que no sé pasi si encara hi son. El negre dissecat, anys més tard vam saber que era un boixmà (bosquimano en castellà,no crec que en català s'escrigui així...), no el recordo en absolut bo i que estic segur que hi era. Sens dubte no em debia impressionar gaire per no dir gens. Molts anys més tard va arribar l'escàndol i el negre va ser retornat a l'Àfrica, en nom de la dignitat humana i no sé quantes coses més. Si no estic errat, fins i tot crec que el van enterrar una mica a la "tum tum", sense saber si era d'allí o d'acullà o de més enllà. Es veu que el cas era enterrar-lo.

I ara, al segle XXI, paguem una petita fortuna per anar a veure quatre "xinos" plastificats (i perdoneu l'expressió).

La veritat és que em crec que alló son éssers humans per què ho diuen, però podrien ser models anatòmics "artificials" perfectament. De passada i anant a la vertent de la dignitat humana, per una banda no em vull ni imaginar d'on han sortit els cadàvers que com ja he dit i curiosament son tots orientals i d'altra banda trobo que si l'exposició vol ser didàctica i no sé quantes coses més, les posturetes dels especímens (així els tracten als cartells!!!), potser no son les més adecuades. Un jugant a bàsquet, l'altre tirant dards com si fos a un pub anglés i un altre juant a "si la barqueta es tomba" amb la seva propia pell. Si senyor, dignitat humana per damunt de tot.

Tant per tant, prefereixo recordar les imatges de la premsa (ja que la meva arqueològica memòria no m'ho permet) d'aquell guerrer boixmà (tornem´hi amb la parauleta) amb la seva llança i els seu "taparabos". Com a mínim, no feia el ridícul...

El ratolí constipat...........

Ja hi som. I que els investigadors em perdonin, però que per poder curar un constipat comú haguem d'haver modificat genèticament un ratolí, per poder encomanar-li un "trancasso" de cal quinze i estudiar com el podem curar, em sembla una barrabassada.
Els científics (que mai llegiran això segurament, afortunadament per mi) que segur que deuen tenir els seus incontestables motius per a fer-ho, em fan més por que una pedregada seca. M'explicaré.

Normalment quan els humans fiquem les nostres potetes dins del món animal, acabem generant desastres de magnitud incalculable. Per exemple i sense anar més lluny. Un bon dia decideixen protegir un espai natural i automàticament prohibeixen la caça i qualsevol activitat. Uns anys més tard ens trobem els senglars travessant com el sr. Pere per casa seva la Ronda de Dalt i anant a sopar als cubells de les deixalles de qualsevol McDonalds. Aleshores hem de començar a fer cacera selectiva i no sé quantes accions més, per desentortolligar una decissió mal presa.
Fets similasr a aquest s'han produït en altres ocasions en que s'ha volgut protegir tant una espècia que després l'hem hagut de matar.
Però això no bé massa al cas, però em venia de gust dir-ho.

Ara bé i tornant al ratolí encomanat. Pel que sembla, resulta que els animals (exceptuant els humans i algun parent simiesc) no es poden constipar per què aquesta mena de malalties no va amb ells, d'alguna manera en son inmunes. I ja hi som, als científics només se'ls ha acudit manipular un pobre ratolí per què es pugui constipar i així ells podran estudiar com curar-lo.

De tothom és sabut que això (els constipats em refereixo, doncs els científics no en tenen de cura) es cura amb repós, dins d'un llit ben calentó i prenent sopetes i infusions. També hi ha la versió de continuar vivint normalment (és a dir encomanant el constipat a tothom qui ens envolta) i prendre un munt de pastilles, càpsules o píndoles que de ben poca cosa serveixen.

Així doncs dos grans desastres estan a punt d'entrar a les nostres vides :

A - El ratolí se'ls escaparà, el constipat mutarà i es començaran a encomanar gats, gosos, ocells i tota mena de bestioles, fins i tot segurament algunes de les que estan en perill d'extinció. Ja m'ho imagino als titulars de la premsa : "El linx ibèric extingit d'un esternut".

B - En els suposat cas que tinguin alguna mena d'èxit hi haurà un laboratori que és farà immensament ric venent les potingues per a curar els constipats dels rics (entenc que per descomptat, els pobres que no puguin pagar el medicament continuaran fent mocs i totes aquestes coses). Al mateix temps els altres laboratoris que fins ara s'han enriquit sense cap mena d'escrúpol a base d'aspirines, hubergrips, paracetamols i altres collonades que no serveixen per curar res, hauran de demanar ajudes al gobern (que pagarem tots plegats) per a frenar les caigudes de vendes de centenars de milers de caixes de pastilles inútils (però que fins avui han donat uns beneficis incalculables).

Per tant, demano una amnistia per aquest ratolinet, que el deixin tranquil i que els humans poguem tirar nas amunt per molts anys.

Radars a les pistes d'esquí

Fa uns dies vaig llegir que als Alps han començat a possar radars a les pistes d'esquí. Pel que em va semblar entendre, es tracta de que els esquiadors no baixin a més de 30 Km. per hora. Diuen els entesos que és per què en cas d'accident no es facin tant mal.

Per una banda he de reconèixer que m'agradaria saber com s'ho faran els esquiadors per a saber a quina velocitat van (desconec si hi ha algun model d'esquí que porti un comptaquilòmetres incorporat). I per una altra banda, no sé pas com els identificaran, que jo sàpiga encara no han de dur cap matrícula enganxada al cul.

Tant és, sigui com sigui ja han trobat una nova manera de coartar la llibertat de les persones. Com sempre, l'autoritat troba la manera de sancionar i en canvi no pensa en que potser seria més beneficiós educar.

Dit això, i fent volar una mica la imaginació ( o potser no tant..), quan trigaran a regular la velocitat a que hem de caminar ? De fet a algun centre comercial de Barcelona hi ha cartells ben visibles on adverteix que està prohibit còrrer.

Seguim imaginant...Quan trigaran a decidir l'estona que podem estar prenent-nos un cafè ?

Arribarà el dia en que s'estipulin uns lapses de temps standar per a estar al lavabo ? ( em refereixo a la cagadora, que deia el meu avi). Potser si arribem fins aquí se'ns acabaran, a alguns, les inoblidables estones de lectura en el més íntim recolliment que ens dona aquesta estança.

Em sembla que una vegada més l'administració, o el poder, o com vulgueu dir-ne (procurant de no faltar el respecte a ningú) han confós, el que en algun moment de la història algú va sentenciar, com la velocitat i el tocino o la magnèsia amb la gimnàsia (gimnàstica, però no lliga) fins al punt que ens arribaran a trabucar de tal manera i fer que, com deia un bon amic meu, confonguem la "lle per la bé" (si voleu que faci gràcia heu de llegir : "lle pa la bé".

I abans no se'm oblidi, aprofito per dessitjar-vos a tots un bon any!!!

Coses de la policia

Començaré explicant-vos que en un temps bastant llunyà vaig ser estudiant de periodisme (aleshores en deien ciències de la informació). La veritat sigui dita sense massa èxit.Però una de les coses que vaig aprendre, va ser que s'ha de procurar construir les frases amb cura, vigilant que l'ordre de les paraules no provoqui confussió al lector. Ja sé que això no és massa i que al cap i a la fi, segurament amb una mica de sentit comú ja n'hi ha prou per a no confondre al lector.L'altre dia (26/04/06) llegia a El Perdiódico a la pàgina 55 (us adjunto totes les dades per si algú vol comprovar la veracitat del que vaig a explicar a l'hemeroteca... ;-), una notícia, com la majoria, sense suc ni bruc.Resulta que un senyor va robar una ambulància a Vic. Fins aquí crec que ho hem entés tots.Evidentment la policia el va persseguir, per què es veu que no està bé anar robant ambulàncies per aquests mons de Deu i molt menys a Vic on no crec que en tinguin massa.A partir d'aquí us copio la resta de l'article tal i com va sortir publicat :"AMB L'AMBULÀNCIA VA CIRCULAR 25 QUILÒMETRES FINS A SANT MARTÍ DE CENTELLES, ON VA SER INTERCEPTAT PER LA POLICIA EN ESTAT D'EMBRIAGUESA".......I jo que voleu que us digui ? Trobo lleig robar ambulàncies, imagineu-vos els remordiments del lladre si algun familiar seu hagués necessitat l'ambulància per a una emergència.....Trobo terrible circular 25 quilòmetres fins a Sant Martí de Centelles, i que la gent de Centelles em perdonin, però Ripoll és més bonic.....Ara i per aquí si que no hi passo!!! Que la policia en estat d'embriaguesa es dediqui a fer persecucions....ho trobo perillòs, lamentable i inadmissible. Suposo que la consellera Tura ja deu haver prés les mesures oportunes....No voldria pas ser malpensat, però el peridista que signa la notícia ho va fer amb les inicials P.P.A veure si ens retallaran l'estatut per què tenim la policia en estat d'embriaguesa!!!!

La pau preventiva

No soc capaç de recordar quan va començar la guerra de l'Iraq, però és igual, tampoc no soc capaç de recordar quan van començar moltes altres guerres.El resultat sempre ha estat el mateix. Mentre el "vencedor" anuncia que ha construit un mon millor i més segur, cada dia veiem atemptats, morts, violència, represàlies....Caram !!! Quin mon millor que ens ha donat el vencedor.L'altre dia pensava que potser ha arribat el moment de provar una altra estratagema. Caldria simplement aplicar sobre els paisos potencialment perillosos (és a dir, tots) el que en podriem dir la pau preventiva. Només es tractaria d'eliminar armaments i exèrcits i començar a envair els estats i les persones amb educació, coneixements i diàleg.Crec que és ben clar que si desprès d'aplicar la guerra preventiva només hem obtingut més mort, més violència, més atemptats, més inseguretat, més revenges.....després d'aplicar una severa pau preventiva obtindriem els efectes contraris. I això estaria bé.És clar que per descomptat caldria aplicar-ho en primer lloc als partidaris de la guerra i no sé si es deixaran....:-(