Sovint he pensat que els que pretenem escriure
alguna cosa interessant el que acabem fent és manllevar pinzellades de la
nostra realitat i, moltes vegades, intentar fer creure al lector que son
producte de la nostra fantasia ( o en el millor dels casos de la nostra
capacitat d’inventar). El mestre Pere Calders en una de les moltes entrevistes
que li van fer, a la pregunta d’on treia els arguments o les idees per a
escriure els seus contes, va respondre amb senzillesa i humilitat, a parts
iguals crec, el següent:
-
La veritat és que ni hi ha cap
secret en especial, tot el que escric son coses que m’han passat a mi.
Amb aquesta senzilla afirmació en Calders
confirmava la sospita de molta gent : els qui escrivim o ho pretenem, bevem d’una
manera o d’una altra dels nostres records i per dir-ho d’una manera menys
enfarfegosa, però segurament més entenedora, anem escrivint la nostra
autobiografia encoberta. I per això, simplement per això, ens cal contínuament
estar atents a tot el que ens envolta, doncs si li nostra vida no dona per gran
cosa, hem de reciclar les realitats que ens envolten.
Resumint, els qui pretenem escriure, ens cal
un bon fons d’armari per a continuar produint reals ficcions o fantasies
vertaderes (com vosaltres ho vulgueu dir).
Un dels calaixos del meu fons d’armari el tinc
reservat per a les persones que entren a la meva botiga. Mai de la vida m’hagués
imaginat que una persona que entra a una botiga a comprar un producte (sigui el
que sigui), a la que et descuides, t’explica una història sensacional.
I poso un exemple d’avui mateix.
Entra un senyor a la botiga, dels que ara, per
ser políticament correctes, en diem la gent més gran. Després de saludar
educadament, obre la cartera i en treu un carnet (ara no ve al cas el carnet de
què és), i em diu :
-
Me’l pot plastificar, si us plau ?
Li dic que si, però que s’haurà d’esperar uns
minuts a que s’escalfi la màquina de plastificar. No li importa i afegeix que a
la seva edat ha decidit no tenir presa. Mentre espera, bada sigil·losament per
la botiga ( no pot badar gaire doncs la botiga és molt petita) i s’atura al
davant d’un quadre que hi tinc penjat.
-
On és aquest campanar ? – em demana.
Li responc que és el campanar d’Horta i que
els nascuts allí, sovint l’identifiquem com a símbol del barri (tot i que no és
el campanar de l’església). A partir d’aquí comença l’espectacle.
Primer em diu que gairebé érem veïns, ell va néixer
al barri de Gràcia. Després de relativitzar fins a quin punt érem veïns arriba
la segona afirmació i coincidència alhora. Em comenta que va marxar de
Barcelona per què la ciutat l’ofegava (enmig del seu discurs li comento que jo
també), no em fa massa cas i m’explica que ha viscut a Nova York, Londres i
París. De Nova York m’explica que és una gran ciutat amb totes les seves virtuts
i els seus defectes, amb totes les comoditats i tots els perills, però com que
era massa gran i l’aclaparava, se’n va anar a viure a 750 Km. de Nova York, a
una ciutat més petita i que cada dia agafava l’avió per anar a treballar (tipus
pont aeri). També reconeix que un dels motius que el van fer marxar va ser quan
va saber que les rates s’havien menjat un nadó que els pares havien deixat sol
a casa. Entre moltes altres anècdotes m’ha explicat que a l’estat de Virgínia
encara existeix la llei seca de divendres al vespre fins a dilluns al matí i
que per això la gent de Virgínia, quan vol veure el cap de setmana se’n va a
qualsevol poble d’un estat veí (coses dels americans...)
Sense temps per respirar, jo no pas ell,
continua dient-me, fent un salt en l’espai i en el temps que Londres també és
una ciutat molt gran, però que treballava al barri administratiu i que allà no
hi viu ningú, que per entrar-hi en cotxe has de pagar peatge i que els
transports públics només s’hi aturen de dilluns a divendres, els caps de setmana
i passen però no s’hi aturen.
De París no me’n ha dit res, potser no li va
passar res interessant o potser se li ha fet tard...
Quan ha marxat amb un :
-
Molt bé, fins a una altra estona i
perdoni les molèsties.
He pensat tres coses.
La primera, sort que només venia a plastificar
un carnet.
La segona, ara que s’ha posat de moda advertir
als clients que les botigues estan vídeo vigilades, jo potser posaré un cartell
advertint que les fantàstiques històries que m’expliquen seran gravades per què
a vegades no ho recordo tot...
La tercera, jo que mai m’he vist capaç d’escriure
una novel·la, potser m’ho hauria de plantejar, amb el fons d’armari que vaig
acumulant n’hi ha per això i segurament per molt més.