19 de març de 2015 – Tot el dia Sant Josep i
primer aniversari de la mort de la Betty (la millor gata del món, almenys per
mi).
20 de març de 2015 – Em desperto aproximadament
cap allà les dues, ara no sé si dir de la nit o de la matinada, potser millor
de la nit doncs tenia la sensació de que el sol encara dormia. Un dolor, ja
conegut, a l’abdomen em trasbalsa el son i començo a donar voltes al llit ( amb
el cos en sentit horitzontal, no us penseu que vaig començar a córrer per l’habitació
rodejant el cap i els peus del llit). Tot i que el dolor en lloc de disminuir,
creix, em concentro en que disminueixi i procuro no fer-li massa cas, però no m’adormo.
Escolto la ràdio, millor dit, sento la ràdio i veig com els minuts van caient
implacablement del rellotge i no sé on van a parar. Sense treva i amb
regularitat van passant els quarts, les mitges hores, els tres quarts i les
hores. Sembla mentida com n’és de lent el temps quan no tens res a fer...
A no sé quina hora, m’aixeco i vaig a beure
aigua. Però el dolor m’acompanya fins a la cuina com si estigués entestat en no
deixar-me. Bec aigua i el dolor, pel que sembla també. Tornem tots dos cap al
llit i jo començo a estar emprenyat. Al cap i a la fi ja sé d’on ve el dolor,
però començo a sospitar que aquest cop ha vingut per quedar-se, tossut i marrà
com ell sol, decidit a fastiguejar-me el que queda de nit.
-
Doncs per aquí si que no hi passo –
penso en la meva intimitat – ara trucaré al metge i no te les mamaràs tant
dolces.
Em torno a aixecar i el dolor insisteix a
venir amb mi. Agafo el telèfon i marco decidit el 112.
-
Emergències dígui’m – em respon
una dolça veu.
Fins al moment no havia parlat en veu alta, en
fer-ho vaig veure que el dolor es va sentir traït i va augmentar la seva
intensitat, suposo que mig per venjança, mig per tocar els collons.
Després d’una breu conversa la dolça veu em
diu – Li passo.
I efectivament em va passar.
-
Hospital General de Vic, dígui’m –
una altra dolça veu que em fa pensar que potser son parentes.
Li explico el que hi ha i em diu que no pateixi
que m’envia el metge d’atenció domiciliària i que ell avaluarà la situació.
Confirmem el carrer, número i pis i ens acomiadem cordialment.
El dolor es veu amenaçat per la imminent
intervenció d’un professional i accentua el seu malestar, i de passada el meu.
De ben segur que deu recordar altres episodis en que ha estat derrotat per
fàrmacs orals i/o intravenosos (mai anals afortunadament doncs a mi els
supositoris sempre m’han fet un no sé què que què sé jo) i per recordar-m’ho es
rebel·la, es recargola i el mal parit s’estén. Rebufo i renego, no sé si en aquest
ordre i mentre estic ocupat en aquests afers em sona el telèfon.
-
Mira – penso, deu ser el metge que
ja deu venir.
Però no. És altra vegada la dolça veu que em
comunica que el metge és a una altra urgència en un poble de la comarca i que en
té per aproximadament per tres hores. Afegeix que si el dolor és massa fort que
em plantegi de desplaçar-me jo mateix a l’hospital. Em diu que ja tenen el meu
historial a la vista i que m’esperen.
Renego i rebufo, ara si que en aquest ordre.
Trio uns calçotets decents i uns mitjons sense forats i m’acabo de vestir amb
tota la dignitat de que sóc possible. Surto de casa amb cara de pomes agres i
baixo fins al pàrquing. En asseure’m al cotxe el dolor diu ara és la meva i
segueix burxant sense interrupció i amb constància. Arrenco i surto al carrer. La ràdio del cotxe
m’indica que son les sis del matí i de passada em recorda els temes que he de
saber abans de sortir de casa.
A una velocitat regular de 20 Km/hora (més que
res per no canviar de marxa) arribo a l’hospital i com que sóc català, penso
que com que la cosa pinta que va per llarg millor que no entri al pàrquing de l’hospital
(òbviament de pagament) i estaciono al carrer (la pela és la pela, encara que
tinguis dolor abdominal). Baixo del cotxe i em dirigeixo, caminant com un iaio
atrotinat, cap a la porta d’urgències. Pel camí penso que per què cony, les
entrades d’urgències sempre son a la part posterior dels hospitals i l’entrada
dels visitants a ran de carrer, crec que hauria de ser a l’inrevés... I amb
aquestes cabòries arribo al meu destí. En acostar-me a la porta, aquesta fa
shhhhhh i s’obre ella sola. Caram – penso – potser tenen un detector de
malalts.
Només entrar se m’acosta un noi uniformat impol·lutament
de color blanc i em diu :
-
Vostè deu ser el del dolor
abdominal, oi ?
No sé si va ser ull clínic que en diuen o la
fila que feia jo caminant com una eruga moribunda, el cas és que li vaig dir
que si. Mentre m’acompanyava directament cap a dins, sense passar pel triatge
ni cap altre tràmit, vaig estar a punt de demanar-li que per què no em
presentava aquella noia de veu tant dolça que parlava per telèfon.
Continuarà.....