El primer pas per obrir una botiga és poder pujar la persiana. Aquesta acció simbolitza l'esforç diari del botiguer per obrir el seu establiment al públic.
I un dia rera l'altre el botiguer es planta al davant de la seva botiga, furga a l'infern de la butxaca i en treu les claus. Sovint mira a dreta i esquerra, com si esperés que algú se'l mirés i , després d'ajupir-se, done dues voltes al pany i amb esforç puja la persiana. El soroll de recargolament metàl.lic avisa als veïns que el botiguer ha arribat i que la botiga és oberta.
I vet aquí la imatge pròpia de l'auca del senyor Esteve començant un nou dia.
Si bé és veritat que darrerament hi ha molts establiments que ja disposen d'un automatisme per pujar la persiana i el comerciant només ha de prèmer un botó del seu comandament a distància, trobo molt més bonic el simbolisme de l'esforç de pujar la persiana a cops de ronyonada (amb lumbàlgies i dolors de ciàtica inclosos).
En el meu cas, aquest romanticisme es va veure frustrat implacablement des de el primer dia. El local que vaig llogar no tenia persiana pròpiament dita. El que son les coses, tota la meva il.lusió de pujar una persiana es va veure enfonsat per una reixa d'aquestes que es plega en si mateixa, a dreta i esquerra, i que sovint et dona la sensació de que estàs obrint una cel.la d'Alcatraz. Menys romàntic, però igual d'efectiu.
Al vespre, a l'hora de tancar, mentre desplego la reixa i dono dues voltes al pany, cada dia penso :
- Qui pogués ser el senyor Bachs i cridar amb veu ferma : I fins demà, senyores i senyors, tanquem la paradeta !
