A vegades els humans pretenem ser tant bons que diem que alguns som capaços de donar a canvi de res. I per què no entrem en debats esfilagarsats i/o aleatoris us diré que em refereixo a les donacions de sang i de passada introduiré també la donació de medul.la òssia.
Jo fa molts anys que sóc donant de sang (això vol dir que ja tinc una edat) i de medul.la òssia només fa 24 hores.
La teoria diu que les donacions de sang no han de ser remunerades pel donant ni cobrades al receptor. És a dir: Donem sang a canvi de res.
Fem una mica de broma ?
Home, a canvi de res....tant com això no. Jo sempre aprofito per berenar una mica i em cruspeixo dues o tres magdalenes i tants gots de suc de fruita com m'ofereixen. I mai, però mai dels mais, marxo sense el regalet que et donen (clauers, paraigues, flotadors, bolígrafs.....) Vaja que donar sang sempre surt a compte.
Fins aquí la broma.
Jo vaig començar a donar sang per pura i simple imitació (del meu pare). Per tant el fet de donar va ser de seguida habitual i mai pensava en els receptors. Era com una rutina més o menys regular i no hi pensava més. Al cap i a la fi jo no sabia a qui anava a parar la sang.
Finalment un dia ho vaig saber. El germà d'una amiga meva havia patit un accident i els faltava sang i no en trobaven. Pel que semblava aquell noi estava, com vulgarment es diu amb un peu a fòra. Em van avisar, ho vaig deixar tot (de fet només estava dinant, que no és gran cosa...) i vaig anar a donar sang a corre cuita. De fet, si em descuido em punxen mentre aparcava el cotxe.
El cas és que aquest noi encara és viu. I durant molts anys, cada vegada que ens trobàvem ens abraçavem i ens emocionavem. La seva mare fins i tot em va fer un jersei de llana d'aquells que només saben fer les mares agraïdes.
Aleshores em vaig adonar que no donem sang a canvi de res. Donem sang a canvi de salvar vides, a canvi de sentir-nos satisfets, a canvi de saber-nos bons, a canvi de sentir-nos més persones i moltes altres coses més.
Així doncs, per mi donar sang és bo pel receptor, però pel donant és com una injecció brutal d'autoestima. Potser és per això que ens diuen que amb una vegada no n'hi ha prou.
I ara anem per la medul.la.
Ahir mentre esmorzava, vaig llegir que a Cambrils hi ha un nen de sis anys que necessita un transplantament o donació de medul.la urgentment.
Moltes d'altres vegades havia llegit noticies similars i si bé alguna vegada, he de reconèixer que m'havia picat la curiositat, mai no havia fet res.
Però ahir, es veu que la curiositat va poder més que jo. Vaig trucar a la Fundació Josep Carreras i en unes hores vaig passar a ser candidat a donant de medul.la òssia. Millor que mireu com funciona a la seva web o telefonant'hi.
Malgrat que la possibilitat de compatibilitat, pel que sembla, és minúscula, com més possibles donants hi hagi controlats més possibilitats tindran els receptors.
Vist des de el punt de vista del donant : Us imagineu quina descàrrega d'adrenalina que t'avisin per què ets compatible amb algú i li pots salvar la vida.
Per descomptat, us ho ben asseguro que :
Jo fa molts anys que sóc donant de sang (això vol dir que ja tinc una edat) i de medul.la òssia només fa 24 hores.
La teoria diu que les donacions de sang no han de ser remunerades pel donant ni cobrades al receptor. És a dir: Donem sang a canvi de res.
Fem una mica de broma ?
Home, a canvi de res....tant com això no. Jo sempre aprofito per berenar una mica i em cruspeixo dues o tres magdalenes i tants gots de suc de fruita com m'ofereixen. I mai, però mai dels mais, marxo sense el regalet que et donen (clauers, paraigues, flotadors, bolígrafs.....) Vaja que donar sang sempre surt a compte.
Fins aquí la broma.
Jo vaig començar a donar sang per pura i simple imitació (del meu pare). Per tant el fet de donar va ser de seguida habitual i mai pensava en els receptors. Era com una rutina més o menys regular i no hi pensava més. Al cap i a la fi jo no sabia a qui anava a parar la sang.
Finalment un dia ho vaig saber. El germà d'una amiga meva havia patit un accident i els faltava sang i no en trobaven. Pel que semblava aquell noi estava, com vulgarment es diu amb un peu a fòra. Em van avisar, ho vaig deixar tot (de fet només estava dinant, que no és gran cosa...) i vaig anar a donar sang a corre cuita. De fet, si em descuido em punxen mentre aparcava el cotxe.
El cas és que aquest noi encara és viu. I durant molts anys, cada vegada que ens trobàvem ens abraçavem i ens emocionavem. La seva mare fins i tot em va fer un jersei de llana d'aquells que només saben fer les mares agraïdes.
Aleshores em vaig adonar que no donem sang a canvi de res. Donem sang a canvi de salvar vides, a canvi de sentir-nos satisfets, a canvi de saber-nos bons, a canvi de sentir-nos més persones i moltes altres coses més.
Així doncs, per mi donar sang és bo pel receptor, però pel donant és com una injecció brutal d'autoestima. Potser és per això que ens diuen que amb una vegada no n'hi ha prou.
I ara anem per la medul.la.
Ahir mentre esmorzava, vaig llegir que a Cambrils hi ha un nen de sis anys que necessita un transplantament o donació de medul.la urgentment.
Moltes d'altres vegades havia llegit noticies similars i si bé alguna vegada, he de reconèixer que m'havia picat la curiositat, mai no havia fet res.
Però ahir, es veu que la curiositat va poder més que jo. Vaig trucar a la Fundació Josep Carreras i en unes hores vaig passar a ser candidat a donant de medul.la òssia. Millor que mireu com funciona a la seva web o telefonant'hi.
Malgrat que la possibilitat de compatibilitat, pel que sembla, és minúscula, com més possibles donants hi hagi controlats més possibilitats tindran els receptors.
Vist des de el punt de vista del donant : Us imagineu quina descàrrega d'adrenalina que t'avisin per què ets compatible amb algú i li pots salvar la vida.
Per descomptat, us ho ben asseguro que :
AMB UNA VEGADA NO N'HI HA PROU.
3 comentaris:
Dificilment es dóna a canvi de res, així ens programen i així ens va als que som generosos per natura, que ens passam la vida sentint-nos estúpids i usats. Bé, no sempre, perquè com molt ben bé tu dius, sovint i d'alguna manera la generositat es recompensada en escreix i va per totes les altres vegades. Saber que gràcies a tu segueix una vida que potser ja no hi seria és el millor regal.
Jo volia ser donant, saps? però mira si som verinosa que no em volgueren ;)
(no, simplement per qüestió d'una medicina antireumàtica)
Una abraçada, donant! Intentaré aplicar això de "amb una vegada no n'hi ha prou" a tot el que pugui ;)
Ara m'has fet una mica d'enveja amb això de salvar vides. M'hauré de rumiar alguna cosa...
A mi tampoc em volen per lo que he pensat a deixar el meu cos a la ciència...així renoven l´stock.
Salut! (ens convé a tots)
Publica un comentari a l'entrada