dilluns, 14 de desembre del 2009

Ja hi tornem a ser.....

Doncs això, ja hi tornem a ser.

Anava a fer un post filosòfic i profund sobre el fet de recomençar o continuar la propia vida. Però quan portava una bona estona pensant'hi m'he adonat que ni sóc filósof i molt menys profund. Més aviat sóc tirant a normalet i sense massa pretensions, i guiat per la meva mediocritat i alhora el meu propi coneixement de totes i cadascuna de les limitacions que conreo amb gran esforç he decidit, de moment i per avui, deixar la filosofia i la profunditat i descordar-me una mica la faixa que ja em convé.

I dit això us comunico, per si no ho sabíeu, que he canviat de casa. Per onzena vegada en 47 anys (no sé si hi ha record Guiness d'això però m'ho hauré de fer mirar). Per descomptat que no es explicaré tot allò de les muntanyes d'andròmines inútils que anem carretonejant en el transcurs d'una vida. Ni de les caixes plenes de malsendreços que no sabem on posar. Ni de els viatges i viatges que s'arriben a fer amunt i avall i sembla que no s'acabin mai. Ni de les mirades desconfiades dels vells veins quan marxes i les dels nous, potser encara més inquisidores, quan arribes. Ni del malson de la paperassa, canvi d'empadronament, rebuts bancaris, tarjetes, canvis de domicili i altes i baixes dels serveis (llum, aigua i tot aquest enrenou). Tampoc no us diré quina collonada és tornar a omplir una nevera i engagar una cuina de nou (quan no et falta la sal et falta l'oli, i el mite aquell d'anar-ho a demanar a la veina, estupendíssima i dispossada a ajudar en el que convingui, és un mite. En onze cases i mai l'he trobada). Ni tant sols m'entretindré en explicar-vos el que costa acostumar-se als sorolls habituals de la nova vivenda (sobretot els que fan els veins), ni a les dificultats que hi ha per trobar aquell punt de l'aigua calenta de la dutxa per no escaldar-se l'esquena o parts més delicades, amb els desconegut comandament, dit "monomando". Obviament no cal que us parli de les expedicions pel barri per endevinar on son els contenidors de les deixalles, ni la bústia de correus (no sé per què es busca, si ningú envia cartes...). Em faria pesat explicant-vos el que costa fer-se client habitual de nous comerços on cada vegada que hi entres tens la sensació de que trucaran a la policia. Tampoc no faré cap referència a l'aparcament, els primersdies et sens un estrany aparcant al teu carrer, de ben segur li estàs fotent el lloc a un altre vei i és normal que aparegui el teu vehicle amb alguna ratllada d'advertència i intimidació. I encara menys us explicaré l'anècdota del senyor que us troba a la cantonada i us demana ajut per anar a no sé on i li heu de dir : Perdoni, és que jo no sóc d'aquí.
I ho he hagut de dir tantes vegades que no sóc d'aquí, que a vegades em pregunto si sóc d'algun lloc. Aleshores se'm neguen els ulls i penso que sóc ciutadà del món, de moment.

I per relaxar una mica l'ambient us poso una bonica cançó (adaptada) a l'época que ens ha tocat viure (a alguns només....)



Gracies per la bona acollida que espero que em donareu en aquest meu enèssim retorn al món dels cibernètics !!!!

4 comentaris:

Clidice ha dit...

òndia! jo amb tres canvis ja n'he tingut ben bé prou :( ja et planyo. Sort que t'ho prens amb un cert sentit de l'humor :)

Salvador Macip ha dit...

11 cops en 47 anys? Només? Jo en porto 5 en els últims 10. Si segueixo aquest ritme et pulveritzo el rècord abans de jubilar-me.

Sort amb les veïnes noves!

Raticulina ha dit...

De res, benvingut al bloc, al barri i al nou pis -si hi entres,clar-.

Anònim ha dit...

I sobretot, recorda't de localitzar la bugaderia i l'ataconador més propers. Que et vagi molt, però que molt bé a la "casa" nova!

b.a.