El llibre que no està escrit...

Doncs si. Resulta que una colla de persones (anava a possar arreplegats, però no he gosat) han tingut el valor i la barra, tot s'ha de dir, de publicar un llibre que resulta que per poder-lo llegir te l'has d'escriure tu mateix.

El que sentiu i llegiu ara mateix. Pel que vaig veure a la presentació una colla d'enigmistes i enigmistesses, gent amb poca feina pel que es veu, han recollit, triat, garbellat i ordenat més de 1000 enigmes verbals i els han imprés en un llibre que has d'omplir tu mateix (recomanen que amb llapis, per poder esborrar les respostes i tornar a aprofitar el llibre, els catalans som així) i embolica que fa fort.

I encara hi ha més, resulta que la majoria d'autors o coautors com ells van demostrar que els agradava anomenar-se, resulta que ni tant sols son gent de lletres (publicistes, empleats de banca, biòlegs o químics (ara no n'estic segur) i altres individuus pseudonumèrics).

Pel que sembla tot va començar instigat per l'inefable Màrius Serra i els seus Enigmàrius, que jo segueixo gairebé des de el primer dia i que encara no he guanyat mai el pla d'estalvi de 100 € que ofereixen de premi ( cosa que em fa sospitar de la netedat del concurs. Ai!!! Si ho sabés en Mourinho és fàcil que que preguntés per què).

I resulta que a més han fet un grup de Facebook (mira que es difícil d'escriure amb lo senzill que seria dir-ne feisbuc) i de tant en tant fan trobades, potser en l'intimitat potser en la il.legalitat, no està massa clar encara.

I per posar-hi la cirereta, resulta que en aquest grupúscol pseudoclandestí també hi ha infiltrats d'una altra facció hiperrevolucionaria anomenada Relataires en català (on casualment també estic mini embolicat).

Arribat a aquest punt i avergoniyt-me de la meva exposició només puc dir a tota aquesta gent :

VOSALTRES LES TENIU TOTES, de 7 lletres....

_ _ _ _ _ _ _

La mona

Una de les atribucions més fonamentals de qualsevol padrí és fer la mona. La veritat sigui dita, és molt important saber fer la mona en tots els sentits, situacions i estats d'ànim personal.

Fer la mona va molt més enllà dels compromisos adquirits al davant dels pares del fiol ( i entenguem també la paraula compromís en tots els sentits possibles). Fer la mona és més important que educar la criatura ( això ja ho faran, si poden els pares i els mestres), fer la mona passa per damunt de tenir cura de l'infant en cas de (Déu no ho vulgui) la falta sobtada dels pares. En aquest cas si que podem atendre la temporalitat de fer de "cangur" en determinats moments, sense que això crei jurisprudència ni obligacions a llarg termini.

Fer la mona, crec, que és la màxima expressió de la tasca del padrí. I per això proclamo que potser caldria canviar la denominació popular de "El dia de la mona" (encara que crec que oficialment es diu Dilluns de Paqua) per el coherent nom de "El dia del padrí".

Un padrí amb tots els ets i uts (ja sabem que hi ha padrins que més valdria que no ho fossin, o que millor no haguessin agafat el "compromís") ha de fer la mona. La mona hauria de ser la seva motivació per tirar endavant i un cop feta, començar a pensar en la de l'any que ve.

Potser caldria fer una Associació de padrins per a planificar accions conjuntes, seria necessari que hi hagués una ONG anomenada per exemple Padrins sense fronteres, per a recolzar els padrins ssense massa recursos ( o gens).

Seria bo que a cada poble i a cada ciutat hi hagués un monumnet al padrí desconegut. També caldria que es fessin convecions, fires i simpòsiums per a padrins professionals o de llarg recorregut. No seria de cap manera descabellat fer un carnet de padrí on constèssin les mones que s'han fet i que es donèssin una mena de plaques commemoratives per exemple per cada 5 monades portades a terme. Si tot això va endavant, que estic segur que hi anirà, proposaré als diaris que organitzin el concurs del padrí català de l'any, i que el premi es doni en un sopar ple de rics, famosos i cagamandúrries declarant que ells també han votat al guanyador.

I es que és evident que encara que el padrí es vesteixi de mona, padrí es queda (la frase em sembla que no era ben bé així...)

Carrinclonades XXXIV

Permeteu-me un pas enrera en el temps i anem fins al començament dels anys 80. En aquella època jo escoltava compulsivament aquesta cançó i la tristesa que traspua em donava esperança. Estava segur de que esperar valia la pena, potser per alló que diuen que el millor està per venir.

Han passat més de trenta anys, amb els seus corresponents alts i baixos, i ara em sembla que efectivament el millor està per venir. I tinc la sensació de que no em caldrà esperar gaire més. A veure si és veritat...

I ara, remenant per aquest youtubes del món a més he descobert que la lletra és de Pau Riba (encara que sembli mentida, cada dia s'aprén alguna cosa).

Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tornar altre cop a començar
quan s'espera que en el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar!

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va.
I es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes i esperes i esperes
vols demà però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les lentes tardes
perquè sents el teu cor ensopit
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!

21 anys més tard.....

Fa quatre dies em vaig adonar que tenia un quadre que em van regalar fa 21 anys. De fet me'n vaig adonar per què el vaig despenjar i vaig mirar al darrera.

19 de març del 1990.

Caram, com passa al temps ! - vaig pensar.

No se li pot negar la frescor i l'espontaneitat. Reflexa fidelment la llibertat de pensament de l'autor, com es pot veure en els traços decidits i anàrquics alhora. Els color son vius i desenfadats, lluny de qualsevol tendència, i llisquen per la tela en un aparent caos clarament estètic.

Tot això sens dubte no deu ser res més que el millor reflex de la personalitat de l'autor i de la vitalitat transmesa a la tela en el seu moment.

L'autor es el meu fill i el va pintar quan tenia tres anys. Mai no he sabut si el tinc penjat del dret o de l'inrevés, però a mi tan me fa. A mi m'agrada.

Carrinclonades XXXIII

Avui us proposo l'encontre entre dos dels grans, U2 i BB King (aquest és gran en tots els sentits), si a més hi afegim la força del directe i una lletra carrinclona per què si, ja tenim tots els ingredients per a posar-nos la "gallina de piel".

"Love rescue me" que deu voler dir alguna cosa semblant a : Amor ajuda'm.




Espero que us agradi

Sorpresa

Una de les coses que caracteritza el meu bloc es que funciona com molt bé va dir l'amic SM, a batzegades. Una altra, i sens dubte a consecuencia de la primera, és que el número de seguidors és més aviat modesta. També he de dir però que tots i cadascun d'ells son grans persones i millors seguidors de blocs.

Doncs parlant dels seguidors també he de dir que sovint els que s'han anat afegint son amics, coneguts o saludats o persones inquietes dins d'aquest univers. Sovint quan veig que algú s'hi afegeix, cosa que no passa gaire sovint, m'entretinc en veure qui és i quina mena de bloc fa, aleshores per gentilesa, solidaritat i agraiment jo em faig seguider del seu bloc. I així suposo que deuen funcionar aquestes coses.

La sorpresa la vaig tenir fa uns dies quan vaig veure que se m'havia afegit un nou seguidor i al mirar qui era, el nom ja em va semblar estrany, (takatugu aoki) va resultar que era d'algú del Japó (o aixó diu al seu perfil) i remena una colla de blocs que a més de no tenir res a veure amb el meu em van sorprendre.

I és que això d'escriure un bloc no deixa de sorprendre'm, a batzegades, però em sorpren.

Carrinclonades XXXII

Sempre he dit i ho mantic que les cançons en directe m'agraden més i m'emocionen més. En aquest cas us porto un dels reis indiscutibles de la cançó italiana que té totes les característiques per anomenar-lo i distingir-lo entre els carrinclons d'or del segle XX.

Eros Ramazzotti. I no cal dir res més.

Se Bastasse Una Canzone - Eros Roma Live

Si hagués prou amb una bonica cançó perquè plogués amor
es podria cantar un milió de vegades... un milió de vegades.

Ni hauria prou, ni hauria prou

No seria necessari aprendre a estimar més.
Si hagués prou amb una veritable cançó per convencer
als altres es podria cantar més fort, si fos així no es tindria
que lluitar per escoltar-la encara més.

Si hagués prou amb una bona cançó per donar la mà,
la podríem trobar en el cor sense anar massa lluny.

Ni hauria prou, ni hauria prou.

No hauria necessitat de demanar caritat.
Dedicat a tots aquells que estàn fora del camí ( abandonats )
Dedicat a tots aquells que no tenen res
Dedicat a tots aquells que estan esperant
Dedicat a tots aquells que encara continuen somiant i
per això estan sempre sols.

Si hagués prou amb una gran cançó per parlar de pau
podríem cridar el seu nom ajuntant una veu, una altra
i una altra fins que fos d´un sol color, més viu que mai.

Dedicat a tots aquells que han provat d´inventar una cançó
per canviar.
Dedicat a tots aquells que estan esperant.
Dedicat a tots aquells que el temps els hi ha quedat dintre,
en buscat cada sensació i han volgut que fos així
que fos així...que fos així.

P.D. - Traducció al català feta i cedida gentilment per M.A.
         Gracies.