dissabte, 24 de setembre del 2011

Els neutrins i Albert Einstein

Fa un parell de dies que sento parlar dels neutrins i de la teoria de la relativitat d'Albert Einstein. Em dona la sensació que els científics estant més emocionats per poder dur la contraria a l'amic Einstein que no pas del seu descobriment.
Ara diuen que els neutrins van més ràpids que la llum (al cap i a la fi una fotesa doncs tinc entés que parlen de 300.006 Km/segon contra 300.000 Km/segon) acollint-se a una prova feta en una distància de poc més de 750 Km.
Primer, amb quin rellotge ho han mesurat ? Han fet servir el mateix rellotge que Einstein ?
Segon, per què no ho han fet amb una distancia més llarga ? Que potser tenen por de que els neutrins es cansin i arribin més tard que la llum ?
I tercer i fonamental de totes totes. M'ha arribat de bona font que els neutrins abans d'emprendre el seu minúscul viatge van ser tractats amb un combinat de bífidus i prunes verdes. I de tothom es sabut que el mal de ventre és més ràpid que l'electricitat, si tens un recargolí intestinal sobtat no tens temps ni d'obrir el llum i ja t'has cagat a sobre.

Per tant jo continuo creient que tal com deia l'Albert (permeteu-me la confiança) que tot és relatiu, fins i tot la velocitat dels neutrins.



dilluns, 12 de setembre del 2011

Un país, tres comarques, sis municipis i dotze cases

Una manera força ridícula de classificar les persones seria les que sempre viuen a la mateixa casa i les que no. He de reconèixer que no seria gens científic ni esclaridor de res, però si que podriem fer dos grans grups, i deixar un apartat pels que no tenen casa. Però no vull entrar pas ara en una polèmica social ni res que se li assembli.
De fet el que vull parlar és de la meva tendència nómada o transhumant, tot depen de com es miri. I potser la gracia que jo hi trobo, en el meu cas, és haver portat una trajectòria prou dinàmica, però gens quilomètrica. M'explicaré.
Sempre he viscut al mateix país, aquell que és tant petit que desde el campanar és pot veure el campanar veí (Martí i Pol i Guardiola dixit). Malgrat haver-vi comarques per donar i per vendre, jo m'he limitat a només tres, "a saber" (que dirien els qui no estan amb la immerssió lingüística) : Barcelonès, Vallès Oriental i Osona. Totes i cadascuna amb les seves virtuds i els seus defectes.
En quan als municipis n'he tastat sis fins al moment, alguns reiteradament i en diferents èpoques. He fet com si diguèssim "un roda el món i torna al Born" però en un estil sincopat. Barcelona, Castellterçol, Sant Feliu de Codines, La Garriga, Mollet del Vallès i Vic. Us en podria parlar molt de cadascun d'ells, bé i malament, però ara no és el cas.
I finalment per acabar d'explicar el meu instint nómada us diré que he viscut en dotze cases diferents. Una dotzena no està gens malament, i és un número bonic que serveix per exemple per comptar els ous i els botons.
Com us podeu imaginar dotze cases representen un munt de claus, de canvis d'adreça, de canvis d'oficina de "la caixa", empadronaments amunt i avall, veins nous i aparcaments fàcils o complexes, noves botiques i bars (és molt important "ser client" d'aquests establiments) i sobretot caixes, centenars de caixes de cartró plenes d'andròmines i mals endreços que ens van persseguint allà on anem.
Després de cada canvi, sempre he dit :
- A veure si aquesta és la casa definitiva !!! - però no me'n surto, en qualsevol moment de distracció ja em trobo altra vegada pagant fiances i signant contractes. També té el seu mèrit aconsseguir viure en tantes cases i que cap hagi estat mai teva.
En fi, com anava dient, a veure si aquesta serà la definitiva, però la veritat és que penso en el futur (ja sé que està mal fet, però és inevitable) i la veritat es que no em veig a les meves velleses vivint en la casa que visc ara mateix.
És clar que tampoc no he tingut mai aquest pensament en cap de les cases que he viscut. Potser sóc un desarrelat, un desarrapat o un deselquesigui, el cas és que la propera casa serà la número tretze i sense ser supersticiós, penso que potser hauré d'anar alerta.


P.D. - Sort que no vaig nèixer a Set Cases....el poble se m'hauria fet petit ;-)

dilluns, 5 de setembre del 2011

Després de segar.............

Com gairebé sap tothom, els pagesos primer llauren el camp, després planten i quan la collita està al seu punt, seguen.
Amb el pas dels anys crec que la feina de segar ha canviat molt, com gairebé tot. Abans es segava a mà i els pagesos s'esllomaven sota el sol. Després van arribar les segadores mecàniques i més endavant unes altres que fins i tot, a mida que segaven anaven separant el gra de la palla i feien unes boniques bales de palla tetraèdriques que apilaven ordenadament com si fòssin gegantines peces d'un Exin Castillos ecològic.
D'uns anys cap aquí aquestes bales de palla costen de trobar i sovint ens troben els camps plens d'una mena de cilindres gegantins, que possant-hi una mica d'imaginació podrien ser immenses fitxes de parxís.
I sovint els qui no som de pagès ens ho mirem amb un posat entre fascinació i expectació, meravellats del que son capaços de fer els pagesos amb un munt de palla i una màquina.
Ja fa dies que al vell mig de la plana d'Osona, un enginyòs pagès fins i tot ens ha indicat quina ha de ser la nostra exclamació quan ens aturem al davant de la feina ben feta. I no podem evitar exclamar......


diumenge, 3 de juliol del 2011

Carrinclonades XXXVI

És una d'aquelles cançons que a vegades et ve degust cantar-li a algú que la vulgui escoltar. És una d'aquelles cançons que a vegades et ve degust sentir i que te la canti algú.
Tinc un clavell per tu (per què un dia em van dir : A tothom li agrada que li regalin flors!! - i és fàcil que sigui veritat).


Tinc un clavell per tu,

que m’han dit que tens pena al cor,
i tristesa als ulls.
Jo només passava, ni sé on anava, però penso que...


Tinc un clavell per tu,
si és que tens el cor malalt d’amor,
o el cap malalt de món,
o et sembla tan difícil veure una finestra. I tanmateix...


Au! Vinga, amunt, amunt.
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.


Tinc un clavell per tu,
sé que potser em poso on no puc,
però un somriure teu
em faria un sant amb la feina acabada. I és així que...


Tinc un clavell per tu.
Apa! Pren-lo, doncs.
Per què esperar més,
mira que el temps passa. I tanmateix...


Au! Vinga...
Tens un clavell per mi,
que a voltes tinc pena al cor
i tristesa als ulls
i em sembla tan difícil un poc de llum.


Au! Vinga...

dilluns, 27 de juny del 2011

Poesia visual

Ara de ben segur que no és el moment de descobrir ni de discutir qui va ser en Joan Brossa.
A hores d'ara ja deu estar tot escrit, a favor o en contra, el referent a la seva obra i la seva personalitat. Quan un artista mort, sovint el valor de la seva obra augmenta geomètricament al temps que fa que és mort. Potser ens aferrem al sentiment, totalment fals, de que el seu llegat son obres úniques. Crec que és tant senzill com entendre que totes les obres son úniques, tant si l'autor és viu o és mort, tant si és conegut com anònim, tant si gaudeix d'una merescuda o no fama i prestigi com si forma part de l'infinit de la mediocritat.
I en Joan Brossa no n'és una excepció, ni tant sols l'excepció que podria confirmar la regla. En Joan Brossa era tant únic com ho podem ser qualsevol de tots nosaltres. I no amb això li vull treure cap mèrit, més aviat al contrari.

Les seves poesies, sovint tant belles com incompreses formen part d'un univers que es va anar creant al seu voltant i que ell mateix es va cuidar de desmitificar "inventant" la poesia visual i altres instal.lacions pròpiament dites.

Deu fer més o menys un any, passejant per Girona (ciutat immortal, cosa que no poden dir els seus habitants) em vaig trobar cara a cara amb una bonica i desmillorada alhora, bústia d'aquestes que fan ara per llençar les deixalles. Per si un cas li vaig fer una foto i vaig pensar:
- Si no ho ha fet en Brossa, de ben segur que li hauria agradat fer-ho ell mateix.
I vet aquí la foto :


dissabte, 11 de juny del 2011

4.999.999 aturats

És el que en podriem dir OT la gala final.
I és cert que ja fa gairebé un any que vaig començar el procés d'eliminatòries d'OT. La veritat és que no sé a quantes gales he hagut d'assitir, calculo que aproximadament un centenar de currículums enviats. Potser només 10 o 12 de contestats i cap de superat.
En aquest llarg recorregut per la recerca d'una plaça a la gran final, he vist de tot.
He vist ofertes de fundacions depenents de la Generalitat de Catalunya que ofereixen feines en semi esclavitud i que et demanen explícitament que treballis 5 mesos en negre i cobrant igualment de l'atur (no diré el nom de la fundació, per què en cas de mal rotllo seria la seva paraula contra la meva).
He fet un curs de selecció/formació d'una setmana, pagant jo els despalçaments i els àpats corresponents i encara espero que em diguin si he estat seleccionat o no ( el curs va ser al febrer...). L'empresa és una de les més poderoses companyies elèctriques del país, però que tracta tant malament a la gent que vol treballar amb ells com als clients. La metodologia que ens van ensenyar era pseudomafiosa de cara al client/consumidor.
Han desestimat la meva candidatura (ara en diuen així) per ser massa gran, per no saber anglés ( per atendre clients als Vallès, que com tothom sap l'anglès és la llengua més utilitzada), per no tenir llicenciatures ni màsters ni altres "mariconades" ( i no per dir això em considereu homòfob).
De res han servit 31 anys d'experiència al món laboral, pel que sembla hauria de fer uns cursos de capacitació i obtenir uns certificats, em sembla que en diuen TIC, però no n'estic segur, per a demostrar que sé fer el que sé fer i que he estat 31 anys aprenent i fent'ho.
Una companyia d'assegurances ( de les grans, d'aquestes que ho assegurent tot i tot) també ofereix treballar en "negre" i pel que he sabut es veu que a més és legal, però després d'un exàmen al davant d'un ordinador durant 20 minuts, l'ordinador va decidir que el meu perfil no era adecuat....Segur que no li debia mostrar el meu millor perfil.
Finalment decideixo posar tota la carn a la graella i em plantejo que ja que es veu que ningú no té feina per mi, jo mateix em donaré feina a mi.
Arrisco tots els meus estalvis, decideixo plomar l'atur que em queda d'una tacada i llegeixo als vidres d'un banc que tenen els famosísims prèstecs ICO per a emprenedors i creació de llocs de treball. I és cert. Només has de dur un avalador que d'alguna manera molt fefaent posi al damunt de la taula la mateixa quantitat de diners que els demanes a ells. És a dir que només ajuden a qui ja té els diners o troba algun bon samarità que se la jugui per ell. No deixa de ser una curiosa manera de fomentar la creació de llocs de treball......
I enmig de tota aquesta muntanya (anava a posar de merda, però no ho poso, només ho penso) apareix un oasi en el desert. Les oficines de la Generalitat del Pla Inicia.
És realment l'únic lloc que he trobat on realment t'escolten, t'asssessoren et dirigeixen i t'ajuden. T'acompanyen i et supervisen per què siguis capaç d'emprendre el vol. Jo he tingut la sort de trobar una persona en una d'aquestes oficines que sempre ha estat en tot moment al meu costat. I ja sé que al cap i a la fi només està fent la seva feina, però continua sorprenent trobar algú que faci i a més bé, la seva feina a l'administració.
I després de tot això, avui he pogut com es diu popularment, pujar la persiana del meu propi negoci i ara només em queda que comfiar en mi mateix i en que l'hagi encertada en aquesta aposta personal.
Quan sentiu que diguin que l'atur en el més de juny ha baixat en una persona, penseu en mi. Ara ja només en deuen quedar 4.999.999..........

 I que la força ens acompanyi a tots plegats.

dilluns, 9 de maig del 2011

Carrinclonades XXXV

La cançó té tots els ingredients per a ser carrinclona per ella mateixa, però afegida, crec que encertadament, en la melindrosa i ensucrada pel.lícula Notting Hill guanya molt.
Si bé els actors no son els meus ídols, reconec que a la pel-lícula donent bastant la talla, entenc pel paper que se'ls demanava.
Argument i desenvolupament de la història amb tots els ets i uts per a ser una carrinclonada major.
I encara m'emociono quan recordo les escenes finals de la pel.lícula....