Altruïsme, "pongos" i Mafalda......

En un espai relativament curt de temps he tingut la oportunitat de col.laborar en dues tómboles benèfiques per a recollir diners per a els menys afavorits, pels degraciats, vaja!!! El dicurs de recaptació d'objectes en els dues ocasions ha estat el mateix : "Si tens alguna cosa, el que sigui, que ja no hagis de fer servir...ho posarem a la tómbola i amb els diners que recollim farem....."
I sens dubte que ho faran i gràcies a que hi hagi gent que ho faci, que quedi clar per endavant.

Però l'anàlisi que faig jo posteriorment és el següent. Partim de la base d'una acció altruista, donem alguna cosa que no ens cal, per què qui no té pugui tenir (la frase m'ha quedat una mica espesa però crec que s'entén). Però la realitat és la següent, en el moment que s'obre la "veda" de donar el que no ens fa falta, comencem a rastrejar tots els racons de la casa a la recerca i captura de "pongos". Entenem per "pongo" tota aquella andrònima o fòtil absolutament inútil que hem adquirit en un moment de compra compulsiva (els mercats medievals i les fires d'artesans son llocs on aquesta fal.lera es molt propensa a multiplicarse) o bé que algún parent, familiar o fins i tot ésser estimat ens ha regalat amb prou bona intenció o també sovint producte de una altra lacra de la societat en que vivim que son els "amics invisibles".

A partir d'aquí comencen a col.leccionar tota una sèrie d'articles que van okupant (ho escric amb K expresament) fons de calaixos, racons a les lleixes, caixes de sabates i en algun cas armaris sencers.

Afortunadament, de tant en tant, ens trobem amb l'oportunitat de col.laborar amb alguna tómbola benéfica i podem fer neteja. Fins i tot mentre anem recol.lectant noses fem broma comentant que si la nostra tieta va a la tómbola, potser hi trobarà aquell imán de nevera de Toledo (imitant la silueta del Quixot i Sancho Panza) o aquell "ositu" tant infame o aquell gerro que mai no es trenca.

Quan he acabat la feina i he vist satisfet la quantitat de "trofeus" que em trauré de sobre, he recordat un acudit de la Mafalda en que la seva amiga Susanita li diu :

I d'alguna manera m'he avergonyit.......

Curioses similituds.......

Per canviar una mica de tema us comentaré una altre excurssió que he fet recentment. Ahir mateix sense anar més lluny, vaig anar a Barcelona ( jo encara sóc d'aquells que creuen que anar a Barcelona és un esdeveniment), i un cop allà vaig decidir anar a donar un tomb pel Tibidabo. D'alguna manera aquest lloc, per molts esforços de modernitat que faci l'Ajuntament de Barcelona, sembla un salt al passat, potser uns quaranta anys endarrera.
I no només per l'estètica del parc d'atraccions, sino també pel fantàstic temple coronat amb un "Cristu" a base de bé. Ja a la porta un calfret em va recòrrer l'espinada, en un frontis espectacular hi diu : "Templo expiatorio de España". A dins un mossén explicava als assistents a un casament que esperaven que arribés la novia, que alló de "expiatorio" ho deia per què amb l'oració que tenia lloc dins d'aquest temple, expiaven els pecats d'España. Resulta que hi ha gent que hi resa, evidentment per torns, dia i nit de tots els dies de l'any des de fa més de quaranta dos anys. - Carai !!! - vaig pensar - Si que en fan de pecats a "España"...
Vaig continuar la alliçonadora visita i no vaig poder resistir le temptació d'anar a veure on eren aquesta gent resant a tota hora i els vaig trobar dins d'una capella, en actitut piatosa i resant. Per què ningú no els destorbi al costat de la porta hi ha un cartell lluminós (que s'encén i s'apaga com el d'alguns bars de carretera, per què ens entenguem), on s'adverteix que cal fer silenci doncs estan resant.
Finalment vaig parar atenció als confessionaris, n'hi ha dos, a banda i banda de la porta principal. Senzillament espectaculars. Fabulosos. Al costat de cadascún hi ha un cartell amb el manual d'instruccions per a utilitzar-lo (si voleu veure el cartell visiteu el meu photoblog) i després no vaig poder estar-me de fer-ne una fotografia que us poso aquí mateix i que a mi em va recordar, tendrament això si, un aparell molt comú als anys seixanta i setanta que els moderns anomenaven "juke box".

Tot plegat immillorable.....

No era la Juanita......punt i final.

Tornem'hi !!!

I crec que això haurem de donar el tema per dat i beneit.

Corresponent a un amable comentari, és just i necessari que clarifiquem les coses.

Resulta que quan vaig anar a Banyoles, si que hi havia una carpa, el que pasa és que no es deia Juanita, es deia Ramona. Si poseu "carpa ramona" al google us sortiran uns 15000 enllaços amb aquest text, si ajusteu la recerca a "banyoles" ens quedarem amb 402 enllaços.

I que vull dir amb això ?

Doncs que la carpa Ramona va existir i que jo la vaig veure. Cosa que no treu de que a Vilanova tinguin la Juanita, que em mereix tots els respectes i admiració.

Com a enllaços curiosos us puc dir que n'hi ha un (el primer) on un senyor certifica textualment en castellà el següent :

"No os podéis ir de Banyoles sin visitar a la Carpa Ramona, es una carpa (un pez) enorme que bebe de un porrón (un botijo típico catalán). Divertidísimo tanto para crios como para mayores. Esta situado en uno de los restaurantes que bordean el lago." Inmillorable el tema del "botijo típico catalán".

Si fos una mica més jove del que soc ara us diria també en castellà : "Chúpate esa!!!", però no ho dic per no ofendre.

Més endavant hi trobarem una entrada a viquipèdia i una mica més endavant també hi ha un article aparegut a El País, signat per Gerard Bagué i publicat el 12 d'agost de 1998 que duia per títol "El lago de los prodigios" i que textualment informa que:

"Buena prueba de ello es la carpa Ramona, obeso ejemplar bautizado, según parece, en honor de una casposa canción de Fernando Esteso. Este apático e insaciable consumidor de aceitosas patatas chips lanzadas por los turistas desmiente el aura de peligrosidad de estas aguas."

Realment espectacular, bebia amb porrò i menjava patates fregides.

Després s'han organitzat tota mena de concursos i actes en record i homenatge de la bestiola golafre i segurament alcoholitzada. Hi ha un restaurant amb el seu nom, un grup de rock i moltes més coses, sens dubte totes interessants.

I si tot això ha vingut per què vaig anar a veure l'exposició Bodies, no em vull imaginar de que parlarem quan comenti que un dia vaig anar a buscar bolets i en una estació de servei (abans en deiem gasolineres) que es deia o diu El Lleó (i que no recordo on era, però ja ho esbrinaré) hi havia un ximpancé engabiat que fumava els cigarrets que li tirava la gent......

La carpa Juanita fa catúfols...

Adreço a tota la concurrècia, una vegada més, a les meves grans dosis d'analfabetisme geogràfic i a la meva memòria geriàtrica, que no em porten en lloc més que a escriure amb desconeixement de causa.

Dit això i gràcies al comentari anònim que ha posat llum a l'assumpte, rectifico i certifico que :

* La carpa Juanita és a Vilanova en lloc de Banyoles.

* Que no l'he vista mai a la meva vida actual (potser en d'altres si, però ara mateix no us ho sabria dir).

* Que Banyoles i Vilanova no estan a la vora l'una de l'altre (potser relativament, si).

També vull afegir que :

* A Banyoles, al costat del "xiringuito" hi havia una carpa (peix, no del Circ du Soleil) de grans dimensions que ara mateix no recordo com es deia. La posibilitat de que es digués Juanita es remota, però no impossible.

* Mai a la vida he anat d'excurssió amb l'escola a Vilanova, bo i que he de reconèixer que potser m'hagués agradat fer-ho.

* El negre de banyoles no era boixmà com indicava al darrer post. En català correcte és boiximà.

I en desgreuge de totes les carpes bebedores amb porró, de tots els vilanovins i vilanovines que poden haver-se sentit ofesos, de tots els anònims que estan a l'aguait de les meves mancances, us adjunto un video on hi ha una colla de nadius fent el ximple al voltant d'una carpa (crec que son vilanovins, però no voldria ofendre) :

I una foto de la genuina i autèntica carpa Juanita fent un tranguinyol, bon profit.

Bodies i el negre de Banyoles

He anat a veure l'exposició Bodies. Si esteu a prop de Barcelona i ho voleu veure cal que us afanyeu doncs no queden massa dies. Si no ho voleu veure o ja hi heu anat, doncs avall que fa baixada.

Quan jo era petit (d'edat i de mida, que d'altres coses encara en sóc), vaig anar a Banyoles amb l'escola. Al matí vam passejar pel llac, vam navegar amb una d'aquelles naus que anys més tard va naufragar, vam veure a la carpa Juanita (no vam tenir però l'oportunitat de veure-la bebent en porró, bo i que ens constava que ho feia) i a la tarda, havent dinat aquells esplèndits entrepants que ens havíen preparat les nostres mares vam anar a veure el Museu Darder.

Si us he de ser sincer, del museu només recordo els pots de formol amb els fetus, que no sé pasi si encara hi son. El negre dissecat, anys més tard vam saber que era un boixmà (bosquimano en castellà,no crec que en català s'escrigui així...), no el recordo en absolut bo i que estic segur que hi era. Sens dubte no em debia impressionar gaire per no dir gens. Molts anys més tard va arribar l'escàndol i el negre va ser retornat a l'Àfrica, en nom de la dignitat humana i no sé quantes coses més. Si no estic errat, fins i tot crec que el van enterrar una mica a la "tum tum", sense saber si era d'allí o d'acullà o de més enllà. Es veu que el cas era enterrar-lo.

I ara, al segle XXI, paguem una petita fortuna per anar a veure quatre "xinos" plastificats (i perdoneu l'expressió).

La veritat és que em crec que alló son éssers humans per què ho diuen, però podrien ser models anatòmics "artificials" perfectament. De passada i anant a la vertent de la dignitat humana, per una banda no em vull ni imaginar d'on han sortit els cadàvers que com ja he dit i curiosament son tots orientals i d'altra banda trobo que si l'exposició vol ser didàctica i no sé quantes coses més, les posturetes dels especímens (així els tracten als cartells!!!), potser no son les més adecuades. Un jugant a bàsquet, l'altre tirant dards com si fos a un pub anglés i un altre juant a "si la barqueta es tomba" amb la seva propia pell. Si senyor, dignitat humana per damunt de tot.

Tant per tant, prefereixo recordar les imatges de la premsa (ja que la meva arqueològica memòria no m'ho permet) d'aquell guerrer boixmà (tornem´hi amb la parauleta) amb la seva llança i els seu "taparabos". Com a mínim, no feia el ridícul...

Em diuen Pep....

Encara que hi ha qui diu que el nom és per tota la vida, en el meu cas es demostra fefaentment tot el contrari.

Des de ben petit, en concret des de que vaig nèixer o potser una mica abans, els meus pares van decidir dir-me Josep, igual que el meu pare per la fe (això diu ell). El meu naixement va esdevenir als difícils anys 60 ( i 2 concretament), aleshores els senyors que ens administraven, fins i tot els noms, van decidir posar-me "José". Vaig sofrir un doble xoc emocional, per una banda a tots els documents escolars hi figura "el alumno José..." i d'altra banda a casa meva mai no em van dir Josep. La coincidència amb el nom del progenitor va allargar el meu nom d'aquesta manera : "Josep petit". Les meves poques neurones actives d'aleshores es confonien contínuament intentant esbrinar com redimonis em deia realment.

Van passar els anys i per descomptat que no passen per què si. Mort el gos, morta la ràbia i cap als anys 70 i escaig el meu pare va poder anar al registre i canviar el "José" per Josep. Desconec si va insistir, ni que fòs una mica, en que em possèssin Josep petit...

I el temps no es detura mai. Uns anys més endavant vaig anar a un gimnàs on em feien fer uns exercicis per a corregir la meva torta columna vertebral. De fet el metge em va recomanar fer natació, però com que no sé nedar em van apuntar a un gimnàs. En aquest establiment, per algun motiu que sempre he desconegut van començar a dir-me "aguilucho", nom que va decaure fins a "agui". Vaig deixar el gimnàs uns anys més tard, amb la columna igual de torta i sense saber el per què del nom.

Paralelament a la primera escola on vaig anar (privada per cert, com el rics), em deien simplement pel cognom. A la segona escola (religiosa per cert i curiosament la religió era assignatura optativa !!!) em van rebatejar, vaig transformar-me en un esplèndit "Pepitu", mot que gairebé tothom pronunciava "Papitu" (coses dels xaves de Barcelona).

Començo la vida laboral en una fàbrica a Sant Adrià de Besós, la majoria de personal eren immigrants castellanoparlants (simpàtics i salats com ells sols) i aquí em comencen a dir "Joze", amb accent a la "o". Era la meva época més "hippy" i portava els cabells bastant (molt) llargs. I com que en aquells anys van estrenar al cinema la película "Jesus Crhist Superstar" ja podeu imaginar com en deien. Un bon dia, em vaig canviar les ulleres i me les vaig fer rodones, automàticament vaig canviar de rang per passar a ser "John Lenon"....

El fet de no haver anat a la mili, de ben segur que m'ha estalviat algun altre ocurrent nom.

El meu pas per la universitat va portar-me el "Pep", però curiosament al món laboral, aquest nom no ha cuallat mai. He d'agraïr el esforços que avui en dia possen la majoria de clients per mantenir el meu nom en català, malgrat que els menys hàbils acaben dient-me "Yuset", però la intenció és el que compta.

I la darrera transformació va esdevenir a l'any 2005. Ingresso d'alguna manera a la SCCFF (Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia) on tenen el costum d'escurçar el nom d'algunes persones, fent servir les inicials. Amb el meu nom es va obrir un mínim debat, les possibilitats eren "PH", "Ph", "pH" o "ph".

Finalment en JdM va sentenciar : "pH", està bé. I així ha quedat.

Aquesta nominació he de reconèixer que m'enorgulleix i m'honora (no sé per què, però és així).

Resumint i tornant al començament, si mai us diuen que el nom és per tota la vida, no us ho cregueu. O bé la frase és mentida o potser és que vivim moltes vides (com una mena de reencarnacions en vida, diguem-ne).

Jo encara no estic segur ni d'una cosa ni de l'altre.....

Sóc prou modern ?

A mida que em vaig fent gran (volia dir vell, però no he gosat) tinc el dubte de si sóc prou modern.

Entenent que el concepte de modernitat és gairebé tant relatiu com tots els conceptes.

M'explicaré. Quan era petit (un altre concepte relatiu) la meva mare em va ensenyar una fotografia de la meva àvia amb el seu marit (que curiosament era el meu avi). El meu avi estava assentat en una mena de butaca i la meva àvia, dreta el seu darrera, tenia una mà posada damunt l'espatlla del seu marit. Pel que sembla i m'han explicat, en el seu moment aquesta fotografia va aixecar molta polseguera, doncs aquesta "indecorosa" posició era d'una extrema modernitat, quasi un escàndol.

Més endavant em vaig adonar que algun dels meus amics parlava de tu als seus pares i en canvi, jo els parlava de vosté (de fet encara ho faig). A mi em semblava que els meus amics eren molt moderns i els seus pares també. Però al mateix temps el meu pare procurava que llegíssim llibres en català, cosa que no feia ningú o gairebé ningú dels meus amics. En aquest sentit a casa erem moderns (estic parlant dels anys 1970 / 1980).

Després el temps comença passar més depressa del que som capaços de recordar i de cop i volta ens trobem que ja tenim una edat. Procurem ser moderns i que d'alguna manera no se'ns escapi el tren de la modernitat.

En l'actualitat, aquesta dèria de que no se m'escapi el tren, m'ha portat ha :

1. 
   
   Tenir telèfon mòvil.


2. 
   
   Tenir dues (em sembla que tres) adreces de correu electrònic.


3. 
   
   Tenir una web personal.


4. 
   
   Tenir un fotobloc.


5. 
   
   Tenir un bloc ( de fet aquest és el segon, doncs el primer era tècnicament anticuat...)


6. 
   
   Pertànyer a un parell de llistes de correo o grups, d'aquests que corren per internet.


7. 
   
   Tenir un compte al You Tube (que per cert gairebé no faig servir per res)


8. 
   
   Baixar-me música amb l'e-mule (sense saber massa si és legal o no).


9. 
   
   Publicar a través d'internet.

Quan em semblava que tot això era molt modern, el meu fill em va parlar dels My Space. Que és una mena de refregit entre els bloc, els fotoblocs, els webs i alguna altra mena de collonada més.

Doncs jo, dit i fet, de cap a la modernitat i vaig obrir el meu propi My Space (miserable això si, però present a la xarxa, que diuen).

I és clar, tot això et comporta tota una mena de tràfec que arriba un moment que ja no saps on ets. Rebs solicituds d'amistat per totes bandes, gent coneguda i desconeguda comenta les teves fotos i les teves experiències i entres en una dinàmica que en alguns moments et porta a pensar que potser no calia ser tant modern...

Sense anar més lluny, després d'obrir aquesta enderga del My Space vaig rebre un comentari de la nóvia del meu fill que textualment em deia :

"Hola Pep! veig q estas molt al dia i que et tenim per la red del myspace..vigila q enganxa! esper-ho veuren's un altre dia amb mes calma :)"

Això "d'estar molt al dia", em va fer sentir vell. D'alguna manera em va semblar que em deien : " Home Pep, per la teva edat, no està gens malament tenir un my space!!! que guay!!!"

I vet aquí el meu dubte. No sé si sóc prou modern i ni tan sols sé si em cal ser-ho.

Perdoneu que us deixi, però mentre m'ho penso, vaig a veure si sóc capaç d'obrir-me un Second Life, que es veu que aixó si que "mola".....