El doble.

Diuen que tots tenim un doble en aquest món. D'entrada això voldria dir que de tota la gent que hi ha, només la meitat som diferents, doncs l'altra meitat deuen ser les "fotocopies" (segurament avui en dia n'hauriem de dir les clonacions, si més no per fer-nos el modern, o fashion...). El que no sé és que passa quan se't mort el doble...deus quedar una mica desamparat.

Alguna vegada jo havia pensat que on devia ser el meu doble, potser va coincidir amb la lectura de "El hombre duplicado" del premi Nobel José Saramago (que ja que hi som vaig trobar que tenia un final bastant mediocre, tirant a dolent, però que això sí, està molt ben escrit).

Anaven passant els anys i jo seguia sense trobar el meu doble, i em feia ràbia. Jo veia que tots els famosos tenien doble, a vegades fins i tot més. Mireu si no els concursos de imitadors de Elvis(que crec que encara el fan cada any), l'anècdota de que Charles Chaplin es va presentar a un concurs de imitadors de Charlot...i va quedar segon, els personatges de "Polonia".....

I jo sense un doble amb una mica de dignitat. Hi ha qui diu que m'assemblo amb el meu germà, però això no te mèrit, doncs pel que sembla som de la mateixa mare i del mateix pare i ja se sap que els testos s'assemblen a les olles.

Finalment ahir al vespre va arribar el meu moment de glòria. Ja és ben cert que la fama t'arriba en el moment menys pensat i sense avisar.

Resulta que passejava tranquilament per una fira d'aquestes medievals que fan a qualsevol poble amb quatre paios amb túnica i dues parades (una d'embotits artesans i una de collarets fets per uns grenyuts que segur que fumen porros ) quan de sobte veig una senyora que em saluda amb la mà i em somriu :

- "Usted, usted !!!" - em crida en castellà.

Jo que veig que la senyora, pobreta era bastant lletja i que a més anava amb el seu marit (que feia joc amb ella), vaig girar-me fent veure que buscava a qui cridava la senyora, com si la cosa no anés per mi. I ella insistint :

- "Eh!!! Usted!!!" - i em feia que anés cap a ella amb la maneta.

Jo, veient-me sense escapatòria possible, mi atanso somrient com volguent dir :

- Què vol senyora ? - però sense dir-ho.

En aquells moments, em va semblar veure la persona més feliç del món, va començar a donar cops de colze al seu marit i amb el cap li anava dient que si, que era jo.

- "Perdone - va començar quan em va tenir a l'abast - usted no es ese que canta...que ahora no me recuerdo de como se llama ?"

Amb aquestes indicacions no vaig entendre a qui es referia, doncs el que se'n diu cantar, no ho faig massa sovint i menys en públic.

- "No senyora, jo no canto..." - li responc somrient.

I ella "duro" que si, que jo era cantant i que havia sortit per la tele. Alerta amb la tele !!! La cosa es posava interessant, vaig començar a veure contractes publicitaris, vaig pensar en el rodatge de la pel.lícula "El rei del món" basada en la novel.la homònima de Salvador Macip, vaig veure tantes coses en poca estona que finalment la senyora em va desvetllar del meu somni quan em va dir :

- "Si hombre, usted salió por la tele, por los juegos olímpicos, cantando con el Peret..." - i gairebé va aplaudir.

Després d'unes curtes deliberacions la vaig convèncer de jo no era el cantant de Los Manolos.

Vaig marxar arrossegant els peus, capcot i podria dir que esmaperdut i tràgic, però seria mentida, mentre encara la sentia que li deia al seu marit :

- "Pues coño, si que se parece..."

Vaig tornar cap a casa, pensant que aquella senyora no estava massa bé de la vista i sentint unes ganes irrefrenables de cantar :

All my loving, nainonainonaaaaa.... - però jo no sé anglès i desafino com un lladre. Ara una retirada si que li tinc....

Al restaurant...

Segurament el títol no és massa encertat. Tot depén de la consideració que tingueu d'on acaba un bar i on comença un restaurant. Però en principi això no té cap importància, almenys per ara.

Per circumstàncies de la vida fa molts anys que menjo a fora de casa (crec que començo a repapiejar doncs m'adono que això ja ho he comentat en alguna altra ocasió) i com que la meva economia no ha estat mai el que se'n podria dir la bota de Sant Ferriol, sempre he anat a llocs diguem-ne justets. Al bar vaja !!!!

Això si, bars de menú, res d'entrepans i fregidures diverses (el meu sistema digestiu no ho haguès suportat).

Doncs al que anava...malgrat que quan tens aquest costum procures anar amb certa regularitat als mateixos llocs, segurament per alló de la confiança i sobretot per què en cas de morir enverinat, com a mínim conèixer la cara de l'assassí, i aquesta rutina et porta a saludar i dir bon profit als clients que com jo son habituals de l'establiment, malgrat tot això gairebé sempre acabes menjant sol. Pots llegir el diari, pots mirar la tele (res de sentir-la doncs en aquests locals el volum del parlar de les persones supera segurament amb escreix els límits recomanats per la CE) o senzillament pots escoltar els de la taula del costat (que a vegades sembla que en lloc de ser la del costat sigui la de la pròpia falda). Amuntegament gastronòmic.

Les taules acostumen a ser de dos places, en relitat n'hi cap un i justet o bé de quatre, que tenen la mateixa proporció d'espai, n'hi caben dos sempre que estiguin ben avinguts.

No fa massa dies però, mentre dinava va entrar un senyor al restaurant (bar per a els amics) i es va assentar en una taula de quatre. Quin sacrilegi - vaig pensar. En principi, el cambrer (que acostuma a ser també l'amo i el cuiner alhora) no va dir res, però acte seguit, en observar que entraven més persones al local, es va dirigir al solitari que ocupava una preada taula de quatre i li va recomanar que es posés en una de dos. Va argumentar tot alló de que ara a aquesta hora ve molta gent i hem d'aprofitar l'espai i sense dret a rèplica li va agafar la amanida i va començar el trasllat a una altra taula. El senyor va col.laborar emportant-se ell mateix els coberts i el tovalló.

Feia goig de veure el cambrer amb l'amanida, la panera i l'ampolla de vi, travessant el restaurant amb un senyor al darrera amb un tovalló els coberts i un got mig ple o mig vuit depenent del vostre optimisme.

No havien passat ni tres minuts que l'home es va aixecar i va començar un nou trasllat de tot el parament cap a la barra del bar, es va seure en un tamboret d'aquells tipus periquito (que et queden els peus a dos pams de terra) i va continuar menjant mirant la cafetera i segurament llegint les etiquetes de les ampolles de conyac.

En aquestes se li acosta el cambrer, amo i cuiner i li diu :

- Però que hi fa aquí, que no veu que estarà millor a la a taula ?

I l'home mirant-se'l amb timidesa li va respondre :

- A la taula no puc, ho sento,....és que tinc claustrofòbia....

Afortunadament no va entrar més gent, per què si s'arriba a omplir també la barra ja em veig al bon senyor emportant-se el dinar a la plaça que hi ha al devant del restaurant i dinant en un banc, tot tirant les engrunes als coloms...o pardals...o ocellets.

Raons de pes.................

Em trobava gras i no eren manies. Cada dia que passava notava com em tibava més la pell i la roba també. Tot es va precipitar quan amb el canvi d'armari que en diuen, vaig comprovar que la roba de l'hivern anterior no em cordava de cap de les maneres. Ho recordo com si fós el 6 de novembre de 2006. Vaig mirar el calendari i efectivament era el 6 de novembre de 2006. Vaig mirar la bàscula que qui més qui menys te arraconada al lavabo, i amb cara de circumstàncies vaig entreveure que l'agulla assenyalava vergonyosament 95,4 Kg.

- Pep, si continues així en lloc de fer el cim, faràs el cent !!! - vaig dir-me intentant fer-me una gracia.

Al vespre d'aquell mateix dia, estava assegut, avergonyit, al davant d'una dietista que en veure el meu volum, el primer que em va preguntar va ser que si havia deixat de fumar.- No.- li vaig respondre. - Doncs ara no és el millor moment per fer-ho - em va dir. De fet no sé per què m'ho va dir doncs jo el que volia era aprimar-me, el tabac era i és una altra assignatura pendent que no hi tenia res a veure.

Mitja hora després, anava cap a casa amb una dieta a la butxaca de la camisa i una bossa plena de píndoles i gotes miraculoses.

Vaig seguir la dieta estrictament i em vaig prendre totes les potingues gairebé amb religiositat. Resumint i per no fer-me pesat (de pesat ho era aleshores amb 95 Kg.), sis mesos més tard m'havia aprimat 17 Kg.

Tota la roba que m'havia comprat ja no m'anava bé altra vegada, em sobrava cintura per tot arreu. I invariablement la gent quan em veia, deia :

- Com t'has aprimat ? - al davant de la frase i afeigien hòstia, collons o caram, depenent de la confiança i l'educació de cadascú.

I ara que m'ho miro des de la distància i he recuperat una mica de pes (no pateixi que és normal, m'avisà la dietista), reflexiono i recordo el procés de pèrdua de pes. De ben segur que la dieta i l'ordre alimentari hi ajuden, no en tinc cap dubte, però el veritable secret, la mare dels ous, estava en les potingues que em feia prendre aquella bona dona. El primer mes, i perdoneu l'expressió, vaig cagar pel pare i per la mare, tres i fins i tot cuatre cops al dia. Vaig perdre gairebé 5 Kg en un mes. - Es que ara fem una dieta depurativa - em va dir.

- Què collons !!! -vaig pensar en veure que al segon mes la dieta era la mateixa, però em va rebaixar la quantitat de píndoles i gotes miraculoses. Automàticament la cadencia evacuadora va baixar de quatre a dos i la pèrdua de pes es va alentir. Mica en mica en sis mesos vam assolir els objectius esperats i jo vaig creure que ja n'hi havia prou de prendre potingues. La dietista em deia que ara l'important era el manteniment, i continuava donant-me (de fet les venia) unes altres píndoles i unes altres gotes per ajudar-me.

Indiscutiblement el que volia era ajudar-me a aprimar de passada el meu compte corrent. Suposo que no cal dir que tots els complements alimentaris (que deia ella) eren de la mateixa marca i els preus ratllaven la indecència. A canvi les visites eren extremadament econòmiques, potser per compensar.

I ha passat un any i mig i jo em mantinc en un pes raonable. Reconec que he millorat el meu ordre alimentari i procuro fer bondat. Ara de pastilletes cap més i quan necessito equilibrar una mica els meus saxons, em prenc quatre (no cal catorze, aquest dels catorze iogurts és un altre negoci floreixent), quatre iogurts d'aquest plens de bestioles intestinals i cago com un àngel, en el benentés que els àngels caguin, doncs si no tenen sexe potser tampoc tenen forat al cul.

Les urnes de la Manolita

Fa bastant de temps us parlava d'una senyora que en un curset de ceràmica va mostrar la voluntat de fer-se una urna per que, desprès de la seva mort, hi endrecin les seves cendres.

Doncs ja som al cap del carrer. Fa uns dies i amb motiu del fi de curs, es va organitzar una exposició amb les peces confeccionades pels alumnes del curs de ceràmica. Per descomptat que hi vaig anar per veure la urna funerària de la Manolita (així es diu aquesta esplèndida dama). La primera sorpresa que vaig tenir va ser que no hi havia una urna. N'hi havia dues !!! La primera diu que li va quedar massa blanca i que no feia el fet, per això en va fer una de més seriosa. Jo vaig pensar que així també en tenia una pels dies de cada dia i una altra per els dies de més mudar, però no li vaig dir. Vet aquí les fotos de les urnes :

Aquí tenim l'urna més blanca (que podria ser perfectemanent la de tot portar).

I aquí tenim la urna fosca (que serviria per a dies de festa i actes més protocolaris).

A més vaig tenir la sort de conèixer la Manolita en persona. La veritat és que és una persona que impressiona.

Després de parlar una estona amb ella vaig saber que :

* Cada dia a les 7 del matí va a nedar ( segons ella va a donar quatre hòsties a l'aigua).

* Cada dia camina 2 hores a part dels seus desplaçaments habituals.

* Fa un curs de ceràmica (però d'això ja n'hem parlat)

* Quan s'aborreix va a fer fotos.

* Pel seu aniversari li van regalar una bicicleta nova per què la vella la tenia atrotinada de tant fer-la servir.

* I també confesa sense massa embuts, que sovint, no cada dia, havent dinat es fuma un puret i es beu un gotet d'orujo.

Dit això va fer mitja volta i va marxar per què debia tenir pressa.

Després he sabut que aquesta setmana passada va anar amb el seu fill a buscar bolets a les rodalies de Molina de Aragón, on es veu que amb aquestes plujes s'hi fan moltes carreretes.

I vosaltres em direu, doncs no n'hi ha per tant d'aquesta senyora. I és ben veritat, no n'hi ha per tant. Resulta que l'u de gener de 2008 va complir 80 anys.

Em sembla que n'hi ha per més.

I des de aquí només em resta proclamar la meva admiració per aquesta dona tant fantàstica.

Altruïsme, "pongos" i Mafalda......

En un espai relativament curt de temps he tingut la oportunitat de col.laborar en dues tómboles benèfiques per a recollir diners per a els menys afavorits, pels degraciats, vaja!!! El dicurs de recaptació d'objectes en els dues ocasions ha estat el mateix : "Si tens alguna cosa, el que sigui, que ja no hagis de fer servir...ho posarem a la tómbola i amb els diners que recollim farem....."
I sens dubte que ho faran i gràcies a que hi hagi gent que ho faci, que quedi clar per endavant.

Però l'anàlisi que faig jo posteriorment és el següent. Partim de la base d'una acció altruista, donem alguna cosa que no ens cal, per què qui no té pugui tenir (la frase m'ha quedat una mica espesa però crec que s'entén). Però la realitat és la següent, en el moment que s'obre la "veda" de donar el que no ens fa falta, comencem a rastrejar tots els racons de la casa a la recerca i captura de "pongos". Entenem per "pongo" tota aquella andrònima o fòtil absolutament inútil que hem adquirit en un moment de compra compulsiva (els mercats medievals i les fires d'artesans son llocs on aquesta fal.lera es molt propensa a multiplicarse) o bé que algún parent, familiar o fins i tot ésser estimat ens ha regalat amb prou bona intenció o també sovint producte de una altra lacra de la societat en que vivim que son els "amics invisibles".

A partir d'aquí comencen a col.leccionar tota una sèrie d'articles que van okupant (ho escric amb K expresament) fons de calaixos, racons a les lleixes, caixes de sabates i en algun cas armaris sencers.

Afortunadament, de tant en tant, ens trobem amb l'oportunitat de col.laborar amb alguna tómbola benéfica i podem fer neteja. Fins i tot mentre anem recol.lectant noses fem broma comentant que si la nostra tieta va a la tómbola, potser hi trobarà aquell imán de nevera de Toledo (imitant la silueta del Quixot i Sancho Panza) o aquell "ositu" tant infame o aquell gerro que mai no es trenca.

Quan he acabat la feina i he vist satisfet la quantitat de "trofeus" que em trauré de sobre, he recordat un acudit de la Mafalda en que la seva amiga Susanita li diu :

I d'alguna manera m'he avergonyit.......

Curioses similituds.......

Per canviar una mica de tema us comentaré una altre excurssió que he fet recentment. Ahir mateix sense anar més lluny, vaig anar a Barcelona ( jo encara sóc d'aquells que creuen que anar a Barcelona és un esdeveniment), i un cop allà vaig decidir anar a donar un tomb pel Tibidabo. D'alguna manera aquest lloc, per molts esforços de modernitat que faci l'Ajuntament de Barcelona, sembla un salt al passat, potser uns quaranta anys endarrera.
I no només per l'estètica del parc d'atraccions, sino també pel fantàstic temple coronat amb un "Cristu" a base de bé. Ja a la porta un calfret em va recòrrer l'espinada, en un frontis espectacular hi diu : "Templo expiatorio de España". A dins un mossén explicava als assistents a un casament que esperaven que arribés la novia, que alló de "expiatorio" ho deia per què amb l'oració que tenia lloc dins d'aquest temple, expiaven els pecats d'España. Resulta que hi ha gent que hi resa, evidentment per torns, dia i nit de tots els dies de l'any des de fa més de quaranta dos anys. - Carai !!! - vaig pensar - Si que en fan de pecats a "España"...
Vaig continuar la alliçonadora visita i no vaig poder resistir le temptació d'anar a veure on eren aquesta gent resant a tota hora i els vaig trobar dins d'una capella, en actitut piatosa i resant. Per què ningú no els destorbi al costat de la porta hi ha un cartell lluminós (que s'encén i s'apaga com el d'alguns bars de carretera, per què ens entenguem), on s'adverteix que cal fer silenci doncs estan resant.
Finalment vaig parar atenció als confessionaris, n'hi ha dos, a banda i banda de la porta principal. Senzillament espectaculars. Fabulosos. Al costat de cadascún hi ha un cartell amb el manual d'instruccions per a utilitzar-lo (si voleu veure el cartell visiteu el meu photoblog) i després no vaig poder estar-me de fer-ne una fotografia que us poso aquí mateix i que a mi em va recordar, tendrament això si, un aparell molt comú als anys seixanta i setanta que els moderns anomenaven "juke box".

Tot plegat immillorable.....

No era la Juanita......punt i final.

Tornem'hi !!!

I crec que això haurem de donar el tema per dat i beneit.

Corresponent a un amable comentari, és just i necessari que clarifiquem les coses.

Resulta que quan vaig anar a Banyoles, si que hi havia una carpa, el que pasa és que no es deia Juanita, es deia Ramona. Si poseu "carpa ramona" al google us sortiran uns 15000 enllaços amb aquest text, si ajusteu la recerca a "banyoles" ens quedarem amb 402 enllaços.

I que vull dir amb això ?

Doncs que la carpa Ramona va existir i que jo la vaig veure. Cosa que no treu de que a Vilanova tinguin la Juanita, que em mereix tots els respectes i admiració.

Com a enllaços curiosos us puc dir que n'hi ha un (el primer) on un senyor certifica textualment en castellà el següent :

"No os podéis ir de Banyoles sin visitar a la Carpa Ramona, es una carpa (un pez) enorme que bebe de un porrón (un botijo típico catalán). Divertidísimo tanto para crios como para mayores. Esta situado en uno de los restaurantes que bordean el lago." Inmillorable el tema del "botijo típico catalán".

Si fos una mica més jove del que soc ara us diria també en castellà : "Chúpate esa!!!", però no ho dic per no ofendre.

Més endavant hi trobarem una entrada a viquipèdia i una mica més endavant també hi ha un article aparegut a El País, signat per Gerard Bagué i publicat el 12 d'agost de 1998 que duia per títol "El lago de los prodigios" i que textualment informa que:

"Buena prueba de ello es la carpa Ramona, obeso ejemplar bautizado, según parece, en honor de una casposa canción de Fernando Esteso. Este apático e insaciable consumidor de aceitosas patatas chips lanzadas por los turistas desmiente el aura de peligrosidad de estas aguas."

Realment espectacular, bebia amb porrò i menjava patates fregides.

Després s'han organitzat tota mena de concursos i actes en record i homenatge de la bestiola golafre i segurament alcoholitzada. Hi ha un restaurant amb el seu nom, un grup de rock i moltes més coses, sens dubte totes interessants.

I si tot això ha vingut per què vaig anar a veure l'exposició Bodies, no em vull imaginar de que parlarem quan comenti que un dia vaig anar a buscar bolets i en una estació de servei (abans en deiem gasolineres) que es deia o diu El Lleó (i que no recordo on era, però ja ho esbrinaré) hi havia un ximpancé engabiat que fumava els cigarrets que li tirava la gent......