In memoriam.....

Ja fa dies que em volta pel cap.

Sense més ni més mirant la previsió del temps em va venir a la memòria l'Antoni Castejón, el primer home del temps de TV3. I vaig recordar aquell home barbut i grassonet que ens explicava el nostre esdevenir meteorològic amb un estil propi i un vocabulari que era totalment nou per a nosaltres. I entre totes les paraules que ens va enssenyar n'hi ha una que em va quedar gravada, suposo que a mi i a molts, que no és altre que la paraula "maregassa". Sempre hi havia o hi havia d'haver alguna maregassa a la vista.

Miro al diccionari i trobo la segúent definició :

	[de mar]
	f OCEANOG/MAR Mar amb onades que oscil·len entre 2,5 i 4 m, que constitueix el grau 5 de l'escala de Douglas.

I en la meva intimitat penso : - I què se'n ha fet de la maregassa ? Com és que ara mai no estem amenaçats per aquest fenòmen ?

Els homes del temps d'avui en dia ens alerten de mala mar i de maror, però mai de maregassa.

Penso que potser és una mostra de respecte i que no volen fer servir aquesta paraula, com si fós propietat de l'admirat Antoni. Encara que sembli mentida ens va deixar la tarda del 4 de juliol de 1988, sobtadament i sense fer soroll.

Investigo una mica i trobo una ressenya d'en Joan Arús que ens diu textualment :

Gran comunicador, era conegut popularment com a "mister maregassa", ja que va popularitzar el vocabulari meteorològic català escrit pel doctor Fontserè l'any 1948. Acostumats als "Nubes y claros con chubascos dispersos" va causar gran impacte algunes paraules avui ben normals: maregassa, calamarsa, clarianes, tamborinades, etc. La tarda d'un 4 de juliol de 1988, amb 41 anys, poc després d'haver presentat el telenotícies migdia, un sobtat infart va acabar amb la seva vida prematurament.

I fixeu-vos que de totes les paraules que ens va enssenyar, la única que no s'utilitza actualment és "maregassa".

Ja veus quin misteri !!!!

I ara gairebé 22 anys més tard em sento orfe d'Antoni Castejón i de "maregasses"......

Carrinclonades XX, els somiatruites

Avui una cançó de l'Albert Pla, persona que no mai no deixa indiferent. Cantant que pot portar als més fervents entusiasmes com als més profunds odis.

Però el seu univers és tant divers com ell mateix. Aquí us deixo amb l'adaptació que va fer Lídia Pujol (amb la participació del mateix Albert Pla). Amb la força de la interpretació en directe i tota l'emoció que això comporta.

(Advertència : els darrers 2 minuts de video son d'aplaudiments i agraiments...)

Sovint penso que tant de bo jo també hagués pogut anar a aquesta escola....

Entreteniment escatològic.

La meva feina és com la qualsevol altre persona, a voltes rutinaria i sense massa alicients (sobretot quan fa un munt d'anys que fas el mateix). Però també és cert que de tant en tant, apareix una floreta que et fa somriure i adonar-te que no tot és tant monóton com t'imagines.

Per que us feu una idea, la majoria de transaccions comercials les fem amb fabricants i industries de les que políticament correctes en diem d'Orient (i que en llenguatge coloquial en diem comprar als "xinos"). Aquestes persones no paren d'inventar coses. Sovint (en un 99% dels casos), coses aparentment inútils i innecesàries per a la supervivència dels humans. Però a vegades, dins de la inutilitat de l'andrómina trobem boniques perles que aparten els núvols d'aquesta crisi galopant i potser infinita que ens ofega.Dins del mite i/o llegendes urbanes referents a les activitats simultànies que hom executa mentre és assegut al wàter (cagadora, popularment) hi ha la de llegir l'etiqueta del pot de xampú, una revista o una novel.la en els casos més extrems. També hi ha qui escolta la ràdio o simplement pensa. Hi ha molta gent que diu que les millors idees les té mentre és en aquest lloc.
Aquesta setmana em va arribar el que els orientals en diuen una imatge promocional d'un producte que pot amenitzar les estades en aquest íntim espai.
I vet aquí la foto :


Ells ho han batejat com a "Sudoku toillet roll" i ho trobo simplement fabulós. El problema potser està en (no he vist el producte físicament) la qualitat el paper.
Si el paper és la suau cel.lulosa de doble capa que ens acarona les parts més íntimes mentre somniem amb un cadell de gos jugant al jardí amb el rotlle de paper, deu ser molt difícil d'omplir les caselles sense estripar-lo. Ara bé, si és de la qualitat immillorable de la millor marca de paper de tots els temps (per anys que passin) no hem de tenir cap problema, ans al contrari, amb un bolígraf de la capital d'Osona (punta fina o punta normal) hem d'assolir els nostres millors èxits matemàtics de sempre.


No sé si deu ser massa elegant de tota manera, en el cas de que no acabis el joc, emportar-te el paper i acabar-ho per exemple a l'autobús.....

Carrinclonades XIX (La tieta)

Tothom en té una, n'ha tingut una o en coneix una.
Aquesta canço sempre m'ha fet posar "la gallina de piel", especialment la interpretació que va emetre TV3 amb motiu del cap d'any del 1900 no sé què......
La col.laboració de La Cubana la vaig trobar especialment emotiva (de veritat, que no és conya). La inundació de tietes (i tiets) al plató la vaig trobar simplement immillorable.
I ja que hi som, us poso la lletra a sota del video per què pugueu plorar de gust...



La despertarà el vent d'un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit... I són freds els llençols...
Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com ahir, com demà.

La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol d'un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm els llargs vespres d'hivern.

Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d'aigua mig buit quan es lleva la tieta.

Un mirall esquerdat li dirà: "Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carrers s'han perdut!
Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!..."

La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l'orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l'autobús
per treballar al despatx d'un advocat gandul,

amb qui en altre temps ella es feia l'estreta.
D'això fa tant de temps... Ni ho recorda la tieta.

La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: "Tot va bé". La que diu: "Tant se val".

I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l'església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...

Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.

I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts

i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida (oblidem) la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrera uns amics, descoberts fa un instant

i una esquela que diu: "Ha mort la senyoreta.
Descansi en pau. Amén".
I oblidarem la tieta.

Ja n'hi ha 100 !!!!

Com que no sabia que dir en aquest post nº 100, tindré la gosadia d'aconsellar-vos unes quantes respostes per quan us truquen indiscriminadament els empleats del telemarketing de les diverses companyies telefòniques.

Per començar us diré que jo creia que aquestes companyies (totes), anaven cercant números de diverses bases de dades o bé d'alguna cosa similar. Doncs es veu que no. El passat mes de desembre em vaig donar d'alta en una companyia concreta, aprofitant una de les ofertes del moment. Inocentment vaig pensar que com a mínim les altres companyies necessitarien un temps per a localitzar el meu número i començar a bombardejar amb les seves agresives ofertes. Doncs no va ser així. La primera trucada que vaig rebre a casa quan encara no feia ni 48 hores que tenia línia va ser d'una companyia de la competència oferint-me el "lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico".
Vist això i aquesta manca d'intimitat telefònica, vaig començar a rumiar respostes divertides per a treure'm del damunt les pobres telefonistes (ves a saber amb quina mena de contractes i condicions) que m'acosaven contínuament.

1ª opció - L'idioma - En diverses vegades m'he fet fort amb l'idioma. Ells pregunten en castellà i jo responc en català. La telefonista normalment et diu que no t'enten el que li dius, la gracia estar en contestar que tu tampoc l'entens a ella. És un problema de paciencia a veure qui penja primer. El que em va passara mi un cop va ser que quan vaig decidir penjar, la senyoreta de torn em va tornar a trucar dient-me (amb un to bastant elevat de veu) que jo ara un mal educat i un analfabet i que havia de saber que jo estava a "España" i havia de contestar en "español". I li vaig fer cas. Li vaig contestar enn un "español" més que perfecte : "Váyase a tomar por el culo" - li vaig dir pensant que ni el mateix Don Camilo José Cela ho hagués fet millor.

2ª opció - El teatre de l'absurd - Només detectar que la trucada es tracta d'una oferta telefònica cal dir immediatament : - "Perdone señorita, debe haber un error porque yo no tengo telèfono, en estos momentos me estoy duchando". El mes normal es que es faci un silenci i s'acabi la trucada.

3ª opció - L'humor negre - Per a persones sense massa escrúpols i amb un sentit de l'humor negre bastant accentuat, la resposta ha de ser : " Lo lamento, el titular de la linea acaba de morir violentamente y como comprenderá, ahora no podemos atender su llamada". Acostumen a demanar perdó i pengen.

4ª opció - Fer veure que ets un contestador automàtic com el que ells tenen als seus serveis d'atenció al client : Si quiere hablar con el titular pulse uno, si quiere pasar una oferta pulse dos, ....etc. A vegades fins i tot deixen anar algun renec quan s'adones que els estàs prenent el pel.

5ª opció - Fer veure que parles en japonés (o xinés, no ho acostumen a diferenciar). Es divertit veure (de fet escoltar) com s'esforcen en fer-se entendre en castellà, parlant més a poc a poc i cridant més (com si això servís d'ajut a un japonés per entendre el castellà)

6ª opció - El contraatac - És molt simple, només es tracta de dir que tu treballes a una companyia de la seva competencia i que t'agradaria fer-li una oferta. Mai no es deixen i fins i tot insisteixen que son ells els que han trucat per fer la oferta i no tu.

7ª opció - Fer-los creure que han trucat a un número de telèfon de línia eròtica (no ho he provat mai, però tinc ganes de fer-ho). Ja us ho explicaré.

8ª opció - No despenjar quan es veu que et truquen des de un nº ocult o privat. Segurament és la més senzilla, però no és tant divertit.

9ª opció - Dir-los que si de tot i voler-ho contractar tot i més. Quan et demanen les dades sempre pots donar les del teu pitjor enemic, les de Mariano Rajoy o insistir-los en que ets el Rei d'Espanya. Normalment no s'ho creuen i pengen.


10ª opció ( i darrera) - Intentar lligar amb l'interlocutor/ra, amb frases tant suggerents com : - I cuando terminas que haces ? A que hora sales? Tienes una voz muy bonita, seguro que tus ojos aun lo son más... Estudias o trabajas ? (Ai!!! que això és del segle passat....perdó), o el que us passi pel cap.

I dit això, començaré a rumiar en el 101........

Carrinclonades XVIII (majoria d'edat)

Finalment les carrinclonades han arribat a la majoria d'edat. 18 carrinclonades, no sé si son moltes o poques o les justes.
El cas és que avui anava conduint i em venia de gust sentir òpera. Però opera sense pretensions, sense divisme, sense convertir-me en una rateta de conservatori, sense voler ser el Roger Alier del Vallès.
Simplement volia sentir òpera a tot drap, com els jovenets que porten aquell txumba-txumba, però en versió carrinclona. Per això he decidit posar el cd de Los Tres Tenores amb el volum molt i molt fort i he gaudit.

Ara no vull discutir amb ningú si el que feien aquests senyors era òpera o no ho era. Tant me fa. El cas és que m'agradava sentir-los i avui m'ha agradat molt més. Conduia el meu cotxe, era de nit, a la carretera no hi havia gairebé ningú i la seva música m'ha acompanyat fins que he arribat a casa, amb els ulls una mica negats de llàgrimes.



I dit i vist això, només comentar i anunciar que aquest post a més de ser la majoria d'edat de les carrinclonades, és el post nº 99 (com dirien els xinesos catxi txent), és a dir : A veure que cony se'm acut per celebrar el post nº 100.

Alguna ximpleria sense solta ni volta. Segur.

Com més serem, més riurem......

Permeteu-me anticipar que aquesta entrada potser no serà del gust de tothom. Potser fins i tot no serà del gust de ningú. O potser serà denunciada per masclista, escatològica o fora de to.

Per posar-vos en situació us diré que fa uns dies vaig estar a una fira d'aquestes tant entretingudes on a més a més dels expositors "normals", sempre hi apareixen uns quants il.luminats oferint les darreres genialitats de la inventiva humana. Una de les que més em va cridar l'atenció va ser aquesta andrómina que depén de com es miri, podria ser el primer graó per arribar a la igualtat entre homes i dones (ja us he advertit que puc ser denunciat per masclista).

Una de les batalles més cruentes i duradores de la història de la lluita de sexes ha estat la següent :
- Per què els homes acostumen a esquitxar la tapa del WC i el seu entorn cada vegada que van a mixturar ? És qüestió de punteria ? És poca traça ? És mala fe ? (i ara recordo aquell magnífic passatge de la novel.la Wilt on explica que el protagonista s'entreté en foragitar el Harpic Pato WC, que la seva dona posa cada dia, a base de ruixar el producte, amb traça i paciència, cada vegada que va a fer pipí).

D'aquest tema se'n ha parlat llargament i mai s'ha arribat a una resolució massa satisfactòria per cap de les dues bandes en litigi. Els que pixen drets i les que pixen assegudes (reconec que començo a navegar al caire mateix de l'escatologia).
Però finalment un bon senyor (o senyora, desconec el sexe de l'inventor) ha trobat solució a aquest conflicte permanent. Ha inventat un artilugi que segons les seves pròpies paraules és (copio i enganxo directament del seu web) :

"PISENPIE es el instrumento ideal para la mujer en todas aquellas situaciones incómodas o desagradables que nos encontremos en ocasiones en lavabos públicos, mientras viajamos o cuando, por ejemplo por problemas de espalda, sentarse o agacharse puede resultar un problema. PISENPIE es el cono más práctico, cómodo, higiénico y económico del mercado europeo. Su diseño se ha probado con éxito en mujeres de distintas edades, tallas y pesos, adaptándose perfectamente a todas ellas. Su anchura y su ángulo de vertido evitan riesgos de fugas de orina. Sus características lo convierten en un útil ideal para llevar siempre en el bolso."

I vet ho aquí que a partir d'ara, elles també podran esquitxar la tapa del WC i el seu entorn. Ja no hi haurà excuses que valguin. Finalment la igualtat ha arribat per la banda de la pixera. Potser és cert que tot té un principi, i segurament a partir d'ara serem testimonis privilegiats d'una revolució sense precedents :
- S'han acabat els labavos separats d'homes i dones, tothom podrà anar al mateix lloc.
- S'ha acabat que les senyores s'hagin d'amagar quan fan un pipí a la muntanya, mentre els homes vigilen. Per fi les dones sabran la satisfacció que dona fer pipí de cara un arbre i entretenir-se a fer bonics dibuixets i cenefes amb el rajolí.
- Gràcies a aquest invent les senyores ja podran fer concursos per veure qui pixa més lluny.
- També podran gaudir de la intensa sensació que és apagar el foc d'una barbacoa fent un riu al voltant del foc, amb les amigues en grup i fent gresca i xerinola.
- Ja no caldrà que les amigues les acompanyin al lavabo (diuen que per aguantar el bolso). Ara podran orinar comodament amb el bolso penjat de l'espatlla.
- Quan facin pipí a l'aire lliure ja no se'ls refredarà ni el cul ni parts més incògnites ( o íntimes, digueu-ne com vulgueu)
- I finalment i com a colofó, finalment totes les dones del món podran esquitxar les tapes de tots els wàters que els vingui de gust, als bars, als cinemes, als centres comercials i el que és més important....a casa.

Us adjunto una bonica imatge del funcionament de l'estri en qüestió i un enllaç al web del fabricant per si teniu interés en adquirir-ne i comprobar-ho personalment.

Ah!!! I se'm oblidava el més important : ho comercialitza (desconec si ho fabrica) una empresa catalana de Sabadell. Pel que és veu el textil està de "capacaida" i els vallesans han obert nous horitzons.


Per a més informació, podeu adreçarvos al web : pisenpie (fins i tot el nom és encertadíssim!!!)

Només per acabar, dir-vos que, pixeu com pixeu....que vagi de gust !!!!!