diumenge, 3 de juliol del 2011

Carrinclonades XXXVI

És una d'aquelles cançons que a vegades et ve degust cantar-li a algú que la vulgui escoltar. És una d'aquelles cançons que a vegades et ve degust sentir i que te la canti algú.
Tinc un clavell per tu (per què un dia em van dir : A tothom li agrada que li regalin flors!! - i és fàcil que sigui veritat).


Tinc un clavell per tu,

que m’han dit que tens pena al cor,
i tristesa als ulls.
Jo només passava, ni sé on anava, però penso que...


Tinc un clavell per tu,
si és que tens el cor malalt d’amor,
o el cap malalt de món,
o et sembla tan difícil veure una finestra. I tanmateix...


Au! Vinga, amunt, amunt.
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.


Tinc un clavell per tu,
sé que potser em poso on no puc,
però un somriure teu
em faria un sant amb la feina acabada. I és així que...


Tinc un clavell per tu.
Apa! Pren-lo, doncs.
Per què esperar més,
mira que el temps passa. I tanmateix...


Au! Vinga...
Tens un clavell per mi,
que a voltes tinc pena al cor
i tristesa als ulls
i em sembla tan difícil un poc de llum.


Au! Vinga...

dilluns, 27 de juny del 2011

Poesia visual

Ara de ben segur que no és el moment de descobrir ni de discutir qui va ser en Joan Brossa.
A hores d'ara ja deu estar tot escrit, a favor o en contra, el referent a la seva obra i la seva personalitat. Quan un artista mort, sovint el valor de la seva obra augmenta geomètricament al temps que fa que és mort. Potser ens aferrem al sentiment, totalment fals, de que el seu llegat son obres úniques. Crec que és tant senzill com entendre que totes les obres son úniques, tant si l'autor és viu o és mort, tant si és conegut com anònim, tant si gaudeix d'una merescuda o no fama i prestigi com si forma part de l'infinit de la mediocritat.
I en Joan Brossa no n'és una excepció, ni tant sols l'excepció que podria confirmar la regla. En Joan Brossa era tant únic com ho podem ser qualsevol de tots nosaltres. I no amb això li vull treure cap mèrit, més aviat al contrari.

Les seves poesies, sovint tant belles com incompreses formen part d'un univers que es va anar creant al seu voltant i que ell mateix es va cuidar de desmitificar "inventant" la poesia visual i altres instal.lacions pròpiament dites.

Deu fer més o menys un any, passejant per Girona (ciutat immortal, cosa que no poden dir els seus habitants) em vaig trobar cara a cara amb una bonica i desmillorada alhora, bústia d'aquestes que fan ara per llençar les deixalles. Per si un cas li vaig fer una foto i vaig pensar:
- Si no ho ha fet en Brossa, de ben segur que li hauria agradat fer-ho ell mateix.
I vet aquí la foto :


dissabte, 11 de juny del 2011

4.999.999 aturats

És el que en podriem dir OT la gala final.
I és cert que ja fa gairebé un any que vaig començar el procés d'eliminatòries d'OT. La veritat és que no sé a quantes gales he hagut d'assitir, calculo que aproximadament un centenar de currículums enviats. Potser només 10 o 12 de contestats i cap de superat.
En aquest llarg recorregut per la recerca d'una plaça a la gran final, he vist de tot.
He vist ofertes de fundacions depenents de la Generalitat de Catalunya que ofereixen feines en semi esclavitud i que et demanen explícitament que treballis 5 mesos en negre i cobrant igualment de l'atur (no diré el nom de la fundació, per què en cas de mal rotllo seria la seva paraula contra la meva).
He fet un curs de selecció/formació d'una setmana, pagant jo els despalçaments i els àpats corresponents i encara espero que em diguin si he estat seleccionat o no ( el curs va ser al febrer...). L'empresa és una de les més poderoses companyies elèctriques del país, però que tracta tant malament a la gent que vol treballar amb ells com als clients. La metodologia que ens van ensenyar era pseudomafiosa de cara al client/consumidor.
Han desestimat la meva candidatura (ara en diuen així) per ser massa gran, per no saber anglés ( per atendre clients als Vallès, que com tothom sap l'anglès és la llengua més utilitzada), per no tenir llicenciatures ni màsters ni altres "mariconades" ( i no per dir això em considereu homòfob).
De res han servit 31 anys d'experiència al món laboral, pel que sembla hauria de fer uns cursos de capacitació i obtenir uns certificats, em sembla que en diuen TIC, però no n'estic segur, per a demostrar que sé fer el que sé fer i que he estat 31 anys aprenent i fent'ho.
Una companyia d'assegurances ( de les grans, d'aquestes que ho assegurent tot i tot) també ofereix treballar en "negre" i pel que he sabut es veu que a més és legal, però després d'un exàmen al davant d'un ordinador durant 20 minuts, l'ordinador va decidir que el meu perfil no era adecuat....Segur que no li debia mostrar el meu millor perfil.
Finalment decideixo posar tota la carn a la graella i em plantejo que ja que es veu que ningú no té feina per mi, jo mateix em donaré feina a mi.
Arrisco tots els meus estalvis, decideixo plomar l'atur que em queda d'una tacada i llegeixo als vidres d'un banc que tenen els famosísims prèstecs ICO per a emprenedors i creació de llocs de treball. I és cert. Només has de dur un avalador que d'alguna manera molt fefaent posi al damunt de la taula la mateixa quantitat de diners que els demanes a ells. És a dir que només ajuden a qui ja té els diners o troba algun bon samarità que se la jugui per ell. No deixa de ser una curiosa manera de fomentar la creació de llocs de treball......
I enmig de tota aquesta muntanya (anava a posar de merda, però no ho poso, només ho penso) apareix un oasi en el desert. Les oficines de la Generalitat del Pla Inicia.
És realment l'únic lloc que he trobat on realment t'escolten, t'asssessoren et dirigeixen i t'ajuden. T'acompanyen i et supervisen per què siguis capaç d'emprendre el vol. Jo he tingut la sort de trobar una persona en una d'aquestes oficines que sempre ha estat en tot moment al meu costat. I ja sé que al cap i a la fi només està fent la seva feina, però continua sorprenent trobar algú que faci i a més bé, la seva feina a l'administració.
I després de tot això, avui he pogut com es diu popularment, pujar la persiana del meu propi negoci i ara només em queda que comfiar en mi mateix i en que l'hagi encertada en aquesta aposta personal.
Quan sentiu que diguin que l'atur en el més de juny ha baixat en una persona, penseu en mi. Ara ja només en deuen quedar 4.999.999..........

 I que la força ens acompanyi a tots plegats.

dilluns, 9 de maig del 2011

Carrinclonades XXXV

La cançó té tots els ingredients per a ser carrinclona per ella mateixa, però afegida, crec que encertadament, en la melindrosa i ensucrada pel.lícula Notting Hill guanya molt.
Si bé els actors no son els meus ídols, reconec que a la pel-lícula donent bastant la talla, entenc pel paper que se'ls demanava.
Argument i desenvolupament de la història amb tots els ets i uts per a ser una carrinclonada major.
I encara m'emociono quan recordo les escenes finals de la pel.lícula....




divendres, 6 de maig del 2011

El llibre que no està escrit...

Doncs si. Resulta que una colla de persones (anava a possar arreplegats, però no he gosat) han tingut el valor i la barra, tot s'ha de dir, de publicar un llibre que resulta que per poder-lo llegir te l'has d'escriure tu mateix.
El que sentiu i llegiu ara mateix. Pel que vaig veure a la presentació una colla d'enigmistes i enigmistesses, gent amb poca feina pel que es veu, han recollit, triat, garbellat i ordenat més de 1000 enigmes verbals i els han imprés en un llibre que has d'omplir tu mateix (recomanen que amb llapis, per poder esborrar les respostes i tornar a aprofitar el llibre, els catalans som així) i embolica que fa fort.

I encara hi ha més, resulta que la majoria d'autors o coautors com ells van demostrar que els agradava anomenar-se, resulta que ni tant sols son gent de lletres (publicistes, empleats de banca, biòlegs o químics (ara no n'estic segur) i altres individuus pseudonumèrics).

Pel que sembla tot va començar instigat per l'inefable Màrius Serra i els seus Enigmàrius, que jo segueixo gairebé des de el primer dia i que encara no he guanyat mai el pla d'estalvi de 100 € que ofereixen de premi ( cosa que em fa sospitar de la netedat del concurs. Ai!!! Si ho sabés en Mourinho és fàcil que que preguntés per què).

I resulta que a més han fet un grup de Facebook (mira que es difícil d'escriure amb lo senzill que seria dir-ne feisbuc) i de tant en tant fan trobades, potser en l'intimitat potser en la il.legalitat, no està massa clar encara.

I per posar-hi la cirereta, resulta que en aquest grupúscol pseudoclandestí també hi ha infiltrats d'una altra facció hiperrevolucionaria anomenada Relataires en català (on casualment també estic mini embolicat).

Arribat a aquest punt i avergoniyt-me de la meva exposició només puc dir a tota aquesta gent :
VOSALTRES LES TENIU TOTES, de 7 lletres....

_ _ _ _ _ _ _


dijous, 28 d’abril del 2011

La mona

Una de les atribucions més fonamentals de qualsevol padrí és fer la mona. La veritat sigui dita, és molt important saber fer la mona en tots els sentits, situacions i estats d'ànim personal.
Fer la mona va molt més enllà dels compromisos adquirits al davant dels pares del fiol ( i entenguem també la paraula compromís en tots els sentits possibles). Fer la mona és més important que educar la criatura ( això ja ho faran, si poden els pares i els mestres), fer la mona passa per damunt de tenir cura de l'infant en cas de (Déu no ho vulgui) la falta sobtada dels pares. En aquest cas si que podem atendre la temporalitat de fer de "cangur" en determinats moments, sense que això crei jurisprudència ni obligacions a llarg termini.
Fer la mona, crec, que és la màxima expressió de la tasca del padrí. I per això proclamo que potser caldria canviar la denominació popular de "El dia de la mona" (encara que crec que oficialment es diu Dilluns de Paqua) per el coherent nom de "El dia del padrí".
Un padrí amb tots els ets i uts (ja sabem que hi ha padrins que més valdria que no ho fossin, o que millor no haguessin agafat el "compromís") ha de fer la mona. La mona hauria de ser la seva motivació per tirar endavant i un cop feta, començar a pensar en la de l'any que ve.
Potser caldria fer una Associació de padrins per a planificar accions conjuntes, seria necessari que hi hagués una ONG anomenada per exemple Padrins sense fronteres, per a recolzar els padrins ssense massa recursos ( o gens).
Seria bo que a cada poble i a cada ciutat hi hagués un monumnet al padrí desconegut. També caldria que es fessin convecions, fires i simpòsiums per a padrins professionals o de llarg recorregut. No seria de cap manera descabellat fer un carnet de padrí on constèssin les mones que s'han fet i que es donèssin una mena de plaques commemoratives per exemple per cada 5 monades portades a terme. Si tot això va endavant, que estic segur que hi anirà, proposaré als diaris que organitzin el concurs del padrí català de l'any, i que el premi es doni en un sopar ple de rics, famosos i cagamandúrries declarant que ells també han votat al guanyador.

I es que és evident que encara que el padrí es vesteixi de mona, padrí es queda (la frase em sembla que no era ben bé així...)


dijous, 21 d’abril del 2011

Carrinclonades XXXIV

Permeteu-me un pas enrera en el temps i anem fins al començament dels anys 80. En aquella època jo escoltava compulsivament aquesta cançó i la tristesa que traspua em donava esperança. Estava segur de que esperar valia la pena, potser per alló que diuen que el millor està per venir.
Han passat més de trenta anys, amb els seus corresponents alts i baixos, i ara em sembla que efectivament el millor està per venir. I tinc la sensació de que no em caldrà esperar gaire més. A veure si és veritat...



I ara, remenant per aquest youtubes del món a més he descobert que la lletra és de Pau Riba (encara que sembli mentida, cada dia s'aprén alguna cosa).


Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tornar altre cop a començar
quan s'espera que en el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar!

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va.
I es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes i esperes i esperes
vols demà però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les lentes tardes
perquè sents el teu cor ensopit
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!