Un cap d'any... diferent.

Us explicaré una història del segle pasat. No recordo ben bé l'any, però debia ser aproximadament cap a mitjans de la década dels 90.La meva família té el costum de celebrar el cap d'any fent una multitudinària reunió familiar, composta per persones que portem el mateix cognom (homar, d'aquí ve el sobrenom de la reunió com a homarada) i els seus adjacents, col.laterals i sobrevinguts. És a dir marits i mullers (o parelles o novios o el que sigui) més els sobrevinguts (fills i filles bàsicament).Tant magna reunió es materialitza a casa d'algun voluntari que cedeix les seves instal.lacions doméstiques per a fer un dinar d'aquells tant pesats (en tots els sentits).Les primeres edicions es van celebrar al domicili d'un oncle (a casa no diem tiet, per què ens sembla que fa "cursi"), quan aquest en va tenir prou vam canviar d'ubicació i van peregrinar per altres domicilis de familiars ingenuus i/o sacrificats. Fins i tot un any vam ocupar pacíficament un menjador gairebé municipal, amb escàs éxit de satisfacció (també en tots els sentits).La celebració que ara ens ocupa va tenir lloc a casa d'un altre oncle (ja haureu endevinat que en tinc més d'un) que viu a un barri barceloní que ara no ve al cas.El meu pare, com a factótum de la trobada doncs és el més vell, dedica uns dies abans de la trobada a martellejar-nos a tots plegats amb convocatòries, instruccions i advertències. Així doncs que puntualment, uns dies abans em va telefonar per confirmar la nostra assistència i donar-me l'adreça fefaentment:- Carrer X (no us penseu que us donaré l'adreça per què hi pogueu anar a xafardejar)nº XX, 2on. 1a. Ens trobarem cap allà dos quarts. D'acord ?A casa sempre quedem a dos quarts i no diem mai l'hora. És un exercici de sentit comú que fem de tant en tant.I així vam quedar.El dia 1 de gener de l'any que ja us he dit que no recordo (el cert es que plovia a base de bé) ens vam dirigir cap al carrer X, nº XX 2on 1ª.Després de donar voltes i voltes per a poder aparcar el cotxe amb dignitat, que no correctament, però en la confiança de que la Guàrdia Urbana té altres coses a fer l'1 de gener a dos quarts....van arribar a l'adreça indicada. La porta de l'escala, com a la majoria de blocs de pisos de Barcelona, era tancada. Vam trucar al timbre i vam esperar.- Holaaaaaa ? - ens van dir des de el pis per l'interfon (segur que no és deu dir així, però ja ens entenem)- A Maria !!!!- vam respondre nosaltres en l'argot propi familiar.Sense més entrebancs ens van deixar entrar i després d'un curt però contundent viatge en ascensor vam arribar al segon pis. La porta era oberta, segurament el meu oncle ja n'estava fins al capdamunt d'anar a obrir. Vam entrar al pis i al fons, se sentia força brogit i rialles.- Ja han començat la gresca - vam pensar.Mentre avançavem pel passadís vaig pensar que la memòria em fallava o que els meus oncles havien canviat força la decoració de la casa, és clar que feia anys que no hi anava.En arribar a l'alçada de la cuina, aquesta estava envaida de persones desconegudes a les que vam saludar cordialment (els novios de les meves cosines, vaig pensar). I al menjador encara hi havi gent més estranya parant taula. Però el que se'n diu conèixer, conèixer, no coneixiem a ningú. Ells d'altra banda tampoc no semblaven coneixer-nos gens, però no es feien estranys. Ens convidaven a picar alguna cosa i la veritat és que feien cara d'estar molt contents.Suposo que en veure la cara de gallimarsots que fèiem, finalment ens van preguntar :- Però ustedes a donde van ? - en castellà.- A casa el Jordi,....que no viu aquí ?- Ah el Xordi, si hombre, vive en la puerta de al lado.Morts de vergonya, els vam desitjar un bon any i vam tocar en retirada.Pel passadís encara un xicot insistia que agafèssim algun camaró i patates fregides. I així els vam deixar celebrant la seva festa.El pitjor de tot però va ser entrar a casa del meu oncle i després de veurens represaliats per arribar tard,ben bé ja eren dos quarts i mig, amb una esbroncada general, explicar-los que veniem de casa els veins i que per poc ens hi quedem a dinar.El que va passar després ja no té cap rellevància.I de tant en tant ens agrada recordar-ho, pensant que encara que només per un dia vam ser els protagonistes d'un gag propi de Fernando Esteso.Bon cap d'any a tothom!!!