Em diuen Pep....

Encara que hi ha qui diu que el nom és per tota la vida, en el meu cas es demostra fefaentment tot el contrari.

Des de ben petit, en concret des de que vaig nèixer o potser una mica abans, els meus pares van decidir dir-me Josep, igual que el meu pare per la fe (això diu ell). El meu naixement va esdevenir als difícils anys 60 ( i 2 concretament), aleshores els senyors que ens administraven, fins i tot els noms, van decidir posar-me "José". Vaig sofrir un doble xoc emocional, per una banda a tots els documents escolars hi figura "el alumno José..." i d'altra banda a casa meva mai no em van dir Josep. La coincidència amb el nom del progenitor va allargar el meu nom d'aquesta manera : "Josep petit". Les meves poques neurones actives d'aleshores es confonien contínuament intentant esbrinar com redimonis em deia realment.

Van passar els anys i per descomptat que no passen per què si. Mort el gos, morta la ràbia i cap als anys 70 i escaig el meu pare va poder anar al registre i canviar el "José" per Josep. Desconec si va insistir, ni que fòs una mica, en que em possèssin Josep petit...

I el temps no es detura mai. Uns anys més endavant vaig anar a un gimnàs on em feien fer uns exercicis per a corregir la meva torta columna vertebral. De fet el metge em va recomanar fer natació, però com que no sé nedar em van apuntar a un gimnàs. En aquest establiment, per algun motiu que sempre he desconegut van començar a dir-me "aguilucho", nom que va decaure fins a "agui". Vaig deixar el gimnàs uns anys més tard, amb la columna igual de torta i sense saber el per què del nom.

Paralelament a la primera escola on vaig anar (privada per cert, com el rics), em deien simplement pel cognom. A la segona escola (religiosa per cert i curiosament la religió era assignatura optativa !!!) em van rebatejar, vaig transformar-me en un esplèndit "Pepitu", mot que gairebé tothom pronunciava "Papitu" (coses dels xaves de Barcelona).

Començo la vida laboral en una fàbrica a Sant Adrià de Besós, la majoria de personal eren immigrants castellanoparlants (simpàtics i salats com ells sols) i aquí em comencen a dir "Joze", amb accent a la "o". Era la meva época més "hippy" i portava els cabells bastant (molt) llargs. I com que en aquells anys van estrenar al cinema la película "Jesus Crhist Superstar" ja podeu imaginar com en deien. Un bon dia, em vaig canviar les ulleres i me les vaig fer rodones, automàticament vaig canviar de rang per passar a ser "John Lenon"....

El fet de no haver anat a la mili, de ben segur que m'ha estalviat algun altre ocurrent nom.

El meu pas per la universitat va portar-me el "Pep", però curiosament al món laboral, aquest nom no ha cuallat mai. He d'agraïr el esforços que avui en dia possen la majoria de clients per mantenir el meu nom en català, malgrat que els menys hàbils acaben dient-me "Yuset", però la intenció és el que compta.

I la darrera transformació va esdevenir a l'any 2005. Ingresso d'alguna manera a la SCCFF (Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia) on tenen el costum d'escurçar el nom d'algunes persones, fent servir les inicials. Amb el meu nom es va obrir un mínim debat, les possibilitats eren "PH", "Ph", "pH" o "ph".

Finalment en JdM va sentenciar : "pH", està bé. I així ha quedat.

Aquesta nominació he de reconèixer que m'enorgulleix i m'honora (no sé per què, però és així).

Resumint i tornant al començament, si mai us diuen que el nom és per tota la vida, no us ho cregueu. O bé la frase és mentida o potser és que vivim moltes vides (com una mena de reencarnacions en vida, diguem-ne).

Jo encara no estic segur ni d'una cosa ni de l'altre.....