I és veritat, jo vull un trombó.
No sé per què però ja de ben petit el só d'aquest instrument m'agradava i em feia feliç quan el sentia.
Com que a casa meva no anaven massa granats, se'm va acudir que ja que els meus pares no me'l podrien comprar mai, l'hauria de demanar als Reis. I van anar passant els anys i els Reis, i el trombó mai no apareixia entre els regals.
Hi havia Madelmans, La pista loca de Tom i jerry, ninots d'aquells de "l'oeste" (definits genèricament com "indius" i americans) que es barallaven incanssablement gairebé cada dia, i segur que moltes coses més que no recordo....Però el trombó no.
El darrer any que el tema Reial encara bellugava pel meu cervellet, amb certa recança i sospites de frau i potser corrupció, vaig estar a punt de patir un infart de miocardi i/o en el pitjor dels casos cerebral. Al bell mig dels regals de tota la família hi havia un paquetot de grans dimensions.
- El trombó !!! - vaig pensar - els Reis existeixen !!! Aquests rumors de que son els pares o ves a saber qui, deu ser una faula de la vora del foc.
I amb aquella alegria vaig estripar els papers i gairebé hi deixo les ungles a la magnífica caixa que contenia......un patinet !!!!
I això que aleshores no estaven de moda !!!!
Vaig fer cara d'il.lusionat i content i vaig baixar al carrer a provar-lo de seguida (en aquells temps, els nens podíem baixar al carrer a jugar sense perills massa inhòspits). Mentre anava manxant amb un peu i procurava fer cara de velocitat, pensava en les meves interioritats :
- És que ni una bicicleta !!! On volen que vagi amb aquest patinet pel món......
He de reconèixer, però que aquell patinet em va fer molt feliç i que hi vaig tenir grans aventures, que ara no és el moment d'explicar.
I van passar els anys i vaig recordar que jo volia un trombó, mig en broma mig en serio, vaig tornar a treure el tema a veure si algú picava. és cert que em consten diverses tentatives per a satisfer el meu caprici.
Però també és cert que regalar-l'hi un trombó a un "paio" que no sap música i és incapaç d'entendre una partitura (no sé mai si estan del dret o de l'inrevès), el meu sentit del ritme se'l devia quedar la comadrona, doncs sóc com una soca i difícilment seria capaç d'arrencar-li una nota ni que dediquès la resta de la meva vida a bufar, doncs segurament és una pèrdua de temps i un dispendi econòmic sense sentit.
Per què és clar, jo no em conformo amb un trombó de joguina, ni una miniatura, ni res d'això. Jo en vull un de veritat, d'aquells "guapos", brillants, majestuosos i que fan "poa, poa, prrrrrrrroaooooooo".
Però sovint tinc la intuició de que això va per llarg......Potser els Reis de l'any que ve.......
No sé per què però ja de ben petit el só d'aquest instrument m'agradava i em feia feliç quan el sentia.
Com que a casa meva no anaven massa granats, se'm va acudir que ja que els meus pares no me'l podrien comprar mai, l'hauria de demanar als Reis. I van anar passant els anys i els Reis, i el trombó mai no apareixia entre els regals.
Hi havia Madelmans, La pista loca de Tom i jerry, ninots d'aquells de "l'oeste" (definits genèricament com "indius" i americans) que es barallaven incanssablement gairebé cada dia, i segur que moltes coses més que no recordo....Però el trombó no.
El darrer any que el tema Reial encara bellugava pel meu cervellet, amb certa recança i sospites de frau i potser corrupció, vaig estar a punt de patir un infart de miocardi i/o en el pitjor dels casos cerebral. Al bell mig dels regals de tota la família hi havia un paquetot de grans dimensions.
- El trombó !!! - vaig pensar - els Reis existeixen !!! Aquests rumors de que son els pares o ves a saber qui, deu ser una faula de la vora del foc.
I amb aquella alegria vaig estripar els papers i gairebé hi deixo les ungles a la magnífica caixa que contenia......un patinet !!!!
I això que aleshores no estaven de moda !!!!
Vaig fer cara d'il.lusionat i content i vaig baixar al carrer a provar-lo de seguida (en aquells temps, els nens podíem baixar al carrer a jugar sense perills massa inhòspits). Mentre anava manxant amb un peu i procurava fer cara de velocitat, pensava en les meves interioritats :
- És que ni una bicicleta !!! On volen que vagi amb aquest patinet pel món......
He de reconèixer, però que aquell patinet em va fer molt feliç i que hi vaig tenir grans aventures, que ara no és el moment d'explicar.
I van passar els anys i vaig recordar que jo volia un trombó, mig en broma mig en serio, vaig tornar a treure el tema a veure si algú picava. és cert que em consten diverses tentatives per a satisfer el meu caprici.
Però també és cert que regalar-l'hi un trombó a un "paio" que no sap música i és incapaç d'entendre una partitura (no sé mai si estan del dret o de l'inrevès), el meu sentit del ritme se'l devia quedar la comadrona, doncs sóc com una soca i difícilment seria capaç d'arrencar-li una nota ni que dediquès la resta de la meva vida a bufar, doncs segurament és una pèrdua de temps i un dispendi econòmic sense sentit.
Per què és clar, jo no em conformo amb un trombó de joguina, ni una miniatura, ni res d'això. Jo en vull un de veritat, d'aquells "guapos", brillants, majestuosos i que fan "poa, poa, prrrrrrrroaooooooo".
Però sovint tinc la intuició de que això va per llarg......Potser els Reis de l'any que ve.......
3 comentaris:
A vegades les intuicions fallen, eh? aixi que, qui sap!, potser arribi aviat, el trombó! Quina gràcia!
De totes formes, d'aquesta història jo em quedo més amb una altra cosa: amb tot el feliç que et va fer el patinent! A vegades els millors regals són els que ens sorprenen.
Besades musicals
Home, si et consten diferents temptatives... tu no defalleixis, demana'l als Reis, demana'l...
després pot ser que qui visqui a prop teu se'n penedeixi tota la vida... però tu ja el tindràs!
Com diu l'Estrips i si tu mateix confesses la teva, d'això, ehem, diguem-ne falta de perícia musical, amb franquesa, crec que cada vegada que vénen els reis amb el trombó, "algú" surt a la finestra i els dóna l'adreça del veí ^^ no fos cas :P Una història excel·lent :)
Publica un comentari a l'entrada