Cap allà l'any 1979 el senyor Milos Forman va decidir fer la pel.lícula Hair, basada crec en una obra de teatre.
Aquell any vaig decidir fer 17 anys i aleshores la meva estètica era més aviat tirant a hippie. El cas és que encara recordo que el meu cosí em va convidar a anar al cine amb la seva nóvia (m'explico malament, el meu cosí i la seva nóvia van decidir anar al cine i em van convidar a mi) i la pel.lícula va ser HAIR.
Jo tenia una cinta de cassette (gravada d'un disc i per la que mai vaig pagar ni un cèntim de drets d'autor ni cànons de l'SGAE) i l'havia sentida moltes vegades. M'agradava força malgrat que no sé ni un borrall d'anglès i no sabia que explicaven les cançons.
Com que una imatge val més que mil paraules (afirmació errònia de totes totes gràcies al photoshop i altres endergues) al veure la pel.lícula ho vaig entendre tot.
I per que la carrinclonada sigui completa he de confessar que vaig plorar al cine, després he plorat alguna vegada a casa veient-la per TV i ara quan cercava a YouTube encara m'he emocionat. I aquí la teniu.
I encara us explicaré més, un any més tard vaig fer servir aquesta cançó com a final d'un programa de ràdio en que explicava les darreres hores de Salvador Allende (i també vaig plorar una mica).
De fet sóc una mica (molt) toia, però m'agrada...
Aquell any vaig decidir fer 17 anys i aleshores la meva estètica era més aviat tirant a hippie. El cas és que encara recordo que el meu cosí em va convidar a anar al cine amb la seva nóvia (m'explico malament, el meu cosí i la seva nóvia van decidir anar al cine i em van convidar a mi) i la pel.lícula va ser HAIR.
Jo tenia una cinta de cassette (gravada d'un disc i per la que mai vaig pagar ni un cèntim de drets d'autor ni cànons de l'SGAE) i l'havia sentida moltes vegades. M'agradava força malgrat que no sé ni un borrall d'anglès i no sabia que explicaven les cançons.
Com que una imatge val més que mil paraules (afirmació errònia de totes totes gràcies al photoshop i altres endergues) al veure la pel.lícula ho vaig entendre tot.
I per que la carrinclonada sigui completa he de confessar que vaig plorar al cine, després he plorat alguna vegada a casa veient-la per TV i ara quan cercava a YouTube encara m'he emocionat. I aquí la teniu.
I encara us explicaré més, un any més tard vaig fer servir aquesta cançó com a final d'un programa de ràdio en que explicava les darreres hores de Salvador Allende (i també vaig plorar una mica).
De fet sóc una mica (molt) toia, però m'agrada...
4 comentaris:
:) Aquesta cançó emociona... tens raó!
Aquesta cançó és genial!
Ara m'ha picat el cuquet i m'hauré de mirar tota la pel·lícula sencera...
Joan
Sempre m'ha agradat aquesta pel·lícula, encara que ara està de moda dir que està passada de moda. Quan la vaig veure al cine amb la colla d'amics no vam entendre res de les lletres - en aquella època estudiàvem francès- excepte la paraula "masturbatation" que surt en una cançó. La vam estar repetetint durant mesos :-D
Ai, m´has tocat la fibra sensible amb aquesta escena final de Hair. El meu vell esperit hippie encara s´emociona...
Publica un comentari a l'entrada