Un dia algú em va explcar que en David Lynch anava regularment al psiquiatre per a tractar el que tracten aquesta mena de gent (als psiquiatres em refereixo, no als directors de cine).Pel que sembla, i aquí ens endisem profundament dins de les llegendes urbanes, en David li va preguntar al psiquiatre que si seguia la terapia arribaria a perdre aquells punts i repunts de bogeria que el caracteritzaven. El psiquiatre, de ben segur amb poca visió de futur, li va dir que si, que després del tractament seria una persona normal i que desapareixirien aquelles traces de bogeria de la seva ment.
Continua la llegenda dient que en David Lynch es va aixecar, potser del divà, es va posar la mà a la butxaca, va pagar i va marxar.
No hi va tornar mai més per què no va voler perdre la seva creativitat a canvi d'una suposada normaltat.
Uns anys més tard va filmar "Mulholand drive" (que jo no he vist per cert).
En un camp molt més proper i local, fa una estona escoltava aquesta cançó que us deixo aquí sota i pensava que si tot va bé, vull continuar sent el boig de la ciutat per molts anys.
Gràcies per acompanyar-me..........
1 comentari:
Benvinguda la bogeria si és per crear i recrear tan bé. A vegades els que es creuen més sans són els que més mal fan i més destrueixen.
Publica un comentari a l'entrada