Fa quatre dies em vaig adonar que tenia un quadre que em van regalar fa 21 anys. De fet me'n vaig adonar per què el vaig despenjar i vaig mirar al darrera.
19 de març del 1990.
Caram, com passa al temps ! - vaig pensar.
No se li pot negar la frescor i l'espontaneitat. Reflexa fidelment la llibertat de pensament de l'autor, com es pot veure en els traços decidits i anàrquics alhora. Els color son vius i desenfadats, lluny de qualsevol tendència, i llisquen per la tela en un aparent caos clarament estètic.
Tot això sens dubte no deu ser res més que el millor reflex de la personalitat de l'autor i de la vitalitat transmesa a la tela en el seu moment.
L'autor es el meu fill i el va pintar quan tenia tres anys. Mai no he sabut si el tinc penjat del dret o de l'inrevés, però a mi tan me fa. A mi m'agrada.
7 comentaris:
gracies pare, potser que em dediqui a pintar quadres de nou??
Doncs... es molt xulo, a mi m'agrada moooooooooooooolt!!!
Aquest noi es un artista!!!
Apa, als dos us cau la baba...maco maco!
Doncs si amb 3 anys feia aquestes coses, què faria ara!
El teu fill és un home de vint-i-quatre anys: què en pensa? És més, ja sap que eixe quadre és seu??
Hola Josep, de fet el quadre es meu per què me'l va regalar. De tota manera sap que és seu i n'està molt orgullós.
Els nens són els millors artistes que hi ha. Estan lliures de cànons i normes, només els guia la imaginació, improvitzen constantment i són fidels a les sensacions i intuicions. Les seves obres acostumen a ser fantàstiques. Jo també en guardo dels meus fills i dels meus alumnes.
Felicitats.
Publica un comentari a l'entrada