Aquest matí he obert el calaix dels mitjons
i n’he agafat un parell. Quan me’ls he posat he vist amb sorpresa que el mitjó
esquerra tenia un forat a l’alçada del dit gros i que deixava a la vista
gairebé tota l’ungla.
Estúpidament he mogut els dits del peu
mentre mirava amb ràbia el forat. El primer que he pensat ha estat en perquè
quan es foraden els mitjons, només ho fan els de un peu. El més lògic seria que
es foradessin els dos alhora...
El següent pensament ha estat per la meva iaia.
Quan la meva iaia trobava uns mitjons o uns calçotets foradats no me’ls deixava posar mai i mentre amb un dit
ens mostrava la magnitud del forat deia amb un posat seriós :
Això no t’ho pots posar. Déu nos en guard
!!! ( de fet deia Déu mos en guard )
Però si només és un forat... – deia jo.
Si, però Déu mos en guard que et passi
alguna cosa....
Alguna cosa ? Però què m’ha de passar per
portar un mitjó foradat ?
Pel mitjó foradat segurament res, però ara
imagina’t que tens un accident i et porten a l’hospital ? Què dirien si quan et
treuen les sabates veuen que portes un mitjó foradat ? Déu mos en guard !!!
Resumint, que m’havia de treure els mitjons
i posar me’n uns altres que no estiguessin foradats, per què Déu mos en
guard...Jo no acabava d’entendre que si per exemple m’atropellava un autobús,
el més important era que en arribar a l’hospital no portés els mitjons
foradats. Vés a saber que pensarien els metges...
La meva iaia va morir i a mi sempre em va
quedar gravat aquell “Déu mos en guard...” cada vegada que veig uns mitjons o
uns calçotets foradats.
Molts anys més tard, un català universal va
fer una escultura amb un mitjó foradat i el va exposar a la seva fundació.
Polèmiques dels entesos a part, discutint on començava i on acabava la fina
línia entre l’art i astracanada a mi em va quedar ben clara una cosa :
Antoni Tàpies no tenia iaia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada