Ecologia doméstica i independentisme : el porró

Avui a l'hora de dinar m'ha vingut al cap una frase del capità enciam :
Els petits canvis son poderosos.
I crec que és cert. Per això i dins de les nostres possibilitats em sembla que hem de començar a actuar per què aquest món no se'n vagi a "canpistraus" (no em demaneu d'on ve aquesta paraula, però m'agrada) abans d'hora.
I vet aquí el meu petit canvi d'avui i alhora la meva reivindicació d'un estri tant bonic com català.
He recuperat el porró.



Per una banda recupero una tradició que he vist gairebé perduda dins de l'àmbit domèstic. Actualment gairebé només es troben porrons als restaurants típics catalans on un exercit de cambrers nascuts en altres terres serveixen el vi amb porró i la majoria de comensals acaben abocant el vi en un got o copa. Hi ha pocs agosarats que tinguin l'audacia i el tremp necesaris per enlairar el porró i fer un bon traginyol.
D'altra banda, m'he adonat que si bec amb porró durant els àpats en trec dos beneficis complementaris :
1er - no embruto tants gots (que he de rentar jo mateix doncs en aquests moments no disposo d'un rentaplats ni de minyona).
2on - I complementant el primer, si no embruto tants gots (que com he dit no he de rentar), estalvio aigua, que tanta falta ens fa.

Mentre dinava i anava fent traginyols, satisfet de la meva nova ecologia domèstica he pensat en quants mil.lions de litres d'aigua gastem els catalans, netejant els gots que fem servir durant el dia. Aquest comentari ha distret la meva atenció i una rebel gota (de ben segur dirigida pels pensaments malignes de l'anticatalanisme latent arreu), m'ha relliscat per la barbeta i m'he tacat la camisa.
Una mica confòs i trist, també he pensat en quants mil.lions de litres d'aigua gastarem els catalans rentant la roba que haurem de netejar, si no tenim cura dels nostres traginyols.

Hem d'organitzar el més aviat possible cursets de beure en porró, els infants a l'escola ho podrien fer, de moment, amb aigua i els més ganàpies en intensives sesions de cap de setmana.

Que us quedi ben clar a tots. El futur hídric de Catalunya passa de ben segur per la recuperació del porró.

Salut !!!!

Avui no faig broma (Moisès Broggi)

I avui no faig broma.
Mentre estava esmorzant he trobat una entrevista que ha sortit al diari amb Moisès Broggi. Sens dubte un dels més grans homes dels nostres dies i que crec que cal que coneguem abans no deixi d'estar entre nosaltres físicament, doncs m'agradaria que el seu pensament sempre hi fós.
Després de llegir i pensar en tot el que diu aquest home, m'he quedat pensant en la darrera resposta de l'entrevista :
- Per què voldria ser recordat ?
- Per ser una bona persona.

I amb això gairebé està tot dit.

L'entrevista sencera la podeu llegir, si voleu, aquí.

I per saber una mica més d'aquest home podeu mirar el video de l'entrevista que li va fer Mònica Terribas quan va fer 100 anys :



Actualment ja en té 102 i continua sent una de les ments més lúcides, crec que del món.

Gracies Moisès per ser-hi.

No és el mateix....... (sobre gustos, fins ara no hi havia res escrit. Ara si)

Fa bastant de temps feien un anunci d'una coneguda marca d'automòbils que utilitzava l'slogan : "No és el mateix....".
Ho vaig trobar encertat doncs hi ha moltes coses que per molt iguals que vulguin ser, no son el mateix.
M'explicaré.

Diuen que tallar qualsevol embotit amb un ganivet o amb una màquina talla embotits, fa que el gust sigui diferent. Per què ? Misteris de la vida.....
Diuen que menjar una fruita tallada o a mossegades, fa que el gust sigui diferent. Per què ? Misteris de la vida....
Diuen que veure cava en copa o en got, fa que el gust sigui diferent. Per què ? Misteris de la vida i de la física (un dia em van explicar no sé què de les bombolles i els seu recorregut dins d'una copa o d'un got.....)
Diuen que les crispetes fetes en una tradicional paella o al microones, tenen el gust diferent. Per què ? Potser més val no saber-ho....això dels microones semblen eines de satanàs.
Diuen que les botifarres i les salsitxes tenen diferent gust malgrat el tocinaire s'esforci en dir-nos que hi ha el mateix a dins de la tripa. Per què ? Misteris de la vida.

I diuen moltes i moltes més coses.

Jo anava a certificar que cuinar amb un fogó de gas o una placa de vitroceràmica fa que el menjar tingui diferent gust. I ho puc afirmar, certificar i ratificar davant de qui vulgui. Jo he estat tota una vida (la meva) cuinant amb fogons de gas i ara per circumstàncies de la vida ho faig amb una "vitro" (així ho diuen els moderns i xaves de Bcn) i no és el mateix. Més aviat puc dir que a més de no ser el mateix, és molt diferent.


El que em queda per certificar és si hi ha alguna diferència entre cuinar amb gas butà o gas natural.
També caldria estudiar si el fet de que el butà te'l puji a casa un pakistaní o l'hagis de carregar al teu propi llom, doni alguna diferència a l'hora de cuinar.

Per no parlar de si l'energia elèctrica que alimenta les vitroceràmiques es d'origen nuclear, solar, hidríc, de biomasa o ves a saber què.

Resumint, sigui el que sigui, està clar que mai no res és el mateix. O potser si...

I jo que no volia parlar de política......................

Us ho ben prometo que quan vaig començar aquest bloc no volia parlar de política. I de fet era ben senzill no fer-ho.

Els polítics a voltes parlen de la independència del poder judicial, però resulta que els jutges del tribunal constitucional els trien els polítics. Els mitjans de comunicació no tenen cap mania de comentar quins jutges son d'esquerres o de dretes (o millor dit del psoe o del pp, que segons com es miri no son gaire diferents). Pel que sembla els polítics també poden recusar un jutge d'aquest tribunal, si no és del seu gust.

Tampoc no entendré mai a sant de què els polítics han de tenir immunitat parlamentaria. Entenc que això vol dir que pel sol fet de ser parlamentaris poden ser uns malfactors i fer-ne de tots colors sense que els puguin jutjar sense més ni més. Diuen que els diputats i senadors, si son cridats a declarar poden fer-ho per escrit (com si tinguéssin tanta feina per no poder anar a un judici).

I amb tot això i moltes altres coses més que jo no sé, continuen parlant de la independència del poder judicial i no sé quantes bajanades més.
Tornant una mica al tribunal constitucional i tenint en compte que en tres anys no han tingut temps de llegir i entendre l'estatut de Catalunya, sembla que les coses no han canviat tant com diuen.
Per això vull il.lustrar aquest post amb una bonica i antiga cançó de La Trinca que de ben segur avui encara és de rabiosa actualitat :



I ja està.
Espero poder continuar el meu bloc amb articles sense solta ni volta, com sempre. I per descomptat sense abandonar el meu lema de capçalera :
AMB DESCONEIXEMENT DE CAUSA.....

Mites i llegendes......

Abans en deiem mites i llegendes, ara en diuen llegendes urbanes i els més cibernètics sovint, em sembla que parlen de "hoax" o bé alguna cosa semlant.
Segurament heu sentit parlar dels continguts de les neveres dels solters, solitaris o independents (tot depén de l'estat d'ànim de cadascú).
Malgrat les acurades descripcions i la bona voluntat dels relators el més probable és que el discurs acabi amb la certificació de l'imaginari iogurt caducat. Signe inequívoc de previsió desencertada, de manca d'hàbits saludables o bé deixadesa inherent al propietari de la nevera (o usuari si el pis és de lloguer i ja et trobes la nevera instal.lada, i sovint bruta).
Aquest matí he obert la nevera i he sentit una veueta que em deia :
- Sóc aquí !!!!
Sort que no he sentit : Ja sóc aquí !!! - que si no haguès temut per l'aparició sobtada de l'espectre del president Tarradellas.
He doblegat amb compte la meva carcanada i he procurat esbrinar qui em parlava, les orelles atentes i els sentits concentrats. Finalment al segon prestatge he vist i comprovat que en aquest cas els mites, llegendes i "hoax" prescriptius anaven a rodar i confirmaven una vegada més la seva existència irrefutable :



I ara ve la segona part. Els iogurts caducats no son dolents. Comencem doncs el concurts per saber que certifica haver menjat el iougrt més caducat i no ha sofert cap transtorn digestiu o emocional.
La meva marca està en 34 dies després de la data anunciada a l'etiqueta.
Algú en dona més ?

P.D. - Aquest post no és d'un medicament, no cal que consulteu ni tant sols un farmacèutic. Si mengeu un iogurt caducat (però molt caducat...) responeu immediatament al concurs....no fos cas que unes cagarrines inesperades us en privèssin.

Carrinclonades XV

I segueixo amb aquesta selecció de carrinclonades que gairebé totes son iguals com la mateixa paraula indica ( carrincló i clonades) i que no serveixen per res més que sovint mostrar un esat d'ànim o no. Aquí està la gràcia, en saber-ho diferenciar.
Per això avui he triat un tema prehistòric que fins ahir m'emocionava especialment i que com la majoria no sabia pas que deia la lletra (però ho intuia una mica).
He trobat una traducció al català, feina sovint complexa i dificultosa, que no sé si s'ajusta massa a l'original, però jo no en sé més (i el que la va traduir no ho sé si en sabia gaire....)






Si és que estàs cansat
de lluitar,
si sls et veig plorar
jo t'ajudaré.
Al teu costat saps
que sempré em tindràs.

Quan, sense amics, tot sol,
trobis aigues molt turbulentes,
jo et faré de pont.
Sobre l'agua més turbulenta
jo et faré de pont.

Si és que no pots més,
jo vindré,
Ho veus tot fosc. Ja ho sé.
Però ja es farà clar.
T'entenc molt bé, sé
els teus sentiments.

Quan, sense amics, tot sol,
trobis aigues molt turbulentes.

Treu-te la tristor
que hi ha al cor.
No tot és nit. No tot.
El sol tornarà.
Tens un camí, si.
I em tens també a mi.

Quan, sense amics, tot sol,
trobis aigues molt turbulentes


Suposo que l'altra gracia de la cançó deu ser poder cantar-la a algú i a voltes trobar algú que te la canti.

Per això és una de les més grans carrinclonades.

Ja hi tornem a ser.....

Doncs això, ja hi tornem a ser.

Anava a fer un post filosòfic i profund sobre el fet de recomençar o continuar la propia vida. Però quan portava una bona estona pensant'hi m'he adonat que ni sóc filósof i molt menys profund. Més aviat sóc tirant a normalet i sense massa pretensions, i guiat per la meva mediocritat i alhora el meu propi coneixement de totes i cadascuna de les limitacions que conreo amb gran esforç he decidit, de moment i per avui, deixar la filosofia i la profunditat i descordar-me una mica la faixa que ja em convé.

I dit això us comunico, per si no ho sabíeu, que he canviat de casa. Per onzena vegada en 47 anys (no sé si hi ha record Guiness d'això però m'ho hauré de fer mirar). Per descomptat que no es explicaré tot allò de les muntanyes d'andròmines inútils que anem carretonejant en el transcurs d'una vida. Ni de les caixes plenes de malsendreços que no sabem on posar. Ni de els viatges i viatges que s'arriben a fer amunt i avall i sembla que no s'acabin mai. Ni de les mirades desconfiades dels vells veins quan marxes i les dels nous, potser encara més inquisidores, quan arribes. Ni del malson de la paperassa, canvi d'empadronament, rebuts bancaris, tarjetes, canvis de domicili i altes i baixes dels serveis (llum, aigua i tot aquest enrenou). Tampoc no us diré quina collonada és tornar a omplir una nevera i engagar una cuina de nou (quan no et falta la sal et falta l'oli, i el mite aquell d'anar-ho a demanar a la veina, estupendíssima i dispossada a ajudar en el que convingui, és un mite. En onze cases i mai l'he trobada). Ni tant sols m'entretindré en explicar-vos el que costa acostumar-se als sorolls habituals de la nova vivenda (sobretot els que fan els veins), ni a les dificultats que hi ha per trobar aquell punt de l'aigua calenta de la dutxa per no escaldar-se l'esquena o parts més delicades, amb els desconegut comandament, dit "monomando". Obviament no cal que us parli de les expedicions pel barri per endevinar on son els contenidors de les deixalles, ni la bústia de correus (no sé per què es busca, si ningú envia cartes...). Em faria pesat explicant-vos el que costa fer-se client habitual de nous comerços on cada vegada que hi entres tens la sensació de que trucaran a la policia. Tampoc no faré cap referència a l'aparcament, els primersdies et sens un estrany aparcant al teu carrer, de ben segur li estàs fotent el lloc a un altre vei i és normal que aparegui el teu vehicle amb alguna ratllada d'advertència i intimidació. I encara menys us explicaré l'anècdota del senyor que us troba a la cantonada i us demana ajut per anar a no sé on i li heu de dir : Perdoni, és que jo no sóc d'aquí.
I ho he hagut de dir tantes vegades que no sóc d'aquí, que a vegades em pregunto si sóc d'algun lloc. Aleshores se'm neguen els ulls i penso que sóc ciutadà del món, de moment.

I per relaxar una mica l'ambient us poso una bonica cançó (adaptada) a l'época que ens ha tocat viure (a alguns només....)



Gracies per la bona acollida que espero que em donareu en aquest meu enèssim retorn al món dels cibernètics !!!!