Carrinclonades XXIV

Potser no es massa carrinclonada, tenin en compte les carrinclonades habituals d'aquest espai.

Però si que cal dir que aquests nois de ses illes tenen una mena de màgia que com es diu alguna vegada(potser estúpidament), tenen un no sé què, que què sé jo.

I malgrat que no te res a veure amb la lletra de la cançó, i aquí està la gràcia, cada vegada que escolto aquest tema em fa pensar en l'aprenentatge de tots els mecanismes que anem adoptant els humans al llarg de la nostra vida. Des de saber que si primer ens mengem la xocolata, després ens haurem de menjar el pa sol (algun mecanisme ens ajuda a aprendre a repartir-ho per a arribar al final satisfactòriament) fins a aprendre a mentir per cortesia o per pietat o passant també per aprendre a administrar el nostre temps de manera que tinguemla sensació de que quan morim, haguem tingut temps de fer tot el que havíem de fer.

Però no em feu massa cas, que ahir vaig anar a un càsting de O.T. (ja ho explixaré al proper post) i el cos se m'ha quedat com si diguèssim una mica estrany.

I vet aquí la verssió més simfònica de la cançó :

I per si un cas no heu entés res (com jo mateix), també us hi poso la letra :

He vist un riu a París
a prop de sa torre gris.
He vist un paraigües esqueixat,
tots es mecanismes.

Un home i sa dona aturats
conversen enterra amb un moix.
Sa dona desplega i desfà,
tots es mecanismes.

I plou un dia normal,
sa gespa s'enverda i reviu.
Ell tira es paraigües espenyat,
tots es mecanismes.

I vola es pedaç ondulant
i com un insecte ferit,
dins s'herba per sempre aturats,
tots es mecanismes,
tots es mecanismes,
tots es mecanismes,
tots es mecanismes ...

Coses dels idiomes.

Jo sempre he estat poc amic dels idiomes. No sé si hi ha algun gen que ens doni o ens tregui aptituds per aprendren, però el cas és que jo sóc un autèntic negat per aquestes coses.

A l'escola van intentar enssenyar-me francés i la veritat és que no se'n van sortir massa. Curiosament més endavant al encaminar els meus estudis cap a les lletres em vaig veure "obligat" a anar a classes de llatí i com ja us podeu imaginar, tampoc se'n van sortir. Mai no ho vaig a arribar a entendre allò de les declinacions i aquell desordre, per mi, caòtic i anàrquic de les paraules.

I ja més endavant vaig entendre que si volia anar a algún lloc, havia d'aprendre anglés....

Com us podeu imaginar, ni he anat enlloc interessant ni vaig aprendre anglés i la veritat es que a aquestes alçades em fa mandra ( dic això per amagar la meva incapacitat).

Però aquesta limitació d'un tenps ençà l'he anat superant utilitzant els "traducegratis" que han anat apareixent a internet.

Per si hi ha algú tant capsigrany com jo, us recomano el web tradukka.El trobo interessant, àgil i bastant fiable. Et permet escriure en el teu idioma (accepta el català) i va traduint a la finestreta del costat a mida que escrius. Fa gracia.

Només per fer una mica més de propaganda gratuita us diré que jo l'he fet servir amb gent de parla anglesa, alemanys, francesos i fins  tot algún xinés. I tots m'han entés i ens hem dit el que ens havíme de dir.

El que ja no he pogut esbrinar ha estat si ells també feien servir tradukka.....

Coses dels idiomes.......:-(

Carrinclonades XXIII

No sé si mai n'haureu sentit parlar d'en Gino Diamantini. Amb tot el respecte i "carinyo" de que soc capaç diré que es una mena de frikkie amb un estil personal, com us ho diria.....amb un cert carisma.

També és de justícia que com a mínim fins fa una estona era amic meu i que en aquest videoclip tant currat com casolà, també hi surt el meu fill ( respectant la llei de protecció de dades no us diré qui és).

Espero doncs que gaudiu d'un clàssic de tota la vida amb llapisades d'una certa modernitat....

Després de mirar-m'ho encara no entenc on li veig la modernitat....

Alguna pregunta més ?

A vegades ens cal canviar d'ambient per a veure-hi més clar i fa uns dies vaig anar al monestir busdista del Garraf amb aquesta intenció. Ja hi havia estat una vegada i vaig voler tornar-hi per a recuperar sensacions de pau i tranquilitat (una altra cosa no ho sé, però de pau i tranquilitat en tenen per tothom).

Vaig decidir fer la visita guiada que ofereixen als nouvinguts (previ pagament de 5,5 €) i a les 12.00 equipats amb uns moderns audioguies ens vam introduir en el món budista. Dic que ens vam introduir, en plural, per què entre altres persones que es van apuntar a la visita hi havia dos (suposo) matrimonis del que políticament correcte en diriem de la gent més gran. Potser això de les audioguies no està inventat ni pensat per a ells, però durant tota la visita vaig tenir la sensació de que eren alguns membres de La Cubana, infiltrats, fent un reportatge. I dic això amb tot el respecte i "carinyo" possibles cap a aquelles dues encantadores parelles ( i també cap al grup teatral de La Cubana).

El recorregut va ser certament entretingut i interessant, però el millor de tot va ser al final.

Aquestes visites les acaben habitualment en una capella, en altres temps cristiana i catòlica, on conviden als visitants a un té tibetà amb canyella i aprofiten l'ocassitó per a fer una mica "d'apostolat" del budisme i dels seus indubtables beneficis. Ens van dir per que no havíen retirat les imatges de sants i de mares de Déu per respecte a altres formes de pensar i que observèssim que totes les imatges havien estat obsequiades amb un khata (aquell mocador blanc de sedà tibetà) que era símbol de respecte i de desig de llarga vida a qui el rebia.

Dit això la monja budista que ens va acompanyar en tot el recorregut va dir una frase que em va fer presagiar el pitjor, i així va ser :

- Molt bé, i fins aquí les meves explicacions. Ara, si volen poden fer alguna pregunta més ?

Ai la mare !- vaig pensar.

I dit i fet, una de les senyores abans esmentades va aixecar el dit i va dir :

- Perdoni senyoreta, la segona imatge de l'esquerra, és la mare de Déu del Carme?, ho dic per què com que porta escapulari.....

La monja budista, fent una demostració d'educació i respecte ( i aguantant-se el riure) va respondre amb elegància :

- Doncs no ho sé, senyora, com veu jo sóc budista i desconec la iconografia cristiana, però no pateixi que ja m'informaré i si torna algún dia ja li confirmaré quina mare de déu és aquesta. - i per demostrar que els budistes tenen un respectei una paciència il.limitats, valenta com ella sola, va tornar a dir : I alguna pregunta més ?

Si no vols caldo, dues taces - vaig pensar.

I efectivament, hi havia alguna pregunta més. El senyor de l'altre parella va aixecar el dit, amb educació, i va demanra sense massa manies :

- Perdoni, però....i ara per anar a Sitges, des de aquí, per on hem d'anar ?

Que Déu i Buda em perdonin, però se'm va escapar una riallada i vaig estar ben segur que aquells senyors eren de La Cubana (i si no ho eren, hauríen de ser-ho!).

Fer cua.....i globalització.

Avui he anat a fer cua. Aquesta disciplina és una de les més odiades per la meva persona i probablement per una gran comunitat d'humans.

Quan era petit ja m'empipava fer cua per comprar el pa, aleshores no hi havia tants forns o pseudoforns de pa com ara i sobretot a l'estiu anar a comprar el pa significava una inversió important de temps. Però era una cua nostrada i veinal.

Més endavant, quan vaig tenir cotxe vaig començar a experimentar en les cues de vehícles de motor que semblaven posar-se entessos en determinats llocs, dies i hores per acumular-se inútilment i cremar benzina, per què si. Eren altres temps i encara que pesat, era bastant més econòmic que ara.

També vaig viure cues esgotadores com les que es feien per a fer o renovar l'anomenat carnet d'identitat (si no recordo malament, i no em feu massa cas, a Barcelona només hi havia dues o tres comisaries capacitades per aquest tràmit).

Amb el vostre permís, faré un salt en el temps i arribaré fins als centres comercials, per on transitem amb una certa llibertat de moviments però curiosament hem de fer cua per pagar !!! Mireu si en som de curiosos els humans que sovint anem a comprar a una coneguda botiga de mobles d'origen nórdic i ke a vegades fem cua per entrar, per pagar i per sortir....

Per no parlar de quan, sense cap avís previ ni convocatòria des de cap xarxa social, ens amunteguem als moderníssim supermercats (sobretot els divendres i els dissabtes) i amb el nostre carretó ple de viandes i altres andròmines que no necessitem per res i fem cua, també, per pagar.

I ens en enfotíem quan ens deien que a Rússia calia fer cua per tot !!!!

Heu provat d'anar a un banc i/o caixa a intentar fer una gestió que no es pugui fer directament des de el caixer automàtic (porteu una carmanyola i una motxilla plena de paciència).

I es que mica en mica ens anem globalitzant tots plegats, sobretot en coses que segurament no caldria, però és aixì.

Ara bé, tot te una versió positiva. Avui, la cua que he tingut l'honor de mantenir ordenadament durant més de quaranta minuts, estava configurada per persones de totes les nacionalitats que us pugueu imaginar (i de ben segur de diferents religions i probablement d'inclinacions sexuals), i anava avançant lentament i amb parsimònia, sense que ningú molestés ningú i sense que ningí se sentís superior o diferent a qualsevol altre de la cua.

Potser a mida que anem fent més i més cues, ens sentirem tots plegats més ciutadans del món.

Carrinclonades XXII (El seté cel)

Sempre m'ha fet gràcia que els agnòstics dubtin de l'existència del cel, només cal mirar enlaire i és evident que existeix. I pel que sembla és gran a base de bé.
També sempre m'ha fet gràcia en Jaume Sisa, per la seva estètica, per la seva música i sobretot per les seves lletres. La que us poso avui fa anys i anys que cada vegada que l'escolto se'm posa la pell de gallina...sobretaot quan explica que el seté cel és engendrat dins del nostre cap. Simplement meravellòs.
Busqueu-lo que val la pena, pel que diuen tots l'hi tenim....

Us poso la versió més antiga que he trobat, i digueu-me "cutre" si voleu, però la noia que l'acompanya, a més de ser guapíssima canta com els angels (potser del cel, del seté cel...)



I la lletra per si la voleu llegir a poc a poc....

Història certa dels set cels.
Set paradisos màgics i encantats.
Història certa dels set cels.
Set nius de pau, de glòria i de felicitat.

El primer cel és inventat:
el primer gran invent de la terrestritat.
El segon cel, imaginat
en una nit d'estiu a la vora del mar.

El tercer cel, dins d'un mirall
perfila les imatges d'un món ignorat.
I el quart cel és irreal,
com un oasi verd en un desert estrany.

Del cinquè cel res no se'n sap.
No hi ha notícies d'aquest cel tan amagat.
I el sisè cel està copiat
del cel setè que has engendrat dins del teu cap.

L'orinal (recuperació de la memòria històrica)

Sovint, sense saber massa per quina raó, em venen records a la memòria. I la memòria fa aquesta mena de males passades i els records potser apareixen tèrbols, confusos o inexactes. Però segurament això no es massa important i d'altra banda tampoc ho consideraré patològic. Continuaré creient en la bellesa de la memòria geriàtrica que sovint ens envaeix.

A casa, quan erem petits teníem un orinal a l'habitació. En primer lloc he de reconèixer que mai a la vida n'haviem dit orinal. El que hi havia a sota de l'armari era la gibrelleta.

Espero que els meus germans no em retreguin l'explicació de segons quines intimitats.

El cas era que la gibrelleta tenia un us diferent al que ara em sembla que te entre la població infantil. En aquella época, tant els meus germans com jo, malgrat ser petits, erem prou grans com per controlar els nostres instints de micció i erem sobradament capaços d'anar al wàter sense cap problema. És a dir que en aquest sentit ja erem grans. Però sempre hi havia la gibrelleta a sota l'armari. I era usada cada nit inexcusablement per e fer els nostres pipís de rigor. Agenollats a terra i procurant no esquitxar més del compte i cadascú segons les seves necessitats usavem aquell pràctic artilugi per a alleugerir les nostres infantils bufetes.

El tema estava en l'endemà al matí quan en una delicada operació s'havia d'anar a buidar el contingut de l'estri al wàter. No us penseu que és fàcil transportar una tassa d'un pam i mig de diàmetre, plena a vessar del grogós fluid (i sovint pestilent) fins al wàter sense vessar-ne pel camí i procurant no entrebancar-se per a no patir un accident de més grans conseqüencies.

Mai no he sabut el per què d'aquella pràctica de risc, el wàter estava a escasos deu metres de la nostra habitació, per tant podíem haver anat al lloc addient sense massa problemes.

Molts anys més tard he pensat que potser els nostres pares (avançats a l'època per descomptat), ho feiem per estalviar l'aigua que es perd cada vegada que es descarrega la cisterna.

Fem un petit càlcul. Tres germans per dos pipís, son sis pipís. Cada descàrrega d'una cisterna dels anys seixanta, segurament debien ser uns quinze litres d'aigua. Quinze litres per sis son noranta litres cada nit !!!!

Buidant l'orinal al matí, es convertia en només una descàrrega i per tant un estalvi de setanta cinc litres diaris. I només un darrer càlcul, setanta cinc litres per 365 dies que aleshores i ara tenen els anys (deu ser la única cosa que no s'ha apujat) resulta que els meus pares estalviaven vint-iset mil tres cents setanta cinc (27.375 !!!) litres d'aigua a l'any !!!!

Això era ecologia i lluita contra el canvi climàtic i la sequera i tot el que fem ara son tonteries.

Si volem que Catalunya vagi endavant hem de recuperar l'orinal immediatament, no ho dubteu.