Només han hagut de passar 160 anys....

Com si fós una història d'aquelles d'un romàntic retrobament, el dijous passat vaig viure un moment que considero cal desar a la memòria.
Fa 82 anys, va nèixer el senyor Josep Mª Espinàs i va començar a viure la seva vida.
Fa 78 anys, va nèixer el senyor Josep Homar (el meu pare) i va començar a viure la seva vida.
Van nèixer en temps diferent i en espais diferents, les seves vides han estat segurament ni tant sols paraleles, senzillament han estat dues vides diferents, com totes.

De molt jove el senyor Espinàs va començar a escriure i el meu pare va començar a llegir-lo. I el llegia amb tant d'interés que amb el pas dels anys va començar a parlar de l'Espinàs com "el meu amic Espinàs".
El senyor Espinàs va continuar la seva vida i va continuar escribint desconeixent absolutament aquesta admiració ( i crec que moltes d'altres).
A més dels llibres el meu pare era (i és) un fidel lector de la columna periodística de l'Espinàs, fins al punt que, quan per motius que ara no venen al cas, va deixar de publicar al diari Avui i va passar a El Periódico, em va encarregar que cada dia li retallés l'article de l'Espinàs per poder-lo continuar llegint.
Aquesta ha estat una de les meves tasques en els darrers anys, retallar els "Espinasos" per portar-los al meu pare. Sovint penso que aquesat feina tindrà un final tard o d'hora, un dels dos es morirà primer que l'altre i s'haurà acabat la cadena. O jo, que també em puc morir.

Una vegada, fa anys, el meu pare es va creuar amb l'Epinàs pel carrer, i va ser tant gran la seva sorpresa que no va ser capaç de dir-li res. Una vegada més tots dos van continuar les seves vides.

Finalment dijous passat el senyor Espinàs va venir a presentar un llibre a la llibreria de la població on visc. Jo em vaig dir : Ara és el moment.
Vaig anar a buscar al meu pare a casa seva i el vaig portar davant la presència física de l'admirat senyor Josep Mª Espinàs.
Tota la presentació vaig estar més pendent del meu pare, que escoltava amb atenció, assentia solidàriament les afirmacions de l'escriptor i si somreia les gràcies. Els seus ulls brillaven com poques vegades he vist brillar els ulls del meu pare.
Finalment va arribar l'hora de els signatures i el meu pare es va aixecar el primer, com un jove fan d'alguna estrella de rock, i es va adreçar a l'escriptor. Portava els seu darrer llibre i un altre llibre que l'escriptor havia escrit feia segurament més de quaranta anys.
- Caram !! això és prehistòria - va dir l'escriptor.
- Crec que m'he llegit tots els teus llibres - va respondre el meu pare.
- Doncs això son molts llibres- va respondre potser una mica sorprés l'Espinàs.
Per una vegada es van intercambiar els papers i l'admirat va ser una mica admirador.
Amb el seu botí, dos llibres dedicats pel seu autor més volgut, el meu pare va tornar cap a casa potser pensant que només han calgut 160 anys (82 + 78) per poder donar per feta una altra cosa de la seva llista.

I jo ho vaig viure i veure satisfet i content.

Sempre hem de triar ?

Sovint en el transcurs de la vida ens enssenyen i ens trobem que hem de triar entre dues coses. La importància de la tria es sovint tant relativa com l'encert, doncs mai no sabrem que hauria passat si l'elecció l'haguèssim fet en sentit contrari.
Potser una de les primeres eleccions importants que hem de prendre és decidir si som del Barça o del Madrid (ep! i que ningú no s'enfadi doncs parlo genèricament, acceptant la diversitat geogràfica i les particularitats de casdascú). El que vull dir és que és molt important triar un equip de fútbol.
Segueixo. Arriba el moment de fixar-nos en altres persones de cara a que comparteixin (en la mesura que sigui possible, res no és etern) la nostra vida. I triem entre grassos o prims, rossos o bruns, alts o baixos o fins i tot entre mascles i femelles. Tots tenim alguna o algunes preferències.
Quan mengem, encara que que diguem sovint : -Jo m'ho menjo tot !!! - hem de reconèixer que alguns som més de carn que no pas de peix.
A tots ens agrada fer vacances, i malgrat que el més important és el fet de no treballar, tots tenim una retirada per anar a la platja o a la muntanya.
Si fumem, cosa que hauríem de deixar per què mata mica en mica i és dolent, tard o d'hora acabem sucumbint entre el tabac ros o el negre.

No poso més exemples per què ara no m'en venen al cap i per què ja n'hi ha prou.

Resumint, la nostra vida és una tria constant entre dues possibilitats (?)
Mentida !!!
I ho demostraré a continuació.
Ho podem triar tot menys la màquina d'afaitar.
En el benentès que primer decidim si ens afaitem o ens deixem crèixer la barba, un cop decidit aquest punt, podem triar si utilitzem l'escuma i la navalla o bé l'afaitadora elèctrica. I aquí és on caiem en un pou fons, fosc i sense sortida. Si triem la màquina d'afaitar elèctrica ja hem begut oli de per vida.
La primera màquina ens l'acostumen a regalar els pares, amb aquell orgull de pares que diu - És que el meu fill ja s'afaita!!!
I la resta de la nostra vida estarà condicionada per aquest regal que potser per primer i únic cop a la vida, no triem nosaltres mateixos.
- Braun o Philips ?
Això és que el em va preguntar la dependenta quan em vaig anar a comprar una màquina nova.
- Home - vaig dir - tota la vida m'he afaitat amb Philips i ara potser voldria provar Braun.
- Impossible !!! - va bramar la noia.
Seguidament em va advertir que quan comences amb una marca, ja no la pots abandonar mai més a no ser que vulguis sofrir a la teva pell greus i terribles estralls epidèrmics. Crec que em va parlar de llagues, úlceres, pústules i fístules a més d'altres incomoditats.
Atemorit per la magnitud de l'hecatombe anunciada, vaig seguir amb la marca de tota la vida.
La caixera amb un somriure de dentifrici econòmic encara em va preguntar :
- En metàl.lic o amb targeta ?

Vaig marxar de la botiga, emocionat i content d'haver-me trobat aquella dependenta que m'acabava de salvar la pell. I aquest cop, realment en tots els sentits de la paraula.

I per una vegada, no vaig haver de triar.............

Paraulota

Quan era petit creia que una paraulota era una d'aquelles paraules que quan la deies els pares o mares et renyaven, en el millor dels casos, o et pegàven a la boca. Quan jo era petit no era delicte pegar als nens.
Segurament les paraulotes més dolentes les associàvem als insults (burro, idiota, tonto, imbècil....), després vam entendre que amb això no anàvem enlloc i vam començar a aprendre paraulotes més efectives. Sorgíen a la nostra vida quotidiana sense necessitat de freqüentar ambients sòrdids ni persones amb risc d'exclussió social (que en diuen ara dels desgraciats). Apreníem paraulotes relacionades amb el sexe, gairebé sense saber-ho que hi estaven relacionades ( cony i collons, sense anar més lluny), relacionades amb la família i condició personal ( fill de puta en primer lloc i destacat, i després cabró i "maricón" i tots els seus derivats). Finalment amb la madures arribava l'aprenentatge del renecs i les paraules majors que per algun estrany motiu sempre veníen precedides d'un "me cago en..." (Déu, l´hòstia, la sang divina, satanàs.......).

A mida que la nostra cultura s'anava engrandint, també augmentava el nostre coneixement i el nostre "stock" de paraules i les seves derivacions. Un bon dia, algú em va reptar a jugar a l'scrable per a poder mesurar la coneixença en nombre de paraules. I vet ho aquí que finalment vaig descobrir i aprendre que una paraulota, també és una paraula llarga i que en aquest joc, com més llargues son les paraules més puntuació tenen.


I l'ambició a voltes no té límit, o el límit és molt lluny. El cas es que un dia, volent impressionar al meu contrincant, li feia creure que no podia construir cap paraula amb les lletres que tenia i anava "pillant" fitxes i fitxes. Ell anava posant lletretes i fent paraules de tres, quatre o cinc lletres en el millor dels casos. Finalment, vaig dir :
- "Altu" que ara tiro jo.
- I quina paraula vols posar? - em va preguntar el contrincant amb curiositat.
- Doncs...preparat, que et cauran els calçotes quan te la llegeixi :

PSICONEUROENDOCRINOIMMUNOLOGIA

El meu adversari es va fer un tip de riure i jo li vaig preguntar que de què reia doncs amb aquella paraulota segur que ganyaria la partida. Ell, entre sanglots, flatos i mal de costelles de tant riure em va dir :
- Però que no veus que aquesta paraula té 30 lletres i el tauler de l'scrable només fa 15 quadres tant de llargada com d'amplada - i va afegir - gamarús !!!

Enfonsat i humil.liat vaig decidir deixar els jocs de lletres i paraulotes i dedicar-me en cos i ànima al sudokus....

P.D. - La paraula esmentada existeix i és una terapia que la tanatòloga Stella Maris aplica als seus pacients i diu que cura. Us en podeu documentar a l'entrevista d'en Gaspar Hernàndez a aquesta senyora a la pàgina 80 (darrera pàgina) de El Periòdico del dia 11 de febrer de 2009.

Teleaddicció......

Bona nit,

El meu nom és Josep i sóc teleaddicte.

Vaig començar de petit, en la tendresa de la infància, em posava alls a les aixelles, per tenir febre i quedar-me a casa a mirar "Televisón Escolar". Era un programa que feien per la tele, és clar, per què els nens malalts no perdèssin classes. Mai no vaig aprendre res.

Més endavant agafava greus atacs d'ansietat si no veia els "chiripitiflaúticos" i a les darreries de la meva infantesa "Barrio Sésamo" (que els anglòfons en diuen d'una altra manera acabat en street...)

Ara no voldria aburrir-vos amb tota la tirallonga de sèries i programes que m'anaven captivant amb el pas dels anys.Amb el temps va arribar la televisió autonòmica i l'oferta va augmentar d'avui per demà en un 33% i a més en català !!!. Vaig arribar a destrossar un aparell de video a base de grabar els episodis de L'Escurçó Negre que emetíen quan jo no era a casa. Després van arribar les televisions privades i allò ja va ser un deshori. No donava a l'abast a veure sèries, pel.lícules i... i documentals d'animals (tothom ho fa no ?). Vaig arraconar el video doncs tot el que grabava no tenia pas temps de mirar-ho per què sempre estaven emetent alguna cosa més interessant..... Amb el temps vaig començar a veure fins i tot coses que no eren interessants (potser quasi totes), però l'addicció era més forta que la voluntat.Finalment arriva la TDT, el dimoni en persona, més de quaranta canals vomitant porqueries les 24 hores del dia (i de la nit). En realitat pràcticament només mirava TV3 (potser per militància, potser per comoditat...), però a l'acabar la jornada ningú no em privava de fer una escombrada "zappinguera" a tots els canals...

Finalment per motius que ara no venen al cas decideixo abandonar la teleaddicció en sec i sense anestèssia. I dic prou. I a finals de juliol deixo de veure la tele (amb un parell d'ous!!!). Passa l'estiu i no passa res, no em surten grans, ni taques a la pell. El problema comença quan amb la tornada al món laboral, la gent et pregunta :- Ja vas veure ahir "Ventdelplà" ? - i tu has de respondre que no. L'endemà continuen : - Oh !!! Que fort, vas veure el telenotícies quines imatges....- i tu busques excuses per no dir que no veus la tele. Sobtadament t'adones que si no veus la tele és com si no fòssis d'aquest món...

I per acabar, no deu fer més de dues o tres setmanes vaig decidir mirar una pel.lícula (només la pel.lícula), de les que en diuen de les bones, de les que et pots fer el "xulo" una mica. I vaig mirar "Salvador Puig Antich". Em va agradar tant que vaig pensar : - Veuràs la setmana que ve quines conversses més interessants que podré mantenir....

Des de aquell inefable dia, encara no he trobat ningú que es mirés la pel.lícula : -Ui!! És molt forta, em va fer "pal" mirar-la, no ens hi hem vist en cor....

No he seguit els índexs d'audiència, però suposo que els d'aquell dia deuen dir que la pel.lícula "Salvador" va tenir un "share" (que no sé que cony vol dir) d'un sol espectador......

Els pantalons nous...

Malgrat la crisi i malgrat que no estem en rebaixes m'he comprat uns pantalons. Entenc que la notícia per si mateixa no us deixarà ni bocabadats ni esmaperduts, tampoc era aquesta la meva intenció.

En aquesta ocasió han estat uns texans els escollits. Aprofito per comentar que tinc una tieta que és d'aquelles de la ceba i que quan anava a comprar pantalons d'aquesta mena per a els seus fills, entrava a la botiga i demanava uns "teulans", que era la seva pròpia traducció literal de "tejanos".

Feta aquesta aclaració, ja podem seguir.En el meu afany de ser un dinosaure modern (suposo que ja sabeu que tinc una edat...) vaig decidir comprar-me uns pantalons una mica a la moda. En el ben entès que sóc modern però no ximple, vaig desestimar la posibilitat de comprar uns pantalons d'aquells extremadament amples, cuatre talles més grans de la que necessito, que et pengen de l'entrecuix com si anèssis cagat i que vas enssenyant els calçotets a tothom. Sóc modern, però no tant encara i els meus calçotes no estan a l'alçada d'anar-los mostrant a tort i a dret.

Senzillament vaig optar per una opció equilibrada. I ja em teniu anant cap a casa amb uns pantalons texans, amb una línia moderna i que es caracteritzen per tenir les butxaques del darrera més avall del que és, o segurament era, normal. Per que ens entenguem, la butxaca comença a mitja galta i s'acaba ben entrada la cuixa. Quan me'ls vaig emprovar, vaig fer atenció a aquest fet, tot preguntant-me a mi mateix el motiu, però sense treure'n l'aigua clara. - Deu ser moda - vaig pensar.

Finalment ahir va arribar el gran dia d'estrenar els pantalons, he de reconèixer que sóc tant i tant modern que ni tant sols espero que sigui ni Pasqua ni Nadal per estrenar una peça de roba. Un quatre d'octubre em va semblar d'allò més escaient. M'ensaco els pantalons i em miro - Caram quin goig que faig - vaig presumir davant el mirall. I vaig començar a omplir butxaques. La del davant a l'esquerra, el mocador (ho sento però no soporto els "clínex", només quan estic extremadament constipat i les mocarrades son incontrolables, els utilitzo), a la dreta el moneder i l'encenedor(totalment incorrecte, per què vol dir que fumo, però ara no ve al cas). I ara bé lo bo. A la butxaca del darrera a la dreta, invariablement hi porto la cartera, - Cap dins !!! - em vaig dir.

Després de caminar no més de vint-i-cinc metres, vaig entendre el per què d'aquestes butxaques tant avall.. Resulta que la posició, diguem-ne geogràfica de la cartera, de mitja galta del cul cap avall, provoca un efecte molt similar al que notariem si després de cada pas que fem, algú ens donés un copet al cul. Notes una pressió a la galta per la part inferior que si bé al començament t'incomoda - Qui cony em toca el cul !!! - penses, al cap d'una estona ho trobes fins i tot agradable. Segurament amb aquests pantalons caminaré més, contaminaré menys i será més sostenible. Ja veus.

I per acabar, una anècdota sense la més mínima importància, la marca dels pantalons és Cyberjeans, i no es tracta de fer propaganda, es tracta de militància doncs els penso proposar com a vestuari habitual de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia (SCCFF). I es que som una mica cybernètics, tots plegats....

El dijous paella.

Doncs si, jo sóc d'aquells que el dijous acostumen a menjar paella. He de reconèixer que desconec el per què i el des de quan d'aquest costum, però fa molts anys que hi estic involucrat, i si un dijous no menjo paella, trobo a faltar alguna cosa (la paella, suposo).

Les paelles que menjo habitualment son les clàssiques paelles de menú, en una mena de bar restaurant on tothom menja apilotonat i la gent en lloc de parlar crida (em sembla que això ja ho he comentat alguna vegada).

Al lloc on vaig normalment hi acostumen a anar uns clients bastant fidels, és a dir que malgrat que no sabem com ens diem a base de veure'ns quasi cada dia ens acabem saludant i dessitjant-nos "bon profit" mutuament.

Fa bastant de temps un grup de comensals, homes fets i drets com sant paus, li van demanar a la camarera si podia ser que els seus plats de paella, no portèssin entrebancs, només l'arròs i prou. Pel que sembla les seves mares no els van ensenyar a pelar gambes ni a escurar petxines o bé son molt mandrosos de mena, mai se sap. El cas és que la camarera, que invariablement del tamany del client tracta a tothom de "chiquitín", els va dir que no hi havia cap problema i anant cap a la cuina va cridar :

- "Cuatro de paella sin bichos!!!"

A tothom li va fer molta gràcia l'expressió "sin bichos" i a la setmana següent també clients d'altres taules van començar a demanar paella "sin bichos".

Una de les estratègies a seguir era demanar la paella immediatament després dels "sin bichos" per què al cuiner li feien nosa les gambes rondant per la paella i les racions que servia després portaven més "bichos" del compte.

Les bromes i acudits amb els "bichos" de la paella, van anar pujant de to fins al punt de que la cosa començava a ser desagradabe i a vegades fastigosa.

L'amo del restaurant veient que el tema sortia de mare i que els dijous es parlava, cridava, més de "bichos" que de paella, va ordenar a la camarera deixar d'usar l'expressió : "paella sin bichos".

I dit i fet, una setmana més tard, quan els homenots van entrar a dinar, la camarera va cridar des de el fons del menjador :

- "Cuatro de paella sin animalitos!!!"

La ovació va ser general i molt celebrada per la clientela.

Dels "pongos" als "quenfaig"...suma i sigue (ai!!! perdó)

La humanitat sempre ha tingut una certa tendència a inventar paraules, fixeu-vos sino quants i quants idiomes es parlen avui en dia (i els que s'han perdut,...i els que es perdran...).

En la meva geriàtrica memòria recordo amb satisfacció el conte de Pere Calders "Antaviana", del que després se'n va fer un espectacle a càrrec de Dagoll Dagom. Antaviana era una paraula que s'inventava un nen.

Uns anys més tard, fent una interminable cua a un ambulatori de la seguretat social, vaig sentir que una infermera li deia a una altra :

- "Y cuantos "poyaques" han venido hoy ? "

Bastant més endavant vaig saber que els "poyaques", eren els jubilats que anaven a l'ambulatori a fer receptes i deien : - "po ya que estoy aquí, míreme la tensión..."

El món continuava girant i inventant paraules, que per cert mai figuraran als diccionaris. La cançó del "comon baby" (pero mira "comon baby los peces en el río...), la del "handi vas" (handi vas con manton de manila...) i el tremendo i innacceptable "tangui" ("tangui" una muñeca vestida de azul...)....

A mi el que em preocupava és que totes aquestes creacions m'arribaven única i exclusivament en castellà.

I els catalans ? Què no tenim pebrots per inventar paraules ? Hem deixat sol a en Pere Calders i la seva "Antaviana"?.... (Fent un esforç en la memòria, també trobo el cementiri de Sinera....).

En un moment donat un president del gobern d'Espanya va afirmar que el català ni tant sols tenia paraules científiques per explicar segons què.

Automàticament els segadors van esmolar l'eina i van començar a aparèixer diccionaris tècnics en català fins i tot de la reproducció de l'escopinya salvatge en captivitat.

Però el problema continuava sent el mateix. I qui s'inventa paraules ?.

No ens enganyem, sempre hem estat un poble sota sospita, vigilats sota l'espasa de Damòcles de Pompeu Fabra fa anys, i ara sota la implacable tutela de l'IEC (Institut d'Estudis Catalans). Qualsevol paraula inventada ha estat criminalitzada, massa sovint, sota el mantell protector de la puresa lingüística.

I així no hi ha qui s'inventi res d'interessant....

A Espanya van arribar els "culebrons", i ningú va tenir cap problema per acceptar-ho. A Catalunya, ara que ja estan a punt de desaparèixer per antics, encara no ens hem posat d'acord amb si s'han de dir "culebrots", "serials" o bé l'acadèmic "telesèries" (que crec que encara no està tampoc acceptat).

I anem avançant en el temps, d'alguna manera, i comencen a usar la paraula "pongo", d'una manera regular. Quan diem "pongo", habitualment ens refererim a aquella andròmina que acostuma a regalar-nos un familiar d'aquells que només serveixen per fer acudits (sogres i tietes solteres) o bé algun impresentable que sovin treballa amb nosaltres i és un fan empedreït de la pràctica de l'amic invisible.

I quan obres el paquet sempre fas cara de "I ara, això "donde lo pongo" ?".

Tornem-hi amb el castellà.....

Però ara és diferent, una finestra se'ns ha obert de bat a bat i comença a passar l'aire fresc de la renovació.

Finalment, per Catalunya Ràdio, la de tots, la que fem entre tots (sobretot si som amics d'en Montilla, i si no que li preguntin a en Bassas...) han aconssegit traduir la paraula "pongo" sense que els assessors linguístics de l'emissora (quan deuen cobrar uns senyors per llegir el diccionari ?) posint el crit al cel.

L'altre dia vaig sentir que parlaven dels "quenfaig" i fins al cap de vint minuts, us asseguro que no entenia de que parlàven, fins que la locutora va aclarir :

- Si home, els "quenfaig", els "pongos" que diu tothom....

I vaig veure que un cop més som a on erem i sembla mentida que ens costi anar endavant...........