Hem de fer la primera comunió al balcó i disfressades de cavalls (2ª part)

Així doncs i sense cap més entrebanc va començar la cerimònia. Bé, vaja, algun entrebanc si qui hi va haver. Mentre el mossèn donava la benvinguda i feia els honors als assistents, la música de fons (que en aquest cas no va aconsseguir apaivagar a les feres) continuava sentint-se pels altaveus. El capellà impertèrrit va dir i llegir tot el que havia de dir i llegir i quan va acabar, abans de donar pas a les lectures, es va atansar a l'altar, va prendre un comandament a distància i apuntant certerament cap a la sagristia va prèmer el botó "stop", i la música va callar. Sensacional, les tècniques inalàmbriques ja han arribat al cel, o gairebé.La resta del ritual va seguir de la mateixa manera que com jo ho recordava (feia potser déu anys que no anava a una primera comunió). Em va desanimar en gran manera veure i sentir que les pregàries que fan els nens son les mateixes que vaig fer jo fa més de trenta anys. Per els malalts, pels desamparats, per la guerra (en contra és clar) i per ells mateixos per què Deu els ajudi a ser bons cristians. Sembla mentida que més de trenta anys pregant pel mateix i Deu encara no ha solucionat res. Potser ha arribat l'hora de que ens hi posem nosaltres...El fermall d'or el va posar el capellà a l'hora de combregar (els grans, els nens ja havien fet la primera comunió). En paraules gairebé textuals va dir que només s'havien d'acostar a combregar els que estèssin acostumats a fer-ho o que realment sapiguèssin el que estaven fent. Efectivament la massa popular en va fer cas omís i es va acostar a combregar en massa. De fet era molt important que la cunyada els veiés combregant piatosament.Resumint, vaig sentir vergonya de veure en que s'ha convertit la pràctica d'una relgió.Podem ser més o menys creients i/o partidaris de qualsevol religió de les que hi ha, però una fantotxada d'aquesta magnitud, només la permet l'esglèssia católica. Quina llàstima...Sortint de l'esglèssia vam anar a un bon restaurant on ens vam afartar a base de bé fins que el cor ens va dir prou. Els nens van menjar ganxitos, macarrons i van veure coca-cola. Després van sortir a jugar al pati i ens van deixar tranquils fins a les postres.Jo també vaig sortir a fòra a fumar-me un puro. Mentre assaboria el fum sens dubte cancerígen, pensava que de la mateixa manera que les autoritats em podien prohibir fumar en un restaurant per preservar la salut dels infants (i d'altres persones no fumadores), també hauríen de prohibir, potser, que es fèssin aquesta mena de cel.lebracions.Ni que sigui per respecte als que creuen en Deu.El problema és que encara em queden dos nebots (un d'ells a més fillol) que encara no tenen edat per passar aquest tràngol, és clar que potser seré jo el que no tindré edat, ni paciència, per soportar-ho quan arrivi el fatídic moment.El títol d'aquests dos apunts és el d'una cançó de Jaume Sisa que mai no he entés que vol dir. Tampoc no entenc però per què els nens han de fer la primera comunió d'aquesta manera. Però com deia el meu avi : "En aquesta vida el que passa és que hi ha molta falta d'ignorància..."Amén.