Com si fós una història d'aquelles d'un romàntic retrobament, el dijous passat vaig viure un moment que considero cal desar a la memòria.
Fa 82 anys, va nèixer el senyor Josep Mª Espinàs i va començar a viure la seva vida.
Fa 78 anys, va nèixer el senyor Josep Homar (el meu pare) i va començar a viure la seva vida.
Van nèixer en temps diferent i en espais diferents, les seves vides han estat segurament ni tant sols paraleles, senzillament han estat dues vides diferents, com totes.
De molt jove el senyor Espinàs va començar a escriure i el meu pare va començar a llegir-lo. I el llegia amb tant d'interés que amb el pas dels anys va començar a parlar de l'Espinàs com "el meu amic Espinàs".
El senyor Espinàs va continuar la seva vida i va continuar escribint desconeixent absolutament aquesta admiració ( i crec que moltes d'altres).
A més dels llibres el meu pare era (i és) un fidel lector de la columna periodística de l'Espinàs, fins al punt que, quan per motius que ara no venen al cas, va deixar de publicar al diari Avui i va passar a El Periódico, em va encarregar que cada dia li retallés l'article de l'Espinàs per poder-lo continuar llegint.
Aquesta ha estat una de les meves tasques en els darrers anys, retallar els "Espinasos" per portar-los al meu pare. Sovint penso que aquesat feina tindrà un final tard o d'hora, un dels dos es morirà primer que l'altre i s'haurà acabat la cadena. O jo, que també em puc morir.
Una vegada, fa anys, el meu pare es va creuar amb l'Epinàs pel carrer, i va ser tant gran la seva sorpresa que no va ser capaç de dir-li res. Una vegada més tots dos van continuar les seves vides.
Finalment dijous passat el senyor Espinàs va venir a presentar un llibre a la llibreria de la població on visc. Jo em vaig dir : Ara és el moment.
Vaig anar a buscar al meu pare a casa seva i el vaig portar davant la presència física de l'admirat senyor Josep Mª Espinàs.
Tota la presentació vaig estar més pendent del meu pare, que escoltava amb atenció, assentia solidàriament les afirmacions de l'escriptor i si somreia les gràcies. Els seus ulls brillaven com poques vegades he vist brillar els ulls del meu pare.
Finalment va arribar l'hora de els signatures i el meu pare es va aixecar el primer, com un jove fan d'alguna estrella de rock, i es va adreçar a l'escriptor. Portava els seu darrer llibre i un altre llibre que l'escriptor havia escrit feia segurament més de quaranta anys.
- Caram !! això és prehistòria - va dir l'escriptor.
- Crec que m'he llegit tots els teus llibres - va respondre el meu pare.
- Doncs això son molts llibres- va respondre potser una mica sorprés l'Espinàs.
Per una vegada es van intercambiar els papers i l'admirat va ser una mica admirador.
Amb el seu botí, dos llibres dedicats pel seu autor més volgut, el meu pare va tornar cap a casa potser pensant que només han calgut 160 anys (82 + 78) per poder donar per feta una altra cosa de la seva llista.
I jo ho vaig viure i veure satisfet i content.
Fa 82 anys, va nèixer el senyor Josep Mª Espinàs i va començar a viure la seva vida.
Fa 78 anys, va nèixer el senyor Josep Homar (el meu pare) i va començar a viure la seva vida.
Van nèixer en temps diferent i en espais diferents, les seves vides han estat segurament ni tant sols paraleles, senzillament han estat dues vides diferents, com totes.
De molt jove el senyor Espinàs va començar a escriure i el meu pare va començar a llegir-lo. I el llegia amb tant d'interés que amb el pas dels anys va començar a parlar de l'Espinàs com "el meu amic Espinàs".
El senyor Espinàs va continuar la seva vida i va continuar escribint desconeixent absolutament aquesta admiració ( i crec que moltes d'altres).
A més dels llibres el meu pare era (i és) un fidel lector de la columna periodística de l'Espinàs, fins al punt que, quan per motius que ara no venen al cas, va deixar de publicar al diari Avui i va passar a El Periódico, em va encarregar que cada dia li retallés l'article de l'Espinàs per poder-lo continuar llegint.
Aquesta ha estat una de les meves tasques en els darrers anys, retallar els "Espinasos" per portar-los al meu pare. Sovint penso que aquesat feina tindrà un final tard o d'hora, un dels dos es morirà primer que l'altre i s'haurà acabat la cadena. O jo, que també em puc morir.
Una vegada, fa anys, el meu pare es va creuar amb l'Epinàs pel carrer, i va ser tant gran la seva sorpresa que no va ser capaç de dir-li res. Una vegada més tots dos van continuar les seves vides.
Finalment dijous passat el senyor Espinàs va venir a presentar un llibre a la llibreria de la població on visc. Jo em vaig dir : Ara és el moment.
Vaig anar a buscar al meu pare a casa seva i el vaig portar davant la presència física de l'admirat senyor Josep Mª Espinàs.
Tota la presentació vaig estar més pendent del meu pare, que escoltava amb atenció, assentia solidàriament les afirmacions de l'escriptor i si somreia les gràcies. Els seus ulls brillaven com poques vegades he vist brillar els ulls del meu pare.
Finalment va arribar l'hora de els signatures i el meu pare es va aixecar el primer, com un jove fan d'alguna estrella de rock, i es va adreçar a l'escriptor. Portava els seu darrer llibre i un altre llibre que l'escriptor havia escrit feia segurament més de quaranta anys.
- Caram !! això és prehistòria - va dir l'escriptor.
- Crec que m'he llegit tots els teus llibres - va respondre el meu pare.
- Doncs això son molts llibres- va respondre potser una mica sorprés l'Espinàs.
Per una vegada es van intercambiar els papers i l'admirat va ser una mica admirador.
Amb el seu botí, dos llibres dedicats pel seu autor més volgut, el meu pare va tornar cap a casa potser pensant que només han calgut 160 anys (82 + 78) per poder donar per feta una altra cosa de la seva llista.
I jo ho vaig viure i veure satisfet i content.
4 comentaris:
Ho trobo fantàstic!
T'ho havia de dir...
b.a.
Un post molt emotiu, sí senyor, desde retallar els articles del diari fins al final feliç...
Salut a tots plegats!
El Sr. Espinàs és un referent per tots. Les seves reflexions diàries a la premsa del país han estat una lliçó de saviesa i reflexió. També ens agradaria recordar les entrevistes a personatges anònims que feia a TV3.
Et felicitem per aquest regal tant bonic que li vas fer al teu pare.
És un fet realment extraordinari, perquè el més habitual és que els escriptors que més ens agraden ja siguin morts o que siguin molt més grans que nosaltres. Aquests 4 anys de diferència han permès una admiració llarguíssima en vida dels dos. Que duri!
Publica un comentari a l'entrada