De xarxes i altres modernitats....

En un article anterior parlava de la meva suposada modernitat (més que dubtosa) doncs reconeixia públicament que tenia un web, un bloc, un fotobloc, no sé quantes adreces de mail, telèfon mòbil (dos) i baixava música per internet (ara no entrarem en legalitats i/o delinqüències diverses).
En SM, que sempre està a la que salta, em va dir que si no tenia un Facebook, no era ningú, que sense facebook era una mena de dinosaure a punt de l'extinció. El meu fill, que obviament és més jove que jo, però més gran que el d'en SM i de moment ja no em pega ni em mossega, em va dir : Ja tens Myspace ?

Com que no sóc persona que em deixi influenciar massa, en un tres i no res vaig tenir el meu Facebook i el meu Myspace.


No he trobat cap foto més carrinclona per il.lustrar l'amistat.

Sobtadament vaig entrar en un món ple d'amics i coneguts, totalment desconegut fins al moment. Els que ja tenim una edat, estavem acostumats a conèixer la gent (físicament em refereixo) i amb el tracte i el temps, decidíem si ens feiem amics o coneguts, o novios o amants o enemics o, si en Josep Pla m'ho permet, saludats.
Ara em trobo que en tota aquesta mena de teranyina que son les xarxes socials i altres andrómines cibernétiques, primer ens coneixem virtualment, ens escribim, ens comentem, ens mirem i curiosament en alguns casos, acabem veient-nos físicament.
Crec que son bastant habituals les trobades reals de grups de blocaires, fotoblocaires, relataires, facebookaires, hi5aires, twisteraires i una llarga tirallonga d'aires.
Feta aquesta reflexió que no porta enlloc, com moltes de les que procuro posar per aquest món, us remeto a una altra xarxa que potser alguns ja coneixeu (és fàcil doncs soc lent de reflexs) i que m'ha sobtat.
Es tracta de fer una mena de pàgina amb els llibres que has llegit (amb totes les seves dades, ISBN, foto de portada i si vols resenya), d'això en diuen la teva llibreria que està a la vista de tothom. A més hi ha un programa de compatibilitats i quan vas a xafardejar a la prestatjeria d'un altre veus el nivell d'afinitats depenent del número de llibres coincidents.
- Quina ximpleria - pensareu. Jo també ho vaig pensar.
Doncs resulta que hi ha ja més de 12.639.934 de llibres (si, ho heu llegit bé més de dotze millions!!!!) i no sé quants milers d'usuaris amb uns gustos més o menys culturals.
Si ho voleu veure (i de passada xafardejar els llibres que hi tinc posats, que us adverteixo que és una feina pesada i feixuga), l'adreça és :

http://www.anobii.com/pephomar

Si voleu veure tots els meus llibres (de moment) heu de clicar on diu pH te llibres en altres idiomes, donc sino només surten els catellans i els catalans queden ocults. Suposo que deu tenir solució, però jo no en sé més.
També s'hi poden fer grups, amics i veïns, en fi tota una altra xarxa per mirar de conèixer gent, encoberta sota la cortina de fum de la cultura, la literatura i les intelectualitats.
Ja em trobo una mica més modern que fa uns dies.....

Clara de què ?

Amb l'arribada de l'estiu i de les calors pròpies de la canícula, augmenta geomètricament el consum de begudes refrescants alcohóliques o no.
Un dels clàssics d'aquesta època de l'any és la "clara". I aquí és començo a dubtar.

Segons la meva memòria, entre geriàtrica i dinosauròntica (em sembla que m'acabo d'inventar una paraula), en la meva més tendre infància una clara era la barreja (ara no ens entretindrem en tants per cents inútils) de cervesa i gasosa. El ritual era el següent:
* Calia que fos diumenge
* Era imprescindible que fos l'hora de fer el vermut
* El meu pare anava ala bodega (en aquella època no s'anava ni al súper ni a les botigues dels pakistanís, doncs encara no existien cap de les dues opcions) i comprava una Xibeca. Probablement no hi havia cap altra marca de cervesa amb ampolla de un litre. Aprofito aquest punt per recordar que tornava l'envàs de la setmana anterior i així ens estalviaven d'anar a llençar-lo als contenidors verds, que d'altra banda encara no existíen (i segurament no calia,doncs no llençàvem cap envàs de vidre. Ni tant sols els iogurts !!!)
* Una bossa de patates del "xurrero" de la plaça (res de Matutanos, Lays, ni "ganxitus")
* Una llauna d'olives farcides (segurament "La Española" mal ens pesi...)

Ja tenim tota la intendència.

Us heu fixat que us parlo de fa molts anys i per tant els meus germans i jo erem nens.
Us heu fixat que no hi havia ni begudes de cola, ni "mirindas" ni res semblant.
Per què ?
Doncs per què ens donàven cervesa. Tots menors d'edat i bebent cervesa el diumenge. És clar que una Xibeca entre sis persones no ens podia fer gaire mal.
El cas era que com que la cervesa no ens agradava, als nens, el nostre pare ens hi posava una part de gasosa, així no la trobàvem tant amarga i ens hi anàvem acostumant.
D'aquesta beguda a casa meva se'n deia una clara.


Molts més anys després veig amb sorpresa que ara la gent, d'una clara en diuen a la barreja de cervesa amb suc de llimona o succedanis industrials plens de colorants, conservants i altres marranades autoritzades.

I és que el món canvia d'una manera extraordinària, només cal veure que el que feia el meu pare amb els seus propis fills (donar-nos cervesa), ara és delicte i segurament el meu pare acabaria a la presó ( no sé si el sodomitzarien i el farien adicte a tota mena de drogues i perversions), la meva mare perdria la custòdia dels seus fills i nosaltres (els fills, al llindar de l'alcoholisme i la depravació) acabaríem en algun orfanat, que d'altra banda no sé si han canviat gaire des de l'epoca d'Oliver Twist.

I es que s'estan perdent totes les tradicions i venen unes modes que a mi no m'acaben de convèncer.
Aixó de la llimona amb cervesa no ho veig clar(a), què voleu que us digui .......

No es mort ningú que no sigui la seva hora ?

El meu avi ho deia sovint - No es mort ningú que no sigui la seva hora.
D'alguna manera potser, a la seva manera, intentava explicar-nos la seva teoria de la predestinació o alguna cosa semblant.
El cas és que en pocs dies m'he trobat amb dues notícies a la premsa que m'han fet pensar sobre l'hora de morir.
En primer lloc l'accident de l'airbus que anava de Brasil a França. Com moltes vegades, després de la catàstrofe, sempre surten les històries de les persones que van perdre l'avió, que van tenir un presentiment i no el van agafar....
I en la majoria de les ocasions el comentari nostre és :
- Senyal que no era la seva hora - i ens quedem tant amples.
Amb el que no m'havia trobat mai és amb la història d'una persona que arribés tard a la seva mort. M'explicaré, malgrat que potser molts també haureu llegit la notícia.
Pel que sembla, una tal Johanna Ganthaler, que estava de vacances al Brasil, havia d'agafar el fatídic avió que hores més tard es va estavellar. Va arribar tard a l'aeroport i va perdre l'avió i va salvar la vida. Fins aquí el tema és gairebé normal. Seguim. L´endemà va agafar un altre avió i va volar cap a casa sense cap contratemps fins a Austria.
El que em va sorprendre va ser saber que pocs dies més tard, anant amb cotxe per Austria va xocar contar un camió i va morir.
Havia arribat tard a la seva cita amb la mort a Brasil i la mort la va anar a buscar a Austria ?
I el seu marit ? Viatjava amb ella, també va perdre l'avió i anava dins del cotxe a Austria, però no va morir, pel que sembla està ferit.
Aquest home, s'ha escapat dues vegades de la mort ? És immortal (sà i perfecte, com diria en SM)?
No tinc respostes però hi penso.


Uns dies més tard, llegeixo una altra noticia. S'estavella un altre avió, també al mar, i només hi ha una supervivent. Una nena de catorze anys que no sabia nedar i que ha estat més de 12 hores a la deriva agafada a un tros de l'avió que surava.
Què ha fet la mort en aquest cas ? Ha tingut pietat de la nena ? Indubtablement no debia ser la seva hora.
O potser ha estat la nena que se'n ha escapat per què encara no ha complert la seva missió en aquest món ?


Aquesta és la supervivent.

No ho sé, però tot plegat, m'ha fet pensar uns dies en tota aquesta parafernàlia de l'hora de la mort de cadascú.

Finalment, potser he decidit continuar creient al meu avi :
- Ningú no és mort que no sigui la seva hora.....

Selectivitats................

I que consti que anava a escriure d'una altra cosa, de l'hora de la mort.
Però per respecte i capteniment als il.lustres difunts que ja no ens acompanyen (Farrah Fawcett i Michael Jackson) ho deixaré per una altre moment. Potser demà.

Anem per la selectivitat.
Avui quan he comprat el diari m'he trobat a primera pàgina la fotografia d'Alexandra García, la nota més alta de la selectivitat a Catalunya, 9,82. Enhorabona.


L'Alexandra i els seus "papes" feliços i contents.


Fa dies, quan els alumnes anaven a fer la selectivitat, sobtadament els diaris, radios i televisions es van omplir de reportatges, entrevistes i tota mena d'espectacles al voltant d'aquests gairebé herois del nostre temps.
Es va discutir sobre la racionalitat i parcialitat d'aquesta prova, es va discutir sobre l'estrés que provoca als estudiants, sobre el bé i el mal, gairebé sobre la vida i la mort.
Tot plegat per què uns quants estudiants havien de fer un exàmen....

Ara us explicaré una història digna de "abuelo cebolleta"....
Quan jo vaig fer la selectivitat, fa trenta anys (si, si 30 anys, no us heu equivocat al llegir), prèviament acabava de fer COU (ara no sé ni com es deu dir el curs d'abans de la selectivitat, aleshores representava que era el "Curso de orientación universitaria"), però en horari nocturn. Per què ? Doncs per què de les 7 del mati a les 3 de la tarda treballava en una fàbrica. Arribava a casa a les 4, dinava, agafava el bus i representa que estudiava de 6 a 10 de la nit. No cal dir (bé, si que cal dir-ho), que em pagava l'acadèmia amb els meus propis ingresos, doncs a casa meva no sobrava gran cosa.
I en aquells temps, gairebé prehistòrics, no sortíem a la tele, ni a la ràdio, ni teníem estrés. Ningú no ens alabava ni ens idolatrava com si fòssim uns herois. Abans dels exàmens no ens atiborràvem de pastilles, ni de gingseng, ni d'ansiolítics. Com a molt potser algun "porret".
Feiem l'exàmen i quan sortíem no ens estava esperant tot el circ mediàtic per demanar-nos si havia estat molt difícil o si havíem superat la tensió del moment. Senzillament anavem al bar més proper i ens bebíem un parell de cervesses (aleshores, els menors d'edat podíem beure alcohol en un bar i no ficàven a ningú a la presó).
Senzillament feiem l'exàmen i l'endemà tornàvem a treballar. No podíem veure les notes per internet, ni rebre-les per SMS (no n'hi havia). En el meu cas, crec recordar que vaig anar a l'acadèmia on havia fet el COU i em van donar un cartronet on hi havia escrit a mà les notes de BUP, COU i la selectivitat. I amb aquell document ja podíem anar a barallar-nos a les cues de les facultats universitàries.

I per què explico tot això ?
Doncs, per què em sembla que en fem un gra massa. Per què, si bé cal felicitar a l'Alexandra per la seva nota, em fa molta llàstima que un diari cregui que ha de ser la foto de portada ( a periodisme que ara en diuen ciències de la comunicació, em sembla, ens ensenyaven aleshores el contrari).
Imagineu-vos quina mena d'informació rebem si la portada del diari més llegit de Catalunya, l'ocupa una noia que de fet encara no ha fet res.

És clar que després miro les edicions dels altres dies i em trobo amb les fotografies de polítics, que malgrat fer anys que ronden pels mitjans de comunicació i manen (que això és el pitjor) tampoc no han fet res (de bó).

Potser no hi ha tanta diferència.......

Ahir vaig anar a cal metge.

No us alarmeu. Ahir vaig anar a cal metge. Ja feia dies que a casa em deien que havia de fer-ho. Que el que em passava no era normal.
- Això t'ho has de vigilar.
Finalment ahir a la tarda va ser el moment escollit. Feia molt de temps que no anava al metge. No per què no estigui mai malalt, sino per què els metges em fan posar nerviós.
Ja em va estranyar que només entrar a la consulta una infermera em mirés als ulls i em diguès carinyosament:
- Oh! Però no facis aquesta cara que de seguida vindrà el doctor - i es va quedar amb mi fent-me companyia.
Després va arribar el doctor.
- I què li passa ? - va preguntar fent cara de trapella.
Va agafar l'estetoscopi, els metges sovint ho fan, i em va escoltar atentament els pulmons, tant el dret com l'esquerra. No va fer gaire bona cara. Jo em vaig començar a preocupar. Després de mirar-me la boca, sense que jo entengués ben bé a sant de què, va dir amb veu profunda :
- Hem de fer una placa - i es va posar un d'aquells devantals de plom que es posen per no agafar càncer. -I jo què ? - vaig pensar -i si l'agafo jo el càncer ?. Però es veu que el tema no era negociable.
Aborrit d'esperar el resultat, vaig seure pacientment i aleshores va tornar el doctor. Ja s'havia tret el devantal i tornava a lluir una bata estampada, com els gorros de cirujià que porten a "Anatomia de Grey", que el feia semblar una mica "tral.larí" (maricón, per què ens entenguem i/o homosexual o gai per què ningú no s'enfadi), aleshores va sentenciar:
- O és asma o és bronquitis - va dir
Jo vaig pensar - O una patada de conill al baix ventre...quina manera de diagnosticar....
Aleshores va obrir un calaix qualsevol i va treure una injecció. Me la va clavar al bell mig del clatell i va dir :
- Si demà és troba bé, és que és asma. Si segueix igual és que és bronquitis.
- Als collons te l'haguès clavada jo la injecció - vaig pensar, però és que quan vaig al metge sembla que no pugui dir res.
I per acabar va parlar de la meva obessitat manifesta - No n'hi deu haver per tant - vaig pensar. I va recomanar cambiar i vigilar la meva alimentació. Més activitat i menys menjar.
No vaig voler saber quan pujava la factura ( entre visita, placa i injecció pots comptar...). Només sé que tornant cap a casa, vaig patir una mena d'atac d'ansietat i cop de calor que em va fer tornar a cal metge, per què em digués que no era res i em tornés a enviar cap a casa.



I és que ser gat i anar al veterinari és una collonada !!!!!

Qui va ser primer Obèlix o Jean Nouvel ?

Ara que ja ha passat la febrada de la descoberta del menhir de Mollet, ja podem reflexionar una mica amb desconeixement de causa.
Ara que els polítics ja s'han entretingut guanyant tots alhora les eleccions europees i s'han despenjat les medalles de la troballa del mehir i tornen a la seva activitat habitual (és a dir a rumiar com poden continuar enganyant a la gent).
Ara ja podem dir tota la veritat i només la veritat sobre el menhir de Mollet.

Que tingui sis mil o cinc mil anys, la veritat és que tant és.
Que medeixi 6 metres i pesi sis mil quilos, la veritat és que tant és.
Que se'l quedi la Generalitat i a Mollet hi deixin una burda còpia de porexpan clavada al bell mig de la darrera faraónica obra municipal, la veritat és que tant és.
Que originàriament la vagi portar l'Obèlix (o algun dels seus amics) la veritat és que tant és.

Ara que no haguem estat capaços de veure que Jean Nouvel ha fet un viatge astral fins al Mollet de la prehistòria i hagi aprofitat el disseny del menhir per a fer una de les seves obres més espectaculars, això si que és important.




De l'obra de Jean Nouvel s'ha dit de tot : que si té forma fàlica (la gent en diem de "polla" i ens quedem tant amples), que si sembla un consolador, que si és un pintallavis i els més fins diuen que té forma de bala....
Però el que encara no ha dit ningú (i aprofito aquest espai per a ser el primer en fer-ho), és que la torre Agbar de Jean Nouvel te forma de menhir de Mollet.

Us imagineu quanta pasta ens deu aquest "paio" només de drets d'autor ?

Humor negre (del de veritat i de veritat)

Per començar us diré que la història que vaig a explicar és absolutament certa i vertadera i que si no és així que caigui mort ara mateix.....ai que em marejo....ep! és broma....
Per ambientar una mica el panorama us recomano que mentre llegiu escolteu la música del video que vull compartir amb vosaltres (no és obligatori, però si recomanable)




Doncs resulta que fa uns dies, ara no ve al cas quants, vaig anar a una bonica població catalana a conèixer personalment a una gent d'aquesta que coneixes per internet i després et vols veure quina cara fas.

Com es natural els amfitrions acostumen a voler enssenyar el seu poble, amb les seves virtuds i les seves pegues. I caminant, caminant vam arribar molt a prop del cementiri del poble i vam fer aquelles bromes clàssiques d'aquí hi ha els que han deixat de fumar i aquestes coses. I d'una cosa es va a l'altra i vam iniciar una petita conversa al voltant de la mort i els seus tabús.
En aquest punt l'amfitrió em diu :
- Doncs jo tinc un "tiet" que a la pantalla del mòvil i porta una foto de la seva mare morta.
I jo li responc :
- Què vols dir morta ?
I ell diu amb naturalitat :
- Cony, morta és morta. A dins de la caixa. Es veu que la va anar a veure i va aprofitar per fer-li una foto amb el mòvil. I ara l'enssenya a tothom...

La passejada va continuar i la conversa va derivar cap a altres temes. Jo continuava pensant en la senyora morta dins de la caixa i el seu propi fill fent-li una foto amb el mòvil....
Aquestes passejades acostumen acabar al bar de la plaça del poble prenent una cervesa, i ja ens teniu assentats, bebent i prenent la fresca. En aquestes veig que l'amfitrió s'aixeca i diu :
- Mira el meu "tiet" !!!
El crida i li fa el senyal de que s'acosti. L'home s'acosta i ens saluda. És un personatge bastant peculiar, 78 anys (n'aparenta bastants menys), amb un gorra del Barça i d'un parlar fluid i divertit.
Ràpidament el seu nebot treu el tema de la foto i l'home automàticament es posa la mà a la butxaca i treu el mòvil, encen la pantalleta i ens mostra aquesta imatge :
En aquell moment em va passar pel cap el començament de la pel.lícula "Los otros", a continuació vaig pensar si mai havia vist la foto d'un mort de veritat (i que no fos al diari o per televisió producte d'accidents, atemptats o guerres) i mentre tenia aquest garbuix de coses al cap, l'home diu sense cap mena de complexe :
- Va trigar 95 anys a morir-se, espero que estigui a l'infern....
Després de demanar-li si podia fer una foto del seu mòvil em va dir :
- I tant, però si guanyes un premi, anem a mitjes... - i dit això es va aixecar, es va acomiadar i va marxar.