Quan un any s'acaba, un altre comença...

I si no ens morim la cançó es va repetint....Per aquest any que diuen que començarà ben aviat m'he proposat:

* No apuntar-me a cap curs d'anglés per poder mantenir els meus nivells d'ignorància tal i com estan.

* No deixar de fumar a primers d'any, per tornar-hi qualsevol dia amb qualsevol excusa de mal pagador.

* No matricular-me a cap gimnàs, ni piscina, ni squash per pagar unes quotes mensuals i haver-me de penedir per no anar-hi.

D'altra banda procuraré també:

* Escriure més (no sé si millor), tant a aquest minúscul blog com a altres llocs.

* Llegir més llibres ( i de passada entendre'ls)

* Practicar més el tir amb arc per què m'agrada.

Vaja en definitiva res d'extraordinari.....però necessari sens dubte.M'agradaria també que la barroeria dels polítics(locals, nacionals i internacionals) no em faci posar de mal humor, que el canibalisme de les multinacionals no m'encengui la sang i que les persones, totes, procurin ser més persones.....I em sembla que amb això ja aniria millor tot plegat.

Que el 2007 sigui, com a mínim, un any interessant per a tots.

A reveure!!!

El donant de sang donant sang al banc de sang

Ahir vaig anar a donar sang. És una pràctica que acostumo a fer un o dos cops a l'any des de fa bastant de temps.Els bancs de sang no son com els bancs de diners. El fet diferencial bàsic és el següent: als bancs de sang dones la sang voluntariament i als bancs dels diners te la treuen sense demanar permís.Dit això afegir que els empleats dels bancs dels diners acostumen a tenir una certa prepotència sobre el client (probablement és que tinc pocs diners), en canvi al banc de sang, els empleats (potser vampirs perversos en estat latent) son extraordinàriament amables i simpàtics.Recomano anar-hi encara que només sigui per això. Avui en dia trobar un lloc on et tractin bé sense haver de pagar és com una mena d'oasi.Doncs bé, el que volia explcar-vos és el següent :Després dels tràmits reglamentaris per a ser acceptat ( omplir un formulari on certifico que no soc promiscuu, ni drogadicte, ni homosexual, ni he viatjat a paisos exòtics, ni porto piercings ni tatutages i alguna altra cosa més) em visita un senyor metge que em pregunta el que acabo de contestar a el formulari mentre em pren la pressió, em mira el ferro (de la sang) i em diu que passi. Jo passo.M'espera una camilla (segurament en català llitera) raonablement confortable i mi ajec. Immediatament se m'acosta un infermer i en un tres i no res comença la sangria (així ho anomenen ells). Cap problema. Ja que no puc fer altra cosa em dedico a observar, que sempre és instrucitiu i entretingut. Miro la gent que fa cua, miro la infermera que posa les bosses de sang a les neveres, miro els senyors i senyores golafres que després de donar sang berenen desenfrenadament per què és gratis o per què tenen gana.....Aleshores una conversa em crida l'atenció. Just al meu darrera una senyora s'estira a la llitera. Una infermera se li acosta immediatament i després de mirar els papers li diu :- Hola Montserrat, ja has vingut més vegades oi ?- Una només. I em fa un por....- No pateixis que no és res això i tu ets una valenta...Sento feinejar la infermera, li posa la goma al braç, li demana que respiri fondo, la punxa i li diu:- Ara vagi obrint i tancant sense parar.....Sobtadament és fa el silenci i jo escolto encara amb més atenció, tot passa al meu darrera i no ho veig però intueixo que passa alguna cosa...Finalment la infermera diu :- Montserrat, escolta'm...el que has d'obrir i tancar sense parar és la mà. Amb els ulls fés el que vulguis....He contingut la rialla, mentre imagino la pobra senyora Montserrat, obrint i tancant els ulls sense parar....Quan he sortit al carrer he somrigut encara imaginat la Montserrat obrint i tancant els ulls per agilitzar la donació.Si riure allarga la vida us ben asseguro que donar sang també!!!!

Les pipes pelades

Quan era petit menjava pipes. De fet en menjave moltes, fins que la punta de la llengua em quedava vermella com un titot i havia de plegar.Des de fa un temps, bastant de temps, hi ha als supermercats pipes pelades....Per una banda està bé doncs així el problema de les peles s'ha acabat (i això que jo era dels que les deixava al damunt d'algun lloc o a la butxaca, mai m'havia agradat escopir-les). Però d'altra banda i probablement ja hi haureu pensat, qui les pela aquestes pipes ?El mite de la màquina de pelar pipes, no me'l crec.L'altre dia mentre menjava pipes pelades em van venir aquest i altres pensaments que ara no venen al cas i em vaig imaginar en algun lloc suburvial i/o de pobresa extrema, immenses naus plenes de gent marginal pelant pipes sense parar. El capataç els vigilava per que no se les mengèssin i cada 200 grams de pipes pelades els donàven un got d'aigua.Abans d'entrar a la cadena de producció els feien rentar les dents i les mans i estava prohibit escopir enlaire.Al final de la jornada cada obrer havia d'escombrar les peles que havia fet i deixar els seu lloc de treball en perfectes condicions per a els següent torn.Després de pensar això, m'he aixecat, he anat a la cuina i he tornat amb una cullereta de postres.He continuat pensant en altres coses i he continuat menjant les pipes però amb la cullereta. Qui sap qui les ha tocades...totes!!!Bon profit.

Un cap d'any... diferent.

Us explicaré una història del segle pasat. No recordo ben bé l'any, però debia ser aproximadament cap a mitjans de la década dels 90.La meva família té el costum de celebrar el cap d'any fent una multitudinària reunió familiar, composta per persones que portem el mateix cognom (homar, d'aquí ve el sobrenom de la reunió com a homarada) i els seus adjacents, col.laterals i sobrevinguts. És a dir marits i mullers (o parelles o novios o el que sigui) més els sobrevinguts (fills i filles bàsicament).Tant magna reunió es materialitza a casa d'algun voluntari que cedeix les seves instal.lacions doméstiques per a fer un dinar d'aquells tant pesats (en tots els sentits).Les primeres edicions es van celebrar al domicili d'un oncle (a casa no diem tiet, per què ens sembla que fa "cursi"), quan aquest en va tenir prou vam canviar d'ubicació i van peregrinar per altres domicilis de familiars ingenuus i/o sacrificats. Fins i tot un any vam ocupar pacíficament un menjador gairebé municipal, amb escàs éxit de satisfacció (també en tots els sentits).La celebració que ara ens ocupa va tenir lloc a casa d'un altre oncle (ja haureu endevinat que en tinc més d'un) que viu a un barri barceloní que ara no ve al cas.El meu pare, com a factótum de la trobada doncs és el més vell, dedica uns dies abans de la trobada a martellejar-nos a tots plegats amb convocatòries, instruccions i advertències. Així doncs que puntualment, uns dies abans em va telefonar per confirmar la nostra assistència i donar-me l'adreça fefaentment:- Carrer X (no us penseu que us donaré l'adreça per què hi pogueu anar a xafardejar)nº XX, 2on. 1a. Ens trobarem cap allà dos quarts. D'acord ?A casa sempre quedem a dos quarts i no diem mai l'hora. És un exercici de sentit comú que fem de tant en tant.I així vam quedar.El dia 1 de gener de l'any que ja us he dit que no recordo (el cert es que plovia a base de bé) ens vam dirigir cap al carrer X, nº XX 2on 1ª.Després de donar voltes i voltes per a poder aparcar el cotxe amb dignitat, que no correctament, però en la confiança de que la Guàrdia Urbana té altres coses a fer l'1 de gener a dos quarts....van arribar a l'adreça indicada. La porta de l'escala, com a la majoria de blocs de pisos de Barcelona, era tancada. Vam trucar al timbre i vam esperar.- Holaaaaaa ? - ens van dir des de el pis per l'interfon (segur que no és deu dir així, però ja ens entenem)- A Maria !!!!- vam respondre nosaltres en l'argot propi familiar.Sense més entrebancs ens van deixar entrar i després d'un curt però contundent viatge en ascensor vam arribar al segon pis. La porta era oberta, segurament el meu oncle ja n'estava fins al capdamunt d'anar a obrir. Vam entrar al pis i al fons, se sentia força brogit i rialles.- Ja han començat la gresca - vam pensar.Mentre avançavem pel passadís vaig pensar que la memòria em fallava o que els meus oncles havien canviat força la decoració de la casa, és clar que feia anys que no hi anava.En arribar a l'alçada de la cuina, aquesta estava envaida de persones desconegudes a les que vam saludar cordialment (els novios de les meves cosines, vaig pensar). I al menjador encara hi havi gent més estranya parant taula. Però el que se'n diu conèixer, conèixer, no coneixiem a ningú. Ells d'altra banda tampoc no semblaven coneixer-nos gens, però no es feien estranys. Ens convidaven a picar alguna cosa i la veritat és que feien cara d'estar molt contents.Suposo que en veure la cara de gallimarsots que fèiem, finalment ens van preguntar :- Però ustedes a donde van ? - en castellà.- A casa el Jordi,....que no viu aquí ?- Ah el Xordi, si hombre, vive en la puerta de al lado.Morts de vergonya, els vam desitjar un bon any i vam tocar en retirada.Pel passadís encara un xicot insistia que agafèssim algun camaró i patates fregides. I així els vam deixar celebrant la seva festa.El pitjor de tot però va ser entrar a casa del meu oncle i després de veurens represaliats per arribar tard,ben bé ja eren dos quarts i mig, amb una esbroncada general, explicar-los que veniem de casa els veins i que per poc ens hi quedem a dinar.El que va passar després ja no té cap rellevància.I de tant en tant ens agrada recordar-ho, pensant que encara que només per un dia vam ser els protagonistes d'un gag propi de Fernando Esteso.Bon cap d'any a tothom!!!

El tir amb arc

Doncs si. Jo practico el tir amb arc, i què ?La disciplina que practico és l'anomenada recorregut de bosc. Es tracta d'anar caminant pel bosc (si es vol és pot fer corrent, però et canses molt...) i des de uns llocs determinats, intentar endevinar amb les fletxes uns bonics animals en 3D que hi han posats estratégicament. Com més gros és l'animal, el punt des de on s'ha de tirar és més allunyat. Per exemple, l'os de la foto que us adjunto està a uns 30/35 metres de distància. Si l'endevines pots fer la foto, si erres el tir (que passa molt sovint), doncs no fas la foto i no ho comentes a ningú.És una activitat que malgrat crear una mena d'adicció no massa patològica, relaxa bastant. Almenys a mi.

Coses de la policia

Començaré explicant-vos que en un temps bastant llunyà vaig ser estudiant de periodisme (aleshores en deien ciències de la informació). La veritat sigui dita sense massa èxit.Però una de les coses que vaig aprendre, va ser que s'ha de procurar construir les frases amb cura, vigilant que l'ordre de les paraules no provoqui confussió al lector. Ja sé que això no és massa i que al cap i a la fi, segurament amb una mica de sentit comú ja n'hi ha prou per a no confondre al lector.L'altre dia (26/04/06) llegia a El Perdiódico a la pàgina 55 (us adjunto totes les dades per si algú vol comprovar la veracitat del que vaig a explicar a l'hemeroteca... ;-), una notícia, com la majoria, sense suc ni bruc.Resulta que un senyor va robar una ambulància a Vic. Fins aquí crec que ho hem entés tots.Evidentment la policia el va persseguir, per què es veu que no està bé anar robant ambulàncies per aquests mons de Deu i molt menys a Vic on no crec que en tinguin massa.A partir d'aquí us copio la resta de l'article tal i com va sortir publicat :"AMB L'AMBULÀNCIA VA CIRCULAR 25 QUILÒMETRES FINS A SANT MARTÍ DE CENTELLES, ON VA SER INTERCEPTAT PER LA POLICIA EN ESTAT D'EMBRIAGUESA".......I jo que voleu que us digui ? Trobo lleig robar ambulàncies, imagineu-vos els remordiments del lladre si algun familiar seu hagués necessitat l'ambulància per a una emergència.....Trobo terrible circular 25 quilòmetres fins a Sant Martí de Centelles, i que la gent de Centelles em perdonin, però Ripoll és més bonic.....Ara i per aquí si que no hi passo!!! Que la policia en estat d'embriaguesa es dediqui a fer persecucions....ho trobo perillòs, lamentable i inadmissible. Suposo que la consellera Tura ja deu haver prés les mesures oportunes....No voldria pas ser malpensat, però el peridista que signa la notícia ho va fer amb les inicials P.P.A veure si ens retallaran l'estatut per què tenim la policia en estat d'embriaguesa!!!!

Informació puntual

Retorno al blog abandonat per certificar dues coses.1ª - Vaig anunciar que intentaria no tenir el blog abandonat i almenys un cop per setmana, afegir-hi alguna cosa.......Certificació : Intentar no és fer. I qui ho ha dit que les setmanes no poden ser una mica més llargues.Aclariment a la certificació : Ho veieu que senzill que és afegir alguna excusa de mal pagador ?2ª - Donat l'interés general que ha creat la frase d'en Bartomeu Homar i Duran he d'aclarir, abans la cosa no passi a mals majors, que:Aquest bon home, era el meu avi. El meu pare, que per cert és un savi, no sé si us ho havia dit, és diu Josep. També té en propietat alguna frase célebre (pròpia o adoptada d'altri) que en el seu moment ja anunciaré.I per avui ja n'hi ha prou, a veure si una setmana d'aquestes torno a treure el nas per aquí.