Observació dominical......

No és d'avui, és del diumenge passat. No és meva, és del meu oncle (que no tiet) des de el balcó de casa seva.El meu oncle Barto estava diumenge passat al balcó de casa seva mirant al carrer, que és una manera com una altra de passar els diumenges. A un quart de quatre de la tarda (tal i com ell ho relata) veu una persona caminant distretament per la vorera amb un paquet a les mans. La qualitat de l'embolcall i l'acurat llaçet (a més del nom estampat al paper) li confirma que el paquet ha sortit de la molt anomenada i mai prou ponderada pastisseria de tota la vida Can Mayol. Pels que som fills d'Horta aquesta pastisseria podria molt ben ser la mare de totes les pastisseries (sense faltar a Sant Antoni, per descomptat).Doncs l'individuu en qüestió, just al moment de passar pel costat dels bonics contenidors de deixalles que flairen, sobretot a l'estiu l'habitatge del meu parent i família, aixeca decidit la tapa i aboca el paquet al seu interior. Comprobant que ningú l'hagi vist mirant a banda i banda del carrer, s'espolsa les mans i continua la seva via.El meu oncle, segurament esmaperdut i tràgic, diu : Berta!!! a la seva filla Berta anomenant-la un cop més pel seu nom (com sempre). I decididament, tots dos baixen al carrer a desfer l'enigma.Què deu haver llençat aquest home al contenidor ?Per què a un quart de quatre de la tarda ?L'embolcall de Can Mayol és per despistar ?Totes i cadascuna de les conjectures son analitzades a peu de contenidor amb neguit. Com si fòssin dos agents d'un renovat CSI Horta aixequen la tapa, amb prudència i veuen el misteriós paquet reposant al fons. No duen guants de làtex ni cap altra mena de protecció, però el món és dels valents, pensen. Prenen l'objecte i sense esperar ni un minut ni dos, estiren el llaçet de cordill de color marró (fet amb una gràcia sens dubte provinent del mestratge de Can Mayol) i amb cura i expectació separen el paper.A dins, salvaguardat per dues tires creuades de cartró blanc i polit hi ha un tortell de nata i xocolata, meravellòs.Els nostres dos agents CSI, abandonen l'investigació (i el tortell) i marxen capa a casa amb el convenciment que a voltes no cal pas entendre totes les coses.- Si haguès estat de crema.... - sembla ser que va dir el meu oncle a la seva filla mentre eren a l'ascensor - ...potser un tallet si que l'hagués agafat, però a mi la nata i xocolata...miau!!!- picant-li l'ullet.Després el diumenge va passar sense més trasbals i va arribar el dilluns, imparable, com sempre.

Les rebaixes i la mare que ho va parir...................

Dispenseu el meu groller llenguatge, però de ben segur que em quedo curt.Avui he anat "de rebaixes"...............He anat a un centre comercial d'aquest on tot és fantàstic i tot està al teu servei (i el de la teva "VISA", i això que no volia posar-hi marques).He comprobat una vegada més que les rebaixes son una estafa, permesa i regulada pel poder establert i acceptada per la cada vegada més aborregada societat on vivim o potser millor dit "sobrevivim", per què :* Acceptem i assumim que durant l'època "normal" ens estan prenent el pel i els diners. Si en aquestes dates poden fer descomptes tant espectaculars com el 30, 40 i fins i tot 50%, vol dir que fins avui ens han estat afaitant la pasta sense miraments (tingueu per ben segur que no hi perden mai. Jo he treballat més de 10 anys al tèxtil i us ho podria certificar i jurar davant de Déu i de qui convingui).* Comprem i remenem (sobretot remenem), articles de ves a saber on han sortit i com s'han fabricat. He vist i tocat, teixits, colors i models de roba que de ben segur o son rampoines o s'han fabricat especialment per a les rebaixes (malgrat estar prohibit, us torno a confesar que un "ex" del tèxtil com jo us pot certificar que això és una pràctica habitual, continuo jurant per Déu, per Snoopy i per qui convingui).Però tot això, que segur que no aporta res de nou ho podem deixar de banda, el que vull és certificar dos fets puntuals que m'han fet gràcia :* A dins d'una botiga d'una coneguda marca, mentre jo feia cua per pagar, una nena (segur que no tenia més de dotze o tretze anys) ha trucat a la seva mare pel mòvil per avisar-la de que ja li tocava pagar. És a dir, la mare estava estirant-se el "monyo" amb ferotges competidores per un jersei de l'any de la picor i / o fabricat a Xina en ves a saber quines condicions, mentre la nena feia cua. Benaurats siguin els mòvils i la tecnologia punta per a optimitzar els recursos.* L'altre tema que m'ha sorprés ha estat que davant de les botigues de més renom i havia corrúes (i no exagero) d'homes arrepenjats en estratègiques baranes, fumant compulsivament, mirant a l'infinit i esperant que les seves dones, parelles i/o fulanes sortíssin de l'establiment amb el triomf dins d'una bossa de plàstic. No voldria ser masclista, però de dona, us asseguro que no n'hi havia cap.M'hagués agradat retratar-los, però he pensat que potser si se n'haguèssin adonat, la meva persona hagués patit un intent, probablememnt amb èxit, de linxament.Amb tot això, he marxat del centre comercial sense haver comprat res de res i amb la tranquilitat de que les meves sabates "xiuladores" que avui calçava (aneu al començament del "blog" si voleu saber de que va), una vegada més han fet bondat.La propera setmana he d'anar a un altre centre comercial a veure si uns pantalons que vaig veure fa un parell de mesos i que no vaig comprar per la meva innata "garraperia", encara existeixen......

La rutina em sorprén contínuament............

En el sentit més estricte de la paraula, "rutina" és podria definir com la reiteració d'uns fets més o menys periòdicament.Una de les meves rutines és la de dinar en uns "bars de menú" amb una regularitat aclaparadora, dilluns i dimecres un, dimarts i dijous un altre. Divendres, dissabte i diumenge, a casa.Amb la represa de l'any va tornar la rutina dels dinars, però el primer dia, la rutina del que eren uns dinars plàcids i tranquils es va trencar en mil bocins. Habitualment mentre dino llegeixo el diari, cosa que segons els metges no s'ha de fer (la meva avia de tota manera sempre deia "Que saben els metges!!!"). Tornant al que anava doncs, vaig seure en una taula al costat del que semblava una respectable senyora jubilada. Encara no havia posat el cul a la cadira l'amable senyora en va dir : Bon dia. Educadament li vaig respondre : Bon dia i bon profit.Em vaig adonar però que la senyora, lluny de dedicar-se al seus afers (en aquest cas una discreta amanida verda) intentava iniciar una conversa. Jo procurava no fer-li cas, ni tant sols mirar-me-la per a no donar-li peu al diàleg. però ella va aconsseguir fer-me aixecar el cap del diari quan em va preguntar:- Perdoni, vosté fuma ?- Si. A més en aquest establiment és permés de fumar....No vaig poder acabar la frase, ella fent una cara de fàstic, mareig i potser vòmits, posant-se la mà al pit em va indicar que a ella li molestava molt, que no podia suportar el fum.He de reconèixer que vaig estar a punt de dir-li que el millor que podia fer era canviar de bar, però m'en vaig estar. Amb una falsa amabilitat li vaig dir i prometre que aquell dia no fumaria mentre ella fos al local (probablement les altres trenta persones que hi havia dinant no pensaven el mateix).Vaig intentar submergir-me altra vegada en el meu diari procurant oblidar la respectable senyora i no vaig aconsseguir llegir ni un miserable titular.- Vosté llegeix El Periódico ? Està molt bé aquest diari.Sense esperar la meva resposta però segura de que jo li tornava a fer cas, per què per segona vegada vaig aixecar la vista del paper, ella va continuar:- El Periódico és igual que l'ABC.Una oliva va estar a punt de pasar pel que en diuen l'altre forat. Sense poder evitar-ho li vaig respondre:- Igual, igual, em sembla que no....Pero ella insistia en que si, que l'ABC i El Periódico eren iguals i és més,apujant el to de veu em va dir que li havia explicat el seu marit ( que per cert era mort, segons va indicar ella mateixa) i que ella continuava comprant l'ABC cada dia de la seva vida, però que en realitat no se l'havia llegit mai. Dit això i una mica ofesa, va donar per acabada la conversa i es va dedicar a les seves mandonguilles a la jardinera.Primer em vaig sentir una mica molest, però després vaig pensar que potser era una sort que si hi havia moltes vidues com ella (que compraven l'ABC i no el llegien) volia dir que sens dubte la raça humana començava a anar per bon camí.I vaig continuar remenant la meva infusió de menta i poliol (no sé si us ho he comentat, però faig una mena de dieta per aprimar-me i de moment he perdut 10 quilos i encara no he estat capaç de trobar-los!!!)

Quan un any s'acaba, un altre comença...

I si no ens morim la cançó es va repetint....Per aquest any que diuen que començarà ben aviat m'he proposat:

* No apuntar-me a cap curs d'anglés per poder mantenir els meus nivells d'ignorància tal i com estan.

* No deixar de fumar a primers d'any, per tornar-hi qualsevol dia amb qualsevol excusa de mal pagador.

* No matricular-me a cap gimnàs, ni piscina, ni squash per pagar unes quotes mensuals i haver-me de penedir per no anar-hi.

D'altra banda procuraré també:

* Escriure més (no sé si millor), tant a aquest minúscul blog com a altres llocs.

* Llegir més llibres ( i de passada entendre'ls)

* Practicar més el tir amb arc per què m'agrada.

Vaja en definitiva res d'extraordinari.....però necessari sens dubte.M'agradaria també que la barroeria dels polítics(locals, nacionals i internacionals) no em faci posar de mal humor, que el canibalisme de les multinacionals no m'encengui la sang i que les persones, totes, procurin ser més persones.....I em sembla que amb això ja aniria millor tot plegat.

Que el 2007 sigui, com a mínim, un any interessant per a tots.

A reveure!!!

El donant de sang donant sang al banc de sang

Ahir vaig anar a donar sang. És una pràctica que acostumo a fer un o dos cops a l'any des de fa bastant de temps.Els bancs de sang no son com els bancs de diners. El fet diferencial bàsic és el següent: als bancs de sang dones la sang voluntariament i als bancs dels diners te la treuen sense demanar permís.Dit això afegir que els empleats dels bancs dels diners acostumen a tenir una certa prepotència sobre el client (probablement és que tinc pocs diners), en canvi al banc de sang, els empleats (potser vampirs perversos en estat latent) son extraordinàriament amables i simpàtics.Recomano anar-hi encara que només sigui per això. Avui en dia trobar un lloc on et tractin bé sense haver de pagar és com una mena d'oasi.Doncs bé, el que volia explcar-vos és el següent :Després dels tràmits reglamentaris per a ser acceptat ( omplir un formulari on certifico que no soc promiscuu, ni drogadicte, ni homosexual, ni he viatjat a paisos exòtics, ni porto piercings ni tatutages i alguna altra cosa més) em visita un senyor metge que em pregunta el que acabo de contestar a el formulari mentre em pren la pressió, em mira el ferro (de la sang) i em diu que passi. Jo passo.M'espera una camilla (segurament en català llitera) raonablement confortable i mi ajec. Immediatament se m'acosta un infermer i en un tres i no res comença la sangria (així ho anomenen ells). Cap problema. Ja que no puc fer altra cosa em dedico a observar, que sempre és instrucitiu i entretingut. Miro la gent que fa cua, miro la infermera que posa les bosses de sang a les neveres, miro els senyors i senyores golafres que després de donar sang berenen desenfrenadament per què és gratis o per què tenen gana.....Aleshores una conversa em crida l'atenció. Just al meu darrera una senyora s'estira a la llitera. Una infermera se li acosta immediatament i després de mirar els papers li diu :- Hola Montserrat, ja has vingut més vegades oi ?- Una només. I em fa un por....- No pateixis que no és res això i tu ets una valenta...Sento feinejar la infermera, li posa la goma al braç, li demana que respiri fondo, la punxa i li diu:- Ara vagi obrint i tancant sense parar.....Sobtadament és fa el silenci i jo escolto encara amb més atenció, tot passa al meu darrera i no ho veig però intueixo que passa alguna cosa...Finalment la infermera diu :- Montserrat, escolta'm...el que has d'obrir i tancar sense parar és la mà. Amb els ulls fés el que vulguis....He contingut la rialla, mentre imagino la pobra senyora Montserrat, obrint i tancant els ulls sense parar....Quan he sortit al carrer he somrigut encara imaginat la Montserrat obrint i tancant els ulls per agilitzar la donació.Si riure allarga la vida us ben asseguro que donar sang també!!!!

Les pipes pelades

Quan era petit menjava pipes. De fet en menjave moltes, fins que la punta de la llengua em quedava vermella com un titot i havia de plegar.Des de fa un temps, bastant de temps, hi ha als supermercats pipes pelades....Per una banda està bé doncs així el problema de les peles s'ha acabat (i això que jo era dels que les deixava al damunt d'algun lloc o a la butxaca, mai m'havia agradat escopir-les). Però d'altra banda i probablement ja hi haureu pensat, qui les pela aquestes pipes ?El mite de la màquina de pelar pipes, no me'l crec.L'altre dia mentre menjava pipes pelades em van venir aquest i altres pensaments que ara no venen al cas i em vaig imaginar en algun lloc suburvial i/o de pobresa extrema, immenses naus plenes de gent marginal pelant pipes sense parar. El capataç els vigilava per que no se les mengèssin i cada 200 grams de pipes pelades els donàven un got d'aigua.Abans d'entrar a la cadena de producció els feien rentar les dents i les mans i estava prohibit escopir enlaire.Al final de la jornada cada obrer havia d'escombrar les peles que havia fet i deixar els seu lloc de treball en perfectes condicions per a els següent torn.Després de pensar això, m'he aixecat, he anat a la cuina i he tornat amb una cullereta de postres.He continuat pensant en altres coses i he continuat menjant les pipes però amb la cullereta. Qui sap qui les ha tocades...totes!!!Bon profit.

Un cap d'any... diferent.

Us explicaré una història del segle pasat. No recordo ben bé l'any, però debia ser aproximadament cap a mitjans de la década dels 90.La meva família té el costum de celebrar el cap d'any fent una multitudinària reunió familiar, composta per persones que portem el mateix cognom (homar, d'aquí ve el sobrenom de la reunió com a homarada) i els seus adjacents, col.laterals i sobrevinguts. És a dir marits i mullers (o parelles o novios o el que sigui) més els sobrevinguts (fills i filles bàsicament).Tant magna reunió es materialitza a casa d'algun voluntari que cedeix les seves instal.lacions doméstiques per a fer un dinar d'aquells tant pesats (en tots els sentits).Les primeres edicions es van celebrar al domicili d'un oncle (a casa no diem tiet, per què ens sembla que fa "cursi"), quan aquest en va tenir prou vam canviar d'ubicació i van peregrinar per altres domicilis de familiars ingenuus i/o sacrificats. Fins i tot un any vam ocupar pacíficament un menjador gairebé municipal, amb escàs éxit de satisfacció (també en tots els sentits).La celebració que ara ens ocupa va tenir lloc a casa d'un altre oncle (ja haureu endevinat que en tinc més d'un) que viu a un barri barceloní que ara no ve al cas.El meu pare, com a factótum de la trobada doncs és el més vell, dedica uns dies abans de la trobada a martellejar-nos a tots plegats amb convocatòries, instruccions i advertències. Així doncs que puntualment, uns dies abans em va telefonar per confirmar la nostra assistència i donar-me l'adreça fefaentment:- Carrer X (no us penseu que us donaré l'adreça per què hi pogueu anar a xafardejar)nº XX, 2on. 1a. Ens trobarem cap allà dos quarts. D'acord ?A casa sempre quedem a dos quarts i no diem mai l'hora. És un exercici de sentit comú que fem de tant en tant.I així vam quedar.El dia 1 de gener de l'any que ja us he dit que no recordo (el cert es que plovia a base de bé) ens vam dirigir cap al carrer X, nº XX 2on 1ª.Després de donar voltes i voltes per a poder aparcar el cotxe amb dignitat, que no correctament, però en la confiança de que la Guàrdia Urbana té altres coses a fer l'1 de gener a dos quarts....van arribar a l'adreça indicada. La porta de l'escala, com a la majoria de blocs de pisos de Barcelona, era tancada. Vam trucar al timbre i vam esperar.- Holaaaaaa ? - ens van dir des de el pis per l'interfon (segur que no és deu dir així, però ja ens entenem)- A Maria !!!!- vam respondre nosaltres en l'argot propi familiar.Sense més entrebancs ens van deixar entrar i després d'un curt però contundent viatge en ascensor vam arribar al segon pis. La porta era oberta, segurament el meu oncle ja n'estava fins al capdamunt d'anar a obrir. Vam entrar al pis i al fons, se sentia força brogit i rialles.- Ja han començat la gresca - vam pensar.Mentre avançavem pel passadís vaig pensar que la memòria em fallava o que els meus oncles havien canviat força la decoració de la casa, és clar que feia anys que no hi anava.En arribar a l'alçada de la cuina, aquesta estava envaida de persones desconegudes a les que vam saludar cordialment (els novios de les meves cosines, vaig pensar). I al menjador encara hi havi gent més estranya parant taula. Però el que se'n diu conèixer, conèixer, no coneixiem a ningú. Ells d'altra banda tampoc no semblaven coneixer-nos gens, però no es feien estranys. Ens convidaven a picar alguna cosa i la veritat és que feien cara d'estar molt contents.Suposo que en veure la cara de gallimarsots que fèiem, finalment ens van preguntar :- Però ustedes a donde van ? - en castellà.- A casa el Jordi,....que no viu aquí ?- Ah el Xordi, si hombre, vive en la puerta de al lado.Morts de vergonya, els vam desitjar un bon any i vam tocar en retirada.Pel passadís encara un xicot insistia que agafèssim algun camaró i patates fregides. I així els vam deixar celebrant la seva festa.El pitjor de tot però va ser entrar a casa del meu oncle i després de veurens represaliats per arribar tard,ben bé ja eren dos quarts i mig, amb una esbroncada general, explicar-los que veniem de casa els veins i que per poc ens hi quedem a dinar.El que va passar després ja no té cap rellevància.I de tant en tant ens agrada recordar-ho, pensant que encara que només per un dia vam ser els protagonistes d'un gag propi de Fernando Esteso.Bon cap d'any a tothom!!!