Sóc prou modern ?

A mida que em vaig fent gran (volia dir vell, però no he gosat) tinc el dubte de si sóc prou modern.

Entenent que el concepte de modernitat és gairebé tant relatiu com tots els conceptes.

M'explicaré. Quan era petit (un altre concepte relatiu) la meva mare em va ensenyar una fotografia de la meva àvia amb el seu marit (que curiosament era el meu avi). El meu avi estava assentat en una mena de butaca i la meva àvia, dreta el seu darrera, tenia una mà posada damunt l'espatlla del seu marit. Pel que sembla i m'han explicat, en el seu moment aquesta fotografia va aixecar molta polseguera, doncs aquesta "indecorosa" posició era d'una extrema modernitat, quasi un escàndol.

Més endavant em vaig adonar que algun dels meus amics parlava de tu als seus pares i en canvi, jo els parlava de vosté (de fet encara ho faig). A mi em semblava que els meus amics eren molt moderns i els seus pares també. Però al mateix temps el meu pare procurava que llegíssim llibres en català, cosa que no feia ningú o gairebé ningú dels meus amics. En aquest sentit a casa erem moderns (estic parlant dels anys 1970 / 1980).

Després el temps comença passar més depressa del que som capaços de recordar i de cop i volta ens trobem que ja tenim una edat. Procurem ser moderns i que d'alguna manera no se'ns escapi el tren de la modernitat.

En l'actualitat, aquesta dèria de que no se m'escapi el tren, m'ha portat ha :

1. 
   
   Tenir telèfon mòvil.


2. 
   
   Tenir dues (em sembla que tres) adreces de correu electrònic.


3. 
   
   Tenir una web personal.


4. 
   
   Tenir un fotobloc.


5. 
   
   Tenir un bloc ( de fet aquest és el segon, doncs el primer era tècnicament anticuat...)


6. 
   
   Pertànyer a un parell de llistes de correo o grups, d'aquests que corren per internet.


7. 
   
   Tenir un compte al You Tube (que per cert gairebé no faig servir per res)


8. 
   
   Baixar-me música amb l'e-mule (sense saber massa si és legal o no).


9. 
   
   Publicar a través d'internet.

Quan em semblava que tot això era molt modern, el meu fill em va parlar dels My Space. Que és una mena de refregit entre els bloc, els fotoblocs, els webs i alguna altra mena de collonada més.

Doncs jo, dit i fet, de cap a la modernitat i vaig obrir el meu propi My Space (miserable això si, però present a la xarxa, que diuen).

I és clar, tot això et comporta tota una mena de tràfec que arriba un moment que ja no saps on ets. Rebs solicituds d'amistat per totes bandes, gent coneguda i desconeguda comenta les teves fotos i les teves experiències i entres en una dinàmica que en alguns moments et porta a pensar que potser no calia ser tant modern...

Sense anar més lluny, després d'obrir aquesta enderga del My Space vaig rebre un comentari de la nóvia del meu fill que textualment em deia :

"Hola Pep! veig q estas molt al dia i que et tenim per la red del myspace..vigila q enganxa! esper-ho veuren's un altre dia amb mes calma :)"

Això "d'estar molt al dia", em va fer sentir vell. D'alguna manera em va semblar que em deien : " Home Pep, per la teva edat, no està gens malament tenir un my space!!! que guay!!!"

I vet aquí el meu dubte. No sé si sóc prou modern i ni tan sols sé si em cal ser-ho.

Perdoneu que us deixi, però mentre m'ho penso, vaig a veure si sóc capaç d'obrir-me un Second Life, que es veu que aixó si que "mola".....

El ratolí constipat...........

Ja hi som. I que els investigadors em perdonin, però que per poder curar un constipat comú haguem d'haver modificat genèticament un ratolí, per poder encomanar-li un "trancasso" de cal quinze i estudiar com el podem curar, em sembla una barrabassada.
Els científics (que mai llegiran això segurament, afortunadament per mi) que segur que deuen tenir els seus incontestables motius per a fer-ho, em fan més por que una pedregada seca. M'explicaré.

Normalment quan els humans fiquem les nostres potetes dins del món animal, acabem generant desastres de magnitud incalculable. Per exemple i sense anar més lluny. Un bon dia decideixen protegir un espai natural i automàticament prohibeixen la caça i qualsevol activitat. Uns anys més tard ens trobem els senglars travessant com el sr. Pere per casa seva la Ronda de Dalt i anant a sopar als cubells de les deixalles de qualsevol McDonalds. Aleshores hem de començar a fer cacera selectiva i no sé quantes accions més, per desentortolligar una decissió mal presa.
Fets similasr a aquest s'han produït en altres ocasions en que s'ha volgut protegir tant una espècia que després l'hem hagut de matar.
Però això no bé massa al cas, però em venia de gust dir-ho.

Ara bé i tornant al ratolí encomanat. Pel que sembla, resulta que els animals (exceptuant els humans i algun parent simiesc) no es poden constipar per què aquesta mena de malalties no va amb ells, d'alguna manera en son inmunes. I ja hi som, als científics només se'ls ha acudit manipular un pobre ratolí per què es pugui constipar i així ells podran estudiar com curar-lo.

De tothom és sabut que això (els constipats em refereixo, doncs els científics no en tenen de cura) es cura amb repós, dins d'un llit ben calentó i prenent sopetes i infusions. També hi ha la versió de continuar vivint normalment (és a dir encomanant el constipat a tothom qui ens envolta) i prendre un munt de pastilles, càpsules o píndoles que de ben poca cosa serveixen.

Així doncs dos grans desastres estan a punt d'entrar a les nostres vides :

A - El ratolí se'ls escaparà, el constipat mutarà i es començaran a encomanar gats, gosos, ocells i tota mena de bestioles, fins i tot segurament algunes de les que estan en perill d'extinció. Ja m'ho imagino als titulars de la premsa : "El linx ibèric extingit d'un esternut".

B - En els suposat cas que tinguin alguna mena d'èxit hi haurà un laboratori que és farà immensament ric venent les potingues per a curar els constipats dels rics (entenc que per descomptat, els pobres que no puguin pagar el medicament continuaran fent mocs i totes aquestes coses). Al mateix temps els altres laboratoris que fins ara s'han enriquit sense cap mena d'escrúpol a base d'aspirines, hubergrips, paracetamols i altres collonades que no serveixen per curar res, hauran de demanar ajudes al gobern (que pagarem tots plegats) per a frenar les caigudes de vendes de centenars de milers de caixes de pastilles inútils (però que fins avui han donat uns beneficis incalculables).

Per tant, demano una amnistia per aquest ratolinet, que el deixin tranquil i que els humans poguem tirar nas amunt per molts anys.

Experiment....

Avui vaig a fer un experiment.

Diuen i pel que he vist és cert, que en aquesta mena d'andròmines que es diuen blogs, s'hi poden penjar vídeos. Vaig a comprovar en la meva pròpia pell, si en sóc capaç :

Espero que us agradi tant com a mi...........

Radars a les pistes d'esquí

Fa uns dies vaig llegir que als Alps han començat a possar radars a les pistes d'esquí. Pel que em va semblar entendre, es tracta de que els esquiadors no baixin a més de 30 Km. per hora. Diuen els entesos que és per què en cas d'accident no es facin tant mal.

Per una banda he de reconèixer que m'agradaria saber com s'ho faran els esquiadors per a saber a quina velocitat van (desconec si hi ha algun model d'esquí que porti un comptaquilòmetres incorporat). I per una altra banda, no sé pas com els identificaran, que jo sàpiga encara no han de dur cap matrícula enganxada al cul.

Tant és, sigui com sigui ja han trobat una nova manera de coartar la llibertat de les persones. Com sempre, l'autoritat troba la manera de sancionar i en canvi no pensa en que potser seria més beneficiós educar.

Dit això, i fent volar una mica la imaginació ( o potser no tant..), quan trigaran a regular la velocitat a que hem de caminar ? De fet a algun centre comercial de Barcelona hi ha cartells ben visibles on adverteix que està prohibit còrrer.

Seguim imaginant...Quan trigaran a decidir l'estona que podem estar prenent-nos un cafè ?

Arribarà el dia en que s'estipulin uns lapses de temps standar per a estar al lavabo ? ( em refereixo a la cagadora, que deia el meu avi). Potser si arribem fins aquí se'ns acabaran, a alguns, les inoblidables estones de lectura en el més íntim recolliment que ens dona aquesta estança.

Em sembla que una vegada més l'administració, o el poder, o com vulgueu dir-ne (procurant de no faltar el respecte a ningú) han confós, el que en algun moment de la història algú va sentenciar, com la velocitat i el tocino o la magnèsia amb la gimnàsia (gimnàstica, però no lliga) fins al punt que ens arribaran a trabucar de tal manera i fer que, com deia un bon amic meu, confonguem la "lle per la bé" (si voleu que faci gràcia heu de llegir : "lle pa la bé".

I abans no se'm oblidi, aprofito per dessitjar-vos a tots un bon any!!!

Si parlo de la mort (amb permís de Miquel Martí i Pol)

Aprofitant que avui és Tots Sant i demà és el dia dels difunts volia aprofitar per fer unes reflexions sobre la mort i totes aquestes coses. Finalment he decidit deixar-ho per un altre dia i només recordar la veu de Miquel Martí i Pol, que ell si que en sabia de coses....
SI PARLO DE LA MORT
Si parlo de la mort és per què em moro
i si al capdavall més val parlar de coses
que hom coneix intensament. La meva
mort, per exemple, la tinc ben sabuda;
fa molt de temps que convivim i encara
conviurem molt de temps, fins que es resolgui
d’un cop per sempre el plet, que mai no aporta,
malgrat els aldarulls, sengles sorpreses.
Llavors serà el moment de l’elegia
i algú hi haurà per fer-me el panegíric
(en català, si us plau, i en decasíl·labs)
que jo, bo i mort, escoltaré amb respecte.
Mentrestant parlo de la mort, tal volta
perquè és allò que tinc més viu i pròxim,
per no caure en subtils pedanteries
que, de fet i fet, no porten a cap banda.
Parlo, doncs, de la mort, i a més em moro.
No es pot pas demanar més honradesa.

Miquel Martí i Pol.

Així doncs, de moment no cal dir res més.

Amen.

A casa som tots morts (1ª edició)

Senyores i senyors ja tenim la primera edició de "A casa som tots morts".Aquesta barrabassada que podreu trobar fàcilment a la web www.relatsencatala.com, finalment ha merescut l'interés d'uns editors i ha vist la llum.Deixeu-me que us ho expliqui.El meu mànager i agent literari, que malgrat els seus esforços en difondre la meva obra, mai no havia lligat cap publicació, finalment ho ha aconsseguit. Desconec si les negociacions han estat massa llargues o fins a quin punt els interessos de ves a saber qui han influit en l'edició. Finalment ja tenim al carrer l'esperada obra "A casa som tots morts", coincidint amb el tercer aniversari de la seva aparició a la xarxa.Em consta a més que l'edició s'ha exaurit sense ni tan sols tenir temps d'estar a l'aparador de les millors llibreries de la ciutat. Haurem d'esperar a una possible segona edició que en aquest moments està en un punt mort, aprofitant que s'acosta Tots Sants.I dit això vull agrair al meu pare (alhora mànager i agent literari) i als seus compinxes els germans Gausachs l'esplèndida edició de "A casa tots som morts" amb una edició limitada de dos exemplars, convenientment impresos en una impresora quasi clandestina i relligats a cops de grapadora.Potser m'hauré de pensar en escriure una segona part, encara que ja se saps que les segones parts mai no acaben de ser bones...Gràcies a tots tres per fer-ho possible!!!

Ara que s'acosta Tots Sants...

Abans de començar he d'advertir al lector o lectora que l'entorn de la mort, els funerals, les caixes i tot el que ho envolta sempre m'ha captivat d'alguna manera. Segurament és que he rebut una educació al voltant d'aquests temes bastant políticament incorrecte. Dit aixó, anem pel tema.Una de les iniciatives que més em plauen de les administracions, i potser és de les poques que ho fan, son els tallers i cursos que fan per a la gent gran. És molt important que aquestes persones continuin una certa activitat i el que crec més important, que no abandonin el seu interés per aprendre. A banda dels cursos de internet i noves tecnologies, les clases de català, sobretot pels qui en el seu moment no van poder estudiar o qualsevol activitat física o gimnàstica, també ens trobem amb els clàssics. I aquí és on vull explicar una bonica història en aquesta ocasió.Els tallers de ceràmica. Periódicament se'n organitzen i potser son dels que més bona acollida tenen. I alguna cosa deu tenir el fang que ens atrau. Poser el contacte amb la terra(diuen que és d'on venim i on anem), potser la seva facilitat per treballar-ho amb les mans o potser pel simple gust de fer pastetes.Habitualment en les primeres classes el profesor dona unes bàsiques nocions tècniques i molt ràpidament tothom pot començar a potinejar el fang. És bonic veure quan pregunten als alumnes, recordeu que estem parlant de classes per a la gent més gran (el que abans en deiem avis els que erem prudents o vells els més desarrapats :- I què t'agradaria fer a tu ? - ara està de moda parlar de tu a aquestes persones.Les respostes malgrat que son diverses sempre acaben anant a parar a uns certs tòpics bastant comuns :Un cendrer, un plat i una tassa, una palmatòria, una safata, uns estalvis i a voltes els més agosarats sorprenen amb propostes més intrèpides com per exemple una tetera, un gerro o un cantir.Fins aquí tot transcorre dins d'uns paràmetres de normalitat i el professor continua donant les seves encertades indicacions per iniciar les encara embrionàries obres d'art.Tothom treballa amb interés i il.lusió, el profesor es paseja entre els alumnes i va donant petites indicacions i consells. En un moment donat s'atura davant d'una senyora que feineja molt atrafegada i li diu:- I tu, que estàs fent ? - veient que la dona comença a modelar una figura amb un cert volum - Què vols fer un gerro ?- No, no, de cap manera - respon l'alumne - m'estic fent una urna per què posin les meves cendres quan em mori.El professor no pot amagar la seva sorpresa, però fa el cor fort i continua donant les seves indicacions. Mentre transcorre la classe no pot evitar però, pensar com li deu anar al seu company, l'encarregat del taller de fusteria. No fós cas que algun alumne estigui intentant fer-se la caixa.Aquesta història us ben asseguro que en gran part és tant certa com la vida mateixa. Us aseguro que és cert que hi ha una senyora que s'està fent la seva pròpia urna de ceràmica.I ho trobo sensacional. Tant de bo tots fòssim capaços de preparar la nostra mort amb aquesta prevenció.Avís a les funeràries i altres especuladors al voltant del negoci de la mort : teniu els dies comptats, el "bricolatge mortuori" ja és aquí!!!