dissabte, 24 de març del 2007

A vegades sento veus......

Ho he de dir, a vegades sento veus. Sovint quan estic sol sento veus que em diuen coses. Gairebé sempre és la veu d'una dona que em dona consells, com si es preocupés per mi. Al principi no hi donava massa importància, fins i tot a vegades feia veure que no la sentia. Però ella amb una insistència admirable, dia rera dia, continua parlant-me aprofitant la meva soledat. També és just reconèixer que la veritat és que mai han estat ordres ni "ultimàtums", sempre s'ha comportat amb una educació fóra del que és habitual pels temps que ens ha tocat viure.El que em va estranyar en un principi va ser que em parlava de "vos", i la veritat em sobtava una mica que em parlessin utilitzant aquest mode que, potser, és una mica arcaic. Ara ja m'hi he acostumat i si algun dia, pel motiu que sigui no em parla ho trobo a faltar. Fins i tot em sento impacient i a voltes penso que m'ha abandonat.Jo no sóc massa amic de les experiències paranormals ni místiques, però sovint he pensat en la possibilitat de que la veu fós la meva consciència, o l'àngel de la guarda o potser alguna de les meves iaies que des de el més enllà encara vetllen per mi. Ho he pensat però no n'estic gens segur, el cas és que ara no em sento tant sol.Això si, li he de retreure una cosa i és la següent : sempre es posa a parlar quan estic mirant el GPS que m'he posat al cotxe i amb els seus comentaris sovint em distreu i sort en tinc del planell que surt a la pantalla, que si no, de ben segur que em perderia!!!

diumenge, 11 de març del 2007

Observació dominical......

No és d'avui, és del diumenge passat. No és meva, és del meu oncle (que no tiet) des de el balcó de casa seva.El meu oncle Barto estava diumenge passat al balcó de casa seva mirant al carrer, que és una manera com una altra de passar els diumenges. A un quart de quatre de la tarda (tal i com ell ho relata) veu una persona caminant distretament per la vorera amb un paquet a les mans. La qualitat de l'embolcall i l'acurat llaçet (a més del nom estampat al paper) li confirma que el paquet ha sortit de la molt anomenada i mai prou ponderada pastisseria de tota la vida Can Mayol. Pels que som fills d'Horta aquesta pastisseria podria molt ben ser la mare de totes les pastisseries (sense faltar a Sant Antoni, per descomptat).Doncs l'individuu en qüestió, just al moment de passar pel costat dels bonics contenidors de deixalles que flairen, sobretot a l'estiu l'habitatge del meu parent i família, aixeca decidit la tapa i aboca el paquet al seu interior. Comprobant que ningú l'hagi vist mirant a banda i banda del carrer, s'espolsa les mans i continua la seva via.El meu oncle, segurament esmaperdut i tràgic, diu : Berta!!! a la seva filla Berta anomenant-la un cop més pel seu nom (com sempre). I decididament, tots dos baixen al carrer a desfer l'enigma.Què deu haver llençat aquest home al contenidor ?Per què a un quart de quatre de la tarda ?L'embolcall de Can Mayol és per despistar ?Totes i cadascuna de les conjectures son analitzades a peu de contenidor amb neguit. Com si fòssin dos agents d'un renovat CSI Horta aixequen la tapa, amb prudència i veuen el misteriós paquet reposant al fons. No duen guants de làtex ni cap altra mena de protecció, però el món és dels valents, pensen. Prenen l'objecte i sense esperar ni un minut ni dos, estiren el llaçet de cordill de color marró (fet amb una gràcia sens dubte provinent del mestratge de Can Mayol) i amb cura i expectació separen el paper.A dins, salvaguardat per dues tires creuades de cartró blanc i polit hi ha un tortell de nata i xocolata, meravellòs.Els nostres dos agents CSI, abandonen l'investigació (i el tortell) i marxen capa a casa amb el convenciment que a voltes no cal pas entendre totes les coses.- Si haguès estat de crema.... - sembla ser que va dir el meu oncle a la seva filla mentre eren a l'ascensor - ...potser un tallet si que l'hagués agafat, però a mi la nata i xocolata...miau!!!- picant-li l'ullet.Després el diumenge va passar sense més trasbals i va arribar el dilluns, imparable, com sempre.