dijous, 28 d’abril del 2011

La mona

Una de les atribucions més fonamentals de qualsevol padrí és fer la mona. La veritat sigui dita, és molt important saber fer la mona en tots els sentits, situacions i estats d'ànim personal.
Fer la mona va molt més enllà dels compromisos adquirits al davant dels pares del fiol ( i entenguem també la paraula compromís en tots els sentits possibles). Fer la mona és més important que educar la criatura ( això ja ho faran, si poden els pares i els mestres), fer la mona passa per damunt de tenir cura de l'infant en cas de (Déu no ho vulgui) la falta sobtada dels pares. En aquest cas si que podem atendre la temporalitat de fer de "cangur" en determinats moments, sense que això crei jurisprudència ni obligacions a llarg termini.
Fer la mona, crec, que és la màxima expressió de la tasca del padrí. I per això proclamo que potser caldria canviar la denominació popular de "El dia de la mona" (encara que crec que oficialment es diu Dilluns de Paqua) per el coherent nom de "El dia del padrí".
Un padrí amb tots els ets i uts (ja sabem que hi ha padrins que més valdria que no ho fossin, o que millor no haguessin agafat el "compromís") ha de fer la mona. La mona hauria de ser la seva motivació per tirar endavant i un cop feta, començar a pensar en la de l'any que ve.
Potser caldria fer una Associació de padrins per a planificar accions conjuntes, seria necessari que hi hagués una ONG anomenada per exemple Padrins sense fronteres, per a recolzar els padrins ssense massa recursos ( o gens).
Seria bo que a cada poble i a cada ciutat hi hagués un monumnet al padrí desconegut. També caldria que es fessin convecions, fires i simpòsiums per a padrins professionals o de llarg recorregut. No seria de cap manera descabellat fer un carnet de padrí on constèssin les mones que s'han fet i que es donèssin una mena de plaques commemoratives per exemple per cada 5 monades portades a terme. Si tot això va endavant, que estic segur que hi anirà, proposaré als diaris que organitzin el concurs del padrí català de l'any, i que el premi es doni en un sopar ple de rics, famosos i cagamandúrries declarant que ells també han votat al guanyador.

I es que és evident que encara que el padrí es vesteixi de mona, padrí es queda (la frase em sembla que no era ben bé així...)


dijous, 21 d’abril del 2011

Carrinclonades XXXIV

Permeteu-me un pas enrera en el temps i anem fins al començament dels anys 80. En aquella època jo escoltava compulsivament aquesta cançó i la tristesa que traspua em donava esperança. Estava segur de que esperar valia la pena, potser per alló que diuen que el millor està per venir.
Han passat més de trenta anys, amb els seus corresponents alts i baixos, i ara em sembla que efectivament el millor està per venir. I tinc la sensació de que no em caldrà esperar gaire més. A veure si és veritat...



I ara, remenant per aquest youtubes del món a més he descobert que la lletra és de Pau Riba (encara que sembli mentida, cada dia s'aprén alguna cosa).


Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tornar altre cop a començar
quan s'espera que en el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar!

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va.
I es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes i esperes i esperes
vols demà però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les lentes tardes
perquè sents el teu cor ensopit
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!