diumenge, 22 de novembre del 2009

Carrinclonades XIV

Diuen que el 13 porta mala sort, doncs anem pel 14. Ahir vaig recordar aquesta cançó que escoltava sovint quan era jovenet. La verssió original amb Quico Pi de la Serra era molt millor, però els amics de You Tube no la tenen.
És una cançó trista, però d'esperança. Almenys a mi m'ho sembla.



La sensacional lletra és de Pau Riba.

Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista i que llarga és l'espera
quan s'espera la mort de l'amor.
Quan s'espera que tot ja s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les llargues lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!

I es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan llargues les grises esperes
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!



divendres, 20 de novembre del 2009

La mudança

Hi ha dies, a vegades temporades, que la meva consciència em parla amb la veu més alta del que manen els cànons de l'educació i dels bons costums.
Només ho fa quan la situació és extrema, tant per bé com per mal, i per tant perillosa. Aquest cop, la veritat és que jo feia dies que la sentia, potser setmanes, si fós sincer hauria de posar mesos, i si m'ajusto a la realitat he de dir anys. I ella vinga a insistir. No sé les vostres consciències si son massa emprenyadores, però la meva us ho ben asseguro que es pesadeta de collons...
Finalment però li he fet cas, bo i que ens les hem tingudes a base de bé. Jo a vegades soc una mica curt de gambals i quan no vull entendre les coses no les entenc. El cas és que fa molt de temps que la meva consciència m'anava dient :
- Pep ja has pensat en fer la mudança ?
I jo vinga fer l'orni. Finalment quan m'he sentit tant pressionat he preguntat, gairebé cridant tant com ella :
- I per cony vols que balli amb una vaca ?
La consciència ha obert els ulls i la boca i m'ha dit :

- Però que cony t'empatolles, ara amb això de ballar amb una vaca ?
- Home, doncs això que em dius : la mudança....fíxa't en la paraula mu...dança. I doncs que és una "mu que dança" ? Una vaca que balla, és ben clar.


La consciència entre d'altres insults m'ha tractat de capsigrany, xipòtil i menja bròquils, m'ha sacsejat el cap amb ambues mans i m'ha cridat a ran d'orella :
- Que t'has de canviar de casa collons !!!!!!


I en això estic aquests dies.
- Quina sort que no he de ballar amb cap vaca...em fan una por......





dijous, 19 de novembre del 2009

Carrinclonades XIII

I ja està. Això és tot.



La cançó és antiga, però la història és la de sempre.....


Sé que això és un adéu
On no hi manquen plors
Ni el soroll dels mots

Sé que el temps llevarà
Un mur silenciós d’oblits i records

Però em crida, em crida el vent
I amb ell m’en vaig
Però em crida, em crida el vent
I m’en vaig amb ell.

Sé que hem tingut raó
I només per això,
Tornaria a estimar-te

[tornada]

Sé que això és un adéu
On no manquen plors
Ni soroll dels mots.

Perdoneu, però la versió de Manu Guix és infame. Però l'original de LLuís Llach (que a mi m'agrada) no l'he trobat i a més a tu no et diu res.

Fins sempre (?)

diumenge, 15 de novembre del 2009

Carrinclonades XII

Hi ha cançons que malgrat sentir-ne una versió i una altra sempre semblen el mateix. El mateix ritme, fins i tot hi ha qui imita la veu del cantant original, i els arranjaments. En un moment hi donen una pinzellada personal i ja tenim la verssió al carrer.
El cas que us porto avui es excatament el contrari d'això.
S'agafa la verssió original, es canvia el ritme, els arranjaments, les veus, l'estil i tot plegat . I és fa, segons la meva opinió, una cosa extraordinària.
Mai a la visa havia sentit aquesta cançó amb tanta delicadesa. I aprofitant que avui estic nyonyo, la compartiré amb vosaltres. Si voleu és clar.

Amb tots vosaltres el boss, amb tots nosaltres en :

Bruce Springsteen & The Sessions Band Saints Go Marching In



Espero que us ho passeu tant bé com jo o més !!!

dilluns, 2 de novembre del 2009

El precursor de La matança de Texas.....

Curiosament o no tant curiosa, una de les aficions o rutines que tenim quan anem per aquests móns de Déu, és quan arribem a un poble o llogarret dirigir-nos cap a la plaça de l'esglèsia i/o ajuntament, que acostumen a estar junts.
L'ajuntament, a part de que molt sovint no té cap mena d'interés ni arquitectònic ni res de res (bé ara sembla que comencen a tenir interessos "judicials"...), no és visitable. No podem entrar i tirar 50 cèntims d'euro i guaitar com s'il.lumina el despatx de l'alcalde, per tant anem cap a l'esglèsia (siguem creients o descreguts, tant és). Primer mirem la portalada i l'arcada, fent-nos els savis pontifiquem sobre un gòtic o un romànic (per què la
majoria no coneixem més estils) i entrem decidits a veure quines meravelles ens depara el seu interior.
Entrem mirant enlaire, cerquem vitralls i rossetons espectaculars que retratarem compulsivament i després les fotos seran una merda per què si ens treuen del botó automàtic de la càmera ja estem perduts (sempre trobarem dos o tres cabestros fent anar el flash a tort i a dret i enlluernant, sants, mares de Déu i algún creient encara adormit després de misa). Rarament entrem pel passadís central, fa respecte i vergonya de que ens mirin, optem pels laterals i aprofitem per mirar els altars dedicats als més variats sants i màrtirs de la comarca.

Doncs em trobava jo en un trànsit d'aquests i justament al final d'un passadís lateral, entre l'altar de Sant Antoni i el porquet (que n'hi ha per tot arreu) i el de Sant Pere (que tothom diu com si fós molt llest : Aqu
est és Sant Pere per què porta la clau...) em trobo cara a cara, amb una imatge tremenda. El cor se'm va quedar en un puny, la respiració se'm va aturar i la melsa que no sé que fa, se'm va quedar aturada uns segons.
Acabava de trobar-me al davant dels meus nasos l'avanpassat d'en Jason (crec que es deia així, el més dolent de la matança de texas). Jo la pel.lícula no l'he vist per què em fa por, però m'han explicat que allí és mata molt i ben matat. Sang i fetge cap aquí, budells i feixures cap allà. Però això no és el pitjor, a la pel.lícula maten i maten, però tots adults. Al meu davant, tinc la viva imatge del terror amb un nen en braços, això serà un infanticidi !!! Pitjor encara un bebeicidi!!!

Jo valent i àgil com un lleopard, faig un salt decidit a prendre-li l'eina del mal. La bèstia vol esquarterar l'infant amb un xerrac i jo que m'hi barallo per arrabassar-li de les urpes.




En aquestes sento que m'estiren el camal dels pantalons i veig a baix, un mossén petit i remenut, amb care de pomes agres que em diu : Vol fer el favor de deixar a Sant Josep tranquil, si no baixa ara mateix avisaré als Mossos !!! - i m'amenaça amb un canelobre de llautó.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Metro sense conductor...

Llegeixo al diari mentre prenc el primer àpat del dia (cosa que diuen que no és bo, menjar i llegir i jo he fet sempre...) que aviat a Barcelona funcionarà un línia de metro sense conductor.
No fa massa anys això ho haguéssim valorat com una faula de ciència ficció. Mentre els detractors i els progressites discuteixen els pros i els contres d'aquest nova tecnologia, permeteu-me que faci la meva elucubració (quina paraula més rara i segurament mal escrita) sobre el tema. D'alguna manera és un deure que tinc, tenint en compte que sóc membre de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (en diem SCCFF o Sc2f2, com si fós un robot de La Guerra de les Galàxies). Aprofito per recomanar-vos una visita al seu espai web www.sccff.cat , sempre que us vingui de gust, és clar.



Doncs anem per feina.
Any....per exemple.....2062 (crec que ja seré mort i així si no passa no em sentiré culpable), la movilitat de Barcelona està extremadament col.lapsada. La política municipal dels darrers anys no ha fet més que empitjorar el caos circulatori (això és per que veieu que les coses no canviaran tant). Els carrers s
on un caos, hi ha un autèntic batibull de cotxes, motos i bicicletes atòmiques (que no fan altra cosa que atropellar vells, que per cert n'hi ha molts).
I els transports públics ? Us preguntareu. També tenim la resposta. Els trasnports públics de superfície han desaparegut, no poden circular, els carrils bus estan envaits dia i nit per motocicletes, ciclistes, carrets de la compra, cotxets amb bebés (la majoria trigèmins com a resultat de la reproducció assistida descontrolada i recaptatòria, avui en dia es paga pel número
de fills aconsseguits en cada procés) de gran envergadura, cadires de rodes conduides per víctimes d'accidents i/o més grans de 110 anys (la vida s'allarga que és un "portento") i alguns carros elèctrics de golf d'empresaris immobiliaris caiguts en desgràcia (que per cert els està més bé que el nas a la cara).
I el trasnport subterrani ? Segur que també us ho anaveu a preguntar. Doncs el transport subterrani està absolutament col.lapsat. Ha estat tant gran l'èxit dels metros sense conductor (malgrat que cada dia moren per estació un promig de 150 persones esclafades contra les bocanes dels túnels) que els tècnics municipals han optat pel que sembla la solució definitiva. El problema principal era que els vagon ocupaven la major part operativa del túnel, per tant hi caben menys persones. Per tant s'ha optat per la solució definitiva. Amb el bitllet la companyia facilitarà un parell de sabates esportives
(tota la vida n'hem dit bambes, però ara es veu que no queda bé), que s'hauran de retornar a l'arribada. Amb els bonus setmanals i mensuals hi haurà dret a dutxa, i si et treus el bonus anual entraràs en el sorteig de un camàlic (evidentment immigrant i sense papers ) que et portarà a coll i bé.
Senyores i senyors, donem la benvinguda al metro sense metro !!!!!


Esforçats usuaris encarant l'arribada a Horta (Línia V)