dimecres, 18 d’agost del 2010

Noves activitats...

No fa gaire parlava amb el propietari d'un bar i em deia que amb això de la crisi sort en tenia de les m'aquines escurabutxaques, doncs amb el calaix que feia amb el bar ja hauria hagut de tancar. Vaig sortir pensant que era curiós. Mentre caminava vaig veure una botiga del que ara en diuen "xuxes" (que és això que li preocupa tant al senyor Rajoy que s'apuji) i tenien un cartell a l'aparador que anunciava que disposaven de servei de lliurament i recepció de fax. Amb les "xuxes" no en deuen tenir prou per viure.
Després vaig anar a comprar el diari al quiosc i vaig veure que teníen llibres, cd's, dvd's, "xuxes"!, tabac, un expositor amb bosses de patates fregides i cacauets i un cartell que anunciava que feien feines d'encuadernació. Amb la premsa no en deuen tenir prou.
Després vaig veure que en una floristeria venien rellotges de paret (de disseny), espelmes i tota mena d'andròmines per a decorar la casa. Segurament amb les flors no en deuen tenir prou.
A la botiga de la fruita i verdura de la cantonada, han instal.lat un parell de liquadores i fan sucs de fruita al moment. Segur que les bledes, els espinacs i les taronges ja no donen com abans.
A l'estanc teníen l'aparador ple de clauers, bolígrafs, llibretes, navajes, llanternes....Entenc que després de la desaparició gairebé total de les lletres de canvi, els segells i la persecució del tabac, una cosa o altra havien de fer.
També vaig passar pel davant del senyor que arregla les sabates (que mai he sabut per què endiuen ràpid) i vaig veure que arreglava comandaments a distància de portes de pàrquing, feia plaques per a les bústies, grabava collarets pels gosos i en un miserable cartell, fet a mà, anunciava que canviava piles de rellotge.
A les ferreteries cada vegada tenen menys eines i cargols i més articles de decoració. Difícilment trobareu una botiga de roba o calçat infantil sense una o dues màquines d'aquelles en forma d'ànec o camió de bombers per a gronxar els nens (a canvi d'un euro que acostuma a posar la iaia). A les botigues de roba comencen a vendre sabates i a les sabateries bosses i maletes. Els herbolaris s'han reconvertit en centres de dietètica (que ja ho feien però sense enredar a la gent) però a més ofereixen, reiki, tarot, tallers d'autoajuda...
Els locals on serveixen aquest invent dels kebabs ara també fan pizzes i les pizzeries (amb servei a domicili) ofereixen menús amb amanida i postres.

D'alguna manera començo a tenir la sensació de que si tothom tornés a fer el que li correspon ( i ben fet) i es deixés d'activitats paraleles i complementaries (sovint mal fetes), no passaria res i tot tornaria al seu lloc. Això si continuariem malvivint i queixant-nos de que ningú no sap on anirem a parar, però segurament, tots plegats estariem més relaxats...

dilluns, 16 d’agost del 2010

Carriclonades XXVII (o potser XXVI bis)

Corresponent a una amable petició i algun comentari d'alló que en diuen "off the record" poso una verssió una mica més moderada de la mateixa cançó....



Per què no sigui dit que no faig cas al que em diuen.....

dissabte, 14 d’agost del 2010

Edicions limitades ?

No fa massa dies, mirant que no veient la tele, em va cridar l'atenció un anunci. I fixeu-vos si em va cridar l'atenció que ara mateix no sabria dir-vos de què era. El que em va interessar va ser l'slogan (com es deu escriure en català slogan?).
La frase en qüestió era :"...de edición limitada." (L'anunci era en castellà).


Quan jo estudiava (és una manera de parlar) un senyor profesor de publicitat en una de les seves magistrals classes ens va dir que l'argument de l'edició limitada s'utilitzava amb frecuència per a donar prestigi al producte. El fet d'anunciar que de determinat producte només n'hi havia X o només se'n fabricarien X o que l'edició era numerada...donava al producte un valor afegit doncs venia a significar que allò no ho podria tenir tothom. També ens deia que aquest argument gairebé sempre s'utilitzava en productes de gama alta ( cotxes, plomes estilogràfiques, rellotges de polsera i coses d'aquestes super cares).

La primera consideració que caldria fer es que segurament no hi ha res que vulgui tenir tothom (o que com a mínim no ho necessita tothom). Per exemple, necessiten aparells d'aire condicionat els esquimals ? O necessiten ordinadors portàtils els nadius de l'Amazònia ? O necessiten plomes estilogràfiques amb plumí  d'or i iridi els nens d'Etiòpia ?
Es a dir que l'exclusivitat només la necessiten els que necessiten aquests productes, per tant, no sé si el fet de saber que no ho tindrà tothom els pot satisfer massa...
I la segona consideració i certament aplastant m'ha vingut recordant arguments d'alguns grans pensadors. Absolutament tot el que s'ha fet, es fa o es farà en aquest món son edicions limitades. Penseu-hi una mica i a veure si trobeu alguna cosa que perduri eternament en el temps o que es fabriqui, compri o vengui des de sempre i que sempre es continuarà.
Quants centenars de milers (per posar un exemple) de Seat 600 es van fabricar ? Doncs no ho sé, però el cas es que va ser una edició limitada doncs ja no es fabrica. Aquest mateix raonament ho podeu anar comprobant amb qualsevol cosa i veureu que tot son edicions limitades. És a dir que qualsevol cosa transmet un prestigi i mai no la podrà tenir tothom (tampoc no ens hi cabria tot a casa...).
I per acabar i per si algú ha pensat en que les persones no som una edició limitada, per què fa milers d'anys que se'n fabriquen i es continuen fabricant. Doncs que vagi a escoltar a en Pàniker que un dia va dir que els humans tots som terminals tard o d'hora.
I per possar-hi una nota d'humor, un dia vaig sentir un acudit que deia que un senyor que estava en un bateig li va dir a la seva dona : - Mira-ho com vulguis però això acabarà malament....
(L'acudit potser costa una mica d'entendre, però certifica d'una altra manera que tots som edicions limitades)


P.D. - Si es dissabte i plou, amb alguna cosa m'havia d'entretenir, no ?


dimecres, 11 d’agost del 2010

Carrinclonades XXVI

Aquesta cançò sempre m'havia agradat i sobretot la versió que en va fer en Freddie Mercury. En realitat no sabia que deia la lletra (com la immensa majoria de cançons en anglés).
Avui se m'ha acudit esbrinar que explica i us he de dir que encara m'ha agradat molt més.

De passada també diré que el vídeo es per mi sensacional i que a You Tube hi ha la verssió llarga de com el van grabar i és simplement fabulós (per a qui li agradi és clar). Malaguanyat artista que encara que sembli mentida ja fa 19 anys que és mort....


dimarts, 10 d’agost del 2010

Qui no té feina, el gat pentina....

Potser el gran què de la dita seria saber què ha de fer qui no te feina i no té gat per pentinar.

Doncs això. Aquesta tarda, per motius que si que venen al cas, però que ara no tinc ganes d'explicar, he recordat que fa molts anys vaig llegir una poesia que vaig trobar molt interessant. I jo per aquestes coses escrites pateixo una mena de síndrome de Diógenes i ho guardo tot.
He de dir que ja és estrany en mi guardar poesies doncs no hi sóc massa aficionat. Perdoneu-me els poetes però no li acabo de trobar massa el què. Segur que en dec haver llegit poca i probablement la poesia deu ser com la tònica, que t'hi has d'anar acostumant mica en mica. La veritat es que més enllà de Martí i Pol i Pablo Neruda no he estat capaç de millorar massa el meu recorregut.

Doncs el que deia, he recordat la poesia aquesta que ens ocupa i com que no tenia altra cosa a fer l'he començat a buscar. I de dins d'un armari han començat a sortir llibretes i carpetes plenes de papers, de projectes de contes i de novel.les que mai veuran la llum, però que guardo tant desendreçadament com he sabut. També han sortit uns diaris personals (ep !!! normals i corrents, sense tanca amb combinació secreta ni res) de l'any 1979 fins al 1981. Es veu que d'avans i de després encara me'n recordo.
Finalment, tal i com havia de ser, ha aparegut la poesia en una de les fantàstiques llibretes que tinc començades a escriure i cap d'acabada. I al peu de la pàgina hi havia la següent nota :

TROBAT AL SUPLEMENT DE LA VANGUARDIA DEL 16 DE JULIOL DE 1990

Doncs no n'hi ha per tant , tot plegat només ha fet 20 anys. L'autora és una noia que he investigat qui és i no n'he tret l'aigua clara. Sembla, pel nom, que era una locutora de Catalunya Ràdio d'aquella època i que va publicar un llibre de poemes a Editorial Columna. Però no n'estic massa segur de que sigui aixì o que això sigui veritat del tot. El cas és que la noia, ara segurament dona feta i refeta, és SUSAN BUZZI i el poema diu així :

Vas arribar al meu pensament
com no ets,
Com no ets et vaig pensar
i de com no ets m'anava interessant.
Vas venir a sopar amb mi
com no ets.
Com no ets vaig sopar amb tu
i de com no ets em vaig enamorar,
Finalment,
amb qui no ets
vaig fer l'amor.
Però jo, contenta.
Més mal t'hauràs fet tu
de no ser com m'imaginava,
per què a mi m'entusiasmava pensar,
sopar,
i fer l'amor amb tu.



I és que els homes a vegades sembla que no n'aprendrem mai i a vegades fins i tot no ho sembla.

Espero que us hagi agradat a tots plegats (homes i dones).