dijous, 28 de novembre del 2013

El caganer(a)

Que als catalans ens plau l'escatologia, no és res de nou. I que encara massa sovint tenim la pell molt fina, tampoc.
Pel que he sentit s'ha generat una mena de debat sobre la correcció d'uns emprenedors, que fan caganers de tota mena, per haver fet la caganera de la Mare de Déu de Montserrat.
Doncs ja hi tornem a ser...

El caganer és una figura més o menys típica dels pessebres i no només a Catalunya. Pel que he sabut, també és bastant habitual a Múrcia, a les Illes Canaries i fins i tot a Portugal. Va començar a tenir certa popularitat a partir del segle XVII i el seu simbolisme, tot i que no és massa clar, podria molt ben ser un símbol de prosperitat. El caganer amb les seves femtes abona la terra i la fa més productiva.

A finals del segle XX van començar a sortir caganers amb personalitats diverses a més del típic pastoret. L'imaginari popular de seguida va generar nous i divertits caganers. Polítics, esportistes, oficis, personatges de ficció i una llarga tirallonga d'icones identificables en tots i cadascun dels àmbits de la vida social del moment. Reis, monges i capellans, presidents del govern i esportistes de renom, personatges de moda, tant reals com de ficció, i que jo recordi, mai cap havia generat massa polèmica. Fins que un dia a algú se li acut fer la Moreneta !!!
Això em recorda el daltabaix que va suscitar l'Albert Boadella amb una parodia de la Moreneta i crec recordar amb l'aleshores porter de l'Espanyol Tommy N'kono. Hi ha haver esquinçaments de vestidures, editorials periodístics i riuades de comentaris per tot arreu. I què ? Doncs res.

Avui en dia ens hem d'ofendre (millor dit, s'han d'ofendre, doncs a mi no m'ofen gens ni mica) per una caganera en forma de Moreneta ? A mi em sembla que no. Crec que no s'ofenen pas els seguidors d'en Messi, ni d'en Rajoy, ni del rei, ni del papa, ni d'en Barak Obama, ni d'en Jordi Pujol. Segurament al contrari. De la mateixa manera que els polítics catalans s'ofenen si no tenen un paper rellevant al programa de televisió "Polònia", tothom hauria d'estar content de tenir un caganer amb la seva imatge. A mi mateix m'agradaria tenir un caganer Pep, però sospito que si no  me'l faig jo mateix, difícilment veuré acomplert aquest somni.

He mirat amb deteniment el web on es comercialitza la caganera de la discòrdia i he vist que, i crec que amb bon criteri, aquests nois toquen tots els pals. Des de el pastoret de tota la vida fins a la Mare de Déu, passant per tot arreu sense excepció.

Ja es ben certa la dita popular, que els antecessors de Wert (aquest si que es mereix un bon caganer) em van ensenyar en castellà :

Caga el ric i caga el pobre, caga el rei i caga el papa. I de cagar, ningú s'escapa !!

Totalment cert. I a més tenim la sort de tenir en Guardiola, que a més de cagar, pixa colònia.....


divendres, 23 d’agost del 2013

Carrinclonades XXXIX (País petit)

Tornem una mica a les carrinclonades i bastants dies abans de l'11 de setembre, no fos cas que se'm tractés d'oportunista.
Aquesta cançó d'en Lluís Llach sempre m'ha fet molta gracia, quan l'he sentida sempre he imaginat gent saludant-se des de un campanar a un campanar veí (cosa que en cap moment diu la cançó).
Potser caldria ajuntar aquests dos conceptes, el de la cançó i el de la meva imaginació i fer una mena de Via Catalana des de els campanars de Catalunya.
Com podeu veure a l'estiu a mi també se m'acudeixen ximpleries....



dissabte, 10 d’agost del 2013

El mitjó

Aquest matí he obert el calaix dels mitjons i n’he agafat un parell. Quan me’ls he posat he vist amb sorpresa que el mitjó esquerra tenia un forat a l’alçada del dit gros i que deixava a la vista gairebé tota l’ungla.
Estúpidament he mogut els dits del peu mentre mirava amb ràbia el forat. El primer que he pensat ha estat en perquè quan es foraden els mitjons, només ho fan els de un peu. El més lògic seria que es foradessin els dos alhora...
El següent pensament ha estat per la meva iaia. Quan la meva iaia trobava uns mitjons o uns calçotets foradats no  me’ls deixava posar mai i mentre amb un dit ens mostrava la magnitud del forat deia amb un posat seriós :
Això no t’ho pots posar. Déu nos en guard !!! ( de fet deia Déu mos en guard )
Però si només és un forat... – deia jo.
Si, però Déu mos en guard que et passi alguna cosa....
Alguna cosa ? Però què m’ha de passar per portar un mitjó foradat ?
Pel mitjó foradat segurament res, però ara imagina’t que tens un accident i et porten a l’hospital ? Què dirien si quan et treuen les sabates veuen que portes un mitjó foradat ? Déu mos en guard !!!

Resumint, que m’havia de treure els mitjons i posar me’n uns altres que no estiguessin foradats, per què Déu mos en guard...Jo no acabava d’entendre que si per exemple m’atropellava un autobús, el més important era que en arribar a l’hospital no portés els mitjons foradats. Vés a saber que pensarien els metges...

La meva iaia va morir i a mi sempre em va quedar gravat aquell “Déu mos en guard...” cada vegada que veig uns mitjons o uns calçotets foradats.

Molts anys més tard, un català universal va fer una escultura amb un mitjó foradat i el va exposar a la seva fundació. Polèmiques dels entesos a part, discutint on començava i on acabava la fina línia entre l’art i astracanada  a mi em va quedar ben clara una cosa :

Antoni Tàpies no tenia iaia.


dilluns, 10 de juny del 2013

Dos anys...

Com passa el temps.Avui mateix fa dos anys que vaig obrir la botiga Cartutxos Osona al centre de Vic. Ja sé que dos anys no son gran cosa, ni tant sols és un número d'aquells que en diem rodons, com poden ser el cinc, el deu, el vint-i-cinc.....
En aquests dos anys, potser no puc dir que les he vistes de tots colors, però si que vist moltes coses. He aprés un nou ofici i ara em considero botiguer, potser no com el de l'Auca del senyor Esteve, però gairebé, tampoc com el de 13 Rue del percebe, però si que una mica, i potser també una mica com el de la cançó de Jaume Sisa.
Potser la gracia dels botiguers és que no tenim una feina massa previsible (gens), un dia no venem res i l'endemà venem molt, podem estar tres hores darrera el taulell rumiant com és que no entra ningú i de cop i volta tenir la botiga plena de gent. Tenim un horari, sovint penjat a la porta de la botiga, i no en tenim, obrim quan obrim i tanquem quan marxa l'últim. Estem pendents del temps que farà per aquella dita de carrers mullats, calaixos eixuts. Vigilem la competència, estem atents a les maniobres agressives i "canibalístiques" de les grans superfícies comercials i procurem allunyar-nos de la voracitat de les multinacionals.
De les coses més interessants que fem, segurament és la d'escoltar al client. Quedaríeu parats de les històries que expliquen les persones quan venen a comprar, històries que no tenen res a veure amb el producte que vens, i que molt sovint son apassionants. Amb la experiència anem acumulant anècdotes, sovint molt divertides, que anem desant en un calaix per si un dia ens decidim a escriure un llibre.
I ara només esperar que aquest dos anys siguin els primers dos d'un llarg recorregut que hauré d'anar fent pas a pas.


dijous, 30 de maig del 2013

Shiatsu ( o com s'escrigui....)

Doncs bé, com anàvem dient ahir (que em sembla que va dir algun mestre després d'estar uns quants anys tancat a la presó, i que no recordo qui era ni quan ho va dir...), ha arribat l'hora de tornar a ressuscitar per enèsima vegada aquest blog o bloc o com es digui.

Una de les coses que em quedaven per provar en aquesta vida, de la llarga llista que encara tinc, era la del shiatsu. Sempre m'havia fet gracia experimentar que passava amb un massatge d'aquests.
Shiatsu, una paraula que m'evoca l'esperit oriental, una llunyana cultura desconeguda pels occidentals i una experiència que m'imaginava amb un xinès (o japonès, mai ho he tingut massa clar) fent-me tota mena de torsions, contorsions, trepitjades i maniobres articulars i musculars damunt del meu cos.
Finalment, fa uns dies, va arribar el moment de provar-ho. M'adreço a un senyor menut, amb unes faccions que tenien una retirada als orientals però que no acabaven de ser-ho, i ell em pregunta en un perfecte català :
- A on li fa mal ?
Jo li responc que sobretot aquí (sóc propens a patir dolors cervicals) i darrerament aquí (una tendinitis de colze d'alló més empipador).
- Cap problema - em diu - segui...
Immediatament va començar a pitjar amb el seu colze al damunt de les meves castigades cervicals, fent-me acotar el cap fins que la barbeta em va tocar el pit. Va continuar amb un recargolament de braços,espatlles i mans i va acabar recomanant-me que jo mateix em pitgés entre el dit polze i l'índex, per alleujar la tendinitis.
Masegat i adolorit, però content per l'experiència li vaig donar les gracies i no vaig poder estar-me de preguntar-li d'on era, comentant-li que parlava un català excel·lent.
- Sóc esquimal - va respondre amb humilitat i somrient.
El vaig felicitar i ens vam acomiadar cordialment.

Després tot rumiant amb l'experiència viscuda, vaig pensar :
- I de quin país son els esquimals ?