diumenge, 21 de desembre del 2014

Descobrint Josep Palau i Fabre

Perdoneu la meva ignorància gairebé infinita, però ahir vaig "descobrir" una mica en Josep Palau i Fabre.
Tot va ser recordant una cançó que interpretava en Ramon Muntaner (el cantant, no l'escriptor del segle XIII ) que vaig investigar de qui era la lletra. I em vaig trobar amb en Josep Palau i Fabre, conegut per mi de nom, però desconegut d'obra. Recomano, si voleu, un aprofundiment, en la seva poesia.


SOL

A voltes, en llevar-se, l’home sol
sent fred al cor, una dent que el mossega
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.
I es mou feixuc, amb la recança oberta
d’abandonar un lligam que desconeix,
i mira el llit de nou i empal·lideix,
veient la companyia tan deserta.
Viu amb el pensament alatrencat,
com si tot l’univers mudés de ruta
i no trobés una esfera segura.
I va tot sol i sent nosa al costat:
algú que en el flanc dret se li detura
fent-li present la seva vida eixuta.



I de passada aquesta també la trobo sensacional :



JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.

dissabte, 6 de desembre del 2014

El CD

No fa gaires dies em vaig comprar un CD de música. Per alguns dels qui em coneixeu pensareu que és una cosa extraordinària i us dono tota la raó. Mai no he estat massa de comprar cd's (abans en dèiem "discus"), sempre m'ha agradat més que me'ls regalessin.
Tot i que jo sempre he estat més de Llach que de Serrat i degut a que en Llach es va jubilar, m'he comprat el darrer cd d'en Serrat. "Antologia desordenada" és diu. I me l'he comprat per què és com un recull de "grandes éxitos" i la majoria de les cançons les fa acompanyades d'altres artistes. I això m'agrada.
A voltes penso que els cantants, quan ja tenen la carrera feta, haurien de fer concerts només amb els "grandes éxitos", per què ens entenguem una mena de concerts amb només els bisos, que és el que a la gent els acostuma a agradar i on gaudeix de debò.
I vet aquí que en Serrat, prejubilat a la meva manera de veure, en els darrers anys s'ha dedicat a això. Només cal veure els darrers anys amb en Sabina i ara amb aquesta "Antologia desordenada". Pel meu gust, bones adaptacions i la majoria de duets molt interessants. Això si, si no us agrada en Serrat no cal que hi perdeu el temps.
I per acabar aquest "post" (abans en dèiem article o comentari) us deixo un vídeo amb l'adaptació d'una de les primeres cançons que vaig escoltar una i mil vegades quan era petit. La meva mare es va comprar el "discu petit" ( després en van dir "singles" i ara ja no sé pas com en diuen) d'en Serrat on hi havia aquesta cançó i a l'altra cara, crec recordar que "Cançó de matinada".
I ja està.

dilluns, 1 de desembre del 2014

Carrinclonades XLI

Tornen les carrinclonades, i tornen amb una pregunta que em faig sovint. És clar que també em faig altres preguntes que ara no venen al cas.
Com és que les cançons d'amor, sovint son més aviat de desamor ?
Mentre us ho penseu, escolteu aquest bonic bolero....


dissabte, 23 d’agost del 2014

Kinito

Amb la mateixa despreocupació que quan sóc al vàter llegeixo les etiquetes del sabó i/o del "pato wc", avui mentre esperava per pagar l'esmorzar llegia les etiquetes de les ampolles alineades a la lleixa del bar. I entre conyacs, anissos, güisquis i ginebres he trobat una ampolla de "Quina San Clemente". De sobte m'ha vingut el que els moderns en diuen un "flash back", que al cap i a la fi és un record, i he vist a la meva mare fent-me veure un gotet de "Quina San Clemente" abans de dinar. Si la memòria no em falla, cosa bastant probable, això devia ser cap als anys 70/80, quan jo no era gaire menjador de mena i sempre feia el ronso a l'hora de menjar.
Com han canviat les coses ! Ara no faig el ronso a l'hora de menjar, més aviat al contrari, cosa que es pot comprovar simplement mirant la circumferència de la meva cintura, molt allunyada de la cintura d'avispa.
El cas és que en aquella època era habitual als nens desganats i rondinetes donar-los un "xupito" del famós Kinito abans dels àpats. Fins i tot feien anuncis per la "tele", amb aquella bonica cançó que feia (si no recordo malament) :
"Sal al balcón, tira un jamón, mira que viene Kinito, quiero comer, quiero beber y me muero de apetito..." y que acabava amb aquell magnífic eslògan : "Kinito San Clemente, da unas ganas de comerrrrrrrrr !"

Avui en dia, per la mateixa pràctica, els meus pares serien a la presó...

I també recordo que si guardaves els taps de les ampolles, quan en tenies sis, et donaven un ninot de goma del Kinito. A casa en teníem un munt... 

Com canvien les coses amb el pas del temps... Ara quan un nen no te gana que li donen ?


I vet aquí el ninot :





  

dimecres, 16 de juliol del 2014

Carrinclonades XL

Arribar a escriure 40 carrinclonades, depen de com es miri, no té cap mèrit. El que té mèrit és llegir-les...
Començo aquesta amb un dubte, i vaig un moment al wiquièdia i torno de seguida.......
......menys mal...en Joe Cocker encara és viu i ja té 70 anys (qui ho havia de dir que aguantaria tant de temps, això és senyal inequívoca que l'alcohol és un bon antioxidant i el tabac també).
Un home que sua de la manera que sua, un home que va estar a Woodstock, un home que va cantar aquella cançó de la pel·lícula "Nou setmanes i mitja" i que ningú se'n va adonar mentre mirava la pel·lícula, doncs aquest home, amb la seva veu castigada per tot el que pugui castigar una veu, va fer famosa la cançó You Are So Beautiful, que no va escriure ni composar ell, que és el tema que m'ocupa avui.

I que dir d'aquesta cançó que no s'hagi dit, res.

Per això us deixo que l'escolteu. Anava a posar una versió subtitulada en castellà, però no em dona la gana. Els qui no sabeu anglès, com jo mateix, ja us podeu fer una idea del que diu una cançó que el títol, traduit, vol dir :

ETS TANT BONICA ! 

Doncs ja està :




dijous, 12 de juny del 2014

Aniversari

De cop i volta obro els ulls i veig que han passat tres anys. De què ?, us preguntareu. Què li agafa a aquest ximple ara de cop i volta ?
Doncs que el 10 de juny, va fer tres anys que vaig obrir una botiga amb la pretensió de crear(me) un lloc de treball.
I tant que l'he creat !!!
Només tres dades, estúpides i estadístiques :
* 37829 fotocopies
* 12826 cartutxos i/o tòner venuts
* 1276 cobraments amb targeta 

Prou dades, doncs a veure si al final vosaltres sabreu més que jo...
Les fotocopies les vaig començar a fer per atraure persones a la botiga. I tant que n'he atret. Majoritàriament son estrangers que tramiten els permisos de residència, nacionalitat i aquestes coses (tinc la sort de tenir la comissaria de policia a 100 metres escassos). També imprimeixo resolucions judicials de divorcis, querelles diverses i denúncies sense sentit ( al costa de la policia hi ha el jutjat). I també imprimeixo treballs de recerca i altres trapelleries estudiantils, sobretot a darrere hora i a corre-cuita ( des de fa tres mesos també enquaderno, ja veus).

Els cartutxos i els tòners venuts son el motiu principal del'obertura de la botiga. Per tant comentar això no fa cap gracia...

Els cobraments amb targeta...abans de tenir la botiga, això de la targeta només ho havia fet per pagar. I la veritat és que per cobrar fa molta més gracia. De tota manera és curiós que quan pagues el pobres senyors dels bancs, rescatats o no amb els nostres diners, et descompten immediatament l'import i en canvi quan cobres, en el millor dels casos t'abonen l'import en 24 o 48 hores ( més la comissió que es queden e cada operació). M'esgarrifo de pensar en quants milers de milions d'euros tenen "flotant" diàriament en el més obscur fons de la seva cobdícia. Amen.

Però malgrat tot, jo content de continuar sent aquí per dir ximpleries...
I l'anècdota final. El millor ( o més divertit que m'ha passat en tres anys) va estar el dia que va entrar un home amb cara de preocupat a la botiga i em diu:
"Perdoni, em podria donar alguna cosa pel meu canari. Es que fa dies que te cagarrines i em fa por que es mori."
Òbviament no li vaig preguntar quin canari era el que tenia cagarrines, vaig imaginar que era l'au (un altre dia parlarem de les aus, i el meu germà ja sap per què ho dic) cantora per excel·lència.
Aguantant-me el riure, però amb respecte, el vaig adreçar mitja dotzena de botigues més avall de la meva on hi ha una mena de farmàcia veterinària on segurament li van resoldre el tema del canari. El de cantar.

Gracies a tothom que algun dia, ni que hagi estat per error, ha entrat a "Cartutxos Osona".