dilluns, 27 de juliol del 2009

De xarxes i altres modernitats....

En un article anterior parlava de la meva suposada modernitat (més que dubtosa) doncs reconeixia públicament que tenia un web, un bloc, un fotobloc, no sé quantes adreces de mail, telèfon mòbil (dos) i baixava música per internet (ara no entrarem en legalitats i/o delinqüències diverses).
En SM, que sempre està a la que salta, em va dir que si no tenia un Facebook, no era ningú, que sense facebook era una mena de dinosaure a punt de l'extinció. El meu fill, que obviament és més jove que jo, però més gran que el d'en SM i de moment ja no em pega ni em mossega, em va dir : Ja tens Myspace ?

Com que no sóc persona que em deixi influenciar massa, en un tres i no res vaig tenir el meu Facebook i el meu Myspace.


No he trobat cap foto més carrinclona per il.lustrar l'amistat.

Sobtadament vaig entrar en un món ple d'amics i coneguts, totalment desconegut fins al moment. Els que ja tenim una edat, estavem acostumats a conèixer la gent (físicament em refereixo) i amb el tracte i el temps, decidíem si ens feiem amics o coneguts, o novios o amants o enemics o, si en Josep Pla m'ho permet, saludats.
Ara em trobo que en tota aquesta mena de teranyina que son les xarxes socials i altres andrómines cibernétiques, primer ens coneixem virtualment, ens escribim, ens comentem, ens mirem i curiosament en alguns casos, acabem veient-nos físicament.
Crec que son bastant habituals les trobades reals de grups de blocaires, fotoblocaires, relataires, facebookaires, hi5aires, twisteraires i una llarga tirallonga d'aires.
Feta aquesta reflexió que no porta enlloc, com moltes de les que procuro posar per aquest món, us remeto a una altra xarxa que potser alguns ja coneixeu (és fàcil doncs soc lent de reflexs) i que m'ha sobtat.
Es tracta de fer una mena de pàgina amb els llibres que has llegit (amb totes les seves dades, ISBN, foto de portada i si vols resenya), d'això en diuen la teva llibreria que està a la vista de tothom. A més hi ha un programa de compatibilitats i quan vas a xafardejar a la prestatjeria d'un altre veus el nivell d'afinitats depenent del número de llibres coincidents.
- Quina ximpleria - pensareu. Jo també ho vaig pensar.
Doncs resulta que hi ha ja més de 12.639.934 de llibres (si, ho heu llegit bé més de dotze millions!!!!) i no sé quants milers d'usuaris amb uns gustos més o menys culturals.
Si ho voleu veure (i de passada xafardejar els llibres que hi tinc posats, que us adverteixo que és una feina pesada i feixuga), l'adreça és :

http://www.anobii.com/pephomar

Si voleu veure tots els meus llibres (de moment) heu de clicar on diu pH te llibres en altres idiomes, donc sino només surten els catellans i els catalans queden ocults. Suposo que deu tenir solució, però jo no en sé més.
També s'hi poden fer grups, amics i veïns, en fi tota una altra xarxa per mirar de conèixer gent, encoberta sota la cortina de fum de la cultura, la literatura i les intelectualitats.
Ja em trobo una mica més modern que fa uns dies.....

divendres, 17 de juliol del 2009

Clara de què ?

Amb l'arribada de l'estiu i de les calors pròpies de la canícula, augmenta geomètricament el consum de begudes refrescants alcohóliques o no.
Un dels clàssics d'aquesta època de l'any és la "clara". I aquí és començo a dubtar.

Segons la meva memòria, entre geriàtrica i dinosauròntica (em sembla que m'acabo d'inventar una paraula), en la meva més tendre infància una clara era la barreja (ara no ens entretindrem en tants per cents inútils) de cervesa i gasosa. El ritual era el següent:
* Calia que fos diumenge
* Era imprescindible que fos l'hora de fer el vermut
* El meu pare anava ala bodega (en aquella època no s'anava ni al súper ni a les botigues dels pakistanís, doncs encara no existien cap de les dues opcions) i comprava una Xibeca. Probablement no hi havia cap altra marca de cervesa amb ampolla de un litre. Aprofito aquest punt per recordar que tornava l'envàs de la setmana anterior i així ens estalviaven d'anar a llençar-lo als contenidors verds, que d'altra banda encara no existíen (i segurament no calia,doncs no llençàvem cap envàs de vidre. Ni tant sols els iogurts !!!)
* Una bossa de patates del "xurrero" de la plaça (res de Matutanos, Lays, ni "ganxitus")
* Una llauna d'olives farcides (segurament "La Española" mal ens pesi...)

Ja tenim tota la intendència.

Us heu fixat que us parlo de fa molts anys i per tant els meus germans i jo erem nens.
Us heu fixat que no hi havia ni begudes de cola, ni "mirindas" ni res semblant.
Per què ?
Doncs per què ens donàven cervesa. Tots menors d'edat i bebent cervesa el diumenge. És clar que una Xibeca entre sis persones no ens podia fer gaire mal.
El cas era que com que la cervesa no ens agradava, als nens, el nostre pare ens hi posava una part de gasosa, així no la trobàvem tant amarga i ens hi anàvem acostumant.
D'aquesta beguda a casa meva se'n deia una clara.


Molts més anys després veig amb sorpresa que ara la gent, d'una clara en diuen a la barreja de cervesa amb suc de llimona o succedanis industrials plens de colorants, conservants i altres marranades autoritzades.

I és que el món canvia d'una manera extraordinària, només cal veure que el que feia el meu pare amb els seus propis fills (donar-nos cervesa), ara és delicte i segurament el meu pare acabaria a la presó ( no sé si el sodomitzarien i el farien adicte a tota mena de drogues i perversions), la meva mare perdria la custòdia dels seus fills i nosaltres (els fills, al llindar de l'alcoholisme i la depravació) acabaríem en algun orfanat, que d'altra banda no sé si han canviat gaire des de l'epoca d'Oliver Twist.

I es que s'estan perdent totes les tradicions i venen unes modes que a mi no m'acaben de convèncer.
Aixó de la llimona amb cervesa no ho veig clar(a), què voleu que us digui .......

dissabte, 4 de juliol del 2009

No es mort ningú que no sigui la seva hora ?

El meu avi ho deia sovint - No es mort ningú que no sigui la seva hora.
D'alguna manera potser, a la seva manera, intentava explicar-nos la seva teoria de la predestinació o alguna cosa semblant.
El cas és que en pocs dies m'he trobat amb dues notícies a la premsa que m'han fet pensar sobre l'hora de morir.
En primer lloc l'accident de l'airbus que anava de Brasil a França. Com moltes vegades, després de la catàstrofe, sempre surten les històries de les persones que van perdre l'avió, que van tenir un presentiment i no el van agafar....
I en la majoria de les ocasions el comentari nostre és :
- Senyal que no era la seva hora - i ens quedem tant amples.
Amb el que no m'havia trobat mai és amb la història d'una persona que arribés tard a la seva mort. M'explicaré, malgrat que potser molts també haureu llegit la notícia.
Pel que sembla, una tal Johanna Ganthaler, que estava de vacances al Brasil, havia d'agafar el fatídic avió que hores més tard es va estavellar. Va arribar tard a l'aeroport i va perdre l'avió i va salvar la vida. Fins aquí el tema és gairebé normal. Seguim. L´endemà va agafar un altre avió i va volar cap a casa sense cap contratemps fins a Austria.
El que em va sorprendre va ser saber que pocs dies més tard, anant amb cotxe per Austria va xocar contar un camió i va morir.
Havia arribat tard a la seva cita amb la mort a Brasil i la mort la va anar a buscar a Austria ?
I el seu marit ? Viatjava amb ella, també va perdre l'avió i anava dins del cotxe a Austria, però no va morir, pel que sembla està ferit.
Aquest home, s'ha escapat dues vegades de la mort ? És immortal (sà i perfecte, com diria en SM)?

No tinc respostes però hi penso.


Uns dies més tard, llegeixo una altra noticia. S'estavella un altre avió, també al mar, i només hi ha una supervivent. Una nena de catorze anys que no sabia nedar i que ha estat més de 12 hores a la deriva agafada a un tros de l'avió que surava.
Què ha fet la mort en aquest cas ? Ha tingut pietat de la nena ? Indubtablement no debia ser la seva hora.
O potser ha estat la nena que se'n ha escapat per què encara no ha complert la seva missió en aquest món ?


Aquesta és la supervivent.

No ho sé, però tot plegat, m'ha fet pensar uns dies en tota aquesta parafernàlia de l'hora de la mort de cadascú.

Finalment, potser he decidit continuar creient al meu avi :
- Ningú no és mort que no sigui la seva hora.....