diumenge, 17 de febrer del 2008

Em diuen Pep....

Encara que hi ha qui diu que el nom és per tota la vida, en el meu cas es demostra fefaentment tot el contrari.
Des de ben petit, en concret des de que vaig nèixer o potser una mica abans, els meus pares van decidir dir-me Josep, igual que el meu pare per la fe (això diu ell). El meu naixement va esdevenir als difícils anys 60 ( i 2 concretament), aleshores els senyors que ens administraven, fins i tot els noms, van decidir posar-me "José". Vaig sofrir un doble xoc emocional, per una banda a tots els documents escolars hi figura "el alumno José..." i d'altra banda a casa meva mai no em van dir Josep. La coincidència amb el nom del progenitor va allargar el meu nom d'aquesta manera : "Josep petit". Les meves poques neurones actives d'aleshores es confonien contínuament intentant esbrinar com redimonis em deia realment.
Van passar els anys i per descomptat que no passen per què si. Mort el gos, morta la ràbia i cap als anys 70 i escaig el meu pare va poder anar al registre i canviar el "José" per Josep. Desconec si va insistir, ni que fòs una mica, en que em possèssin Josep petit...
I el temps no es detura mai. Uns anys més endavant vaig anar a un gimnàs on em feien fer uns exercicis per a corregir la meva torta columna vertebral. De fet el metge em va recomanar fer natació, però com que no sé nedar em van apuntar a un gimnàs. En aquest establiment, per algun motiu que sempre he desconegut van començar a dir-me "aguilucho", nom que va decaure fins a "agui". Vaig deixar el gimnàs uns anys més tard, amb la columna igual de torta i sense saber el per què del nom.
Paralelament a la primera escola on vaig anar (privada per cert, com el rics), em deien simplement pel cognom. A la segona escola (religiosa per cert i curiosament la religió era assignatura optativa !!!) em van rebatejar, vaig transformar-me en un esplèndit "Pepitu", mot que gairebé tothom pronunciava "Papitu" (coses dels xaves de Barcelona).
Començo la vida laboral en una fàbrica a Sant Adrià de Besós, la majoria de personal eren immigrants castellanoparlants (simpàtics i salats com ells sols) i aquí em comencen a dir "Joze", amb accent a la "o". Era la meva época més "hippy" i portava els cabells bastant (molt) llargs. I com que en aquells anys van estrenar al cinema la película "Jesus Crhist Superstar" ja podeu imaginar com en deien. Un bon dia, em vaig canviar les ulleres i me les vaig fer rodones, automàticament vaig canviar de rang per passar a ser "John Lenon"....
El fet de no haver anat a la mili, de ben segur que m'ha estalviat algun altre ocurrent nom.
El meu pas per la universitat va portar-me el "Pep", però curiosament al món laboral, aquest nom no ha cuallat mai. He d'agraïr el esforços que avui en dia possen la majoria de clients per mantenir el meu nom en català, malgrat que els menys hàbils acaben dient-me "Yuset", però la intenció és el que compta.
I la darrera transformació va esdevenir a l'any 2005. Ingresso d'alguna manera a la SCCFF (Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia) on tenen el costum d'escurçar el nom d'algunes persones, fent servir les inicials. Amb el meu nom es va obrir un mínim debat, les possibilitats eren "PH", "Ph", "pH" o "ph".
Finalment en JdM va sentenciar : "pH", està bé. I així ha quedat.
Aquesta nominació he de reconèixer que m'enorgulleix i m'honora (no sé per què, però és així).
Resumint i tornant al començament, si mai us diuen que el nom és per tota la vida, no us ho cregueu. O bé la frase és mentida o potser és que vivim moltes vides (com una mena de reencarnacions en vida, diguem-ne).
Jo encara no estic segur ni d'una cosa ni de l'altre.....

diumenge, 10 de febrer del 2008

Sóc prou modern ?

A mida que em vaig fent gran (volia dir vell, però no he gosat) tinc el dubte de si sóc prou modern.

Entenent que el concepte de modernitat és gairebé tant relatiu com tots els conceptes.

M'explicaré. Quan era petit (un altre concepte relatiu) la meva mare em va ensenyar una fotografia de la meva àvia amb el seu marit (que curiosament era el meu avi). El meu avi estava assentat en una mena de butaca i la meva àvia, dreta el seu darrera, tenia una mà posada damunt l'espatlla del seu marit. Pel que sembla i m'han explicat, en el seu moment aquesta fotografia va aixecar molta polseguera, doncs aquesta "indecorosa" posició era d'una extrema modernitat, quasi un escàndol.

Més endavant em vaig adonar que algun dels meus amics parlava de tu als seus pares i en canvi, jo els parlava de vosté (de fet encara ho faig). A mi em semblava que els meus amics eren molt moderns i els seus pares també. Però al mateix temps el meu pare procurava que llegíssim llibres en català, cosa que no feia ningú o gairebé ningú dels meus amics. En aquest sentit a casa erem moderns (estic parlant dels anys 1970 / 1980).

Després el temps comença passar més depressa del que som capaços de recordar i de cop i volta ens trobem que ja tenim una edat. Procurem ser moderns i que d'alguna manera no se'ns escapi el tren de la modernitat.

En l'actualitat, aquesta dèria de que no se m'escapi el tren, m'ha portat ha :



  1. Tenir telèfon mòvil.


  2. Tenir dues (em sembla que tres) adreces de correu electrònic.


  3. Tenir una web personal.


  4. Tenir un fotobloc.


  5. Tenir un bloc ( de fet aquest és el segon, doncs el primer era tècnicament anticuat...)


  6. Pertànyer a un parell de llistes de correo o grups, d'aquests que corren per internet.


  7. Tenir un compte al You Tube (que per cert gairebé no faig servir per res)


  8. Baixar-me música amb l'e-mule (sense saber massa si és legal o no).


  9. Publicar a través d'internet.

Quan em semblava que tot això era molt modern, el meu fill em va parlar dels My Space. Que és una mena de refregit entre els bloc, els fotoblocs, els webs i alguna altra mena de collonada més.

Doncs jo, dit i fet, de cap a la modernitat i vaig obrir el meu propi My Space (miserable això si, però present a la xarxa, que diuen).

I és clar, tot això et comporta tota una mena de tràfec que arriba un moment que ja no saps on ets. Rebs solicituds d'amistat per totes bandes, gent coneguda i desconeguda comenta les teves fotos i les teves experiències i entres en una dinàmica que en alguns moments et porta a pensar que potser no calia ser tant modern...

Sense anar més lluny, després d'obrir aquesta enderga del My Space vaig rebre un comentari de la nóvia del meu fill que textualment em deia :


"Hola Pep! veig q estas molt al dia i que et tenim per la red del myspace..vigila q enganxa! esper-ho veuren's un altre dia amb mes calma :)"


Això "d'estar molt al dia", em va fer sentir vell. D'alguna manera em va semblar que em deien : " Home Pep, per la teva edat, no està gens malament tenir un my space!!! que guay!!!"


I vet aquí el meu dubte. No sé si sóc prou modern i ni tan sols sé si em cal ser-ho.


Perdoneu que us deixi, però mentre m'ho penso, vaig a veure si sóc capaç d'obrir-me un Second Life, que es veu que aixó si que "mola".....


dimarts, 5 de febrer del 2008

El ratolí constipat...........

Ja hi som. I que els investigadors em perdonin, però que per poder curar un constipat comú haguem d'haver modificat genèticament un ratolí, per poder encomanar-li un "trancasso" de cal quinze i estudiar com el podem curar, em sembla una barrabassada.
Els científics (que mai llegiran això segurament, afortunadament per mi) que segur que deuen tenir els seus incontestables motius per a fer-ho, em fan més por que una pedregada seca. M'explicaré.


Normalment quan els humans fiquem les nostres potetes dins del món animal, acabem generant desastres de magnitud incalculable. Per exemple i sense anar més lluny. Un bon dia decideixen protegir un espai natural i automàticament prohibeixen la caça i qualsevol activitat. Uns anys més tard ens trobem els senglars travessant com el sr. Pere per casa seva la Ronda de Dalt i anant a sopar als cubells de les deixalles de qualsevol McDonalds. Aleshores hem de començar a fer cacera selectiva i no sé quantes accions més, per desentortolligar una decissió mal presa.
Fets similasr a aquest s'han produït en altres ocasions en que s'ha volgut protegir tant una espècia que després l'hem hagut de matar.
Però això no bé massa al cas, però em venia de gust dir-ho.








Ara bé i tornant al ratolí encomanat. Pel que sembla, resulta que els animals (exceptuant els humans i algun parent simiesc) no es poden constipar per què aquesta mena de malalties no va amb ells, d'alguna manera en son inmunes. I ja hi som, als científics només se'ls ha acudit manipular un pobre ratolí per què es pugui constipar i així ells podran estudiar com curar-lo.


De tothom és sabut que això (els constipats em refereixo, doncs els científics no en tenen de cura) es cura amb repós, dins d'un llit ben calentó i prenent sopetes i infusions. També hi ha la versió de continuar vivint normalment (és a dir encomanant el constipat a tothom qui ens envolta) i prendre un munt de pastilles, càpsules o píndoles que de ben poca cosa serveixen.








Així doncs dos grans desastres estan a punt d'entrar a les nostres vides :




A - El ratolí se'ls escaparà, el constipat mutarà i es començaran a encomanar gats, gosos, ocells i tota mena de bestioles, fins i tot segurament algunes de les que estan en perill d'extinció. Ja m'ho imagino als titulars de la premsa : "El linx ibèric extingit d'un esternut".




B - En els suposat cas que tinguin alguna mena d'èxit hi haurà un laboratori que és farà immensament ric venent les potingues per a curar els constipats dels rics (entenc que per descomptat, els pobres que no puguin pagar el medicament continuaran fent mocs i totes aquestes coses). Al mateix temps els altres laboratoris que fins ara s'han enriquit sense cap mena d'escrúpol a base d'aspirines, hubergrips, paracetamols i altres collonades que no serveixen per curar res, hauran de demanar ajudes al gobern (que pagarem tots plegats) per a frenar les caigudes de vendes de centenars de milers de caixes de pastilles inútils (però que fins avui han donat uns beneficis incalculables).




Per tant, demano una amnistia per aquest ratolinet, que el deixin tranquil i que els humans poguem tirar nas amunt per molts anys.

dilluns, 4 de febrer del 2008

Experiment....

Avui vaig a fer un experiment.
Diuen i pel que he vist és cert, que en aquesta mena d'andròmines que es diuen blogs, s'hi poden penjar vídeos. Vaig a comprovar en la meva pròpia pell, si en sóc capaç :




Espero que us agradi tant com a mi...........