dilluns, 8 de desembre del 2008

Teleaddicció......

Bona nit,


El meu nom és Josep i sóc teleaddicte.
Vaig començar de petit, en la tendresa de la infància, em posava alls a les aixelles, per tenir febre i quedar-me a casa a mirar "Televisón Escolar". Era un programa que feien per la tele, és clar, per què els nens malalts no perdèssin classes. Mai no vaig aprendre res.
Més endavant agafava greus atacs d'ansietat si no veia els "chiripitiflaúticos" i a les darreries de la meva infantesa "Barrio Sésamo" (que els anglòfons en diuen d'una altra manera acabat en street...)

Ara no voldria aburrir-vos amb tota la tirallonga de sèries i programes que m'anaven captivant amb el pas dels anys.Amb el temps va arribar la televisió autonòmica i l'oferta va augmentar d'avui per demà en un 33% i a més en català !!!. Vaig arribar a destrossar un aparell de video a base de grabar els episodis de L'Escurçó Negre que emetíen quan jo no era a casa. Després van arribar les televisions privades i allò ja va ser un deshori. No donava a l'abast a veure sèries, pel.lícules i... i documentals d'animals (tothom ho fa no ?). Vaig arraconar el video doncs tot el que grabava no tenia pas temps de mirar-ho per què sempre estaven emetent alguna cosa més interessant..... Amb el temps vaig començar a veure fins i tot coses que no eren interessants (potser quasi totes), però l'addicció era més forta que la voluntat.Finalment arriva la TDT, el dimoni en persona, més de quaranta canals vomitant porqueries les 24 hores del dia (i de la nit). En realitat pràcticament només mirava TV3 (potser per militància, potser per comoditat...), però a l'acabar la jornada ningú no em privava de fer una escombrada "zappinguera" a tots els canals...

Finalment per motius que ara no venen al cas decideixo abandonar la teleaddicció en sec i sense anestèssia. I dic prou. I a finals de juliol deixo de veure la tele (amb un parell d'ous!!!). Passa l'estiu i no passa res, no em surten grans, ni taques a la pell. El problema comença quan amb la tornada al món laboral, la gent et pregunta :- Ja vas veure ahir "Ventdelplà" ? - i tu has de respondre que no. L'endemà continuen : - Oh !!! Que fort, vas veure el telenotícies quines imatges....- i tu busques excuses per no dir que no veus la tele. Sobtadament t'adones que si no veus la tele és com si no fòssis d'aquest món...

I per acabar, no deu fer més de dues o tres setmanes vaig decidir mirar una pel.lícula (només la pel.lícula), de les que en diuen de les bones, de les que et pots fer el "xulo" una mica. I vaig mirar "Salvador Puig Antich". Em va agradar tant que vaig pensar : - Veuràs la setmana que ve quines conversses més interessants que podré mantenir....

Des de aquell inefable dia, encara no he trobat ningú que es mirés la pel.lícula : -Ui!! És molt forta, em va fer "pal" mirar-la, no ens hi hem vist en cor....

No he seguit els índexs d'audiència, però suposo que els d'aquell dia deuen dir que la pel.lícula "Salvador" va tenir un "share" (que no sé que cony vol dir) d'un sol espectador......

diumenge, 5 d’octubre del 2008

Els pantalons nous...

Malgrat la crisi i malgrat que no estem en rebaixes m'he comprat uns pantalons. Entenc que la notícia per si mateixa no us deixarà ni bocabadats ni esmaperduts, tampoc era aquesta la meva intenció.


En aquesta ocasió han estat uns texans els escollits. Aprofito per comentar que tinc una tieta que és d'aquelles de la ceba i que quan anava a comprar pantalons d'aquesta mena per a els seus fills, entrava a la botiga i demanava uns "teulans", que era la seva pròpia traducció literal de "tejanos".

Feta aquesta aclaració, ja podem seguir.En el meu afany de ser un dinosaure modern (suposo que ja sabeu que tinc una edat...) vaig decidir comprar-me uns pantalons una mica a la moda. En el ben entès que sóc modern però no ximple, vaig desestimar la posibilitat de comprar uns pantalons d'aquells extremadament amples, cuatre talles més grans de la que necessito, que et pengen de l'entrecuix com si anèssis cagat i que vas enssenyant els calçotets a tothom. Sóc modern, però no tant encara i els meus calçotes no estan a l'alçada d'anar-los mostrant a tort i a dret.

Senzillament vaig optar per una opció equilibrada. I ja em teniu anant cap a casa amb uns pantalons texans, amb una línia moderna i que es caracteritzen per tenir les butxaques del darrera més avall del que és, o segurament era, normal. Per que ens entenguem, la butxaca comença a mitja galta i s'acaba ben entrada la cuixa. Quan me'ls vaig emprovar, vaig fer atenció a aquest fet, tot preguntant-me a mi mateix el motiu, però sense treure'n l'aigua clara. - Deu ser moda - vaig pensar.

Finalment ahir va arribar el gran dia d'estrenar els pantalons, he de reconèixer que sóc tant i tant modern que ni tant sols espero que sigui ni Pasqua ni Nadal per estrenar una peça de roba. Un quatre d'octubre em va semblar d'allò més escaient. M'ensaco els pantalons i em miro - Caram quin goig que faig - vaig presumir davant el mirall. I vaig començar a omplir butxaques. La del davant a l'esquerra, el mocador (ho sento però no soporto els "clínex", només quan estic extremadament constipat i les mocarrades son incontrolables, els utilitzo), a la dreta el moneder i l'encenedor(totalment incorrecte, per què vol dir que fumo, però ara no ve al cas). I ara bé lo bo. A la butxaca del darrera a la dreta, invariablement hi porto la cartera, - Cap dins !!! - em vaig dir.

Després de caminar no més de vint-i-cinc metres, vaig entendre el per què d'aquestes butxaques tant avall.. Resulta que la posició, diguem-ne geogràfica de la cartera, de mitja galta del cul cap avall, provoca un efecte molt similar al que notariem si després de cada pas que fem, algú ens donés un copet al cul. Notes una pressió a la galta per la part inferior que si bé al començament t'incomoda - Qui cony em toca el cul !!! - penses, al cap d'una estona ho trobes fins i tot agradable. Segurament amb aquests pantalons caminaré més, contaminaré menys i será més sostenible. Ja veus.

I per acabar, una anècdota sense la més mínima importància, la marca dels pantalons és Cyberjeans, i no es tracta de fer propaganda, es tracta de militància doncs els penso proposar com a vestuari habitual de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia (SCCFF). I es que som una mica cybernètics, tots plegats....

diumenge, 28 de setembre del 2008

El dijous paella.

Doncs si, jo sóc d'aquells que el dijous acostumen a menjar paella. He de reconèixer que desconec el per què i el des de quan d'aquest costum, però fa molts anys que hi estic involucrat, i si un dijous no menjo paella, trobo a faltar alguna cosa (la paella, suposo).
Les paelles que menjo habitualment son les clàssiques paelles de menú, en una mena de bar restaurant on tothom menja apilotonat i la gent en lloc de parlar crida (em sembla que això ja ho he comentat alguna vegada).
Al lloc on vaig normalment hi acostumen a anar uns clients bastant fidels, és a dir que malgrat que no sabem com ens diem a base de veure'ns quasi cada dia ens acabem saludant i dessitjant-nos "bon profit" mutuament.
Fa bastant de temps un grup de comensals, homes fets i drets com sant paus, li van demanar a la camarera si podia ser que els seus plats de paella, no portèssin entrebancs, només l'arròs i prou. Pel que sembla les seves mares no els van ensenyar a pelar gambes ni a escurar petxines o bé son molt mandrosos de mena, mai se sap. El cas és que la camarera, que invariablement del tamany del client tracta a tothom de "chiquitín", els va dir que no hi havia cap problema i anant cap a la cuina va cridar :
- "Cuatro de paella sin bichos!!!"
A tothom li va fer molta gràcia l'expressió "sin bichos" i a la setmana següent també clients d'altres taules van començar a demanar paella "sin bichos".
Una de les estratègies a seguir era demanar la paella immediatament després dels "sin bichos" per què al cuiner li feien nosa les gambes rondant per la paella i les racions que servia després portaven més "bichos" del compte.
Les bromes i acudits amb els "bichos" de la paella, van anar pujant de to fins al punt de que la cosa començava a ser desagradabe i a vegades fastigosa.
L'amo del restaurant veient que el tema sortia de mare i que els dijous es parlava, cridava, més de "bichos" que de paella, va ordenar a la camarera deixar d'usar l'expressió : "paella sin bichos".
I dit i fet, una setmana més tard, quan els homenots van entrar a dinar, la camarera va cridar des de el fons del menjador :
- "Cuatro de paella sin animalitos!!!"
La ovació va ser general i molt celebrada per la clientela.

diumenge, 21 de setembre del 2008

Dels "pongos" als "quenfaig"...suma i sigue (ai!!! perdó)

La humanitat sempre ha tingut una certa tendència a inventar paraules, fixeu-vos sino quants i quants idiomes es parlen avui en dia (i els que s'han perdut,...i els que es perdran...).
En la meva geriàtrica memòria recordo amb satisfacció el conte de Pere Calders "Antaviana", del que després se'n va fer un espectacle a càrrec de Dagoll Dagom. Antaviana era una paraula que s'inventava un nen.
Uns anys més tard, fent una interminable cua a un ambulatori de la seguretat social, vaig sentir que una infermera li deia a una altra :
- "Y cuantos "poyaques" han venido hoy ? "
Bastant més endavant vaig saber que els "poyaques", eren els jubilats que anaven a l'ambulatori a fer receptes i deien : - "po ya que estoy aquí, míreme la tensión..."
El món continuava girant i inventant paraules, que per cert mai figuraran als diccionaris. La cançó del "comon baby" (pero mira "comon baby los peces en el río...), la del "handi vas" (handi vas con manton de manila...) i el tremendo i innacceptable "tangui" ("tangui" una muñeca vestida de azul...)....
A mi el que em preocupava és que totes aquestes creacions m'arribaven única i exclusivament en castellà.
I els catalans ? Què no tenim pebrots per inventar paraules ? Hem deixat sol a en Pere Calders i la seva "Antaviana"?.... (Fent un esforç en la memòria, també trobo el cementiri de Sinera....).
En un moment donat un president del gobern d'Espanya va afirmar que el català ni tant sols tenia paraules científiques per explicar segons què.
Automàticament els segadors van esmolar l'eina i van començar a aparèixer diccionaris tècnics en català fins i tot de la reproducció de l'escopinya salvatge en captivitat.
Però el problema continuava sent el mateix. I qui s'inventa paraules ?.
No ens enganyem, sempre hem estat un poble sota sospita, vigilats sota l'espasa de Damòcles de Pompeu Fabra fa anys, i ara sota la implacable tutela de l'IEC (Institut d'Estudis Catalans). Qualsevol paraula inventada ha estat criminalitzada, massa sovint, sota el mantell protector de la puresa lingüística.
I així no hi ha qui s'inventi res d'interessant....
A Espanya van arribar els "culebrons", i ningú va tenir cap problema per acceptar-ho. A Catalunya, ara que ja estan a punt de desaparèixer per antics, encara no ens hem posat d'acord amb si s'han de dir "culebrots", "serials" o bé l'acadèmic "telesèries" (que crec que encara no està tampoc acceptat).
I anem avançant en el temps, d'alguna manera, i comencen a usar la paraula "pongo", d'una manera regular. Quan diem "pongo", habitualment ens refererim a aquella andròmina que acostuma a regalar-nos un familiar d'aquells que només serveixen per fer acudits (sogres i tietes solteres) o bé algun impresentable que sovin treballa amb nosaltres i és un fan empedreït de la pràctica de l'amic invisible.
I quan obres el paquet sempre fas cara de "I ara, això "donde lo pongo" ?".
Tornem-hi amb el castellà.....
Però ara és diferent, una finestra se'ns ha obert de bat a bat i comença a passar l'aire fresc de la renovació.
Finalment, per Catalunya Ràdio, la de tots, la que fem entre tots (sobretot si som amics d'en Montilla, i si no que li preguntin a en Bassas...) han aconssegit traduir la paraula "pongo" sense que els assessors linguístics de l'emissora (quan deuen cobrar uns senyors per llegir el diccionari ?) posint el crit al cel.
L'altre dia vaig sentir que parlaven dels "quenfaig" i fins al cap de vint minuts, us asseguro que no entenia de que parlàven, fins que la locutora va aclarir :
- Si home, els "quenfaig", els "pongos" que diu tothom....
I vaig veure que un cop més som a on erem i sembla mentida que ens costi anar endavant...........

diumenge, 14 de setembre del 2008

Qui no te feina, el gat pentina.

He d'advertir en primer lloc que de moment, malgrat aquesta crisi galopant que ens envaeix, jo encara tinc feina (i sobretot, feina a conservar-la..) I en segon lloc que també tinc gat, que cal pentinar de tant en tant. Tots els que tinguin gat sabran també que malgrat tenir o no tenir feina, pentinar el gat és una feinada !!!
Però anem per feina. Durant l'estiu he estat reflexionant sobre un tema que de ben segur no té cap mena d'importància, i potser per això ho trobo interessant.
Fa temps, ara no sabria dir-vos quant, vaig sentir una persona que deia :
- Es que avui, si no estàs al Google ("gúguel", va pronunciar amb sonoritat per què tots fòssim conscients del seu domini de l'idioma anglès), no ets ningú.
I es va quedar tant ample.
No us diré que immediatament vaig anar a casa a teclejar el meu nom per veure si jo era algú o no, per què no vaig fer-ho...De fet ho faig des de fa bastant de temps, abans de sentir aquesta frase.....
El que si que vaig fer va ser començar a posar noms d'amics, coneguts i familiars. Amb resultats ben diferents per descomptat. Va resultar que la immensa majoria dels meus familiars no son ningú, sobretot els de més edat. Els amics i coneguts van donar resultats, evidentment dispersos, tots tenim amics que d'alguna manera son algú i tots coneixem algú que per a el "gúguel" no existeix.
Però no és aquesta la reflexió que volia fer, el que vull és anar una mica més enllà.
L'experiment va continuar, vaig començar a posar noms de persones que si bé en un moment de la meva vida vaig conèixer, feia molts anys que els havia perdut el rastre. Antics companys de l'escola, la universitat, de feina, veins....i mica en mica m'anaven venint noms a la memòria. I vinga investigar gent, i vinga a voler saber més. I que fa aquest paio ara ? I a on treballa ? I com és que aquest no surt per enlloc ? Quants n'hi deu haver de morts ?
Febrilment (és un dir, però s'hi acosta molt) em vaig submergir en una recerca inútil i probablement estúpida. I de sobte, quan just acabava de descobrir que un company de BUP en l'actualitat és veterinari d'una bonica població de Catalunya (de la que no puc dir el nom doncs segurament no te massa veterinaris i segurament ningú de vosaltres no n'ha de fer res), em vaig aturar en sec.
Quina necessitat real tinc o tenim de saber o no el què, el com, el quan, a on, i de quina manera viuen o fan unes persones que fa anys i panys que no veiem i que, no ens enganyem, a hores d'ara no n'hem de fer res.
Tafaneria. Segurament no és pecat capital, però hauria de ser-ho. És més, encara que no sigui massa correcte jo diria "xafarderia" que és més punyent.
I aquest és el debat : som "xafarders" per naturalesa ? la "xafarderia" és un defecte ?
Tots, una vegada o altra hem criticat i a voltes criminalitzat, aquelles quatre velletes, que sortin de missa posaven a "caldo" a mig poble.
I ara nosaltres ens trobem davant d'una eina implacable, hem estat anys parlant de "El gran hermano" (no el de tele5, l'altre el de Orwel) i segurament ara ens trobem que amb el "gúguel" ha arribat l'era de "el gran xafarder".
Penseu-hi una mica si us plau.
Mentre ho penseu, vaig a veure que se n'ha fet d'un professor de l'institut que deien que es "raspallava" a les noies de tercer de BUP, potser és que no tenia massa feina i confonia a les noies amb gats. Ja se sap que qui no te feina, el gat raspalla... o pentina, que ve a ser el mateix.

dilluns, 21 de juliol del 2008

El doble.

Diuen que tots tenim un doble en aquest món. D'entrada això voldria dir que de tota la gent que hi ha, només la meitat som diferents, doncs l'altra meitat deuen ser les "fotocopies" (segurament avui en dia n'hauriem de dir les clonacions, si més no per fer-nos el modern, o fashion...). El que no sé és que passa quan se't mort el doble...deus quedar una mica desamparat.

Alguna vegada jo havia pensat que on devia ser el meu doble, potser va coincidir amb la lectura de "El hombre duplicado" del premi Nobel José Saramago (que ja que hi som vaig trobar que tenia un final bastant mediocre, tirant a dolent, però que això sí, està molt ben escrit).

Anaven passant els anys i jo seguia sense trobar el meu doble, i em feia ràbia. Jo veia que tots els famosos tenien doble, a vegades fins i tot més. Mireu si no els concursos de imitadors de Elvis(que crec que encara el fan cada any), l'anècdota de que Charles Chaplin es va presentar a un concurs de imitadors de Charlot...i va quedar segon, els personatges de "Polonia".....

I jo sense un doble amb una mica de dignitat. Hi ha qui diu que m'assemblo amb el meu germà, però això no te mèrit, doncs pel que sembla som de la mateixa mare i del mateix pare i ja se sap que els testos s'assemblen a les olles.

Finalment ahir al vespre va arribar el meu moment de glòria. Ja és ben cert que la fama t'arriba en el moment menys pensat i sense avisar.

Resulta que passejava tranquilament per una fira d'aquestes medievals que fan a qualsevol poble amb quatre paios amb túnica i dues parades (una d'embotits artesans i una de collarets fets per uns grenyuts que segur que fumen porros ) quan de sobte veig una senyora que em saluda amb la mà i em somriu :

- "Usted, usted !!!" - em crida en castellà.

Jo que veig que la senyora, pobreta era bastant lletja i que a més anava amb el seu marit (que feia joc amb ella), vaig girar-me fent veure que buscava a qui cridava la senyora, com si la cosa no anés per mi. I ella insistint :

- "Eh!!! Usted!!!" - i em feia que anés cap a ella amb la maneta.

Jo, veient-me sense escapatòria possible, mi atanso somrient com volguent dir :

- Què vol senyora ? - però sense dir-ho.

En aquells moments, em va semblar veure la persona més feliç del món, va començar a donar cops de colze al seu marit i amb el cap li anava dient que si, que era jo.

- "Perdone - va començar quan em va tenir a l'abast - usted no es ese que canta...que ahora no me recuerdo de como se llama ?"

Amb aquestes indicacions no vaig entendre a qui es referia, doncs el que se'n diu cantar, no ho faig massa sovint i menys en públic.

- "No senyora, jo no canto..." - li responc somrient.

I ella "duro" que si, que jo era cantant i que havia sortit per la tele. Alerta amb la tele !!! La cosa es posava interessant, vaig començar a veure contractes publicitaris, vaig pensar en el rodatge de la pel.lícula "El rei del món" basada en la novel.la homònima de Salvador Macip, vaig veure tantes coses en poca estona que finalment la senyora em va desvetllar del meu somni quan em va dir :

- "Si hombre, usted salió por la tele, por los juegos olímpicos, cantando con el Peret..." - i gairebé va aplaudir.

Després d'unes curtes deliberacions la vaig convèncer de jo no era el cantant de Los Manolos.

Vaig marxar arrossegant els peus, capcot i podria dir que esmaperdut i tràgic, però seria mentida, mentre encara la sentia que li deia al seu marit :

- "Pues coño, si que se parece..."


Vaig tornar cap a casa, pensant que aquella senyora no estava massa bé de la vista i sentint unes ganes irrefrenables de cantar :

All my loving, nainonainonaaaaa.... - però jo no sé anglès i desafino com un lladre. Ara una retirada si que li tinc....

dimecres, 2 de juliol del 2008

Al restaurant...

Segurament el títol no és massa encertat. Tot depén de la consideració que tingueu d'on acaba un bar i on comença un restaurant. Però en principi això no té cap importància, almenys per ara.
Per circumstàncies de la vida fa molts anys que menjo a fora de casa (crec que començo a repapiejar doncs m'adono que això ja ho he comentat en alguna altra ocasió) i com que la meva economia no ha estat mai el que se'n podria dir la bota de Sant Ferriol, sempre he anat a llocs diguem-ne justets. Al bar vaja !!!!
Això si, bars de menú, res d'entrepans i fregidures diverses (el meu sistema digestiu no ho haguès suportat).
Doncs al que anava...malgrat que quan tens aquest costum procures anar amb certa regularitat als mateixos llocs, segurament per alló de la confiança i sobretot per què en cas de morir enverinat, com a mínim conèixer la cara de l'assassí, i aquesta rutina et porta a saludar i dir bon profit als clients que com jo son habituals de l'establiment, malgrat tot això gairebé sempre acabes menjant sol. Pots llegir el diari, pots mirar la tele (res de sentir-la doncs en aquests locals el volum del parlar de les persones supera segurament amb escreix els límits recomanats per la CE) o senzillament pots escoltar els de la taula del costat (que a vegades sembla que en lloc de ser la del costat sigui la de la pròpia falda). Amuntegament gastronòmic.
Les taules acostumen a ser de dos places, en relitat n'hi cap un i justet o bé de quatre, que tenen la mateixa proporció d'espai, n'hi caben dos sempre que estiguin ben avinguts.
No fa massa dies però, mentre dinava va entrar un senyor al restaurant (bar per a els amics) i es va assentar en una taula de quatre. Quin sacrilegi - vaig pensar. En principi, el cambrer (que acostuma a ser també l'amo i el cuiner alhora) no va dir res, però acte seguit, en observar que entraven més persones al local, es va dirigir al solitari que ocupava una preada taula de quatre i li va recomanar que es posés en una de dos. Va argumentar tot alló de que ara a aquesta hora ve molta gent i hem d'aprofitar l'espai i sense dret a rèplica li va agafar la amanida i va començar el trasllat a una altra taula. El senyor va col.laborar emportant-se ell mateix els coberts i el tovalló.
Feia goig de veure el cambrer amb l'amanida, la panera i l'ampolla de vi, travessant el restaurant amb un senyor al darrera amb un tovalló els coberts i un got mig ple o mig vuit depenent del vostre optimisme.
No havien passat ni tres minuts que l'home es va aixecar i va començar un nou trasllat de tot el parament cap a la barra del bar, es va seure en un tamboret d'aquells tipus periquito (que et queden els peus a dos pams de terra) i va continuar menjant mirant la cafetera i segurament llegint les etiquetes de les ampolles de conyac.
En aquestes se li acosta el cambrer, amo i cuiner i li diu :
- Però que hi fa aquí, que no veu que estarà millor a la a taula ?
I l'home mirant-se'l amb timidesa li va respondre :
- A la taula no puc, ho sento,....és que tinc claustrofòbia....
Afortunadament no va entrar més gent, per què si s'arriba a omplir també la barra ja em veig al bon senyor emportant-se el dinar a la plaça que hi ha al devant del restaurant i dinant en un banc, tot tirant les engrunes als coloms...o pardals...o ocellets.

dimecres, 18 de juny del 2008

Raons de pes.................

Em trobava gras i no eren manies. Cada dia que passava notava com em tibava més la pell i la roba també. Tot es va precipitar quan amb el canvi d'armari que en diuen, vaig comprovar que la roba de l'hivern anterior no em cordava de cap de les maneres. Ho recordo com si fós el 6 de novembre de 2006. Vaig mirar el calendari i efectivament era el 6 de novembre de 2006. Vaig mirar la bàscula que qui més qui menys te arraconada al lavabo, i amb cara de circumstàncies vaig entreveure que l'agulla assenyalava vergonyosament 95,4 Kg.
- Pep, si continues així en lloc de fer el cim, faràs el cent !!! - vaig dir-me intentant fer-me una gracia.
Al vespre d'aquell mateix dia, estava assegut, avergonyit, al davant d'una dietista que en veure el meu volum, el primer que em va preguntar va ser que si havia deixat de fumar.- No.- li vaig respondre. - Doncs ara no és el millor moment per fer-ho - em va dir. De fet no sé per què m'ho va dir doncs jo el que volia era aprimar-me, el tabac era i és una altra assignatura pendent que no hi tenia res a veure.
Mitja hora després, anava cap a casa amb una dieta a la butxaca de la camisa i una bossa plena de píndoles i gotes miraculoses.
Vaig seguir la dieta estrictament i em vaig prendre totes les potingues gairebé amb religiositat. Resumint i per no fer-me pesat (de pesat ho era aleshores amb 95 Kg.), sis mesos més tard m'havia aprimat 17 Kg.
Tota la roba que m'havia comprat ja no m'anava bé altra vegada, em sobrava cintura per tot arreu. I invariablement la gent quan em veia, deia :
- Com t'has aprimat ? - al davant de la frase i afeigien hòstia, collons o caram, depenent de la confiança i l'educació de cadascú.
I ara que m'ho miro des de la distància i he recuperat una mica de pes (no pateixi que és normal, m'avisà la dietista), reflexiono i recordo el procés de pèrdua de pes. De ben segur que la dieta i l'ordre alimentari hi ajuden, no en tinc cap dubte, però el veritable secret, la mare dels ous, estava en les potingues que em feia prendre aquella bona dona. El primer mes, i perdoneu l'expressió, vaig cagar pel pare i per la mare, tres i fins i tot cuatre cops al dia. Vaig perdre gairebé 5 Kg en un mes. - Es que ara fem una dieta depurativa - em va dir.
- Què collons !!! -vaig pensar en veure que al segon mes la dieta era la mateixa, però em va rebaixar la quantitat de píndoles i gotes miraculoses. Automàticament la cadencia evacuadora va baixar de quatre a dos i la pèrdua de pes es va alentir. Mica en mica en sis mesos vam assolir els objectius esperats i jo vaig creure que ja n'hi havia prou de prendre potingues. La dietista em deia que ara l'important era el manteniment, i continuava donant-me (de fet les venia) unes altres píndoles i unes altres gotes per ajudar-me.
Indiscutiblement el que volia era ajudar-me a aprimar de passada el meu compte corrent. Suposo que no cal dir que tots els complements alimentaris (que deia ella) eren de la mateixa marca i els preus ratllaven la indecència. A canvi les visites eren extremadament econòmiques, potser per compensar.
I ha passat un any i mig i jo em mantinc en un pes raonable. Reconec que he millorat el meu ordre alimentari i procuro fer bondat. Ara de pastilletes cap més i quan necessito equilibrar una mica els meus saxons, em prenc quatre (no cal catorze, aquest dels catorze iogurts és un altre negoci floreixent), quatre iogurts d'aquest plens de bestioles intestinals i cago com un àngel, en el benentés que els àngels caguin, doncs si no tenen sexe potser tampoc tenen forat al cul.

diumenge, 15 de juny del 2008

Les urnes de la Manolita

Fa bastant de temps us parlava d'una senyora que en un curset de ceràmica va mostrar la voluntat de fer-se una urna per que, desprès de la seva mort, hi endrecin les seves cendres.


Doncs ja som al cap del carrer. Fa uns dies i amb motiu del fi de curs, es va organitzar una exposició amb les peces confeccionades pels alumnes del curs de ceràmica. Per descomptat que hi vaig anar per veure la urna funerària de la Manolita (així es diu aquesta esplèndida dama). La primera sorpresa que vaig tenir va ser que no hi havia una urna. N'hi havia dues !!! La primera diu que li va quedar massa blanca i que no feia el fet, per això en va fer una de més seriosa. Jo vaig pensar que així també en tenia una pels dies de cada dia i una altra per els dies de més mudar, però no li vaig dir. Vet aquí les fotos de les urnes :

Aquí tenim l'urna més blanca (que podria ser perfectemanent la de tot portar).
I aquí tenim la urna fosca (que serviria per a dies de festa i actes més protocolaris).

A més vaig tenir la sort de conèixer la Manolita en persona. La veritat és que és una persona que impressiona.

Després de parlar una estona amb ella vaig saber que :

* Cada dia a les 7 del matí va a nedar ( segons ella va a donar quatre hòsties a l'aigua).

* Cada dia camina 2 hores a part dels seus desplaçaments habituals.

* Fa un curs de ceràmica (però d'això ja n'hem parlat)

* Quan s'aborreix va a fer fotos.

* Pel seu aniversari li van regalar una bicicleta nova per què la vella la tenia atrotinada de tant fer-la servir.

* I també confesa sense massa embuts, que sovint, no cada dia, havent dinat es fuma un puret i es beu un gotet d'orujo.

Dit això va fer mitja volta i va marxar per què debia tenir pressa.


Després he sabut que aquesta setmana passada va anar amb el seu fill a buscar bolets a les rodalies de Molina de Aragón, on es veu que amb aquestes plujes s'hi fan moltes carreretes.


I vosaltres em direu, doncs no n'hi ha per tant d'aquesta senyora. I és ben veritat, no n'hi ha per tant. Resulta que l'u de gener de 2008 va complir 80 anys.

Em sembla que n'hi ha per més.


I des de aquí només em resta proclamar la meva admiració per aquesta dona tant fantàstica.

dissabte, 12 d’abril del 2008

Altruïsme, "pongos" i Mafalda......

En un espai relativament curt de temps he tingut la oportunitat de col.laborar en dues tómboles benèfiques per a recollir diners per a els menys afavorits, pels degraciats, vaja!!! El dicurs de recaptació d'objectes en els dues ocasions ha estat el mateix : "Si tens alguna cosa, el que sigui, que ja no hagis de fer servir...ho posarem a la tómbola i amb els diners que recollim farem....."
I sens dubte que ho faran i gràcies a que hi hagi gent que ho faci, que quedi clar per endavant.
Però l'anàlisi que faig jo posteriorment és el següent. Partim de la base d'una acció altruista, donem alguna cosa que no ens cal, per què qui no té pugui tenir (la frase m'ha quedat una mica espesa però crec que s'entén). Però la realitat és la següent, en el moment que s'obre la "veda" de donar el que no ens fa falta, comencem a rastrejar tots els racons de la casa a la recerca i captura de "pongos". Entenem per "pongo" tota aquella andrònima o fòtil absolutament inútil que hem adquirit en un moment de compra compulsiva (els mercats medievals i les fires d'artesans son llocs on aquesta fal.lera es molt propensa a multiplicarse) o bé que algún parent, familiar o fins i tot ésser estimat ens ha regalat amb prou bona intenció o també sovint producte de una altra lacra de la societat en que vivim que son els "amics invisibles".
A partir d'aquí comencen a col.leccionar tota una sèrie d'articles que van okupant (ho escric amb K expresament) fons de calaixos, racons a les lleixes, caixes de sabates i en algun cas armaris sencers.
Afortunadament, de tant en tant, ens trobem amb l'oportunitat de col.laborar amb alguna tómbola benéfica i podem fer neteja. Fins i tot mentre anem recol.lectant noses fem broma comentant que si la nostra tieta va a la tómbola, potser hi trobarà aquell imán de nevera de Toledo (imitant la silueta del Quixot i Sancho Panza) o aquell "ositu" tant infame o aquell gerro que mai no es trenca.
Quan he acabat la feina i he vist satisfet la quantitat de "trofeus" que em trauré de sobre, he recordat un acudit de la Mafalda en que la seva amiga Susanita li diu :



I d'alguna manera m'he avergonyit.......

diumenge, 6 d’abril del 2008

Curioses similituds.......

Per canviar una mica de tema us comentaré una altre excurssió que he fet recentment. Ahir mateix sense anar més lluny, vaig anar a Barcelona ( jo encara sóc d'aquells que creuen que anar a Barcelona és un esdeveniment), i un cop allà vaig decidir anar a donar un tomb pel Tibidabo. D'alguna manera aquest lloc, per molts esforços de modernitat que faci l'Ajuntament de Barcelona, sembla un salt al passat, potser uns quaranta anys endarrera.
I no només per l'estètica del parc d'atraccions, sino també pel fantàstic temple coronat amb un "Cristu" a base de bé. Ja a la porta un calfret em va recòrrer l'espinada, en un frontis espectacular hi diu : "Templo expiatorio de España". A dins un mossén explicava als assistents a un casament que esperaven que arribés la novia, que alló de "expiatorio" ho deia per què amb l'oració que tenia lloc dins d'aquest temple, expiaven els pecats d'España. Resulta que hi ha gent que hi resa, evidentment per torns, dia i nit de tots els dies de l'any des de fa més de quaranta dos anys. - Carai !!! - vaig pensar - Si que en fan de pecats a "España"...
Vaig continuar la alliçonadora visita i no vaig poder resistir le temptació d'anar a veure on eren aquesta gent resant a tota hora i els vaig trobar dins d'una capella, en actitut piatosa i resant. Per què ningú no els destorbi al costat de la porta hi ha un cartell lluminós (que s'encén i s'apaga com el d'alguns bars de carretera, per què ens entenguem), on s'adverteix que cal fer silenci doncs estan resant.
Finalment vaig parar atenció als confessionaris, n'hi ha dos, a banda i banda de la porta principal. Senzillament espectaculars. Fabulosos. Al costat de cadascún hi ha un cartell amb el manual d'instruccions per a utilitzar-lo (si voleu veure el cartell visiteu el meu photoblog) i després no vaig poder estar-me de fer-ne una fotografia que us poso aquí mateix i que a mi em va recordar, tendrament això si, un aparell molt comú als anys seixanta i setanta que els moderns anomenaven "juke box".
















Tot plegat immillorable.....

dimarts, 1 d’abril del 2008

No era la Juanita......punt i final.

Tornem'hi !!!
I crec que això haurem de donar el tema per dat i beneit.
Corresponent a un amable comentari, és just i necessari que clarifiquem les coses.
Resulta que quan vaig anar a Banyoles, si que hi havia una carpa, el que pasa és que no es deia Juanita, es deia Ramona. Si poseu "carpa ramona" al google us sortiran uns 15000 enllaços amb aquest text, si ajusteu la recerca a "banyoles" ens quedarem amb 402 enllaços.
I que vull dir amb això ?
Doncs que la carpa Ramona va existir i que jo la vaig veure. Cosa que no treu de que a Vilanova tinguin la Juanita, que em mereix tots els respectes i admiració.
Com a enllaços curiosos us puc dir que n'hi ha un (el primer) on un senyor certifica textualment en castellà el següent :
"No os podéis ir de Banyoles sin visitar a la Carpa Ramona, es una carpa (un pez) enorme que bebe de un porrón (un botijo típico catalán). Divertidísimo tanto para crios como para mayores. Esta situado en uno de los restaurantes que bordean el lago." Inmillorable el tema del "botijo típico catalán".
Si fos una mica més jove del que soc ara us diria també en castellà : "Chúpate esa!!!", però no ho dic per no ofendre.
Més endavant hi trobarem una entrada a viquipèdia i una mica més endavant també hi ha un article aparegut a El País, signat per Gerard Bagué i publicat el 12 d'agost de 1998 que duia per títol "El lago de los prodigios" i que textualment informa que:
"Buena prueba de ello es la carpa Ramona, obeso ejemplar bautizado, según parece, en honor de una casposa canción de Fernando Esteso. Este apático e insaciable consumidor de aceitosas patatas chips lanzadas por los turistas desmiente el aura de peligrosidad de estas aguas."
Realment espectacular, bebia amb porrò i menjava patates fregides.
Després s'han organitzat tota mena de concursos i actes en record i homenatge de la bestiola golafre i segurament alcoholitzada. Hi ha un restaurant amb el seu nom, un grup de rock i moltes més coses, sens dubte totes interessants.
I si tot això ha vingut per què vaig anar a veure l'exposició Bodies, no em vull imaginar de que parlarem quan comenti que un dia vaig anar a buscar bolets i en una estació de servei (abans en deiem gasolineres) que es deia o diu El Lleó (i que no recordo on era, però ja ho esbrinaré) hi havia un ximpancé engabiat que fumava els cigarrets que li tirava la gent......

divendres, 28 de març del 2008

La carpa Juanita fa catúfols...

Adreço a tota la concurrècia, una vegada més, a les meves grans dosis d'analfabetisme geogràfic i a la meva memòria geriàtrica, que no em porten en lloc més que a escriure amb desconeixement de causa.
Dit això i gràcies al comentari anònim que ha posat llum a l'assumpte, rectifico i certifico que :

* La carpa Juanita és a Vilanova en lloc de Banyoles.
* Que no l'he vista mai a la meva vida actual (potser en d'altres si, però ara mateix no us ho sabria dir).
* Que Banyoles i Vilanova no estan a la vora l'una de l'altre (potser relativament, si).
També vull afegir que :
* A Banyoles, al costat del "xiringuito" hi havia una carpa (peix, no del Circ du Soleil) de grans dimensions que ara mateix no recordo com es deia. La posibilitat de que es digués Juanita es remota, però no impossible.
* Mai a la vida he anat d'excurssió amb l'escola a Vilanova, bo i que he de reconèixer que potser m'hagués agradat fer-ho.
* El negre de banyoles no era boixmà com indicava al darrer post. En català correcte és boiximà.

I en desgreuge de totes les carpes bebedores amb porró, de tots els vilanovins i vilanovines que poden haver-se sentit ofesos, de tots els anònims que estan a l'aguait de les meves mancances, us adjunto un video on hi ha una colla de nadius fent el ximple al voltant d'una carpa (crec que son vilanovins, però no voldria ofendre) :
I una foto de la genuina i autèntica carpa Juanita fent un tranguinyol, bon profit.

dilluns, 24 de març del 2008

Bodies i el negre de Banyoles

He anat a veure l'exposició Bodies. Si esteu a prop de Barcelona i ho voleu veure cal que us afanyeu doncs no queden massa dies. Si no ho voleu veure o ja hi heu anat, doncs avall que fa baixada.

Quan jo era petit (d'edat i de mida, que d'altres coses encara en sóc), vaig anar a Banyoles amb l'escola. Al matí vam passejar pel llac, vam navegar amb una d'aquelles naus que anys més tard va naufragar, vam veure a la carpa Juanita (no vam tenir però l'oportunitat de veure-la bebent en porró, bo i que ens constava que ho feia) i a la tarda, havent dinat aquells esplèndits entrepants que ens havíen preparat les nostres mares vam anar a veure el Museu Darder.
Si us he de ser sincer, del museu només recordo els pots de formol amb els fetus, que no sé pasi si encara hi son. El negre dissecat, anys més tard vam saber que era un boixmà (bosquimano en castellà,no crec que en català s'escrigui així...), no el recordo en absolut bo i que estic segur que hi era. Sens dubte no em debia impressionar gaire per no dir gens. Molts anys més tard va arribar l'escàndol i el negre va ser retornat a l'Àfrica, en nom de la dignitat humana i no sé quantes coses més. Si no estic errat, fins i tot crec que el van enterrar una mica a la "tum tum", sense saber si era d'allí o d'acullà o de més enllà. Es veu que el cas era enterrar-lo.
I ara, al segle XXI, paguem una petita fortuna per anar a veure quatre "xinos" plastificats (i perdoneu l'expressió).


La veritat és que em crec que alló son éssers humans per què ho diuen, però podrien ser models anatòmics "artificials" perfectament. De passada i anant a la vertent de la dignitat humana, per una banda no em vull ni imaginar d'on han sortit els cadàvers que com ja he dit i curiosament son tots orientals i d'altra banda trobo que si l'exposició vol ser didàctica i no sé quantes coses més, les posturetes dels especímens (així els tracten als cartells!!!), potser no son les més adecuades. Un jugant a bàsquet, l'altre tirant dards com si fos a un pub anglés i un altre juant a "si la barqueta es tomba" amb la seva propia pell. Si senyor, dignitat humana per damunt de tot.
Tant per tant, prefereixo recordar les imatges de la premsa (ja que la meva arqueològica memòria no m'ho permet) d'aquell guerrer boixmà (tornem´hi amb la parauleta) amb la seva llança i els seu "taparabos". Com a mínim, no feia el ridícul...




diumenge, 17 de febrer del 2008

Em diuen Pep....

Encara que hi ha qui diu que el nom és per tota la vida, en el meu cas es demostra fefaentment tot el contrari.
Des de ben petit, en concret des de que vaig nèixer o potser una mica abans, els meus pares van decidir dir-me Josep, igual que el meu pare per la fe (això diu ell). El meu naixement va esdevenir als difícils anys 60 ( i 2 concretament), aleshores els senyors que ens administraven, fins i tot els noms, van decidir posar-me "José". Vaig sofrir un doble xoc emocional, per una banda a tots els documents escolars hi figura "el alumno José..." i d'altra banda a casa meva mai no em van dir Josep. La coincidència amb el nom del progenitor va allargar el meu nom d'aquesta manera : "Josep petit". Les meves poques neurones actives d'aleshores es confonien contínuament intentant esbrinar com redimonis em deia realment.
Van passar els anys i per descomptat que no passen per què si. Mort el gos, morta la ràbia i cap als anys 70 i escaig el meu pare va poder anar al registre i canviar el "José" per Josep. Desconec si va insistir, ni que fòs una mica, en que em possèssin Josep petit...
I el temps no es detura mai. Uns anys més endavant vaig anar a un gimnàs on em feien fer uns exercicis per a corregir la meva torta columna vertebral. De fet el metge em va recomanar fer natació, però com que no sé nedar em van apuntar a un gimnàs. En aquest establiment, per algun motiu que sempre he desconegut van començar a dir-me "aguilucho", nom que va decaure fins a "agui". Vaig deixar el gimnàs uns anys més tard, amb la columna igual de torta i sense saber el per què del nom.
Paralelament a la primera escola on vaig anar (privada per cert, com el rics), em deien simplement pel cognom. A la segona escola (religiosa per cert i curiosament la religió era assignatura optativa !!!) em van rebatejar, vaig transformar-me en un esplèndit "Pepitu", mot que gairebé tothom pronunciava "Papitu" (coses dels xaves de Barcelona).
Començo la vida laboral en una fàbrica a Sant Adrià de Besós, la majoria de personal eren immigrants castellanoparlants (simpàtics i salats com ells sols) i aquí em comencen a dir "Joze", amb accent a la "o". Era la meva época més "hippy" i portava els cabells bastant (molt) llargs. I com que en aquells anys van estrenar al cinema la película "Jesus Crhist Superstar" ja podeu imaginar com en deien. Un bon dia, em vaig canviar les ulleres i me les vaig fer rodones, automàticament vaig canviar de rang per passar a ser "John Lenon"....
El fet de no haver anat a la mili, de ben segur que m'ha estalviat algun altre ocurrent nom.
El meu pas per la universitat va portar-me el "Pep", però curiosament al món laboral, aquest nom no ha cuallat mai. He d'agraïr el esforços que avui en dia possen la majoria de clients per mantenir el meu nom en català, malgrat que els menys hàbils acaben dient-me "Yuset", però la intenció és el que compta.
I la darrera transformació va esdevenir a l'any 2005. Ingresso d'alguna manera a la SCCFF (Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia) on tenen el costum d'escurçar el nom d'algunes persones, fent servir les inicials. Amb el meu nom es va obrir un mínim debat, les possibilitats eren "PH", "Ph", "pH" o "ph".
Finalment en JdM va sentenciar : "pH", està bé. I així ha quedat.
Aquesta nominació he de reconèixer que m'enorgulleix i m'honora (no sé per què, però és així).
Resumint i tornant al començament, si mai us diuen que el nom és per tota la vida, no us ho cregueu. O bé la frase és mentida o potser és que vivim moltes vides (com una mena de reencarnacions en vida, diguem-ne).
Jo encara no estic segur ni d'una cosa ni de l'altre.....

diumenge, 10 de febrer del 2008

Sóc prou modern ?

A mida que em vaig fent gran (volia dir vell, però no he gosat) tinc el dubte de si sóc prou modern.

Entenent que el concepte de modernitat és gairebé tant relatiu com tots els conceptes.

M'explicaré. Quan era petit (un altre concepte relatiu) la meva mare em va ensenyar una fotografia de la meva àvia amb el seu marit (que curiosament era el meu avi). El meu avi estava assentat en una mena de butaca i la meva àvia, dreta el seu darrera, tenia una mà posada damunt l'espatlla del seu marit. Pel que sembla i m'han explicat, en el seu moment aquesta fotografia va aixecar molta polseguera, doncs aquesta "indecorosa" posició era d'una extrema modernitat, quasi un escàndol.

Més endavant em vaig adonar que algun dels meus amics parlava de tu als seus pares i en canvi, jo els parlava de vosté (de fet encara ho faig). A mi em semblava que els meus amics eren molt moderns i els seus pares també. Però al mateix temps el meu pare procurava que llegíssim llibres en català, cosa que no feia ningú o gairebé ningú dels meus amics. En aquest sentit a casa erem moderns (estic parlant dels anys 1970 / 1980).

Després el temps comença passar més depressa del que som capaços de recordar i de cop i volta ens trobem que ja tenim una edat. Procurem ser moderns i que d'alguna manera no se'ns escapi el tren de la modernitat.

En l'actualitat, aquesta dèria de que no se m'escapi el tren, m'ha portat ha :



  1. Tenir telèfon mòvil.


  2. Tenir dues (em sembla que tres) adreces de correu electrònic.


  3. Tenir una web personal.


  4. Tenir un fotobloc.


  5. Tenir un bloc ( de fet aquest és el segon, doncs el primer era tècnicament anticuat...)


  6. Pertànyer a un parell de llistes de correo o grups, d'aquests que corren per internet.


  7. Tenir un compte al You Tube (que per cert gairebé no faig servir per res)


  8. Baixar-me música amb l'e-mule (sense saber massa si és legal o no).


  9. Publicar a través d'internet.

Quan em semblava que tot això era molt modern, el meu fill em va parlar dels My Space. Que és una mena de refregit entre els bloc, els fotoblocs, els webs i alguna altra mena de collonada més.

Doncs jo, dit i fet, de cap a la modernitat i vaig obrir el meu propi My Space (miserable això si, però present a la xarxa, que diuen).

I és clar, tot això et comporta tota una mena de tràfec que arriba un moment que ja no saps on ets. Rebs solicituds d'amistat per totes bandes, gent coneguda i desconeguda comenta les teves fotos i les teves experiències i entres en una dinàmica que en alguns moments et porta a pensar que potser no calia ser tant modern...

Sense anar més lluny, després d'obrir aquesta enderga del My Space vaig rebre un comentari de la nóvia del meu fill que textualment em deia :


"Hola Pep! veig q estas molt al dia i que et tenim per la red del myspace..vigila q enganxa! esper-ho veuren's un altre dia amb mes calma :)"


Això "d'estar molt al dia", em va fer sentir vell. D'alguna manera em va semblar que em deien : " Home Pep, per la teva edat, no està gens malament tenir un my space!!! que guay!!!"


I vet aquí el meu dubte. No sé si sóc prou modern i ni tan sols sé si em cal ser-ho.


Perdoneu que us deixi, però mentre m'ho penso, vaig a veure si sóc capaç d'obrir-me un Second Life, que es veu que aixó si que "mola".....


dimarts, 5 de febrer del 2008

El ratolí constipat...........

Ja hi som. I que els investigadors em perdonin, però que per poder curar un constipat comú haguem d'haver modificat genèticament un ratolí, per poder encomanar-li un "trancasso" de cal quinze i estudiar com el podem curar, em sembla una barrabassada.
Els científics (que mai llegiran això segurament, afortunadament per mi) que segur que deuen tenir els seus incontestables motius per a fer-ho, em fan més por que una pedregada seca. M'explicaré.


Normalment quan els humans fiquem les nostres potetes dins del món animal, acabem generant desastres de magnitud incalculable. Per exemple i sense anar més lluny. Un bon dia decideixen protegir un espai natural i automàticament prohibeixen la caça i qualsevol activitat. Uns anys més tard ens trobem els senglars travessant com el sr. Pere per casa seva la Ronda de Dalt i anant a sopar als cubells de les deixalles de qualsevol McDonalds. Aleshores hem de començar a fer cacera selectiva i no sé quantes accions més, per desentortolligar una decissió mal presa.
Fets similasr a aquest s'han produït en altres ocasions en que s'ha volgut protegir tant una espècia que després l'hem hagut de matar.
Però això no bé massa al cas, però em venia de gust dir-ho.








Ara bé i tornant al ratolí encomanat. Pel que sembla, resulta que els animals (exceptuant els humans i algun parent simiesc) no es poden constipar per què aquesta mena de malalties no va amb ells, d'alguna manera en son inmunes. I ja hi som, als científics només se'ls ha acudit manipular un pobre ratolí per què es pugui constipar i així ells podran estudiar com curar-lo.


De tothom és sabut que això (els constipats em refereixo, doncs els científics no en tenen de cura) es cura amb repós, dins d'un llit ben calentó i prenent sopetes i infusions. També hi ha la versió de continuar vivint normalment (és a dir encomanant el constipat a tothom qui ens envolta) i prendre un munt de pastilles, càpsules o píndoles que de ben poca cosa serveixen.








Així doncs dos grans desastres estan a punt d'entrar a les nostres vides :




A - El ratolí se'ls escaparà, el constipat mutarà i es començaran a encomanar gats, gosos, ocells i tota mena de bestioles, fins i tot segurament algunes de les que estan en perill d'extinció. Ja m'ho imagino als titulars de la premsa : "El linx ibèric extingit d'un esternut".




B - En els suposat cas que tinguin alguna mena d'èxit hi haurà un laboratori que és farà immensament ric venent les potingues per a curar els constipats dels rics (entenc que per descomptat, els pobres que no puguin pagar el medicament continuaran fent mocs i totes aquestes coses). Al mateix temps els altres laboratoris que fins ara s'han enriquit sense cap mena d'escrúpol a base d'aspirines, hubergrips, paracetamols i altres collonades que no serveixen per curar res, hauran de demanar ajudes al gobern (que pagarem tots plegats) per a frenar les caigudes de vendes de centenars de milers de caixes de pastilles inútils (però que fins avui han donat uns beneficis incalculables).




Per tant, demano una amnistia per aquest ratolinet, que el deixin tranquil i que els humans poguem tirar nas amunt per molts anys.

dilluns, 4 de febrer del 2008

Experiment....

Avui vaig a fer un experiment.
Diuen i pel que he vist és cert, que en aquesta mena d'andròmines que es diuen blogs, s'hi poden penjar vídeos. Vaig a comprovar en la meva pròpia pell, si en sóc capaç :




Espero que us agradi tant com a mi...........

dijous, 24 de gener del 2008

Radars a les pistes d'esquí

Fa uns dies vaig llegir que als Alps han començat a possar radars a les pistes d'esquí. Pel que em va semblar entendre, es tracta de que els esquiadors no baixin a més de 30 Km. per hora. Diuen els entesos que és per què en cas d'accident no es facin tant mal.
Per una banda he de reconèixer que m'agradaria saber com s'ho faran els esquiadors per a saber a quina velocitat van (desconec si hi ha algun model d'esquí que porti un comptaquilòmetres incorporat). I per una altra banda, no sé pas com els identificaran, que jo sàpiga encara no han de dur cap matrícula enganxada al cul.
Tant és, sigui com sigui ja han trobat una nova manera de coartar la llibertat de les persones. Com sempre, l'autoritat troba la manera de sancionar i en canvi no pensa en que potser seria més beneficiós educar.
Dit això, i fent volar una mica la imaginació ( o potser no tant..), quan trigaran a regular la velocitat a que hem de caminar ? De fet a algun centre comercial de Barcelona hi ha cartells ben visibles on adverteix que està prohibit còrrer.
Seguim imaginant...Quan trigaran a decidir l'estona que podem estar prenent-nos un cafè ?
Arribarà el dia en que s'estipulin uns lapses de temps standar per a estar al lavabo ? ( em refereixo a la cagadora, que deia el meu avi). Potser si arribem fins aquí se'ns acabaran, a alguns, les inoblidables estones de lectura en el més íntim recolliment que ens dona aquesta estança.
Em sembla que una vegada més l'administració, o el poder, o com vulgueu dir-ne (procurant de no faltar el respecte a ningú) han confós, el que en algun moment de la història algú va sentenciar, com la velocitat i el tocino o la magnèsia amb la gimnàsia (gimnàstica, però no lliga) fins al punt que ens arribaran a trabucar de tal manera i fer que, com deia un bon amic meu, confonguem la "lle per la bé" (si voleu que faci gràcia heu de llegir : "lle pa la bé".
I abans no se'm oblidi, aprofito per dessitjar-vos a tots un bon any!!!