dimecres, 2 de juliol de 2008

Al restaurant...

Segurament el títol no és massa encertat. Tot depén de la consideració que tingueu d'on acaba un bar i on comença un restaurant. Però en principi això no té cap importància, almenys per ara.
Per circumstàncies de la vida fa molts anys que menjo a fora de casa (crec que començo a repapiejar doncs m'adono que això ja ho he comentat en alguna altra ocasió) i com que la meva economia no ha estat mai el que se'n podria dir la bota de Sant Ferriol, sempre he anat a llocs diguem-ne justets. Al bar vaja !!!!
Això si, bars de menú, res d'entrepans i fregidures diverses (el meu sistema digestiu no ho haguès suportat).
Doncs al que anava...malgrat que quan tens aquest costum procures anar amb certa regularitat als mateixos llocs, segurament per alló de la confiança i sobretot per què en cas de morir enverinat, com a mínim conèixer la cara de l'assassí, i aquesta rutina et porta a saludar i dir bon profit als clients que com jo son habituals de l'establiment, malgrat tot això gairebé sempre acabes menjant sol. Pots llegir el diari, pots mirar la tele (res de sentir-la doncs en aquests locals el volum del parlar de les persones supera segurament amb escreix els límits recomanats per la CE) o senzillament pots escoltar els de la taula del costat (que a vegades sembla que en lloc de ser la del costat sigui la de la pròpia falda). Amuntegament gastronòmic.
Les taules acostumen a ser de dos places, en relitat n'hi cap un i justet o bé de quatre, que tenen la mateixa proporció d'espai, n'hi caben dos sempre que estiguin ben avinguts.
No fa massa dies però, mentre dinava va entrar un senyor al restaurant (bar per a els amics) i es va assentar en una taula de quatre. Quin sacrilegi - vaig pensar. En principi, el cambrer (que acostuma a ser també l'amo i el cuiner alhora) no va dir res, però acte seguit, en observar que entraven més persones al local, es va dirigir al solitari que ocupava una preada taula de quatre i li va recomanar que es posés en una de dos. Va argumentar tot alló de que ara a aquesta hora ve molta gent i hem d'aprofitar l'espai i sense dret a rèplica li va agafar la amanida i va començar el trasllat a una altra taula. El senyor va col.laborar emportant-se ell mateix els coberts i el tovalló.
Feia goig de veure el cambrer amb l'amanida, la panera i l'ampolla de vi, travessant el restaurant amb un senyor al darrera amb un tovalló els coberts i un got mig ple o mig vuit depenent del vostre optimisme.
No havien passat ni tres minuts que l'home es va aixecar i va començar un nou trasllat de tot el parament cap a la barra del bar, es va seure en un tamboret d'aquells tipus periquito (que et queden els peus a dos pams de terra) i va continuar menjant mirant la cafetera i segurament llegint les etiquetes de les ampolles de conyac.
En aquestes se li acosta el cambrer, amo i cuiner i li diu :
- Però que hi fa aquí, que no veu que estarà millor a la a taula ?
I l'home mirant-se'l amb timidesa li va respondre :
- A la taula no puc, ho sento,....és que tinc claustrofòbia....
Afortunadament no va entrar més gent, per què si s'arriba a omplir també la barra ja em veig al bon senyor emportant-se el dinar a la plaça que hi ha al devant del restaurant i dinant en un banc, tot tirant les engrunes als coloms...o pardals...o ocellets.

1 comentari:

Ramon ha dit...

He rigut amb la teva història. No sé si és certa o no ho és. Si no ho és podria perfectament ser-ho, sé perfectament què és la claustrofòbia. També he rigut amb la de la senyora Manolita. Em passejaré més per aquestes planes. Com m'he passejat, per cert, pel teu fotoblog. Hi ha alguna imatge francament molt divertida. Salutiacions!