dilluns, 3 d’octubre del 2011

Carrinclonades XXXVII

Aquesta carrinclonada té una història, que potser ni tant sols és certa, però que en qualsevol cas està ben trobada.
Diuen que un dia Montserrat Caballé va asistir a un concert de Queen i al final va voler conèixer en Freddie Mercury. Sembla ser que ell va estar a punt de desmaiar-se, però aquell va ser el principi d'una bona amistat.
Des d'aquella trobada van coincidir altres vegades doncs es van reconèixer admiració mútua i d'aquí va nèixer la cançó Barcelona per a la promoció dels Jocs Olímpics i alhora la factura d'un disc en comú. Pel que sembla en Mercury, a part de els compisicions per a el seu grup, una mica d'amagat també compassava altres menes de cançons, no oblidem que al cap i a la fi era un gran músic (almenys a mi m'ho sembla). Un bon dia li va interpretar al piano a la Montserrat Caballé el tema musical d'aquesta cançó i li va dir que era una llàstima doncs no tenia lletra. Diuen que Montserrat Caballé li va donar aquesta lletra que ella tenia sense música. I en va sortir aquesta cançó.
No sé si és veritat, però com deia el meu avi (que molts anys més tard he descobert que no és una frase típica italiana precisament) : Si non e vero, e ben trobato !!!



En mi sueño te vi




Tu luz llegaba de tan lejos






Tu voz penetra en mi


Vibra en ti


Vibra en mi






Suavemente me llevaba a ti


Oí el sonido






Tu voz dulcemente


Me decía: "Ven"


"Ven junto a mi"






Volver a vivir


Saber que mi sueño no está solo. Alienta en ti


Tú y yo cantando los dos






Yo soñaba en ser tu mismo mar, tu mar,


Es puente de unión


De nuestras almas






Vuelan, nos llaman


Al son de eternidad



dijous, 29 de setembre del 2011

Ha de tornar la paella ?

Alerta i que ningú s'espanti !!! No em refereixo a la paella dels dijous. Em refereixo a la paella, paella. La de tota la vida, la de fer paptates fregides i ous ferrats (encara que els dietistes ens ho prohibeixin).
El meu primer record d'una paella, curiosament no és el d'una paella de fregir, el meu primer record és el del meu pare amb un tornavís i un martell foradant el cul d'una paella vella i ronyosa i quan va acabar va dir:
- I ara, ja podem fer castanyes !!!
La resta de les paelles que hi havia a casa eren d'un tó negrós i amb una aparença no massa glamurosa i el mànec de color vermell. Un bon dia la meva mare, venint suposo de El Corte Inglés, va mostrar a tota la comunitat familiar les noves paellas que acabava de comprar.
- En diuen de teflon i es veu que no s'hi enganxa res !!! - va exclamar triomfal.
I han passat els anys i hem cuinat amb paelles de teflon, hem comprat estris de fusta per no fer-les malbé (darrerament de silicona) i hem comprobat una i mil vegades que realment no s'hi enganxa res.
Però des de fa un temps, estudis no sé si massa científics ni rigorossos, però cada vegada més en boga, ens alerten del perill del teflon. Diuen que les partícules que van deixant les paelles al menjar ajuden a la proliferació del càncer.
I de cop i volta ens espantem tots ( jo no gaire, però em pregunto si serà veritat...)
Fins que ha arribat el dia de canviar les paelles, per què el teflon tard o d'hora deixa de tenir el seu efecte antiadherent i començo a socarrimar enlloc de fregir.
Em dirigeixo a la botiga de rigor i em miro amb recel les paelles de teflon, em fan mala espina i pregunto al dependent :
- Hi ha alguna cosa que no sigui teflon i que no s'hi enganxi tot ?
El dependent somriu ( a mi em sembla que amb malícia ) i em respon :
- I tant !!! Ara tenim les paelles amb recobriment ceràmic, absolutament segures i innòcues per a la salut. Pensi que el teflon, mica en mica està condemnat a desaparèixer.
Mira que bé - penso jo - ja no cal que pateixi per agafar un càncer per culpa d'una paella.
- I quan valen ?
L'home em respon amb la boca petita però amb un preu astronòmic. Al mateix instant m'adono que si compro les paelles amb recobriment ceràmic estaré molt de temps sense poder comprar res per possar-hi a dins. Li demano perdó al dependent amb l'excusa que tinc l'olla al foc i surto de la botiga amb el melic encongit.
Camino cap a casa, amb les mans a la butxaca i pensant que no tornaré a menjar ous ferrats en molt de temps, quan de sobte paso pel davant d'una ferreteria d'aquelles de tota la vida, amb els venedors amb bata blava i mostrador de color verd xiclet, i veig que a l'aparador tenen paelles com les de la meva mare (però gens atrotinades). Brillen amb llum pròpia i fins i tot tenen el mànec vermell, com les de tota la vida !!!
Entro i demano el preu.
- Quatre euros amb cinquanta,la grossa, la petita no arriba a tres.
Gairebé m'emociono i en compro dues.
Arribo a casa i tal com m'ha dit el venedor les poso al foc amb aigua i la deixo bullir amb alegria. Les esbandeixo, les eixugo i hi poso un rajolí d'oli per què no es rovellin.
Ara ja no pateixo per que es ratllin, les puc netejar amb un fregall d'acer inoxidable i no passa res. I ja puc tornar a fregir, arrebossar i coure tot el que em dona la gana.
I es que a vegades per anar endavant, caldria que mirèssim endarrera.
La paella de tota la vida ha tornat !!!

 

dissabte, 24 de setembre del 2011

Els neutrins i Albert Einstein

Fa un parell de dies que sento parlar dels neutrins i de la teoria de la relativitat d'Albert Einstein. Em dona la sensació que els científics estant més emocionats per poder dur la contraria a l'amic Einstein que no pas del seu descobriment.
Ara diuen que els neutrins van més ràpids que la llum (al cap i a la fi una fotesa doncs tinc entés que parlen de 300.006 Km/segon contra 300.000 Km/segon) acollint-se a una prova feta en una distància de poc més de 750 Km.
Primer, amb quin rellotge ho han mesurat ? Han fet servir el mateix rellotge que Einstein ?
Segon, per què no ho han fet amb una distancia més llarga ? Que potser tenen por de que els neutrins es cansin i arribin més tard que la llum ?
I tercer i fonamental de totes totes. M'ha arribat de bona font que els neutrins abans d'emprendre el seu minúscul viatge van ser tractats amb un combinat de bífidus i prunes verdes. I de tothom es sabut que el mal de ventre és més ràpid que l'electricitat, si tens un recargolí intestinal sobtat no tens temps ni d'obrir el llum i ja t'has cagat a sobre.

Per tant jo continuo creient que tal com deia l'Albert (permeteu-me la confiança) que tot és relatiu, fins i tot la velocitat dels neutrins.



dilluns, 12 de setembre del 2011

Un país, tres comarques, sis municipis i dotze cases

Una manera força ridícula de classificar les persones seria les que sempre viuen a la mateixa casa i les que no. He de reconèixer que no seria gens científic ni esclaridor de res, però si que podriem fer dos grans grups, i deixar un apartat pels que no tenen casa. Però no vull entrar pas ara en una polèmica social ni res que se li assembli.
De fet el que vull parlar és de la meva tendència nómada o transhumant, tot depen de com es miri. I potser la gracia que jo hi trobo, en el meu cas, és haver portat una trajectòria prou dinàmica, però gens quilomètrica. M'explicaré.
Sempre he viscut al mateix país, aquell que és tant petit que desde el campanar és pot veure el campanar veí (Martí i Pol i Guardiola dixit). Malgrat haver-vi comarques per donar i per vendre, jo m'he limitat a només tres, "a saber" (que dirien els qui no estan amb la immerssió lingüística) : Barcelonès, Vallès Oriental i Osona. Totes i cadascuna amb les seves virtuds i els seus defectes.
En quan als municipis n'he tastat sis fins al moment, alguns reiteradament i en diferents èpoques. He fet com si diguèssim "un roda el món i torna al Born" però en un estil sincopat. Barcelona, Castellterçol, Sant Feliu de Codines, La Garriga, Mollet del Vallès i Vic. Us en podria parlar molt de cadascun d'ells, bé i malament, però ara no és el cas.
I finalment per acabar d'explicar el meu instint nómada us diré que he viscut en dotze cases diferents. Una dotzena no està gens malament, i és un número bonic que serveix per exemple per comptar els ous i els botons.
Com us podeu imaginar dotze cases representen un munt de claus, de canvis d'adreça, de canvis d'oficina de "la caixa", empadronaments amunt i avall, veins nous i aparcaments fàcils o complexes, noves botiques i bars (és molt important "ser client" d'aquests establiments) i sobretot caixes, centenars de caixes de cartró plenes d'andròmines i mals endreços que ens van persseguint allà on anem.
Després de cada canvi, sempre he dit :
- A veure si aquesta és la casa definitiva !!! - però no me'n surto, en qualsevol moment de distracció ja em trobo altra vegada pagant fiances i signant contractes. També té el seu mèrit aconsseguir viure en tantes cases i que cap hagi estat mai teva.
En fi, com anava dient, a veure si aquesta serà la definitiva, però la veritat és que penso en el futur (ja sé que està mal fet, però és inevitable) i la veritat es que no em veig a les meves velleses vivint en la casa que visc ara mateix.
És clar que tampoc no he tingut mai aquest pensament en cap de les cases que he viscut. Potser sóc un desarrelat, un desarrapat o un deselquesigui, el cas és que la propera casa serà la número tretze i sense ser supersticiós, penso que potser hauré d'anar alerta.


P.D. - Sort que no vaig nèixer a Set Cases....el poble se m'hauria fet petit ;-)

dilluns, 5 de setembre del 2011

Després de segar.............

Com gairebé sap tothom, els pagesos primer llauren el camp, després planten i quan la collita està al seu punt, seguen.
Amb el pas dels anys crec que la feina de segar ha canviat molt, com gairebé tot. Abans es segava a mà i els pagesos s'esllomaven sota el sol. Després van arribar les segadores mecàniques i més endavant unes altres que fins i tot, a mida que segaven anaven separant el gra de la palla i feien unes boniques bales de palla tetraèdriques que apilaven ordenadament com si fòssin gegantines peces d'un Exin Castillos ecològic.
D'uns anys cap aquí aquestes bales de palla costen de trobar i sovint ens troben els camps plens d'una mena de cilindres gegantins, que possant-hi una mica d'imaginació podrien ser immenses fitxes de parxís.
I sovint els qui no som de pagès ens ho mirem amb un posat entre fascinació i expectació, meravellats del que son capaços de fer els pagesos amb un munt de palla i una màquina.
Ja fa dies que al vell mig de la plana d'Osona, un enginyòs pagès fins i tot ens ha indicat quina ha de ser la nostra exclamació quan ens aturem al davant de la feina ben feta. I no podem evitar exclamar......


diumenge, 3 de juliol del 2011

Carrinclonades XXXVI

És una d'aquelles cançons que a vegades et ve degust cantar-li a algú que la vulgui escoltar. És una d'aquelles cançons que a vegades et ve degust sentir i que te la canti algú.
Tinc un clavell per tu (per què un dia em van dir : A tothom li agrada que li regalin flors!! - i és fàcil que sigui veritat).


Tinc un clavell per tu,

que m’han dit que tens pena al cor,
i tristesa als ulls.
Jo només passava, ni sé on anava, però penso que...


Tinc un clavell per tu,
si és que tens el cor malalt d’amor,
o el cap malalt de món,
o et sembla tan difícil veure una finestra. I tanmateix...


Au! Vinga, amunt, amunt.
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.


Tinc un clavell per tu,
sé que potser em poso on no puc,
però un somriure teu
em faria un sant amb la feina acabada. I és així que...


Tinc un clavell per tu.
Apa! Pren-lo, doncs.
Per què esperar més,
mira que el temps passa. I tanmateix...


Au! Vinga...
Tens un clavell per mi,
que a voltes tinc pena al cor
i tristesa als ulls
i em sembla tan difícil un poc de llum.


Au! Vinga...

dilluns, 27 de juny del 2011

Poesia visual

Ara de ben segur que no és el moment de descobrir ni de discutir qui va ser en Joan Brossa.
A hores d'ara ja deu estar tot escrit, a favor o en contra, el referent a la seva obra i la seva personalitat. Quan un artista mort, sovint el valor de la seva obra augmenta geomètricament al temps que fa que és mort. Potser ens aferrem al sentiment, totalment fals, de que el seu llegat son obres úniques. Crec que és tant senzill com entendre que totes les obres son úniques, tant si l'autor és viu o és mort, tant si és conegut com anònim, tant si gaudeix d'una merescuda o no fama i prestigi com si forma part de l'infinit de la mediocritat.
I en Joan Brossa no n'és una excepció, ni tant sols l'excepció que podria confirmar la regla. En Joan Brossa era tant únic com ho podem ser qualsevol de tots nosaltres. I no amb això li vull treure cap mèrit, més aviat al contrari.

Les seves poesies, sovint tant belles com incompreses formen part d'un univers que es va anar creant al seu voltant i que ell mateix es va cuidar de desmitificar "inventant" la poesia visual i altres instal.lacions pròpiament dites.

Deu fer més o menys un any, passejant per Girona (ciutat immortal, cosa que no poden dir els seus habitants) em vaig trobar cara a cara amb una bonica i desmillorada alhora, bústia d'aquestes que fan ara per llençar les deixalles. Per si un cas li vaig fer una foto i vaig pensar:
- Si no ho ha fet en Brossa, de ben segur que li hauria agradat fer-ho ell mateix.
I vet aquí la foto :


dissabte, 11 de juny del 2011

4.999.999 aturats

És el que en podriem dir OT la gala final.
I és cert que ja fa gairebé un any que vaig començar el procés d'eliminatòries d'OT. La veritat és que no sé a quantes gales he hagut d'assitir, calculo que aproximadament un centenar de currículums enviats. Potser només 10 o 12 de contestats i cap de superat.
En aquest llarg recorregut per la recerca d'una plaça a la gran final, he vist de tot.
He vist ofertes de fundacions depenents de la Generalitat de Catalunya que ofereixen feines en semi esclavitud i que et demanen explícitament que treballis 5 mesos en negre i cobrant igualment de l'atur (no diré el nom de la fundació, per què en cas de mal rotllo seria la seva paraula contra la meva).
He fet un curs de selecció/formació d'una setmana, pagant jo els despalçaments i els àpats corresponents i encara espero que em diguin si he estat seleccionat o no ( el curs va ser al febrer...). L'empresa és una de les més poderoses companyies elèctriques del país, però que tracta tant malament a la gent que vol treballar amb ells com als clients. La metodologia que ens van ensenyar era pseudomafiosa de cara al client/consumidor.
Han desestimat la meva candidatura (ara en diuen així) per ser massa gran, per no saber anglés ( per atendre clients als Vallès, que com tothom sap l'anglès és la llengua més utilitzada), per no tenir llicenciatures ni màsters ni altres "mariconades" ( i no per dir això em considereu homòfob).
De res han servit 31 anys d'experiència al món laboral, pel que sembla hauria de fer uns cursos de capacitació i obtenir uns certificats, em sembla que en diuen TIC, però no n'estic segur, per a demostrar que sé fer el que sé fer i que he estat 31 anys aprenent i fent'ho.
Una companyia d'assegurances ( de les grans, d'aquestes que ho assegurent tot i tot) també ofereix treballar en "negre" i pel que he sabut es veu que a més és legal, però després d'un exàmen al davant d'un ordinador durant 20 minuts, l'ordinador va decidir que el meu perfil no era adecuat....Segur que no li debia mostrar el meu millor perfil.
Finalment decideixo posar tota la carn a la graella i em plantejo que ja que es veu que ningú no té feina per mi, jo mateix em donaré feina a mi.
Arrisco tots els meus estalvis, decideixo plomar l'atur que em queda d'una tacada i llegeixo als vidres d'un banc que tenen els famosísims prèstecs ICO per a emprenedors i creació de llocs de treball. I és cert. Només has de dur un avalador que d'alguna manera molt fefaent posi al damunt de la taula la mateixa quantitat de diners que els demanes a ells. És a dir que només ajuden a qui ja té els diners o troba algun bon samarità que se la jugui per ell. No deixa de ser una curiosa manera de fomentar la creació de llocs de treball......
I enmig de tota aquesta muntanya (anava a posar de merda, però no ho poso, només ho penso) apareix un oasi en el desert. Les oficines de la Generalitat del Pla Inicia.
És realment l'únic lloc que he trobat on realment t'escolten, t'asssessoren et dirigeixen i t'ajuden. T'acompanyen i et supervisen per què siguis capaç d'emprendre el vol. Jo he tingut la sort de trobar una persona en una d'aquestes oficines que sempre ha estat en tot moment al meu costat. I ja sé que al cap i a la fi només està fent la seva feina, però continua sorprenent trobar algú que faci i a més bé, la seva feina a l'administració.
I després de tot això, avui he pogut com es diu popularment, pujar la persiana del meu propi negoci i ara només em queda que comfiar en mi mateix i en que l'hagi encertada en aquesta aposta personal.
Quan sentiu que diguin que l'atur en el més de juny ha baixat en una persona, penseu en mi. Ara ja només en deuen quedar 4.999.999..........

 I que la força ens acompanyi a tots plegats.

dilluns, 9 de maig del 2011

Carrinclonades XXXV

La cançó té tots els ingredients per a ser carrinclona per ella mateixa, però afegida, crec que encertadament, en la melindrosa i ensucrada pel.lícula Notting Hill guanya molt.
Si bé els actors no son els meus ídols, reconec que a la pel-lícula donent bastant la talla, entenc pel paper que se'ls demanava.
Argument i desenvolupament de la història amb tots els ets i uts per a ser una carrinclonada major.
I encara m'emociono quan recordo les escenes finals de la pel.lícula....




divendres, 6 de maig del 2011

El llibre que no està escrit...

Doncs si. Resulta que una colla de persones (anava a possar arreplegats, però no he gosat) han tingut el valor i la barra, tot s'ha de dir, de publicar un llibre que resulta que per poder-lo llegir te l'has d'escriure tu mateix.
El que sentiu i llegiu ara mateix. Pel que vaig veure a la presentació una colla d'enigmistes i enigmistesses, gent amb poca feina pel que es veu, han recollit, triat, garbellat i ordenat més de 1000 enigmes verbals i els han imprés en un llibre que has d'omplir tu mateix (recomanen que amb llapis, per poder esborrar les respostes i tornar a aprofitar el llibre, els catalans som així) i embolica que fa fort.

I encara hi ha més, resulta que la majoria d'autors o coautors com ells van demostrar que els agradava anomenar-se, resulta que ni tant sols son gent de lletres (publicistes, empleats de banca, biòlegs o químics (ara no n'estic segur) i altres individuus pseudonumèrics).

Pel que sembla tot va començar instigat per l'inefable Màrius Serra i els seus Enigmàrius, que jo segueixo gairebé des de el primer dia i que encara no he guanyat mai el pla d'estalvi de 100 € que ofereixen de premi ( cosa que em fa sospitar de la netedat del concurs. Ai!!! Si ho sabés en Mourinho és fàcil que que preguntés per què).

I resulta que a més han fet un grup de Facebook (mira que es difícil d'escriure amb lo senzill que seria dir-ne feisbuc) i de tant en tant fan trobades, potser en l'intimitat potser en la il.legalitat, no està massa clar encara.

I per posar-hi la cirereta, resulta que en aquest grupúscol pseudoclandestí també hi ha infiltrats d'una altra facció hiperrevolucionaria anomenada Relataires en català (on casualment també estic mini embolicat).

Arribat a aquest punt i avergoniyt-me de la meva exposició només puc dir a tota aquesta gent :
VOSALTRES LES TENIU TOTES, de 7 lletres....

_ _ _ _ _ _ _


dijous, 28 d’abril del 2011

La mona

Una de les atribucions més fonamentals de qualsevol padrí és fer la mona. La veritat sigui dita, és molt important saber fer la mona en tots els sentits, situacions i estats d'ànim personal.
Fer la mona va molt més enllà dels compromisos adquirits al davant dels pares del fiol ( i entenguem també la paraula compromís en tots els sentits possibles). Fer la mona és més important que educar la criatura ( això ja ho faran, si poden els pares i els mestres), fer la mona passa per damunt de tenir cura de l'infant en cas de (Déu no ho vulgui) la falta sobtada dels pares. En aquest cas si que podem atendre la temporalitat de fer de "cangur" en determinats moments, sense que això crei jurisprudència ni obligacions a llarg termini.
Fer la mona, crec, que és la màxima expressió de la tasca del padrí. I per això proclamo que potser caldria canviar la denominació popular de "El dia de la mona" (encara que crec que oficialment es diu Dilluns de Paqua) per el coherent nom de "El dia del padrí".
Un padrí amb tots els ets i uts (ja sabem que hi ha padrins que més valdria que no ho fossin, o que millor no haguessin agafat el "compromís") ha de fer la mona. La mona hauria de ser la seva motivació per tirar endavant i un cop feta, començar a pensar en la de l'any que ve.
Potser caldria fer una Associació de padrins per a planificar accions conjuntes, seria necessari que hi hagués una ONG anomenada per exemple Padrins sense fronteres, per a recolzar els padrins ssense massa recursos ( o gens).
Seria bo que a cada poble i a cada ciutat hi hagués un monumnet al padrí desconegut. També caldria que es fessin convecions, fires i simpòsiums per a padrins professionals o de llarg recorregut. No seria de cap manera descabellat fer un carnet de padrí on constèssin les mones que s'han fet i que es donèssin una mena de plaques commemoratives per exemple per cada 5 monades portades a terme. Si tot això va endavant, que estic segur que hi anirà, proposaré als diaris que organitzin el concurs del padrí català de l'any, i que el premi es doni en un sopar ple de rics, famosos i cagamandúrries declarant que ells també han votat al guanyador.

I es que és evident que encara que el padrí es vesteixi de mona, padrí es queda (la frase em sembla que no era ben bé així...)


dijous, 21 d’abril del 2011

Carrinclonades XXXIV

Permeteu-me un pas enrera en el temps i anem fins al començament dels anys 80. En aquella època jo escoltava compulsivament aquesta cançó i la tristesa que traspua em donava esperança. Estava segur de que esperar valia la pena, potser per alló que diuen que el millor està per venir.
Han passat més de trenta anys, amb els seus corresponents alts i baixos, i ara em sembla que efectivament el millor està per venir. I tinc la sensació de que no em caldrà esperar gaire més. A veure si és veritat...



I ara, remenant per aquest youtubes del món a més he descobert que la lletra és de Pau Riba (encara que sembli mentida, cada dia s'aprén alguna cosa).


Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tornar altre cop a començar
quan s'espera que en el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar!

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va.
I es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes i esperes i esperes
vols demà però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les lentes tardes
perquè sents el teu cor ensopit
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!

dimecres, 23 de març del 2011

21 anys més tard.....

Fa quatre dies em vaig adonar que tenia un quadre que em van regalar fa 21 anys. De fet me'n vaig adonar per què el vaig despenjar i vaig mirar al darrera.
19 de març del 1990.
Caram, com passa al temps ! - vaig pensar.
No se li pot negar la frescor i l'espontaneitat. Reflexa fidelment la llibertat de pensament de l'autor, com es pot veure en els traços decidits i anàrquics alhora. Els color son vius i desenfadats, lluny de qualsevol tendència, i llisquen per la tela en un aparent caos clarament estètic.
Tot això sens dubte no deu ser res més que el millor reflex de la personalitat de l'autor i de la vitalitat transmesa a la tela en el seu moment.


L'autor es el meu fill i el va pintar quan tenia tres anys. Mai no he sabut si el tinc penjat del dret o de l'inrevés, però a mi tan me fa. A mi m'agrada.


dilluns, 14 de febrer del 2011

Carrinclonades XXXIII

Avui us proposo l'encontre entre dos dels grans, U2 i BB King (aquest és gran en tots els sentits), si a més hi afegim la força del directe i una lletra carrinclona per què si, ja tenim tots els ingredients per a posar-nos la "gallina de piel".
"Love rescue me" que deu voler dir alguna cosa semblant a : Amor ajuda'm.




Espero que us agradi

dimecres, 9 de febrer del 2011

Sorpresa

Una de les coses que caracteritza el meu bloc es que funciona com molt bé va dir l'amic SM, a batzegades. Una altra, i sens dubte a consecuencia de la primera, és que el número de seguidors és més aviat modesta. També he de dir però que tots i cadascun d'ells son grans persones i millors seguidors de blocs.
Doncs parlant dels seguidors també he de dir que sovint els que s'han anat afegint son amics, coneguts o saludats o persones inquietes dins d'aquest univers. Sovint quan veig que algú s'hi afegeix, cosa que no passa gaire sovint, m'entretinc en veure qui és i quina mena de bloc fa, aleshores per gentilesa, solidaritat i agraiment jo em faig seguider del seu bloc. I així suposo que deuen funcionar aquestes coses.
La sorpresa la vaig tenir fa uns dies quan vaig veure que se m'havia afegit un nou seguidor i al mirar qui era, el nom ja em va semblar estrany, (takatugu aoki) va resultar que era d'algú del Japó (o aixó diu al seu perfil) i remena una colla de blocs que a més de no tenir res a veure amb el meu em van sorprendre.
I és que això d'escriure un bloc no deixa de sorprendre'm, a batzegades, però em sorpren.

dimarts, 25 de gener del 2011

Carrinclonades XXXII

Sempre he dit i ho mantic que les cançons en directe m'agraden més i m'emocionen més. En aquest cas us porto un dels reis indiscutibles de la cançó italiana que té totes les característiques per anomenar-lo i distingir-lo entre els carrinclons d'or del segle XX.

Eros Ramazzotti. I no cal dir res més.


Se Bastasse Una Canzone - Eros Roma Live




Si hagués prou amb una bonica cançó perquè plogués amor
es podria cantar un milió de vegades... un milió de vegades.

Ni hauria prou, ni hauria prou

No seria necessari aprendre a estimar més.
Si hagués prou amb una veritable cançó per convencer
als altres es podria cantar més fort, si fos així no es tindria
que lluitar per escoltar-la encara més.

Si hagués prou amb una bona cançó per donar la mà,
la podríem trobar en el cor sense anar massa lluny.

Ni hauria prou, ni hauria prou.

No hauria necessitat de demanar caritat.
Dedicat a tots aquells que estàn fora del camí ( abandonats )
Dedicat a tots aquells que no tenen res
Dedicat a tots aquells que estan esperant
Dedicat a tots aquells que encara continuen somiant i
per això estan sempre sols.

Si hagués prou amb una gran cançó per parlar de pau
podríem cridar el seu nom ajuntant una veu, una altra
i una altra fins que fos d´un sol color, més viu que mai.

Dedicat a tots aquells que han provat d´inventar una cançó
per canviar.
Dedicat a tots aquells que estan esperant.
Dedicat a tots aquells que el temps els hi ha quedat dintre,
en buscat cada sensació i han volgut que fos així
que fos així...que fos així.

P.D. - Traducció al català feta i cedida gentilment per M.A.
         Gracies.

dijous, 20 de gener del 2011

El local

No fa gaires dies vaig descobrir una nova (nova, potser per a mi) alternativa a l'etern problema generacional entre pares i fills.
El problema entre les activitats desitjades pels fills i la disponibilitat casolana de les famílies, sovint crea una mena de fractura generacional de difícil solució. (Quan escric aquestes coses sembla que hi entengui alguna cosa...).
Per exemple, és fàcil que la música que agrada als fills no sigui la preferida pels pares, ni els programes de televisió, ni els horaris, ni tant sols determinats costums i/o actituds. Quan apareix el conflicte, sovint apareix al mateix temps la figura paterna que la majoria de vegades fa valer el seu vot de qualitat i decideix que al menjador de casa SEVA no s'escolta música de xim pum xim pum fins a les tres de la matinada, ni es posen els peus al damunt del sofà, ni es miren pel.lícules a altes hores de la matinada o no es tenen determinats animals de companyia.
Em sembla que algun d'aquests conflictes tots l'hem viscut alguna vegada ( i si no l'heu viscut és que hi ha alguna cosa que no funciona, o els vostres pares us ho han consentit tot o vosaltres sou uns gamarusus).
Doncs he conegut una persona, que en l'actualitat te 20 anys i que ha resolt aquest problema de la següent manera :
EL LOCAL

Amb un grup d'amics (crec que ratllen la vintena) han llogat un local per a desenvolupar les seves activitats de risc familiar sense haver-se de barallar amb l'estament tutorial establert.
I com que soc un tafaner li vaig demanar de visitar EL LOCAL per tenir-ne una percepció més real del que m'explicava.
EL LOCAL, és a uns baixos d'un bloc de pisos qualsevol. La seva situació i estat segurament el feien onviable per a una activitat comercial i el propietari va accedir a llogar-lo a un grup de joves. El mobiliari és fruit del reciclatge i la recerca pura i dura del carrer. Hi ha diversos sofàs, tauletes, cadires i alguna estanteria amb uns mínims de dignitat. També tenen una nevera (recollida de l'abandonament en una cantonada qualsevol) que fa la seva feina. Una pantalla de televisió ocupa la presidencia de la sala i l'acompanya un DVD i alguna mena de consola d'aquestes que jo ja sóc massa gran per entendre i/o pronunciar el seu nom ( digueu-ne WII, X-BOX o Play Station). En una sala adjunta hi ha un fabulòs Scalextric (dels de tota la vida) i en una tercera sala, el meu amic m'anuncia que entrem a la sala dels animalets.
Entren en una estança absolutament humida i càlida que acumula una quantitat de terraris que jo no havia vist ni a una botiga d'animals exòtics. Començo a tafanejar i veig tota mena de llargandaixos i dragons, un camaleó, un escorpí i dins d'un espei llòbreg, m'assegura que hi ha una taràntula peluda, però que no es deixa veure massa. Em comenta entristit que fa pocs dies se'ls va morir la serp, pel que em diu una boa que no es va acabar d'adaptar.
Faig unes quantes fotos fascinat pel que estava veient i encara abans de sortir em vaig fixar en un tronat acuari amb dos peixos amb cara de pocs amics. I el meu amic em va dir :
- No hi possis la mà, que son dues piranyes i tenen bastanta mala llet...

En referència al funcionament, ja us he dit que el lloguer el paguen entre tots i quan marxàvem em va comentar que el "servei" de neteja el feien per torns rotatoris entre tots els usuaris de EL LOCAL.
Em va semblar una bona manera de fer el que els dona la gana, quan els dona la gana i sense haver de barallar-se amb ningú.
La meva enhorabona per la iniciativa.


Aquí teniu un dels habitants dels terraris. A mida que arregli les fotos us en mostraré alguns més.

dilluns, 10 de gener del 2011

Carrinclonades XXXI (Fi de festes.................)

Aprofitant que la marató gastronòmicofestiva sembla que ja ha arribat a la seva fi (com a mínim per a l'etapa 2010/11), començo l'any amb una carrinclonada manllevada d'una pel.lícula que em va recomanar una amiga fa bastant de temps i que trobo que pot il.lustrar amb certa dignitat l'actual esperit nadalenc.

Crec que és fascinant l'estil del cantant, a la pel.lícula representa una vella estrella del rock en decadència que sosté uns diàlegs fabulosos, interpretat  per Bill Nighy. La coreografia amb les voluptuoses "mamàs Noels" la trobo sincerament divertida.

I per acabar, només desitjar-vos a tots plegats que comencem aquest any amb una mica de sentit de l'humor que em sembla que ens farà falta.




Sort i salut per a tots !