diumenge, 28 de setembre del 2008

El dijous paella.

Doncs si, jo sóc d'aquells que el dijous acostumen a menjar paella. He de reconèixer que desconec el per què i el des de quan d'aquest costum, però fa molts anys que hi estic involucrat, i si un dijous no menjo paella, trobo a faltar alguna cosa (la paella, suposo).
Les paelles que menjo habitualment son les clàssiques paelles de menú, en una mena de bar restaurant on tothom menja apilotonat i la gent en lloc de parlar crida (em sembla que això ja ho he comentat alguna vegada).
Al lloc on vaig normalment hi acostumen a anar uns clients bastant fidels, és a dir que malgrat que no sabem com ens diem a base de veure'ns quasi cada dia ens acabem saludant i dessitjant-nos "bon profit" mutuament.
Fa bastant de temps un grup de comensals, homes fets i drets com sant paus, li van demanar a la camarera si podia ser que els seus plats de paella, no portèssin entrebancs, només l'arròs i prou. Pel que sembla les seves mares no els van ensenyar a pelar gambes ni a escurar petxines o bé son molt mandrosos de mena, mai se sap. El cas és que la camarera, que invariablement del tamany del client tracta a tothom de "chiquitín", els va dir que no hi havia cap problema i anant cap a la cuina va cridar :
- "Cuatro de paella sin bichos!!!"
A tothom li va fer molta gràcia l'expressió "sin bichos" i a la setmana següent també clients d'altres taules van començar a demanar paella "sin bichos".
Una de les estratègies a seguir era demanar la paella immediatament després dels "sin bichos" per què al cuiner li feien nosa les gambes rondant per la paella i les racions que servia després portaven més "bichos" del compte.
Les bromes i acudits amb els "bichos" de la paella, van anar pujant de to fins al punt de que la cosa començava a ser desagradabe i a vegades fastigosa.
L'amo del restaurant veient que el tema sortia de mare i que els dijous es parlava, cridava, més de "bichos" que de paella, va ordenar a la camarera deixar d'usar l'expressió : "paella sin bichos".
I dit i fet, una setmana més tard, quan els homenots van entrar a dinar, la camarera va cridar des de el fons del menjador :
- "Cuatro de paella sin animalitos!!!"
La ovació va ser general i molt celebrada per la clientela.

diumenge, 21 de setembre del 2008

Dels "pongos" als "quenfaig"...suma i sigue (ai!!! perdó)

La humanitat sempre ha tingut una certa tendència a inventar paraules, fixeu-vos sino quants i quants idiomes es parlen avui en dia (i els que s'han perdut,...i els que es perdran...).
En la meva geriàtrica memòria recordo amb satisfacció el conte de Pere Calders "Antaviana", del que després se'n va fer un espectacle a càrrec de Dagoll Dagom. Antaviana era una paraula que s'inventava un nen.
Uns anys més tard, fent una interminable cua a un ambulatori de la seguretat social, vaig sentir que una infermera li deia a una altra :
- "Y cuantos "poyaques" han venido hoy ? "
Bastant més endavant vaig saber que els "poyaques", eren els jubilats que anaven a l'ambulatori a fer receptes i deien : - "po ya que estoy aquí, míreme la tensión..."
El món continuava girant i inventant paraules, que per cert mai figuraran als diccionaris. La cançó del "comon baby" (pero mira "comon baby los peces en el río...), la del "handi vas" (handi vas con manton de manila...) i el tremendo i innacceptable "tangui" ("tangui" una muñeca vestida de azul...)....
A mi el que em preocupava és que totes aquestes creacions m'arribaven única i exclusivament en castellà.
I els catalans ? Què no tenim pebrots per inventar paraules ? Hem deixat sol a en Pere Calders i la seva "Antaviana"?.... (Fent un esforç en la memòria, també trobo el cementiri de Sinera....).
En un moment donat un president del gobern d'Espanya va afirmar que el català ni tant sols tenia paraules científiques per explicar segons què.
Automàticament els segadors van esmolar l'eina i van començar a aparèixer diccionaris tècnics en català fins i tot de la reproducció de l'escopinya salvatge en captivitat.
Però el problema continuava sent el mateix. I qui s'inventa paraules ?.
No ens enganyem, sempre hem estat un poble sota sospita, vigilats sota l'espasa de Damòcles de Pompeu Fabra fa anys, i ara sota la implacable tutela de l'IEC (Institut d'Estudis Catalans). Qualsevol paraula inventada ha estat criminalitzada, massa sovint, sota el mantell protector de la puresa lingüística.
I així no hi ha qui s'inventi res d'interessant....
A Espanya van arribar els "culebrons", i ningú va tenir cap problema per acceptar-ho. A Catalunya, ara que ja estan a punt de desaparèixer per antics, encara no ens hem posat d'acord amb si s'han de dir "culebrots", "serials" o bé l'acadèmic "telesèries" (que crec que encara no està tampoc acceptat).
I anem avançant en el temps, d'alguna manera, i comencen a usar la paraula "pongo", d'una manera regular. Quan diem "pongo", habitualment ens refererim a aquella andròmina que acostuma a regalar-nos un familiar d'aquells que només serveixen per fer acudits (sogres i tietes solteres) o bé algun impresentable que sovin treballa amb nosaltres i és un fan empedreït de la pràctica de l'amic invisible.
I quan obres el paquet sempre fas cara de "I ara, això "donde lo pongo" ?".
Tornem-hi amb el castellà.....
Però ara és diferent, una finestra se'ns ha obert de bat a bat i comença a passar l'aire fresc de la renovació.
Finalment, per Catalunya Ràdio, la de tots, la que fem entre tots (sobretot si som amics d'en Montilla, i si no que li preguntin a en Bassas...) han aconssegit traduir la paraula "pongo" sense que els assessors linguístics de l'emissora (quan deuen cobrar uns senyors per llegir el diccionari ?) posint el crit al cel.
L'altre dia vaig sentir que parlaven dels "quenfaig" i fins al cap de vint minuts, us asseguro que no entenia de que parlàven, fins que la locutora va aclarir :
- Si home, els "quenfaig", els "pongos" que diu tothom....
I vaig veure que un cop més som a on erem i sembla mentida que ens costi anar endavant...........

diumenge, 14 de setembre del 2008

Qui no te feina, el gat pentina.

He d'advertir en primer lloc que de moment, malgrat aquesta crisi galopant que ens envaeix, jo encara tinc feina (i sobretot, feina a conservar-la..) I en segon lloc que també tinc gat, que cal pentinar de tant en tant. Tots els que tinguin gat sabran també que malgrat tenir o no tenir feina, pentinar el gat és una feinada !!!
Però anem per feina. Durant l'estiu he estat reflexionant sobre un tema que de ben segur no té cap mena d'importància, i potser per això ho trobo interessant.
Fa temps, ara no sabria dir-vos quant, vaig sentir una persona que deia :
- Es que avui, si no estàs al Google ("gúguel", va pronunciar amb sonoritat per què tots fòssim conscients del seu domini de l'idioma anglès), no ets ningú.
I es va quedar tant ample.
No us diré que immediatament vaig anar a casa a teclejar el meu nom per veure si jo era algú o no, per què no vaig fer-ho...De fet ho faig des de fa bastant de temps, abans de sentir aquesta frase.....
El que si que vaig fer va ser començar a posar noms d'amics, coneguts i familiars. Amb resultats ben diferents per descomptat. Va resultar que la immensa majoria dels meus familiars no son ningú, sobretot els de més edat. Els amics i coneguts van donar resultats, evidentment dispersos, tots tenim amics que d'alguna manera son algú i tots coneixem algú que per a el "gúguel" no existeix.
Però no és aquesta la reflexió que volia fer, el que vull és anar una mica més enllà.
L'experiment va continuar, vaig començar a posar noms de persones que si bé en un moment de la meva vida vaig conèixer, feia molts anys que els havia perdut el rastre. Antics companys de l'escola, la universitat, de feina, veins....i mica en mica m'anaven venint noms a la memòria. I vinga investigar gent, i vinga a voler saber més. I que fa aquest paio ara ? I a on treballa ? I com és que aquest no surt per enlloc ? Quants n'hi deu haver de morts ?
Febrilment (és un dir, però s'hi acosta molt) em vaig submergir en una recerca inútil i probablement estúpida. I de sobte, quan just acabava de descobrir que un company de BUP en l'actualitat és veterinari d'una bonica població de Catalunya (de la que no puc dir el nom doncs segurament no te massa veterinaris i segurament ningú de vosaltres no n'ha de fer res), em vaig aturar en sec.
Quina necessitat real tinc o tenim de saber o no el què, el com, el quan, a on, i de quina manera viuen o fan unes persones que fa anys i panys que no veiem i que, no ens enganyem, a hores d'ara no n'hem de fer res.
Tafaneria. Segurament no és pecat capital, però hauria de ser-ho. És més, encara que no sigui massa correcte jo diria "xafarderia" que és més punyent.
I aquest és el debat : som "xafarders" per naturalesa ? la "xafarderia" és un defecte ?
Tots, una vegada o altra hem criticat i a voltes criminalitzat, aquelles quatre velletes, que sortin de missa posaven a "caldo" a mig poble.
I ara nosaltres ens trobem davant d'una eina implacable, hem estat anys parlant de "El gran hermano" (no el de tele5, l'altre el de Orwel) i segurament ara ens trobem que amb el "gúguel" ha arribat l'era de "el gran xafarder".
Penseu-hi una mica si us plau.
Mentre ho penseu, vaig a veure que se n'ha fet d'un professor de l'institut que deien que es "raspallava" a les noies de tercer de BUP, potser és que no tenia massa feina i confonia a les noies amb gats. Ja se sap que qui no te feina, el gat raspalla... o pentina, que ve a ser el mateix.