divendres, 23 d’agost del 2013

Carrinclonades XXXIX (País petit)

Tornem una mica a les carrinclonades i bastants dies abans de l'11 de setembre, no fos cas que se'm tractés d'oportunista.
Aquesta cançó d'en Lluís Llach sempre m'ha fet molta gracia, quan l'he sentida sempre he imaginat gent saludant-se des de un campanar a un campanar veí (cosa que en cap moment diu la cançó).
Potser caldria ajuntar aquests dos conceptes, el de la cançó i el de la meva imaginació i fer una mena de Via Catalana des de els campanars de Catalunya.
Com podeu veure a l'estiu a mi també se m'acudeixen ximpleries....



dissabte, 10 d’agost del 2013

El mitjó

Aquest matí he obert el calaix dels mitjons i n’he agafat un parell. Quan me’ls he posat he vist amb sorpresa que el mitjó esquerra tenia un forat a l’alçada del dit gros i que deixava a la vista gairebé tota l’ungla.
Estúpidament he mogut els dits del peu mentre mirava amb ràbia el forat. El primer que he pensat ha estat en perquè quan es foraden els mitjons, només ho fan els de un peu. El més lògic seria que es foradessin els dos alhora...
El següent pensament ha estat per la meva iaia. Quan la meva iaia trobava uns mitjons o uns calçotets foradats no  me’ls deixava posar mai i mentre amb un dit ens mostrava la magnitud del forat deia amb un posat seriós :
Això no t’ho pots posar. Déu nos en guard !!! ( de fet deia Déu mos en guard )
Però si només és un forat... – deia jo.
Si, però Déu mos en guard que et passi alguna cosa....
Alguna cosa ? Però què m’ha de passar per portar un mitjó foradat ?
Pel mitjó foradat segurament res, però ara imagina’t que tens un accident i et porten a l’hospital ? Què dirien si quan et treuen les sabates veuen que portes un mitjó foradat ? Déu mos en guard !!!

Resumint, que m’havia de treure els mitjons i posar me’n uns altres que no estiguessin foradats, per què Déu mos en guard...Jo no acabava d’entendre que si per exemple m’atropellava un autobús, el més important era que en arribar a l’hospital no portés els mitjons foradats. Vés a saber que pensarien els metges...

La meva iaia va morir i a mi sempre em va quedar gravat aquell “Déu mos en guard...” cada vegada que veig uns mitjons o uns calçotets foradats.

Molts anys més tard, un català universal va fer una escultura amb un mitjó foradat i el va exposar a la seva fundació. Polèmiques dels entesos a part, discutint on començava i on acabava la fina línia entre l’art i astracanada  a mi em va quedar ben clara una cosa :

Antoni Tàpies no tenia iaia.