diumenge, 30 d’agost del 2009

Barba

I amb aquest post tanco el mes d'agost i com un Bolt qualsevol bato (de batre) el meu propi rècord de 5 posts en un mes. Mai no s'havia vist cosa igual !!!!!

I per celebrar-ho, m'he deixat barba. No és que l'hagi perduda o deixada per qualsevol lloc. És que me l'he deixada crèixer. M'ha semblat que durant l'agost els pels també tenien dret a fer vacances i a no ser arranats, escapçats, rasurats i exterminats de la meva cara. De passada jo també he descanst una mica més i no m'he hagut d'afaitar cada matí.


I tot això on m'ha portat ? Doncs enlloc. Que és del que es tracta al cap i a la fi.

He descobert que amb el pas del temps la barba és més blanca que fa un temps (ja n'havia portat i ja la coneixia). He descobert que encara semblo més vell (d'esperit jove, això si, però d'aparença més dinosaúrica). També he descobert que portar una barba blanca te el seu encant. Diuen que les canes (i/o altrament anomenats cabells blancs) fan que els homes siguem més interessants, potser fins i tot el doble. És a dir que si abans no era gens interessant ara ho sóc gens de gens. És a dir zero al quadrat.


En qualsevol cas, llueixo aquesta blancor, símbol sens dubte de puresa i benaurança, amb la més gran i millor dignitat possibles.



L'únic que em sap greu, és aquesta mena de rebelia que té el miserable bigoti de voler semblar negre.

Hauré d'anar a ca l'assessor d'imatge i demanar-li si creu convenient que me tenyeixi......

P.D. - La meitat de dalt de la cara és tal com sóc, la part de la barba, obviament està requetefiltrada per el senyor "potoxop".

dijous, 20 d’agost del 2009

Donar a canvi de res ?

A vegades els humans pretenem ser tant bons que diem que alguns som capaços de donar a canvi de res. I per què no entrem en debats esfilagarsats i/o aleatoris us diré que em refereixo a les donacions de sang i de passada introduiré també la donació de medul.la òssia.
Jo fa molts anys que sóc donant de sang (això vol dir que ja tinc una edat) i de medul.la òssia només fa 24 hores.
La teoria diu que les donacions de sang no han de ser remunerades pel donant ni cobrades al receptor. És a dir: Donem sang a canvi de res.
Fem una mica de broma ?
Home, a canvi de res....tant com això no. Jo sempre aprofito per berenar una mica i em cruspeixo dues o tres magdalenes i tants gots de suc de fruita com m'ofereixen. I mai, però mai dels mais, marxo sense el regalet que et donen (clauers, paraigues, flotadors, bolígrafs.....) Vaja que donar sang sempre surt a compte.
Fins aquí la broma.

Jo vaig començar a donar sang per pura i simple imitació (del meu pare). Per tant el fet de donar va ser de seguida habitual i mai pensava en els receptors. Era com una rutina més o menys regular i no hi pensava més. Al cap i a la fi jo no sabia a qui anava a parar la sang.
Finalment un dia ho vaig saber. El germà d'una amiga meva havia patit un accident i els faltava sang i no en trobaven. Pel que semblava aquell noi estava, com vulgarment es diu amb un peu a fòra. Em van avisar, ho vaig deixar tot (de fet només estava dinant, que no és gran cosa...) i vaig anar a donar sang a corre cuita. De fet, si em descuido em punxen mentre aparcava el cotxe.

El cas és que aquest noi encara és viu. I durant molts anys, cada vegada que ens trobàvem ens abraçavem i ens emocionavem. La seva mare fins i tot em va fer un jersei de llana d'aquells que només saben fer les mares agraïdes.
Aleshores em vaig adonar que no donem sang a canvi de res. Donem sang a canvi de salvar vides, a canvi de sentir-nos satisfets, a canvi de saber-nos bons, a canvi de sentir-nos més persones i moltes altres coses més.
Així doncs, per mi donar sang és bo pel receptor, però pel donant és com una injecció brutal d'autoestima. Potser és per això que ens diuen que amb una vegada no n'hi ha prou.



I ara anem per la medul.la.
Ahir mentre esmorzava, vaig llegir que a Cambrils hi ha un nen de sis anys que necessita un transplantament o donació de medul.la urgentment.
Moltes d'altres vegades havia llegit noticies similars i si bé alguna vegada, he de reconèixer que m'havia picat la curiositat, mai no havia fet res.
Però ahir, es veu que la curiositat va poder més que jo. Vaig trucar a la Fundació Josep Carreras i en unes hores vaig passar a ser candidat a donant de medul.la òssia. Millor que mireu com funciona a la seva web o telefonant'hi.
Malgrat que la possibilitat de compatibilitat, pel que sembla, és minúscula, com més possibles donants hi hagi controlats més possibilitats tindran els receptors.
Vist des de el punt de vista del donant : Us imagineu quina descàrrega d'adrenalina que t'avisin per què ets compatible amb algú i li pots salvar la vida.

Per descomptat, us ho ben asseguro que :

AMB UNA VEGADA NO N'HI HA PROU.

dilluns, 17 d’agost del 2009

Carrinclonades II

Seguim amb aquesta secció estiuenca i de moment cinematogràfica.
Fa anys, quan jo anava al cine, vaig veure la pel.lícula Patch Addams. La veritat es que ens ho estavem passant bé, segurament gairebé tot el públic, se sentien rialles i s'intuien somriures.
De cop, van i maten a la noia d'en Patch Addams (un "xiflat", a l'asassí em refereixo) . No es veia la mort, no es veia res, només aquesta seqüencia i de cop i volta les llàgrimes i els mocs van omplir la sala del cinema.
Quina manera de bramar en comunitat:



Després vaig buscar el llibre amb el poema de Pablo Neruda i ja no vaig plorar tant, però una mica si.....

dilluns, 10 d’agost del 2009

Carrinclonades I

Aprofito que estem a l'estiu i tots anem amb la faixa una mica descordada, us poso un video per inaugurar la secció "carrinclonades".
En aquesta secció hi apareixeran tot de coses que en el seu moment em van emocionar (sóc una persona, segons com, de llàgrima fàcil) i que mirades des de la llunyania paleontológica de l'edat (que no perdona) ara m'hauria de fer vergonya reconèixer. Però com que la vergonya era verda i se la va menjar un burro, aquí teniu la primera :



Que ningú no jutji la pel.lícula, si us plau. Però la imatge del "chico de la película" anant a la fàbrica a cercar el seu amor és impagable.
O almenys a mi 'ho va semblar durant molt de temps ( i encara m'ho sembla, però només ho reconec en la intimitat).

diumenge, 2 d’agost del 2009

Potser no avancem tant com ens pensem

Ahir em vaig assabentar que el senyor Koichi Wataka, que com els seu nom indica és japonès, en els darres quatre mesos només s'ha canviat els calçotets quatre vegades. De seguida he pensat en l'acudit de l'Eugenio que si algú encara no sap li explicaré quan convingui. Doncs resulta que el tal Wataka és astronauta i ha estat tot aquest temps a l'espai amb d'altres companys fent un experiment per a comprovar la qualitat d'un nou teixit desenvolupat per la universitat de Dones de Toquio i la JAXA, l'agencia espacial japonesa. Aquesta peça de roba, batejada com a J-ware, està feta d'una tela especial absorvent, antiestàtica, ignífuga, d'assecat ràpid i especialment antibacteriana. Neutralitza les olors desagradables. El tema de l'estudi i l'experiment cercava la manera d'estalviar equipatge en els llargs viatges espacials, pensant en l'anada a Mart snse haver d'emportar-se més de 400 calçotets per tripulant. Trobareu més informació a El Periódico.

El de l'esquerra és el japonès del calçotet intemporal.

Però a el que jo em volia referir és a que potser el món no canvia tant com ens sembla. Bé, tècnicament és evident que si, però en les formes, tinc els meus dubtes.
Què no haurien pagat els reis i nobles medievals per aquesta mena de roba interior per a no haver d'ensulfatar-se amb perfums i colònies per amagar la pudor que feien ?

Anem a altres detalls coincidents :
* En èpoques pretèrites els homes arrassaven i conquerien territoris que no els pertanyien només per a enriquir-se. Potser al senyor Bush i adlàteres els sona aquesta idea.
* També era habitual fer croades per a exterminar a l'infidel. Potser els extremistes islàmics en recorden alguna cosa.
* Per a entrar als castells i/o usar ponts i camins els feudals cobraven una mena de impost. Segurament el govern i les companyies propietaris de les concesions de les autopistes en tinguin un remot record.
* Els pagesos i ramaders havíen de liquidar amb el senyor o bé en diners o bé en espècies a canvi d'una suposada protecció. Alerta, no us parlaré de la màfia, però si que us demanaré si ja heu fet la declaració de renda.
* Només teníen accés a la cultura (llegir i escriure) els nobles (rics evidentment) i els frares. Ja sé que podeu anar a biblioteques públiques, però heu pensat en el que val fer una carrera universitària ?
* Els poderosos anaven a cavall i el poble a peu. Ara que molts tenim cotxe, els més rics tenen avions privats.

I podríem anar trobant un munt de paralelismes que ens faríen adonar de que el món no ha canviat gaire. I segurament ja deu estar bé, doncs de ben segur que el rei encara deu estar buscant la camissa de l'home més feliç del seu país, sense saber que els homes feliços no tenen camisa.
Els homes feliços van en samarreta (Ei!!! les de Kalvin Klein no valen!!!!)