divendres, 14 de desembre del 2012

El barrupep rondinaire

Ja fa uns dies vaig tenir la sort de fer anys. Em refereixo a anys des de que vaig néixer, doncs al cap i a la fi d'anys en fem cada dia.
Un dels regals que vaig rebre va ser una bonica figura del barrupep rondinaire, ja veus quina gracia.

Però sovint els regals ens fan pensar o com a mínim haurien de fer-ho. És interessant fer una reflexió del per què del regal. Que hauran volgut dir-me obsequiant-me amb aquest artefacte ? Hi ha un missatge amagat al darrera o simplement és el que es veu a primera vista ? Per què es fan regals ? Per amor, per gratitud, per compromís, per què toca ?

I gracies a aquest pensaments, per uns moments he deixat de pensar en que els polítics son una colla de mentiders, que la corrupció és una vergonya, que la justícia no és igual per a tothom, que això no és una crisi, és una estafa, que l'IPC que ens diuen és mentida, que la gent condueix amb el cul, que la llum i l'aigua son molt cares, que el preu de la benzina és un abús, que no pot ser que hi hagi tants milions d'aturats i que només s'ocupin de rescatar bancs, que les multinacionals son una colla de lladres i estafadors, que la globalització és una merda, que els rics paguen menys impostos que els pobres, que el menjar ja no té el gust d'abans (i això ja ho deien els meus avis), que per la tele només fan porqueries, que quan surten els estudis de la la EGM (estudi general de mitjans) totes les ràdios han guanyat (en aquest cas els periodistes es comporten exactament igual que els polítics), que ja està bé de que els gossos es caguin al carrer i encara hi ha "amos" que no ho recullin, que els polítics (tots) només parlen de retallar i encara no n'he sentit cap que parli de millorar la gestió i de deixar de malbaratar els diners dels contribuents, que els canvis d'horari d'estiu i d'hivern son una collonada,...

I enmig de tot això a mi em regalen un barrupep rondinaire i encara no sé per què !!!


dijous, 28 de juny del 2012

Carrinclonades XXXVIII

I doncs que us pensàveu ? Que m'havia oblidat de les carrinclonades ? Doncs no.
Cada carrinclonada té un un què, un com i un per què, la màgia està en que aixó sigui un secret entre poques persones, potser dues i prou.



dissabte, 23 de juny del 2012

El riu

Al davant de casa hi ha un riu, amb tots els seus avantatges i tots els seus inconvenients. A l'hivern hi ha més humitat i més boira i a l'estiu més xafogor i més mosquits i altres insectes, que els entesos diuen que son necessaris però que els afectats sofrim en silenci i resignació. Però al riu hi ha més coses, aigua per descomptat, plantes i herbes i aus pròpies de l'entorn, com els ànecs i les polles d'aigua, menys pròpies de l'entorn com els coloms i les tórtores i absolutament impròpies de l'entorn com les gavines (no oblidem que visc a la comarca d'Osona i que el mar aproximadament és a uns 70 quilometres ).
Doncs fa uns dies, badant al costat del riu vaig veure entre les canyes un curiós niu amb un petits ous i uns ocells que els custodiaven i covaven amb cura. Em vaig informar de quina mena d'aus eren i em van dir que eren polles d'aigua.

  
Des de aquell dia, cada dia he anat a veure com anava l'assumpte i la veritat és que ha estat bastant avorrit. Tres setmanes seguides veient com covaven els ous amb constància i paciència. Potser tanta com jo he tingut d'anar-hi cada dia a donar un cop d'ull.
Finalment fa un parell o tres de dies que em va semblar que a sota del ocell que covava en sortia alguna cosa, però no ho veia massa clar per la distància del punt d'observació i per què les fulles i les canyes me'n tapaven l'escenari. I ahir al vespre va ser el dia en que per primer cop vaig veure els pollets en acció. Son com unes boletes de cotó fluix de color negre, amb el bec vermell que piulen i es mouen amb una activitat frenètica. I em va fer gràcia i emoció veure aquelles bestioles rondant pel riu.



Dispenseu la qualitat de les imatges doncs la meva càmera és una mica trasto i això del zoom digital una mica d'estafa. Però la intenció és el que compta.
Ara només queda esperar que ni les gavines ni les garses en passin via d'aquest set pollets i arribin a fer-se grans i que siguin uns bons ocells.

I ara em pregunto...per què us clavo tot aquest "rotllo" del riu i els ocellets ?
Segurament tant és... 

dissabte, 16 de juny del 2012

Modes miraculoses

No voldria ofendre a ningú, però tota aquesta enderga de les modes miraculoses sovint em cansa una mica. Em refereixo a aquests productes que suposadament venen de països molt llunyans i que tenen llargues tradicions mil·lenaries absolutament curatives al llogarret de torn. Suposo que si fóssin tant efectives, en aquests llocs on diuen que les consumeixen habitualment i de forma general hi hauria uns excedents de bona salut que portarien als metges i a les farmacèutiques (que no oblideu que son les culpables de tot) a la més absoluta misèria. En canvi si escatem una mica, veiem que els que estan a la més absoluta misèria son els que suposadament es prenen aquests productes.
I pensareu que cony li agafa a aquest ara ?
Doncs que curiosament no fa massa dies em van oferir la possibilitat de redimir molts dels mals de la societat occidental prenent un producte d'aquests que ho curen tot. I el producte era nou (almenys per mi) i els seus efectes espectaculars. Entre d'altres beneficis diuen que és efectiu per a la migranya, les al·lèrgies, els dolors menstruals, les hemorroides (a casa sempre n'hem dit "morenes"), l'estrés i l'ansietat, el sucre i el colesterol i una llarga tirallonga que ara no recordo. Em sembla que l'únic que no cura son els peus plans.
Per si voleu gaudir de tots aquests beneficis i molts més que jo no he estat capaç d'enumerar us diré el nom del producte, a veure si ho faig bé :
Ganoderma Lucidum

I amb això està tot dit.
Jo només de sentir-ne el nom ja em vaig trobar millor, i al marxar cap a casa vaig pensar que ara que finalment havia llençat les baies de goji (que em semblava menjar de conill) i m'havia acostumat a l'estevia ara em tocava anar cap a la Ganoderma Lucidum, si és que volia continuar estant al dia.


dissabte, 9 de juny del 2012

Privilegis

Hi ha persones que se senten privilegiades per una bona (sobretot si és excessiva) situació econòmica. Hi ha persones que se senten privilegiades si tenen poder (sobretot si és abusiu). També hi ha persones que se senten privilegiades si gaudeixen de la fama (encara que sigui efímera o immerescuda). En un segon nivell trobem persones que se senten privilegiades per tenir el darrer model de telèfon mòbil (encara que no sàpiguen usar la meitat de les funcions que té), que es compren un cotxe (que sovint no poden pagar i/o mantenir) només per què els altres es girin quan passen, persones que creuen que portar una samarreta, una bossa o unes ulleres amb una determinada etiqueta els fa exclusius (encara que n'hagin de pagar molts més diners del que en realitat pot valer l'objecte per si mateix, sense l'etiqueta és clar).
I així successivament, si mirem al nostre voltant podem trobar un munt de privilegis que mirats amb una altra perspectiva potser no ho son massa o potser gens.

Fa uns dies, jo vaig tenir el privilegi de veure un burro acabat de néixer, encara no tenia dues hores de vida i estava moll, però ja caminava i buscava la mamella de sa mare per xumar amb voracitat.
Mentre vaig estar amb ell i la mare em vaig sentir profundament privilegiat.


  

dissabte, 3 de març del 2012

Pujar la persiana...

El primer pas per obrir una botiga és poder pujar la persiana. Aquesta acció simbolitza l'esforç diari del botiguer per obrir el seu establiment al públic.
I un dia rera l'altre el botiguer es planta al davant de la seva botiga, furga a l'infern de la butxaca i en treu les claus. Sovint mira a dreta i esquerra, com si esperés que algú se'l mirés i , després d'ajupir-se, done dues voltes al pany i amb esforç puja la persiana. El soroll de recargolament metàl.lic avisa als veïns que el botiguer ha arribat i que la botiga és oberta.
I vet aquí la imatge pròpia de l'auca del senyor Esteve començant un nou dia.


Si bé és veritat que darrerament hi ha molts establiments que ja disposen d'un automatisme per pujar la persiana i el comerciant només ha de prèmer un botó del seu comandament a distància, trobo molt més bonic el simbolisme de l'esforç de pujar la persiana a cops de ronyonada (amb lumbàlgies i dolors de ciàtica inclosos).
En el meu cas, aquest romanticisme es va veure frustrat implacablement des de el primer dia. El local que vaig llogar no tenia persiana pròpiament dita. El que son les coses, tota la meva il.lusió de pujar una persiana es va veure enfonsat per una reixa d'aquestes que es plega en si mateixa, a dreta i esquerra, i que sovint et dona la sensació de que estàs obrint una cel.la d'Alcatraz. Menys romàntic, però igual d'efectiu.
Al vespre, a l'hora de tancar, mentre desplego la reixa i dono dues voltes al pany, cada dia penso :
- Qui pogués ser el senyor Bachs i cridar amb veu ferma : I fins demà, senyores i senyors, tanquem la paradeta !


dimecres, 15 de febrer del 2012

Nova secció.....

A voltes la vida ens porta a fer canvis. Canviem de casa, de feina, de cotxe, de pentinat.....Un del darrers canvis que he fet ha estat el de feina entre d'altres, i en aquests moments podria dir-vos que m'he convertit en botiguer.
Potser dir que sóc comerciant o intermediari de comerç quedaria més intel·lectual o potser fins i tot més profesional, però a mi m'agrada BOTIGUER (que no confondre amb botifler).
I és per això que avui inauguro una nova secció dins d'aquest blog i espero per una banda reactivar-lo i per una altra banda que ens tornem a divertir.
El fet d'obrir una botiga és com tenir un univers nou cada dia a l'abast de les mans, amb noves experiències i la posibilitat, ni que sigui de manera momentània, de conèixer molta gent. I crec que això és bo i està bé.
I com que els extrems es toquen i totes les masses piquen, inauguro aquesta nova secció amb una il·lustració de qui en algun moment podria ser el patró dels botiguers. No és altre que el botiguer del magnífic còmic 13 rue del percebe (mirall fidel d'aquest món).