dimecres, 22 de desembre del 2010

Carrinclonades XXX

Per desmitificar una mica o del tot aquestes dates us adjunto una bonica nadala en català (i el que digui el Tribunal Constitucional ens ho passarem pels dallonsis) que espero que trobeu tant "friki" com jo.





I que la força ens acompanyi !

dimarts, 14 de desembre del 2010

Carrer curiós per que si....

Malgrat que sempre he mantingut que sóc fill d'Horta, potser ha arribat l'hora de desmentir-ho. De ben segur que no té cap importància ni li interessa a ningú, però el fet d'emetre desmentiments és una manera com una altre de fer-se l'interessant....
Pel que sembla es veu que físicament sóc fill de la meva mare, cosa que crec a ulls clucs sense cap mena de dubte (una altra cosa seria saber del cert qui és la meva mare, però ara no ho posaré en dubte doncs perillaria la meva integritat física greuement).
I referent al lloc geogràfic del naixement, malgrat dir una i mil vegades (potser no tantes) que sóc d'Horta, que vaig neixer a Horta i/o qualsevol altra forma reivindicativa de la petita (potser mínima) pàtria, he de reconeixer que vaig neixer al carrer Aragó a la ciutat de Barcelona (no recordo a quin número), en una mena de clínica privada d'una mútua i que ara l'edifici pertant a aquesta entitat bancaria que s'entesta dia rera dia en parlar (però que gairebé mai no escolta).
Tot això serveixi de preambul a un comentari que precisament no té res a veure amb tot el que acabo d'explicar.
A la ex-vila d'Horta hi ha un curiós carrer que en els eu moment i per algun potser obscur i lasciu motiu, va ser anomenat de la següent manera :
BAIXADA DE LA COMBINACIÓ.
Ja veus quina gràcia !.
He buscat per tot el barri sense cap mena d'éxit algun carrer referent als calçotets (pujats o baixats, tant li és), però no n´he trobat cap. Per tant, reclamo, reivindico i potser exigeixo (ja m'ho pensaré) un carrer dedicat a la roba interior masculina per tal d'alleujar el greuge comparatiu i absolutament masclista que han de suportar les hortenques dones (netes, polides i endreçades) que dia rera dia sembla ser que s'han d'abaixar les calces quan passen per aquest carrer !


divendres, 26 de novembre del 2010

Carrinclonades XXIX

Gairebé acabo el mes de novembre i començo l'hivern anticipat amb una cançó del, potser, nou "enfant terrible" del jazz.
És un noiet despentinat, desgarbat i gairebé políticament incorrecte que te una certa gracia (almenys jo li trobo) a l'hora d'interpretar les cançons. Toca el piano d'una manera força personal i particular, canta d'una forma molt curiosa i passeja per aquests escenaris del món la seva imatge d'adolescent trapella i malcriat que sovint ens atrau a les persones.

What A Difference A Day Mad

Així és diu la cançó i a sota trobareu un simulacre de traducció per a qui li interessi. 

 

Si el dia comença amb tu, és alegria i llum,
Vint-i-quatre hores fetes de vida plena,
Un càlid sol i una lluna serena,
Que sadollen el cel que no es consum.

I torno a l'abraçada i al bes deixats al matí
Just en descloure els ulls, i sóc bressol
Per al teu somni, que encara segueix l'estol
D'ocells que allibero per a tu, oferts al destí.

Si el dia comença amb tu, és llum i alegria,
Vint-i-quatre hores guardades dins del pit
Perquè acompanyin el meu batec estremit

Per haver-te retrobat en començar el dia
Com si el somni sabés esdevenir real,
Com si la rutina no existís en el teu esguard paternal.

 

Avui actua a Barcelona, però potser és una mica just per si hi voleu anar....

Ho sento.

dijous, 11 de novembre del 2010

Recomanació (ep!!! si voleu...)

Sovint em costa recomanar res a ningú doncs penso que també massa sovint el meu entusiasme o decepció pot influir en l'opinió dels altres (això deu formar part de la meva vanitat malentesa probablement).
Però no fa gaires dies em van regalar un llibre i després de llegir-lo el voldria recomanar.
El llibre l'ha escrit un tal Mathias Malzieu (que he de reconèixer no saber ni de la seva existència en aquest món) i porta per títol "La mecànica del cor".
És una història fantàstica en tots els sentits, tant per l'argument com per la qualificació literària. Parteix d'un començament força tenebrós i es desenvolupa d'una forma molt desenfadada colpejant pàgina rera pàgina tota mena de sentiments.
M'he promés a mi mateix tornar-lo a llegir (cosa que no faig gairebé mai) per a poder tornar a gaudir-lo.
Us deixo una frase a mode de tast per què us feu una idea (vaga i lleugera) del que us hi podeu trobar a dins :

"Per continuar amb vida, cada matí hauré de donar corda al meu cor. Si no , podria adormir-me per sempre."

Espero que us agradi...



diumenge, 7 de novembre del 2010

Carrinclonades XXVIII

Fa molts anys, un bon amic em va fer descobrir aquest cantant lleig i despentinat que es diu Rod Stewart. Vam escoltar un disc grabat en directe (mireu si fa anys que el disc era de vinil...) i aquesta cançó, malgrat que no sabia que deia, em va emocionar.
Ara vindria tot alló dels mocs i les llàgrimes que tots ja sabem i que no cal repetir. El títol de la cançò, I don't wanna talk about it, ve a dir alguna cosa semblant a : No vull parlar d'això.

Però curiosament en parla.....





He fet una traducció una mica barroera i maldestre, però això és més o menys el que ens ve a dir :

Puc dir pels teus ulls
Que probablement
has estat plorant per sempre,
I les estrelles al cel
no signifiquen res per a tu,
Són un mirall
No vull parlar d'això,
de com vas trencar el meu cor
Si em quedo aquí només una mica més de temps
Si em quedo aquí
Escoltaràs al meu  cor?

Si em quedo tot sol,
S'amagaran les ombres
el color del meu cor?
Blau per les llàgrimes,
negre pels temors de la nit.
Les estrelles al cel
no signifiquen res per a tu,
Són un mirall
No vull parlar d'això,
de com vas trencar el meu cor
Si em quedo aquí només una mica més de temps
Si em quedo aquí
Escoltaràs al meu cor?
No vull parlar d'això,
de com vas trencar el meu vell cor

Si em quedo aquí només una mica més de temps
Si em quedo aquí
Escoltaràs al meu cor?
El meu cor


Crec que està bé escoltar-nos el cor de tant en tant.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Si tornés a néixer........

L'altre dia en una sobretaula com tantes d'altres va sortir el sofert i concorregut tema de que m'agradaria ser si tornés a néixer...
De fet la conversa va girar gairebé exclusivament en referència a la possibilitat de tornar a néixer home o dona. I com és evident els arguments en favor o en contra d'una o altre opció van girar al voltant dels tòpics inexcusables de quan ens endinssem per aquests averanys. Que si el penis és molt pràctic (sobretot per fer pipí), que si tenir la regla és un rotllo, que si els homes som uns frescos, que si les dones son més inteligents...
I així es va anar desenvolupant la conversa sense aportar cap nou argument digne de menció per a el desenvolupament futur de la humanitat.

Per descomptat la conversa també podria haver derivat cap a altres qüestions que sovint ens, potser, preocupen o no. Aleshores haguéssim entrat en que hauria passat si en lloc de fer una cosa n'haguéssim fet una altra, amb totes les variants existencials que això comporta. És a dir, estudis, novieos/novies dones/homes, treball, lloc de residència... I si per un casual ens haguèssim posat una mica més profunds hauríem anat cap a la següent adreça que no és altre que el voler saber que hauria passat si en lloc de fer X en un moment determinat, haguéssim fet Y. La conversa derivaria sens dubte o com a mínim molt probablement cap a catàstrofes evitades en el darrer segon o tremendistes canvis a la nostra vida.
Si tota aquesta conversa hagués estat amanida i acompanyada de begudes espirituoses d'alta graduació, com poden ser aiguardents i altres digestius, segurament haguéssim anat a para cap a la reencarnació del ser humà. Començant per preguntar-nos de qui cony ens hem reencarnat per tenir la vida que tenim (alguns ho acompanyarien amb l'adjectiu "merda") i després intentant entrellucar en com ens reencarnarem en properes vides. I tant li fa si creiem o no en la reencarnació doncs en aquestes converses aquest fet no es qúestiona gairebé mai.

Hores i dies més tard, hi he continuat pensant en tot això, i he arribat a la incontestable afirmació que :

SI TORNÉS A NÉIXER SERIA............PETIT !!!


P.D. - En compliment de la llei de protecció de dades s'han ocultat els rostres dels meus familiars més directes. Jo només em tapo un ull per què em sembla que així ja no em coneixereu si em trobeu pel carrer. Crec que aquest seria aproximadament el meu aspecte si tornés a néixer...

dilluns, 6 de setembre del 2010

Catalans a la lluna (?)

Llegeixo amb interès i sorpresa que la UPC ha creat una càtedra (amb el seu corresponent catedràtic amb un bon sou i un suplent per què li faci la feina, això ho penso jo) amb el bonic nom de BARCELONA MOON. Pel que he entés es tracta de la participació en una mena de concurs anomenat Google Lunar X Prize que desafia enginyers i empresaris de tot el món a una cosa tant útil i esperada per tota la humanitat que és la següent :

Enviar un robot a la lluna, que camini 500 metres (no fos cas que es cansi) i que faci unes fotos i les envii a la Terra abans del 31 de desembre de 2015.
Catalunya o la UPC o el que sigui hi participaran amb l'equip Galàctic Suite Moonrace (com es pot veure el nom es catalanista de "pura cepa").

Aquesta nova càtedra promourà una bona part de la investigació d'aquesta missió lunar i entre d'altres meravelles desenvoluparà l'extracció (per primera vegada en la història del món mundial) d'oxigen a partir de regolita lunar. (No sé que és la regolita lunar, però tampoc no em desperta massa interés el saber-ho, segurament a Google us en faran cinc cèntims).

És bonic també saber que els senyors que promouen aquest "concurs" han posat damunt de la taula 15,5 milions d'euros per a el guanyador.

I es que això d'enviar un robot a la lluna a fer quatre fotos i a recollir una mica d'oxigen a partir de la regolita lunar, crec fermament que és el que els catalans estàvem esperant per a sentir-nos importants dins del món.

De tota manera per l'enunciat de l'experiment em dona la sensació que serà un èxit tant gran com ha estat per exemple la gran millora de la TDT, que per una banda fa més quadrets de colors que un DVD llogat i d'altra banda té l'aventatge de poder escoltar la ràdio per la tele, que això si que es una millora sense precedents.

Aprofito també per a demanar disculpes i donar records a tots els científics i doctors en robòtica que segueixen aquest bloc i que potser a partir d'ara em faran vodú.


dimecres, 18 d’agost del 2010

Noves activitats...

No fa gaire parlava amb el propietari d'un bar i em deia que amb això de la crisi sort en tenia de les m'aquines escurabutxaques, doncs amb el calaix que feia amb el bar ja hauria hagut de tancar. Vaig sortir pensant que era curiós. Mentre caminava vaig veure una botiga del que ara en diuen "xuxes" (que és això que li preocupa tant al senyor Rajoy que s'apuji) i tenien un cartell a l'aparador que anunciava que disposaven de servei de lliurament i recepció de fax. Amb les "xuxes" no en deuen tenir prou per viure.
Després vaig anar a comprar el diari al quiosc i vaig veure que teníen llibres, cd's, dvd's, "xuxes"!, tabac, un expositor amb bosses de patates fregides i cacauets i un cartell que anunciava que feien feines d'encuadernació. Amb la premsa no en deuen tenir prou.
Després vaig veure que en una floristeria venien rellotges de paret (de disseny), espelmes i tota mena d'andròmines per a decorar la casa. Segurament amb les flors no en deuen tenir prou.
A la botiga de la fruita i verdura de la cantonada, han instal.lat un parell de liquadores i fan sucs de fruita al moment. Segur que les bledes, els espinacs i les taronges ja no donen com abans.
A l'estanc teníen l'aparador ple de clauers, bolígrafs, llibretes, navajes, llanternes....Entenc que després de la desaparició gairebé total de les lletres de canvi, els segells i la persecució del tabac, una cosa o altra havien de fer.
També vaig passar pel davant del senyor que arregla les sabates (que mai he sabut per què endiuen ràpid) i vaig veure que arreglava comandaments a distància de portes de pàrquing, feia plaques per a les bústies, grabava collarets pels gosos i en un miserable cartell, fet a mà, anunciava que canviava piles de rellotge.
A les ferreteries cada vegada tenen menys eines i cargols i més articles de decoració. Difícilment trobareu una botiga de roba o calçat infantil sense una o dues màquines d'aquelles en forma d'ànec o camió de bombers per a gronxar els nens (a canvi d'un euro que acostuma a posar la iaia). A les botigues de roba comencen a vendre sabates i a les sabateries bosses i maletes. Els herbolaris s'han reconvertit en centres de dietètica (que ja ho feien però sense enredar a la gent) però a més ofereixen, reiki, tarot, tallers d'autoajuda...
Els locals on serveixen aquest invent dels kebabs ara també fan pizzes i les pizzeries (amb servei a domicili) ofereixen menús amb amanida i postres.

D'alguna manera començo a tenir la sensació de que si tothom tornés a fer el que li correspon ( i ben fet) i es deixés d'activitats paraleles i complementaries (sovint mal fetes), no passaria res i tot tornaria al seu lloc. Això si continuariem malvivint i queixant-nos de que ningú no sap on anirem a parar, però segurament, tots plegats estariem més relaxats...

dilluns, 16 d’agost del 2010

Carriclonades XXVII (o potser XXVI bis)

Corresponent a una amable petició i algun comentari d'alló que en diuen "off the record" poso una verssió una mica més moderada de la mateixa cançó....



Per què no sigui dit que no faig cas al que em diuen.....

dissabte, 14 d’agost del 2010

Edicions limitades ?

No fa massa dies, mirant que no veient la tele, em va cridar l'atenció un anunci. I fixeu-vos si em va cridar l'atenció que ara mateix no sabria dir-vos de què era. El que em va interessar va ser l'slogan (com es deu escriure en català slogan?).
La frase en qüestió era :"...de edición limitada." (L'anunci era en castellà).


Quan jo estudiava (és una manera de parlar) un senyor profesor de publicitat en una de les seves magistrals classes ens va dir que l'argument de l'edició limitada s'utilitzava amb frecuència per a donar prestigi al producte. El fet d'anunciar que de determinat producte només n'hi havia X o només se'n fabricarien X o que l'edició era numerada...donava al producte un valor afegit doncs venia a significar que allò no ho podria tenir tothom. També ens deia que aquest argument gairebé sempre s'utilitzava en productes de gama alta ( cotxes, plomes estilogràfiques, rellotges de polsera i coses d'aquestes super cares).

La primera consideració que caldria fer es que segurament no hi ha res que vulgui tenir tothom (o que com a mínim no ho necessita tothom). Per exemple, necessiten aparells d'aire condicionat els esquimals ? O necessiten ordinadors portàtils els nadius de l'Amazònia ? O necessiten plomes estilogràfiques amb plumí  d'or i iridi els nens d'Etiòpia ?
Es a dir que l'exclusivitat només la necessiten els que necessiten aquests productes, per tant, no sé si el fet de saber que no ho tindrà tothom els pot satisfer massa...
I la segona consideració i certament aplastant m'ha vingut recordant arguments d'alguns grans pensadors. Absolutament tot el que s'ha fet, es fa o es farà en aquest món son edicions limitades. Penseu-hi una mica i a veure si trobeu alguna cosa que perduri eternament en el temps o que es fabriqui, compri o vengui des de sempre i que sempre es continuarà.
Quants centenars de milers (per posar un exemple) de Seat 600 es van fabricar ? Doncs no ho sé, però el cas es que va ser una edició limitada doncs ja no es fabrica. Aquest mateix raonament ho podeu anar comprobant amb qualsevol cosa i veureu que tot son edicions limitades. És a dir que qualsevol cosa transmet un prestigi i mai no la podrà tenir tothom (tampoc no ens hi cabria tot a casa...).
I per acabar i per si algú ha pensat en que les persones no som una edició limitada, per què fa milers d'anys que se'n fabriquen i es continuen fabricant. Doncs que vagi a escoltar a en Pàniker que un dia va dir que els humans tots som terminals tard o d'hora.
I per possar-hi una nota d'humor, un dia vaig sentir un acudit que deia que un senyor que estava en un bateig li va dir a la seva dona : - Mira-ho com vulguis però això acabarà malament....
(L'acudit potser costa una mica d'entendre, però certifica d'una altra manera que tots som edicions limitades)


P.D. - Si es dissabte i plou, amb alguna cosa m'havia d'entretenir, no ?


dimecres, 11 d’agost del 2010

Carrinclonades XXVI

Aquesta cançò sempre m'havia agradat i sobretot la versió que en va fer en Freddie Mercury. En realitat no sabia que deia la lletra (com la immensa majoria de cançons en anglés).
Avui se m'ha acudit esbrinar que explica i us he de dir que encara m'ha agradat molt més.

De passada també diré que el vídeo es per mi sensacional i que a You Tube hi ha la verssió llarga de com el van grabar i és simplement fabulós (per a qui li agradi és clar). Malaguanyat artista que encara que sembli mentida ja fa 19 anys que és mort....


dimarts, 10 d’agost del 2010

Qui no té feina, el gat pentina....

Potser el gran què de la dita seria saber què ha de fer qui no te feina i no té gat per pentinar.

Doncs això. Aquesta tarda, per motius que si que venen al cas, però que ara no tinc ganes d'explicar, he recordat que fa molts anys vaig llegir una poesia que vaig trobar molt interessant. I jo per aquestes coses escrites pateixo una mena de síndrome de Diógenes i ho guardo tot.
He de dir que ja és estrany en mi guardar poesies doncs no hi sóc massa aficionat. Perdoneu-me els poetes però no li acabo de trobar massa el què. Segur que en dec haver llegit poca i probablement la poesia deu ser com la tònica, que t'hi has d'anar acostumant mica en mica. La veritat es que més enllà de Martí i Pol i Pablo Neruda no he estat capaç de millorar massa el meu recorregut.

Doncs el que deia, he recordat la poesia aquesta que ens ocupa i com que no tenia altra cosa a fer l'he començat a buscar. I de dins d'un armari han començat a sortir llibretes i carpetes plenes de papers, de projectes de contes i de novel.les que mai veuran la llum, però que guardo tant desendreçadament com he sabut. També han sortit uns diaris personals (ep !!! normals i corrents, sense tanca amb combinació secreta ni res) de l'any 1979 fins al 1981. Es veu que d'avans i de després encara me'n recordo.
Finalment, tal i com havia de ser, ha aparegut la poesia en una de les fantàstiques llibretes que tinc començades a escriure i cap d'acabada. I al peu de la pàgina hi havia la següent nota :

TROBAT AL SUPLEMENT DE LA VANGUARDIA DEL 16 DE JULIOL DE 1990

Doncs no n'hi ha per tant , tot plegat només ha fet 20 anys. L'autora és una noia que he investigat qui és i no n'he tret l'aigua clara. Sembla, pel nom, que era una locutora de Catalunya Ràdio d'aquella època i que va publicar un llibre de poemes a Editorial Columna. Però no n'estic massa segur de que sigui aixì o que això sigui veritat del tot. El cas és que la noia, ara segurament dona feta i refeta, és SUSAN BUZZI i el poema diu així :

Vas arribar al meu pensament
com no ets,
Com no ets et vaig pensar
i de com no ets m'anava interessant.
Vas venir a sopar amb mi
com no ets.
Com no ets vaig sopar amb tu
i de com no ets em vaig enamorar,
Finalment,
amb qui no ets
vaig fer l'amor.
Però jo, contenta.
Més mal t'hauràs fet tu
de no ser com m'imaginava,
per què a mi m'entusiasmava pensar,
sopar,
i fer l'amor amb tu.



I és que els homes a vegades sembla que no n'aprendrem mai i a vegades fins i tot no ho sembla.

Espero que us hagi agradat a tots plegats (homes i dones).

dilluns, 19 de juliol del 2010

Carrinclonades XXV

Per celebrar el 25 aniversari de les carrinclonades, auvui en posaré una de les bones. De les que a mi encara em fan posar la "gallina de piel".
"La botiga dels horrors", la vaig descobrir quan la van fer a Barcelona a l'any 1986, interpretada si no m'erro per Angels Gonyalons i Pep Anton Muñoz. Per motius que ara no venen al cas (i segurament mai hi vindran), no la vaig poder veure al teatre, però si que vaig poder comprar el disc de vinil, que encara conservo i que no puc escoltar per no tenir "tocadiscs".
Després vaig veure la versió del musical en pel.lícula (no en tinc ni idea de quan es va estrenar), però que era un "remake" d'una versió original anterior, que he aconsseguit en DVD i que no he tingut temps de veure.
En qualsevol cas, em quedo amb la cançó que us adjunto doncs com a carrinclonada és un dels exemples millors que crec que es poden veure i sentir.
Una esplèndida cançó d'amor entre el lleig i la guapa, que acaba amb un fantàstic petò de pel.lícula.
Per als qui sou sensibles de mena tingue apunt els "kleenex" per si un cas. O no.

divendres, 16 de juliol del 2010

OT

Amb la voluntat de desfer malentesos i per netejar la meva imatge, vaig a explicar el meu pas per el càsting d'OT, en el que participo activament des de aquesta setmana.

Vaig arribar al davant del lloc on havia estat citat a quarts de deu del matí. Encara no feia massa calor i la cua (d'aproximadament un centenar de persones) estava ordenadament a l'ombra. Una hora més tard vaig poder entrar a l'edifici i allí una amable senyoreta em va donar un nº i em va indicar que esperés pacientment a que el meu número aparegués a la pantalla. Em vaig instal.lar en una semi còmode sala d'espera i contemplava com els altres candidats ananven circulant ordenadament cap a les taules corresponents.

Aproximadament tres hores més tard, just en el moment en que les meves esperances començaven a defallir, va aparèixer el meu número a la pantalla : A0022 taula 28.
Un amable "segureta" em va indicar amb cordialitat on era la taula 28. Allí m'esperava una altra amable senyoreta que després de prendre les meves dades i comprovar que tota la documentació que duia era correcte, vam començar a parlar de les meves habilitats. Ella anava prenent nota amb una escrupulosa eficiència, prova sens dubte de que em trobava al devant d'una professional acostumada a aquesta mena de tràmits i curtida en milers de càstings.

Quan li vaig demanar, amb tota l'educació de que vaig ser capaç, quin era el següent pas, em va respondre amb la frase que tothom tem en aquestes circunstàncies.
Ja et trucarem, gràcies - va respondre amb un cert automatisme.
I s'ha presentat gaire gent ? - vaig demanr intentant caure en gràcia, doncs diuen que és millor que ser graciós.
Home, la veritat es que si que hi ha força gent al teu devant, calculo que uns 4.000.000 - i va premer el botó que va fer saltar el número de la pantalleta...


dijous, 15 de juliol del 2010

Carrinclonades XXIV

Potser no es massa carrinclonada, tenin en compte les carrinclonades habituals d'aquest espai.
Però si que cal dir que aquests nois de ses illes tenen una mena de màgia que com es diu alguna vegada(potser estúpidament), tenen un no sé què, que què sé jo.
I malgrat que no te res a veure amb la lletra de la cançó, i aquí està la gràcia, cada vegada que escolto aquest tema em fa pensar en l'aprenentatge de tots els mecanismes que anem adoptant els humans al llarg de la nostra vida. Des de saber que si primer ens mengem la xocolata, després ens haurem de menjar el pa sol (algun mecanisme ens ajuda a aprendre a repartir-ho per a arribar al final satisfactòriament) fins a aprendre a mentir per cortesia o per pietat o passant també per aprendre a administrar el nostre temps de manera que tinguemla sensació de que quan morim, haguem tingut temps de fer tot el que havíem de fer.
Però no em feu massa cas, que ahir vaig anar a un càsting de O.T. (ja ho explixaré al proper post) i el cos se m'ha quedat com si diguèssim una mica estrany.
I vet aquí la verssió més simfònica de la cançó :



I per si un cas no heu entés res (com jo mateix), també us hi poso la letra :


He vist un riu a París
a prop de sa torre gris.
He vist un paraigües esqueixat,
tots es mecanismes.

Un home i sa dona aturats
conversen enterra amb un moix.
Sa dona desplega i desfà,
tots es mecanismes.

I plou un dia normal,
sa gespa s'enverda i reviu.
Ell tira es paraigües espenyat,
tots es mecanismes.

I vola es pedaç ondulant
i com un insecte ferit,
dins s'herba per sempre aturats,
tots es mecanismes,
tots es mecanismes,
tots es mecanismes,
tots es mecanismes ...

divendres, 9 de juliol del 2010

Coses dels idiomes.

Jo sempre he estat poc amic dels idiomes. No sé si hi ha algun gen que ens doni o ens tregui aptituds per aprendren, però el cas és que jo sóc un autèntic negat per aquestes coses.
A l'escola van intentar enssenyar-me francés i la veritat és que no se'n van sortir massa. Curiosament més endavant al encaminar els meus estudis cap a les lletres em vaig veure "obligat" a anar a classes de llatí i com ja us podeu imaginar, tampoc se'n van sortir. Mai no ho vaig a arribar a entendre allò de les declinacions i aquell desordre, per mi, caòtic i anàrquic de les paraules.
I ja més endavant vaig entendre que si volia anar a algún lloc, havia d'aprendre anglés....
Com us podeu imaginar, ni he anat enlloc interessant ni vaig aprendre anglés i la veritat es que a aquestes alçades em fa mandra ( dic això per amagar la meva incapacitat).
Però aquesta limitació d'un tenps ençà l'he anat superant utilitzant els "traducegratis" que han anat apareixent a internet.
Per si hi ha algú tant capsigrany com jo, us recomano el web tradukka.El trobo interessant, àgil i bastant fiable. Et permet escriure en el teu idioma (accepta el català) i va traduint a la finestreta del costat a mida que escrius. Fa gracia.
Només per fer una mica més de propaganda gratuita us diré que jo l'he fet servir amb gent de parla anglesa, alemanys, francesos i fins  tot algún xinés. I tots m'han entés i ens hem dit el que ens havíme de dir.
El que ja no he pogut esbrinar ha estat si ells també feien servir tradukka.....
Coses dels idiomes.......:-(

dilluns, 28 de juny del 2010

Carrinclonades XXIII

No sé si mai n'haureu sentit parlar d'en Gino Diamantini. Amb tot el respecte i "carinyo" de que soc capaç diré que es una mena de frikkie amb un estil personal, com us ho diria.....amb un cert carisma.
També és de justícia que com a mínim fins fa una estona era amic meu i que en aquest videoclip tant currat com casolà, també hi surt el meu fill ( respectant la llei de protecció de dades no us diré qui és).
Espero doncs que gaudiu d'un clàssic de tota la vida amb llapisades d'una certa modernitat....


Després de mirar-m'ho encara no entenc on li veig la modernitat....

dissabte, 26 de juny del 2010

Alguna pregunta més ?

A vegades ens cal canviar d'ambient per a veure-hi més clar i fa uns dies vaig anar al monestir busdista del Garraf amb aquesta intenció. Ja hi havia estat una vegada i vaig voler tornar-hi per a recuperar sensacions de pau i tranquilitat (una altra cosa no ho sé, però de pau i tranquilitat en tenen per tothom).
Vaig decidir fer la visita guiada que ofereixen als nouvinguts (previ pagament de 5,5 €) i a les 12.00 equipats amb uns moderns audioguies ens vam introduir en el món budista. Dic que ens vam introduir, en plural, per què entre altres persones que es van apuntar a la visita hi havia dos (suposo) matrimonis del que políticament correcte en diriem de la gent més gran. Potser això de les audioguies no està inventat ni pensat per a ells, però durant tota la visita vaig tenir la sensació de que eren alguns membres de La Cubana, infiltrats, fent un reportatge. I dic això amb tot el respecte i "carinyo" possibles cap a aquelles dues encantadores parelles ( i també cap al grup teatral de La Cubana).
El recorregut va ser certament entretingut i interessant, però el millor de tot va ser al final.
Aquestes visites les acaben habitualment en una capella, en altres temps cristiana i catòlica, on conviden als visitants a un té tibetà amb canyella i aprofiten l'ocassitó per a fer una mica "d'apostolat" del budisme i dels seus indubtables beneficis. Ens van dir per que no havíen retirat les imatges de sants i de mares de Déu per respecte a altres formes de pensar i que observèssim que totes les imatges havien estat obsequiades amb un khata (aquell mocador blanc de sedà tibetà) que era símbol de respecte i de desig de llarga vida a qui el rebia.
Dit això la monja budista que ens va acompanyar en tot el recorregut va dir una frase que em va fer presagiar el pitjor, i així va ser :
- Molt bé, i fins aquí les meves explicacions. Ara, si volen poden fer alguna pregunta més ?
Ai la mare !- vaig pensar.
I dit i fet, una de les senyores abans esmentades va aixecar el dit i va dir :
- Perdoni senyoreta, la segona imatge de l'esquerra, és la mare de Déu del Carme?, ho dic per què com que porta escapulari.....
La monja budista, fent una demostració d'educació i respecte ( i aguantant-se el riure) va respondre amb elegància :
- Doncs no ho sé, senyora, com veu jo sóc budista i desconec la iconografia cristiana, però no pateixi que ja m'informaré i si torna algún dia ja li confirmaré quina mare de déu és aquesta. - i per demostrar que els budistes tenen un respectei una paciència il.limitats, valenta com ella sola, va tornar a dir : I alguna pregunta més ?
Si no vols caldo, dues taces - vaig pensar.
I efectivament, hi havia alguna pregunta més. El senyor de l'altre parella va aixecar el dit, amb educació, i va demanra sense massa manies :
- Perdoni, però....i ara per anar a Sitges, des de aquí, per on hem d'anar ?
Que Déu i Buda em perdonin, però se'm va escapar una riallada i vaig estar ben segur que aquells senyors eren de La Cubana (i si no ho eren, hauríen de ser-ho!).


dilluns, 21 de juny del 2010

Fer cua.....i globalització.

Avui he anat a fer cua. Aquesta disciplina és una de les més odiades per la meva persona i probablement per una gran comunitat d'humans.
Quan era petit ja m'empipava fer cua per comprar el pa, aleshores no hi havia tants forns o pseudoforns de pa com ara i sobretot a l'estiu anar a comprar el pa significava una inversió important de temps. Però era una cua nostrada i veinal.
Més endavant, quan vaig tenir cotxe vaig començar a experimentar en les cues de vehícles de motor que semblaven posar-se entessos en determinats llocs, dies i hores per acumular-se inútilment i cremar benzina, per què si. Eren altres temps i encara que pesat, era bastant més econòmic que ara.
També vaig viure cues esgotadores com les que es feien per a fer o renovar l'anomenat carnet d'identitat (si no recordo malament, i no em feu massa cas, a Barcelona només hi havia dues o tres comisaries capacitades per aquest tràmit).
Amb el vostre permís, faré un salt en el temps i arribaré fins als centres comercials, per on transitem amb una certa llibertat de moviments però curiosament hem de fer cua per pagar !!! Mireu si en som de curiosos els humans que sovint anem a comprar a una coneguda botiga de mobles d'origen nórdic i ke a vegades fem cua per entrar, per pagar i per sortir....
Per no parlar de quan, sense cap avís previ ni convocatòria des de cap xarxa social, ens amunteguem als moderníssim supermercats (sobretot els divendres i els dissabtes) i amb el nostre carretó ple de viandes i altres andròmines que no necessitem per res i fem cua, també, per pagar.
I ens en enfotíem quan ens deien que a Rússia calia fer cua per tot !!!!
Heu provat d'anar a un banc i/o caixa a intentar fer una gestió que no es pugui fer directament des de el caixer automàtic (porteu una carmanyola i una motxilla plena de paciència).
I es que mica en mica ens anem globalitzant tots plegats, sobretot en coses que segurament no caldria, però és aixì.
Ara bé, tot te una versió positiva. Avui, la cua que he tingut l'honor de mantenir ordenadament durant més de quaranta minuts, estava configurada per persones de totes les nacionalitats que us pugueu imaginar (i de ben segur de diferents religions i probablement d'inclinacions sexuals), i anava avançant lentament i amb parsimònia, sense que ningú molestés ningú i sense que ningí se sentís superior o diferent a qualsevol altre de la cua.

Potser a mida que anem fent més i més cues, ens sentirem tots plegats més ciutadans del món.


divendres, 21 de maig del 2010

Carrinclonades XXII (El seté cel)

Sempre m'ha fet gràcia que els agnòstics dubtin de l'existència del cel, només cal mirar enlaire i és evident que existeix. I pel que sembla és gran a base de bé.
També sempre m'ha fet gràcia en Jaume Sisa, per la seva estètica, per la seva música i sobretot per les seves lletres. La que us poso avui fa anys i anys que cada vegada que l'escolto se'm posa la pell de gallina...sobretaot quan explica que el seté cel és engendrat dins del nostre cap. Simplement meravellòs.
Busqueu-lo que val la pena, pel que diuen tots l'hi tenim....

Us poso la versió més antiga que he trobat, i digueu-me "cutre" si voleu, però la noia que l'acompanya, a més de ser guapíssima canta com els angels (potser del cel, del seté cel...)



I la lletra per si la voleu llegir a poc a poc....

Història certa dels set cels.
Set paradisos màgics i encantats.
Història certa dels set cels.
Set nius de pau, de glòria i de felicitat.

El primer cel és inventat:
el primer gran invent de la terrestritat.
El segon cel, imaginat
en una nit d'estiu a la vora del mar.

El tercer cel, dins d'un mirall
perfila les imatges d'un món ignorat.
I el quart cel és irreal,
com un oasi verd en un desert estrany.

Del cinquè cel res no se'n sap.
No hi ha notícies d'aquest cel tan amagat.
I el sisè cel està copiat
del cel setè que has engendrat dins del teu cap.

dilluns, 17 de maig del 2010

L'orinal (recuperació de la memòria històrica)

Sovint, sense saber massa per quina raó, em venen records a la memòria. I la memòria fa aquesta mena de males passades i els records potser apareixen tèrbols, confusos o inexactes. Però segurament això no es massa important i d'altra banda tampoc ho consideraré patològic. Continuaré creient en la bellesa de la memòria geriàtrica que sovint ens envaeix.

A casa, quan erem petits teníem un orinal a l'habitació. En primer lloc he de reconèixer que mai a la vida n'haviem dit orinal. El que hi havia a sota de l'armari era la gibrelleta.
Espero que els meus germans no em retreguin l'explicació de segons quines intimitats.

El cas era que la gibrelleta tenia un us diferent al que ara em sembla que te entre la població infantil. En aquella época, tant els meus germans com jo, malgrat ser petits, erem prou grans com per controlar els nostres instints de micció i erem sobradament capaços d'anar al wàter sense cap problema. És a dir que en aquest sentit ja erem grans. Però sempre hi havia la gibrelleta a sota l'armari. I era usada cada nit inexcusablement per e fer els nostres pipís de rigor. Agenollats a terra i procurant no esquitxar més del compte i cadascú segons les seves necessitats usavem aquell pràctic artilugi per a alleugerir les nostres infantils bufetes.
El tema estava en l'endemà al matí quan en una delicada operació s'havia d'anar a buidar el contingut de l'estri al wàter. No us penseu que és fàcil transportar una tassa d'un pam i mig de diàmetre, plena a vessar del grogós fluid (i sovint pestilent) fins al wàter sense vessar-ne pel camí i procurant no entrebancar-se per a no patir un accident de més grans conseqüencies.
Mai no he sabut el per què d'aquella pràctica de risc, el wàter estava a escasos deu metres de la nostra habitació, per tant podíem haver anat al lloc addient sense massa problemes.


Molts anys més tard he pensat que potser els nostres pares (avançats a l'època per descomptat), ho feiem per estalviar l'aigua que es perd cada vegada que es descarrega la cisterna.
Fem un petit càlcul. Tres germans per dos pipís, son sis pipís. Cada descàrrega d'una cisterna dels anys seixanta, segurament debien ser uns quinze litres d'aigua. Quinze litres per sis son noranta litres cada nit !!!!
Buidant l'orinal al matí, es convertia en només una descàrrega i per tant un estalvi de setanta cinc litres diaris. I només un darrer càlcul, setanta cinc litres per 365 dies que aleshores i ara tenen els anys (deu ser la única cosa que no s'ha apujat) resulta que els meus pares estalviaven vint-iset mil tres cents setanta cinc (27.375 !!!) litres d'aigua a l'any !!!!
Això era ecologia i lluita contra el canvi climàtic i la sequera i tot el que fem ara son tonteries.
Si volem que Catalunya vagi endavant hem de recuperar l'orinal immediatament, no ho dubteu.


divendres, 30 d’abril del 2010

Carrinclonades XXI

Potser no està bé explicar segons quines coses, però si es guarden les formes i la discreció, no hauria de molestar a ningú.
Aquesta setmana he anat a un funeral d'aquests que en diuen laics i els familiars expliquen coses del mort i alguns amics o coneguts dels familiars o dels mort interpreten música en directe.
Una de les peces triades i crec que molt encertadament va ser aquesta :



I em va semblar que el mort va estar content....

dijous, 22 d’abril del 2010

Ara que ja ha passat...........

Doncs sí, ara que ja ha passat (gairebé un mes i mig després), us puc explicar una de les il.lusions que tenia i que vaig veure feta realitat fa bastants dies.
Diuen que la covardia te tantes vessants com persones hi ha al món. Una de les meves vessants de la covardia (en tinc més, però ara no us les explicaré) és el pànic que tinc només de pensar en la possibilitat d'haver de conduir en una carretera nevada (o nevant, tant és). Però amb la mateixa força que por, també tenia una il.lusió sense acomplir, que no era altra que anar a practicar el meu esport favorit amb el paissatge nevat.
Després de molt temps d'espera (segurament anys), aquest passat més de març vaig passar ratlla a aquesta il.lusió i vaig aconsseguir fer un recorregut de bosc tirant amb arc dins d'un entorn absolutament nevat. Però molt i molt.
No us penseu que sóc massa intrèpid, doncs abans de sortir de casa em vaig assegurar de que no trobaria ni un floc de neu damunt de l'asfalt.
I posats a gaudir de l'experiència he de dir que vaig ser el primer en fer el recorregut (aproximadament uns 2,5 Km) i que per tant, tota la neu que vaig trepitjar era el que en diuen verge. Les meves petjades anaven sent testimonis muts de la meva felicitat.
I per que així consti i pogueu riure de les meves pors (no patiu que un altre dia jo ja riuré de les vostres...) us adjunto un petit testimoni del que vaig veure i gaudir jo sol només acompanyat per la natura.
És pot demanar més ? Crec que de moment no. 


divendres, 16 d’abril del 2010

Carrinclonades XX

Un dia algú em va explcar que en David Lynch anava regularment al psiquiatre per a tractar el que tracten aquesta mena de gent (als psiquiatres em refereixo, no als directors de cine).Pel que sembla, i aquí ens endisem profundament dins de les llegendes urbanes, en David li va preguntar al psiquiatre que si seguia la terapia arribaria a perdre aquells punts i repunts de bogeria que el caracteritzaven. El psiquiatre, de ben segur amb poca visió de futur, li va dir que si, que després del tractament seria una persona normal i que desapareixirien aquelles traces de bogeria de la seva ment.
Continua la llegenda dient que en David Lynch es va aixecar, potser del divà, es va posar la mà a la butxaca, va pagar i va marxar.
No hi va tornar mai més per què no va voler perdre la seva creativitat a canvi d'una suposada normaltat.
Uns anys més tard va filmar "Mulholand drive" (que jo no he vist per cert).
En un camp molt més proper i local, fa una estona escoltava aquesta cançó que us deixo aquí sota i pensava que si tot va bé, vull continuar sent el boig de la ciutat per molts anys.



Gràcies per acompanyar-me..........



dissabte, 3 d’abril del 2010

L'alliberament (en Gur torna a casa)

Copiant una mica les activitats de diversos grups que es dediquen a segrestar gnoms de jardí i alliberar-los al bosc, ahir vaig alliberar en Gur, el meu gnom. Feia temps que em deia que estava cansat de vagarejar pel balcó de casa sense cap més alicient que veure passar els cotxes i la gent que ni se'l mirava.
Per això li vaig buscar un llogarret en un bosc a la vora de casa ,per poder anar a visitar-lo sovint, i allí el vaig alliberar. De seguida va agafar branques i branquillons i es va construir una cabana i fet això, amb cara de satisfacció i alegria, va tornar a la seva posició original i em va dir:
- Gracies, aquí estaré bé. Ja pots marxar.


Li vaig deixar un llibre per si vol llegir una estona i vaig marxar sese fer soroll per no destorbar les activitats del bosc (es veu que allí hi ha més fades i follets que li faran companyia).
En arribar a casa, recupero una ressenya del llibre que li vaig deiaxar a en Gur que diu:
"Jordi De Manuel ha explicat que aquest alliberament de gnoms té el seu origen a Holanda i que hi ha un Front d'Alliberament de Gnoms que considera que el lloc d'aquests personatges mitològics no és fer de decorat en un jardí i que han de tornar al bosc. "És una filosofia un xic antisistema", ha afegit."

Després he somrigut i he pensat:
"Gràcies Jordi i gràcies Gur....."




dimarts, 30 de març del 2010

In memoriam.....

Ja fa dies que em volta pel cap.
Sense més ni més mirant la previsió del temps em va venir a la memòria l'Antoni Castejón, el primer home del temps de TV3. I vaig recordar aquell home barbut i grassonet que ens explicava el nostre esdevenir meteorològic amb un estil propi i un vocabulari que era totalment nou per a nosaltres. I entre totes les paraules que ens va enssenyar n'hi ha una que em va quedar gravada, suposo que a mi i a molts, que no és altre que la paraula "maregassa". Sempre hi havia o hi havia d'haver alguna maregassa a la vista.
Miro al diccionari i trobo la segúent definició :


[de mar]

f OCEANOG/MAR Mar amb onades que oscil·len entre 2,5 i 4 m, que constitueix el grau 5 de l'escala de Douglas.

I en la meva intimitat penso : - I què se'n ha fet de la maregassa ? Com és que ara mai no estem amenaçats per aquest fenòmen ?
Els homes del temps d'avui en dia ens alerten de mala mar i de maror, però mai de maregassa.
Penso que potser és una mostra de respecte i que no volen fer servir aquesta paraula, com si fós propietat de l'admirat Antoni. Encara que sembli mentida ens va deixar la tarda del 4 de juliol de 1988, sobtadament i sense fer soroll.
Investigo una mica i trobo una ressenya d'en Joan Arús que ens diu textualment :
Gran comunicador, era conegut popularment com a "mister maregassa", ja que va popularitzar el vocabulari meteorològic català escrit pel doctor Fontserè l'any 1948. Acostumats als "Nubes y claros con chubascos dispersos" va causar gran impacte algunes paraules avui ben normals: maregassa, calamarsa, clarianes, tamborinades, etc. La tarda d'un 4 de juliol de 1988, amb 41 anys, poc després d'haver presentat el telenotícies migdia, un sobtat infart va acabar amb la seva vida prematurament.
I fixeu-vos que de totes les paraules que ens va enssenyar, la única que no s'utilitza actualment és "maregassa".
Ja veus quin misteri !!!!


I ara gairebé 22 anys més tard em sento orfe d'Antoni Castejón i de "maregasses"......

dilluns, 22 de març del 2010

Carrinclonades XX, els somiatruites

Avui una cançó de l'Albert Pla, persona que no mai no deixa indiferent. Cantant que pot portar als més fervents entusiasmes com als més profunds odis.
Però el seu univers és tant divers com ell mateix. Aquí us deixo amb l'adaptació que va fer Lídia Pujol (amb la participació del mateix Albert Pla). Amb la força de la interpretació en directe i tota l'emoció que això comporta.

(Advertència : els darrers 2 minuts de video son d'aplaudiments i agraiments...)




Sovint penso que tant de bo jo també hagués pogut anar a aquesta escola....

divendres, 12 de març del 2010

Entreteniment escatològic.

La meva feina és com la qualsevol altre persona, a voltes rutinaria i sense massa alicients (sobretot quan fa un munt d'anys que fas el mateix). Però també és cert que de tant en tant, apareix una floreta que et fa somriure i adonar-te que no tot és tant monóton com t'imagines.
Per que us feu una idea, la majoria de transaccions comercials les fem amb fabricants i industries de les que políticament correctes en diem d'Orient (i que en llenguatge coloquial en diem comprar als "xinos"). Aquestes persones no paren d'inventar coses. Sovint (en un 99% dels casos), coses aparentment inútils i innecesàries per a la supervivència dels humans. Però a vegades, dins de la inutilitat de l'andrómina trobem boniques perles que aparten els núvols d'aquesta crisi galopant i potser infinita que ens ofega.Dins del mite i/o llegendes urbanes referents a les activitats simultànies que hom executa mentre és assegut al wàter (cagadora, popularment) hi ha la de llegir l'etiqueta del pot de xampú, una revista o una novel.la en els casos més extrems. També hi ha qui escolta la ràdio o simplement pensa. Hi ha molta gent que diu que les millors idees les té mentre és en aquest lloc.
Aquesta setmana em va arribar el que els orientals en diuen una imatge promocional d'un producte que pot amenitzar les estades en aquest íntim espai.
I vet aquí la foto :


Ells ho han batejat com a "Sudoku toillet roll" i ho trobo simplement fabulós. El problema potser està en (no he vist el producte físicament) la qualitat el paper.
Si el paper és la suau cel.lulosa de doble capa que ens acarona les parts més íntimes mentre somniem amb un cadell de gos jugant al jardí amb el rotlle de paper, deu ser molt difícil d'omplir les caselles sense estripar-lo. Ara bé, si és de la qualitat immillorable de la millor marca de paper de tots els temps (per anys que passin) no hem de tenir cap problema, ans al contrari, amb un bolígraf de la capital d'Osona (punta fina o punta normal) hem d'assolir els nostres millors èxits matemàtics de sempre.


No sé si deu ser massa elegant de tota manera, en el cas de que no acabis el joc, emportar-te el paper i acabar-ho per exemple a l'autobús.....

divendres, 5 de març del 2010

Carrinclonades XIX (La tieta)

Tothom en té una, n'ha tingut una o en coneix una.
Aquesta canço sempre m'ha fet posar "la gallina de piel", especialment la interpretació que va emetre TV3 amb motiu del cap d'any del 1900 no sé què......
La col.laboració de La Cubana la vaig trobar especialment emotiva (de veritat, que no és conya). La inundació de tietes (i tiets) al plató la vaig trobar simplement immillorable.
I ja que hi som, us poso la lletra a sota del video per què pugueu plorar de gust...



La despertarà el vent d'un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit... I són freds els llençols...
Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com ahir, com demà.

La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol d'un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm els llargs vespres d'hivern.

Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d'aigua mig buit quan es lleva la tieta.

Un mirall esquerdat li dirà: "Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carrers s'han perdut!
Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!..."

La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l'orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l'autobús
per treballar al despatx d'un advocat gandul,

amb qui en altre temps ella es feia l'estreta.
D'això fa tant de temps... Ni ho recorda la tieta.

La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: "Tot va bé". La que diu: "Tant se val".

I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l'església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...

Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.

I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts

i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida (oblidem) la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrera uns amics, descoberts fa un instant

i una esquela que diu: "Ha mort la senyoreta.
Descansi en pau. Amén".
I oblidarem la tieta.


dilluns, 1 de març del 2010

Ja n'hi ha 100 !!!!

Com que no sabia que dir en aquest post nº 100, tindré la gosadia d'aconsellar-vos unes quantes respostes per quan us truquen indiscriminadament els empleats del telemarketing de les diverses companyies telefòniques.

Per començar us diré que jo creia que aquestes companyies (totes), anaven cercant números de diverses bases de dades o bé d'alguna cosa similar. Doncs es veu que no. El passat mes de desembre em vaig donar d'alta en una companyia concreta, aprofitant una de les ofertes del moment. Inocentment vaig pensar que com a mínim les altres companyies necessitarien un temps per a localitzar el meu número i començar a bombardejar amb les seves agresives ofertes. Doncs no va ser així. La primera trucada que vaig rebre a casa quan encara no feia ni 48 hores que tenia línia va ser d'una companyia de la competència oferint-me el "lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico".
Vist això i aquesta manca d'intimitat telefònica, vaig començar a rumiar respostes divertides per a treure'm del damunt les pobres telefonistes (ves a saber amb quina mena de contractes i condicions) que m'acosaven contínuament.

1ª opció - L'idioma - En diverses vegades m'he fet fort amb l'idioma. Ells pregunten en castellà i jo responc en català. La telefonista normalment et diu que no t'enten el que li dius, la gracia estar en contestar que tu tampoc l'entens a ella. És un problema de paciencia a veure qui penja primer. El que em va passara mi un cop va ser que quan vaig decidir penjar, la senyoreta de torn em va tornar a trucar dient-me (amb un to bastant elevat de veu) que jo ara un mal educat i un analfabet i que havia de saber que jo estava a "España" i havia de contestar en "español". I li vaig fer cas. Li vaig contestar enn un "español" més que perfecte : "Váyase a tomar por el culo" - li vaig dir pensant que ni el mateix Don Camilo José Cela ho hagués fet millor.

2ª opció - El teatre de l'absurd - Només detectar que la trucada es tracta d'una oferta telefònica cal dir immediatament : - "Perdone señorita, debe haber un error porque yo no tengo telèfono, en estos momentos me estoy duchando". El mes normal es que es faci un silenci i s'acabi la trucada.

3ª opció - L'humor negre - Per a persones sense massa escrúpols i amb un sentit de l'humor negre bastant accentuat, la resposta ha de ser : " Lo lamento, el titular de la linea acaba de morir violentamente y como comprenderá, ahora no podemos atender su llamada". Acostumen a demanar perdó i pengen.

4ª opció - Fer veure que ets un contestador automàtic com el que ells tenen als seus serveis d'atenció al client : Si quiere hablar con el titular pulse uno, si quiere pasar una oferta pulse dos, ....etc. A vegades fins i tot deixen anar algun renec quan s'adones que els estàs prenent el pel.

5ª opció - Fer veure que parles en japonés (o xinés, no ho acostumen a diferenciar). Es divertit veure (de fet escoltar) com s'esforcen en fer-se entendre en castellà, parlant més a poc a poc i cridant més (com si això servís d'ajut a un japonés per entendre el castellà)

6ª opció - El contraatac - És molt simple, només es tracta de dir que tu treballes a una companyia de la seva competencia i que t'agradaria fer-li una oferta. Mai no es deixen i fins i tot insisteixen que son ells els que han trucat per fer la oferta i no tu.

7ª opció - Fer-los creure que han trucat a un número de telèfon de línia eròtica (no ho he provat mai, però tinc ganes de fer-ho). Ja us ho explicaré.

8ª opció - No despenjar quan es veu que et truquen des de un nº ocult o privat. Segurament és la més senzilla, però no és tant divertit.

9ª opció - Dir-los que si de tot i voler-ho contractar tot i més. Quan et demanen les dades sempre pots donar les del teu pitjor enemic, les de Mariano Rajoy o insistir-los en que ets el Rei d'Espanya. Normalment no s'ho creuen i pengen.


10ª opció ( i darrera) - Intentar lligar amb l'interlocutor/ra, amb frases tant suggerents com : - I cuando terminas que haces ? A que hora sales? Tienes una voz muy bonita, seguro que tus ojos aun lo son más... Estudias o trabajas ? (Ai!!! que això és del segle passat....perdó), o el que us passi pel cap.

I dit això, començaré a rumiar en el 101........






dijous, 25 de febrer del 2010

Carrinclonades XVIII (majoria d'edat)

Finalment les carrinclonades han arribat a la majoria d'edat. 18 carrinclonades, no sé si son moltes o poques o les justes.
El cas és que avui anava conduint i em venia de gust sentir òpera. Però opera sense pretensions, sense divisme, sense convertir-me en una rateta de conservatori, sense voler ser el Roger Alier del Vallès.
Simplement volia sentir òpera a tot drap, com els jovenets que porten aquell txumba-txumba, però en versió carrinclona. Per això he decidit posar el cd de Los Tres Tenores amb el volum molt i molt fort i he gaudit.

Ara no vull discutir amb ningú si el que feien aquests senyors era òpera o no ho era. Tant me fa. El cas és que m'agradava sentir-los i avui m'ha agradat molt més. Conduia el meu cotxe, era de nit, a la carretera no hi havia gairebé ningú i la seva música m'ha acompanyat fins que he arribat a casa, amb els ulls una mica negats de llàgrimes.



I dit i vist això, només comentar i anunciar que aquest post a més de ser la majoria d'edat de les carrinclonades, és el post nº 99 (com dirien els xinesos catxi txent), és a dir : A veure que cony se'm acut per celebrar el post nº 100.

Alguna ximpleria sense solta ni volta. Segur.

dijous, 18 de febrer del 2010

Com més serem, més riurem......

Permeteu-me anticipar que aquesta entrada potser no serà del gust de tothom. Potser fins i tot no serà del gust de ningú. O potser serà denunciada per masclista, escatològica o fora de to.

Per posar-vos en situació us diré que fa uns dies vaig estar a una fira d'aquestes tant entretingudes on a més a més dels expositors "normals", sempre hi apareixen uns quants il.luminats oferint les darreres genialitats de la inventiva humana. Una de les que més em va cridar l'atenció va ser aquesta andrómina que depén de com es miri, podria ser el primer graó per arribar a la igualtat entre homes i dones (ja us he advertit que puc ser denunciat per masclista).


Una de les batalles més cruentes i duradores de la història de la lluita de sexes ha estat la següent :

- Per què els homes acostumen a esquitxar la tapa del WC i el seu entorn cada vegada que van a mixturar ? És qüestió de punteria ? És poca traça ? És mala fe ? (i ara recordo aquell magnífic passatge de la novel.la Wilt on explica que el protagonista s'entreté en foragitar el Harpic Pato WC, que la seva dona posa cada dia, a base de ruixar el producte, amb traça i paciència, cada vegada que va a fer pipí).

D'aquest tema se'n ha parlat llargament i mai s'ha arribat a una resolució massa satisfactòria per cap de les dues bandes en litigi. Els que pixen drets i les que pixen assegudes (reconec que començo a navegar al caire mateix de l'escatologia).

Però finalment un bon senyor (o senyora, desconec el sexe de l'inventor) ha trobat solució a aquest conflicte permanent. Ha inventat un artilugi que segons les seves pròpies paraules és (copio i enganxo directament del seu web) :

"
PISENPIE es el instrumento ideal para la mujer en todas aquellas situaciones incómodas o desagradables que nos encontremos en ocasiones en lavabos públicos, mientras viajamos o cuando, por ejemplo por problemas de espalda, sentarse o agacharse puede resultar un problema. PISENPIE es el cono más práctico, cómodo, higiénico y económico del mercado europeo. Su diseño se ha probado con éxito en mujeres de distintas edades, tallas y pesos, adaptándose perfectamente a todas ellas. Su anchura y su ángulo de vertido evitan riesgos de fugas de orina. Sus características lo convierten en un útil ideal para llevar siempre en el bolso."

I vet ho aquí que a partir d'ara, elles també podran esquitxar la tapa del WC i el seu entorn. Ja no hi haurà excuses que valguin. Finalment la igualtat ha arribat per la banda de la pixera. Potser és cert que tot té un principi, i segurament a partir d'ara serem testimonis privilegiats d'una revolució sense precedents :
- S'han acabat els labavos separats d'homes i dones, tothom podrà anar al mateix lloc.
- S'ha acabat que les senyores s'hagin d'amagar quan fan un pipí a la muntanya, mentre els homes vigilen. Per fi les dones sabran la satisfacció que dona fer pipí de cara un arbre i entretenir-se a fer bonics dibuixets i cenefes amb el rajolí.

- Gràcies a aquest invent les senyores ja podran fer concursos per veure qui pixa més lluny.
- També podran gaudir de la intensa sensació que és apagar el foc d'una barbacoa fent un riu al voltant del foc, amb les amigues en grup i fent gresca i xerinola.
- Ja no caldrà que les amigues les acompanyin al lavabo (diuen que per aguantar el bolso). Ara podran orinar comodament amb el bolso penjat de l'espatlla.
- Quan facin pipí a l'aire lliure ja no se'ls refredarà ni el cul ni parts més incògnites ( o íntimes, digueu-ne com vulgueu)

- I finalment i com a colofó, finalment totes les dones del món podran esquitxar les tapes de tots els wàters que els vingui de gust, als bars, als cinemes, als centres comercials i el que és més important....a casa.

Us adjunto una bonica imatge del funcionament de l'estri en qüestió i un enllaç al web del fabricant per si teniu interés en adquirir-ne i comprobar-ho personalment.


Ah!!! I se'm oblidava el més important : ho comercialitza (desconec si ho fabrica) una empresa catalana de Sabadell. Pel que és veu el textil està de "capacaida" i els vallesans han obert nous horitzons.


Per a més informació, podeu adreçarvos al web : pisenpie (fins i tot el nom és encertadíssim!!!)

Només per acabar, dir-vos que, pixeu com pixeu....que vagi de gust !!!!!

dilluns, 15 de febrer del 2010

Carrinclonades XVII

Feia temps que volia posar aquesta carrinclonada, però els senyors de you tube no em deixaven. Finalment he trobat el video en una altra pàgina i avui li ha tocat al torn a Susan Boyle.

Si voleu que us digui la veritat tant me fa que tot sigui un muntatge o que pel que sembla sigui de veritat. Si és un muntatge està molt aconsseguit i si és veritat doncs molt bé.
El cas és que les primeres dues mil vegades que he vist el video m'he emocionat, ja sé que soc de llàgrima fàcil, però no hi puc fer res.



Després de veure-ho tantes vegades, sempre em queda el dubte del muntatge. Si realment ho va ser quines interpretacions per part del jurat i del públic. !!! Gairebé millors que la de la Susan.

P.D.- Per si algú, i no assenyalo a ningú, sospitava que aquest bloc moriria, que no s'ho pensi pas !!!!

diumenge, 14 de febrer del 2010

Inauguració i "autobombo"

Mal m'està dir-ho i fer-ho, però avui s'ha inaugurat un nou bloc. Segurament quedarà immers dins d'aquest batibull i guirigall que és aquest món de la Catosfera. Segurament serà un més.
Per si un cas teniu la curiositat i gosadia de veure'l us adjunto l'enllaç:

Contes a la vora del bloc

Pel que m'han dit, té la vocació de ser un bloc setmanal, sense massa pretensions, però amb la ferma voluntat de que tots plegats ens divertim una mica més, que crec que ens convé a tots plegats.

Vet aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conte ja s'ha fos, vet aquí un gos i vet aquí un gat i aquest conte......ha començat !!!!!!!!!!!!!


"Avi amb pipa" de Lluís Bargalló

dimarts, 9 de febrer del 2010

Carrinclonades XVI (Hair)

Cap allà l'any 1979 el senyor Milos Forman va decidir fer la pel.lícula Hair, basada crec en una obra de teatre.
Aquell any vaig decidir fer 17 anys i aleshores la meva estètica era més aviat tirant a hippie. El cas és que encara recordo que el meu cosí em va convidar a anar al cine amb la seva nóvia (m'explico malament, el meu cosí i la seva nóvia van decidir anar al cine i em van convidar a mi) i la pel.lícula va ser HAIR.
Jo tenia una cinta de cassette (gravada d'un disc i per la que mai vaig pagar ni un cèntim de drets d'autor ni cànons de l'SGAE) i l'havia sentida moltes vegades. M'agradava força malgrat que no sé ni un borrall d'anglès i no sabia que explicaven les cançons.
Com que una imatge val més que mil paraules (afirmació errònia de totes totes gràcies al photoshop i altres endergues) al veure la pel.lícula ho vaig entendre tot.

I per que la carrinclonada sigui completa he de confessar que vaig plorar al cine, després he plorat alguna vegada a casa veient-la per TV i ara quan cercava a YouTube encara m'he emocionat. I aquí la teniu.



I encara us explicaré més, un any més tard vaig fer servir aquesta cançó com a final d'un programa de ràdio en que explicava les darreres hores de Salvador Allende (i també vaig plorar una mica).

De fet sóc una mica (molt) toia, però m'agrada...

dilluns, 1 de febrer del 2010

Ecologia doméstica i independentisme : el porró

Avui a l'hora de dinar m'ha vingut al cap una frase del capità enciam :
Els petits canvis son poderosos.
I crec que és cert. Per això i dins de les nostres possibilitats em sembla que hem de començar a actuar per què aquest món no se'n vagi a "canpistraus" (no em demaneu d'on ve aquesta paraula, però m'agrada) abans d'hora.

I vet aquí el meu petit canvi d'avui i alhora la meva reivindicació d'un estri tant bonic com català.
He recuperat el porró.



Per una banda recupero una tradició que he vist gairebé perduda dins de l'àmbit domèstic. Actualment gairebé només es troben porrons als restaurants típics catalans on un exercit de cambrers nascuts en altres terres serveixen el vi amb porró i la majoria de comensals acaben abocant el vi en un got o copa. Hi ha pocs agosarats que tinguin l'audacia i el tremp necesaris per enlairar el porró i fer un bon traginyol.
D'altra banda, m'he adonat que si bec amb porró durant els àpats en trec dos beneficis complementaris :
1er - no embruto tants gots (que he de rentar jo mateix doncs en aquests moments no disposo d'un rentaplats ni de minyona).
2on - I complementant el primer, si no embruto tants gots (que com he dit no he de rentar), estalvio aigua, que tanta falta ens fa.

Mentre dinava i anava fent traginyols, satisfet de la meva nova ecologia domèstica he pensat en quants mil.lions de litres d'aigua gastem els catalans, netejant els gots que fem servir durant el dia. Aquest comentari ha distret la meva atenció i una rebel gota (de ben segur dirigida pels pensaments malignes de l'anticatalanisme latent arreu), m'ha relliscat per la barbeta i m'he tacat la camisa.
Una mica confòs i trist, també he pensat en quants mil.lions de litres d'aigua gastarem els catalans rentant la roba que haurem de netejar, si no tenim cura dels nostres traginyols.

Hem d'organitzar el més aviat possible cursets de beure en porró, els infants a l'escola ho podrien fer, de moment, amb aigua i els més ganàpies en intensives sesions de cap de setmana.

Que us quedi ben clar a tots. El futur hídric de Catalunya passa de ben segur per la recuperació del porró.

Salut !!!!

diumenge, 31 de gener del 2010

Avui no faig broma (Moisès Broggi)

I avui no faig broma.
Mentre estava esmorzant he trobat una entrevista que ha sortit al diari amb Moisès Broggi. Sens dubte un dels més grans homes dels nostres dies i que crec que cal que coneguem abans no deixi d'estar entre nosaltres físicament, doncs m'agradaria que el seu pensament sempre hi fós.
Després de llegir i pensar en tot el que diu aquest home, m'he quedat pensant en la darrera resposta de l'entrevista :
- Per què voldria ser recordat ?
- Per ser una bona persona.

I amb això gairebé està tot dit.

L'entrevista sencera la podeu llegir, si voleu, aquí.

I per saber una mica més d'aquest home podeu mirar el video de l'entrevista que li va fer Mònica Terribas quan va fer 100 anys :



Actualment ja en té 102 i continua sent una de les ments més lúcides, crec que del món.

Gracies Moisès per ser-hi.

divendres, 29 de gener del 2010

No és el mateix....... (sobre gustos, fins ara no hi havia res escrit. Ara si)

Fa bastant de temps feien un anunci d'una coneguda marca d'automòbils que utilitzava l'slogan : "No és el mateix....".
Ho vaig trobar encertat doncs hi ha moltes coses que per molt iguals que vulguin ser, no son el mateix.

M'explicaré.

Diuen que tallar qualsevol embotit amb un ganivet o amb una màquina talla embotits, fa que el gust sigui diferent. Per què ? Misteris de la vida.....
Diuen que menjar una fruita tallada o a mossegades, fa que el gust sigui diferent. Per què ? Misteris de la vida....

Diuen que veure cava en copa o en got, fa que el gust sigui diferent. Per què ? Misteris de la vida i de la física (un dia em van explicar no sé què de les bombolles i els seu recorregut dins d'una copa o d'un got.....)
Diuen que les crispetes fetes en una tradicional paella o al microones, tenen el gust diferent. Per què ? Potser més val no saber-ho....això dels microones semblen eines de satanàs.

Diuen que les botifarres i les salsitxes tenen diferent gust malgrat el tocinaire s'esforci en dir-nos que hi ha el mateix a dins de la tripa. Per què ? Misteris de la vida.

I diuen moltes i moltes més coses.


Jo anava a certificar que cuinar amb un fogó de gas o una placa de vitroceràmica fa que el menjar tingui diferent gust. I ho puc afirmar, certificar i ratificar davant de qui vulgui. Jo he estat tota una vida (la meva) cuinant amb fogons de gas i ara per circumstàncies de la vida ho faig amb una "vitro" (així ho diuen els moderns i xaves de Bcn) i no és el mateix. Més aviat puc dir que a més de no ser el mateix, és molt diferent.


El que em queda per certificar és si hi ha alguna diferència entre cuinar amb gas butà o gas natural.
També caldria estudiar si el fet de que el butà te'l puji a casa un pakistaní o l'hagis de carregar al teu propi llom, doni alguna diferència a l'hora de cuinar.

Per no parlar de si l'energia elèctrica que alimenta les vitroceràmiques es d'origen nuclear, solar, hidríc, de biomasa o ves a saber què.

Resumint, sigui el que sigui, està clar que mai no res és el mateix. O potser si...