diumenge, 10 de juny del 2007

Hem de fer la primera comunió al balcó i disfressades de cavalls...(1ª part)

Fa un dies vaig tenir l'honor i l'horror d'assitir a una primera comunió, de fet van ser deu o dotze doncs aquest era el número de nens que anaven a combregar per primera vegada. Feia molt de temps que no havia assistit a una cerimònia d'aquesta mena i espero no haver de tornar-hi gairé sovint.En primer lloc felicitar al mossén, en Xavi Ferrés. Aquest jove anava preparant la cerimònia amb els seus pantalons de cotó blanc i la seva samarreta taronja (el color de la vida per a segons quina religió) alié al batibull que s'anava generant al temple. La gent entrava cridant com si anés al mercat, les senyores lluien esplèndits vestits i meravellosos pentinats de perruqueria que anaven comentant les unes a les altres com si fòssin a un concurs de Miss Primera Hòstia. Els senyors, potser no tant modats comentaven amb les seves amistats les benaurances de la darrera càmera digital que s'havien comprat per l'esdeveniment, els cosinets i germanets anaven marranejant d'una banda a l'altre i els protagonistes feien cara de susto. Els nens anaven vestits bastant normals (encara que difícilment es tornin a possar aquells trajos tan bonics) però les nenes semblava que anèssin a un concurs de princeses o que fèssin pràctiques per quan es casin (que ho faran i per l'esglèsia, no ho dubteu).Quan ja havia arribat gairebé tothom (una família va arribar una hora tard per què els papes es van equivocar d'hora, sens dubte fruit de l'interés per l'esdeveniment) i semblava que la gent començàven a estar cansats de cridar i ja s'havien ensenyat les seves gales, el mossén va aconsseguir fer-los callar a la tercera advertència. El discurs que va fer crec que va ser del tot encertat - Com a mínim aquí hi ha una persona sensata - vaig pensar mentre prenia notes del parlament. Amb molt bones paraules mossén Xavi va dir:- Calleu- Seieu- Tanqueu els mòvils- Quan entrin els nens que ningú s'aixequi, ja avisaré quan us heu de moure.- Els nens petits que facin soroll, porteu-los a fòra on podran fer tot el soroll que vulguin i no molestaran.- Fotos en podeu fer al començament i al final tal i com vam pactar abans d'ahir.- Quan feu les fotos no us "avalantxeu" (gran paraula)- És molt important que esteu en silenci durant la cerimònia i si us heu de dir alguna cosa tant important que no pugui esperar, aneu a fora amb els nens i parleu tot el que us convingui.Dit això va marxar cap a la sagristia amb el gest satisfet de la feina ben feta.Només uns minuts més tard va sortir ja vestit per a celebrar la missa i una nena del banc del costat li va dir a la seva tieta que la tenia a la falda :- Per què s'ha posat un devantal tieta ?- No carinyo, això no és un devantal, és una bata.El mossen es va dispossar a començar la cerimònia lluint una elegant i impoluta alba guarnida amb una estola blanca.(continuarà...)

diumenge, 3 de juny del 2007

Cuina internacional

No sé si és una sort o una desgràcia, però el cas és que entre setmana no dino a casa des de fa...massa anys. És a dir que el meu estòmac està acostumat a tot, a voltes penso que deu ser gairebé invulnerable a qualsevol substància amb unes mínimes possibilitats d'èsser païda.El fet de dinar fòra de casa m'ha portat per una banda a recòrrer tota mena de locals (que no restaurants, encara que ho indiqui a la porta) on per un mòdic preu et serveixen un dinar i d'una altra a tenir el costum d'anar pel carrer llegint tota mena de cartes i menús expossats a l'exterior. No deu fer massa dies, caminant per l'Eixample (ara no em feu dir si la dreta, l'esquerra o el gai) vaig rebre consecutivament dos impactes gastronòmics sense solta ni volta, sens dubte a causa d'aquesta globalizació que ens aclapara. El primer impacte va ser en llegir el menú del dia d'un restarurant anomenat "Taverna catalana". Portalada rústega de fusta, porta amb quarterons i vitralls i silueta d'un pagès d'aquells amb barretina i porró aguantant el full del menú.- Quin establiment més autonòmic - vaig pensar.Però la sorpresa era a la primera línia del menú :- Bacallà a la Biscaina!!!!Sotraguejat per la inexistent defensa d'una cuina tant nostrada com la catalana, potser esmaperdut, potser tràgic o potser ambdues coses, vaig continuar carrer avall.A Barcelona és relativament senzill, sense haver de caminar més de cent metres trobar diversos establiments de restauració (la majoria bars de mala mort) i així va ser, abans d'arribar a la cantonada següent em vaig encarar amb un nou menú. "Restaurante Gallego", avisava simplement el cartell. Als vidres, bastant bruts per cert i havia mig pintats amb un gust més que dubtós el que algún dia debien ser imatges de pops i altres bestioles del mar. I vatornar a sobrevenir la sotragada miocàrdica :- Especialidad en gambas de Palamós.Ja no sabia si anar amunt o avall, totes les direccions ( a part de portar-me molt probablement a Roma) em semblaven perilloses.I si a la cantonada hi havia una Euskal Taberna que feien pizzes ? I si sobtadament em vei dins d'un Burguer o només servien dieta mediterrània de cultiu ecològic i sostenible ?Decididament veient que aquells barris estaven perdent qualsevol lògica va dirigir-me al Poble Nou, en busca de la tradició dels bars de menú, on els obrers mengen per 8 euros i després se'n gasten 10 entre copes, carijillos i fàries.Però el que jo no sabia era que la depressió m'esperava al carrer Llull. Un local espectacular, immens, ocupant gairebé tot un xamfrà i a dalt un cartell de punta a punta del local, lletres vermelles :Restaurant Xinés - Català.Hi vaig entrar i a dins era ple de gom a gom de gent dinant i petites cambreres orientals amb faldilla i mitjes negres i brusa blanca, totes com tretes del mateix patró, servint taules com ratolinets. No em va sorprendre que no parlèssin en català doncs ben just parlaven el castellà i amb un somriure d'orella a orella em van indicar que el seu menú tenia dues possibilitats :+ Primera opció : rotlles de primavera, arrós fregit, porc agredolç....I aleshores, girant el full :+ Segona opció : amanida catalana, macarrons, llom arrebossat..I per posar un fermall d'or i brillants a la situació, només dir-vos que el preu del menú xinés estava indicat en euros, en canvi el preu del menú català era en pessetes!!!Unes hores més tard, arribant a casa encara corprés per la meva experiència gastronòmica del dia, al bell mig d'un barri de la població on visc, em vaig trobar cara a cara un altre restaurant xinés català amb exactament la mateixa estètica que el del Poble Nou a Barcelona. I em sento cansat i vell i només us puc dir :- No se on anirem a parar....