divendres, 30 d’abril del 2010

Carrinclonades XXI

Potser no està bé explicar segons quines coses, però si es guarden les formes i la discreció, no hauria de molestar a ningú.
Aquesta setmana he anat a un funeral d'aquests que en diuen laics i els familiars expliquen coses del mort i alguns amics o coneguts dels familiars o dels mort interpreten música en directe.
Una de les peces triades i crec que molt encertadament va ser aquesta :



I em va semblar que el mort va estar content....

dijous, 22 d’abril del 2010

Ara que ja ha passat...........

Doncs sí, ara que ja ha passat (gairebé un mes i mig després), us puc explicar una de les il.lusions que tenia i que vaig veure feta realitat fa bastants dies.
Diuen que la covardia te tantes vessants com persones hi ha al món. Una de les meves vessants de la covardia (en tinc més, però ara no us les explicaré) és el pànic que tinc només de pensar en la possibilitat d'haver de conduir en una carretera nevada (o nevant, tant és). Però amb la mateixa força que por, també tenia una il.lusió sense acomplir, que no era altra que anar a practicar el meu esport favorit amb el paissatge nevat.
Després de molt temps d'espera (segurament anys), aquest passat més de març vaig passar ratlla a aquesta il.lusió i vaig aconsseguir fer un recorregut de bosc tirant amb arc dins d'un entorn absolutament nevat. Però molt i molt.
No us penseu que sóc massa intrèpid, doncs abans de sortir de casa em vaig assegurar de que no trobaria ni un floc de neu damunt de l'asfalt.
I posats a gaudir de l'experiència he de dir que vaig ser el primer en fer el recorregut (aproximadament uns 2,5 Km) i que per tant, tota la neu que vaig trepitjar era el que en diuen verge. Les meves petjades anaven sent testimonis muts de la meva felicitat.
I per que així consti i pogueu riure de les meves pors (no patiu que un altre dia jo ja riuré de les vostres...) us adjunto un petit testimoni del que vaig veure i gaudir jo sol només acompanyat per la natura.
És pot demanar més ? Crec que de moment no. 


divendres, 16 d’abril del 2010

Carrinclonades XX

Un dia algú em va explcar que en David Lynch anava regularment al psiquiatre per a tractar el que tracten aquesta mena de gent (als psiquiatres em refereixo, no als directors de cine).Pel que sembla, i aquí ens endisem profundament dins de les llegendes urbanes, en David li va preguntar al psiquiatre que si seguia la terapia arribaria a perdre aquells punts i repunts de bogeria que el caracteritzaven. El psiquiatre, de ben segur amb poca visió de futur, li va dir que si, que després del tractament seria una persona normal i que desapareixirien aquelles traces de bogeria de la seva ment.
Continua la llegenda dient que en David Lynch es va aixecar, potser del divà, es va posar la mà a la butxaca, va pagar i va marxar.
No hi va tornar mai més per què no va voler perdre la seva creativitat a canvi d'una suposada normaltat.
Uns anys més tard va filmar "Mulholand drive" (que jo no he vist per cert).
En un camp molt més proper i local, fa una estona escoltava aquesta cançó que us deixo aquí sota i pensava que si tot va bé, vull continuar sent el boig de la ciutat per molts anys.



Gràcies per acompanyar-me..........



dissabte, 3 d’abril del 2010

L'alliberament (en Gur torna a casa)

Copiant una mica les activitats de diversos grups que es dediquen a segrestar gnoms de jardí i alliberar-los al bosc, ahir vaig alliberar en Gur, el meu gnom. Feia temps que em deia que estava cansat de vagarejar pel balcó de casa sense cap més alicient que veure passar els cotxes i la gent que ni se'l mirava.
Per això li vaig buscar un llogarret en un bosc a la vora de casa ,per poder anar a visitar-lo sovint, i allí el vaig alliberar. De seguida va agafar branques i branquillons i es va construir una cabana i fet això, amb cara de satisfacció i alegria, va tornar a la seva posició original i em va dir:
- Gracies, aquí estaré bé. Ja pots marxar.


Li vaig deixar un llibre per si vol llegir una estona i vaig marxar sese fer soroll per no destorbar les activitats del bosc (es veu que allí hi ha més fades i follets que li faran companyia).
En arribar a casa, recupero una ressenya del llibre que li vaig deiaxar a en Gur que diu:
"Jordi De Manuel ha explicat que aquest alliberament de gnoms té el seu origen a Holanda i que hi ha un Front d'Alliberament de Gnoms que considera que el lloc d'aquests personatges mitològics no és fer de decorat en un jardí i que han de tornar al bosc. "És una filosofia un xic antisistema", ha afegit."

Després he somrigut i he pensat:
"Gràcies Jordi i gràcies Gur....."