dilluns, 28 de juny del 2010

Carrinclonades XXIII

No sé si mai n'haureu sentit parlar d'en Gino Diamantini. Amb tot el respecte i "carinyo" de que soc capaç diré que es una mena de frikkie amb un estil personal, com us ho diria.....amb un cert carisma.
També és de justícia que com a mínim fins fa una estona era amic meu i que en aquest videoclip tant currat com casolà, també hi surt el meu fill ( respectant la llei de protecció de dades no us diré qui és).
Espero doncs que gaudiu d'un clàssic de tota la vida amb llapisades d'una certa modernitat....


Després de mirar-m'ho encara no entenc on li veig la modernitat....

dissabte, 26 de juny del 2010

Alguna pregunta més ?

A vegades ens cal canviar d'ambient per a veure-hi més clar i fa uns dies vaig anar al monestir busdista del Garraf amb aquesta intenció. Ja hi havia estat una vegada i vaig voler tornar-hi per a recuperar sensacions de pau i tranquilitat (una altra cosa no ho sé, però de pau i tranquilitat en tenen per tothom).
Vaig decidir fer la visita guiada que ofereixen als nouvinguts (previ pagament de 5,5 €) i a les 12.00 equipats amb uns moderns audioguies ens vam introduir en el món budista. Dic que ens vam introduir, en plural, per què entre altres persones que es van apuntar a la visita hi havia dos (suposo) matrimonis del que políticament correcte en diriem de la gent més gran. Potser això de les audioguies no està inventat ni pensat per a ells, però durant tota la visita vaig tenir la sensació de que eren alguns membres de La Cubana, infiltrats, fent un reportatge. I dic això amb tot el respecte i "carinyo" possibles cap a aquelles dues encantadores parelles ( i també cap al grup teatral de La Cubana).
El recorregut va ser certament entretingut i interessant, però el millor de tot va ser al final.
Aquestes visites les acaben habitualment en una capella, en altres temps cristiana i catòlica, on conviden als visitants a un té tibetà amb canyella i aprofiten l'ocassitó per a fer una mica "d'apostolat" del budisme i dels seus indubtables beneficis. Ens van dir per que no havíen retirat les imatges de sants i de mares de Déu per respecte a altres formes de pensar i que observèssim que totes les imatges havien estat obsequiades amb un khata (aquell mocador blanc de sedà tibetà) que era símbol de respecte i de desig de llarga vida a qui el rebia.
Dit això la monja budista que ens va acompanyar en tot el recorregut va dir una frase que em va fer presagiar el pitjor, i així va ser :
- Molt bé, i fins aquí les meves explicacions. Ara, si volen poden fer alguna pregunta més ?
Ai la mare !- vaig pensar.
I dit i fet, una de les senyores abans esmentades va aixecar el dit i va dir :
- Perdoni senyoreta, la segona imatge de l'esquerra, és la mare de Déu del Carme?, ho dic per què com que porta escapulari.....
La monja budista, fent una demostració d'educació i respecte ( i aguantant-se el riure) va respondre amb elegància :
- Doncs no ho sé, senyora, com veu jo sóc budista i desconec la iconografia cristiana, però no pateixi que ja m'informaré i si torna algún dia ja li confirmaré quina mare de déu és aquesta. - i per demostrar que els budistes tenen un respectei una paciència il.limitats, valenta com ella sola, va tornar a dir : I alguna pregunta més ?
Si no vols caldo, dues taces - vaig pensar.
I efectivament, hi havia alguna pregunta més. El senyor de l'altre parella va aixecar el dit, amb educació, i va demanra sense massa manies :
- Perdoni, però....i ara per anar a Sitges, des de aquí, per on hem d'anar ?
Que Déu i Buda em perdonin, però se'm va escapar una riallada i vaig estar ben segur que aquells senyors eren de La Cubana (i si no ho eren, hauríen de ser-ho!).


dilluns, 21 de juny del 2010

Fer cua.....i globalització.

Avui he anat a fer cua. Aquesta disciplina és una de les més odiades per la meva persona i probablement per una gran comunitat d'humans.
Quan era petit ja m'empipava fer cua per comprar el pa, aleshores no hi havia tants forns o pseudoforns de pa com ara i sobretot a l'estiu anar a comprar el pa significava una inversió important de temps. Però era una cua nostrada i veinal.
Més endavant, quan vaig tenir cotxe vaig començar a experimentar en les cues de vehícles de motor que semblaven posar-se entessos en determinats llocs, dies i hores per acumular-se inútilment i cremar benzina, per què si. Eren altres temps i encara que pesat, era bastant més econòmic que ara.
També vaig viure cues esgotadores com les que es feien per a fer o renovar l'anomenat carnet d'identitat (si no recordo malament, i no em feu massa cas, a Barcelona només hi havia dues o tres comisaries capacitades per aquest tràmit).
Amb el vostre permís, faré un salt en el temps i arribaré fins als centres comercials, per on transitem amb una certa llibertat de moviments però curiosament hem de fer cua per pagar !!! Mireu si en som de curiosos els humans que sovint anem a comprar a una coneguda botiga de mobles d'origen nórdic i ke a vegades fem cua per entrar, per pagar i per sortir....
Per no parlar de quan, sense cap avís previ ni convocatòria des de cap xarxa social, ens amunteguem als moderníssim supermercats (sobretot els divendres i els dissabtes) i amb el nostre carretó ple de viandes i altres andròmines que no necessitem per res i fem cua, també, per pagar.
I ens en enfotíem quan ens deien que a Rússia calia fer cua per tot !!!!
Heu provat d'anar a un banc i/o caixa a intentar fer una gestió que no es pugui fer directament des de el caixer automàtic (porteu una carmanyola i una motxilla plena de paciència).
I es que mica en mica ens anem globalitzant tots plegats, sobretot en coses que segurament no caldria, però és aixì.
Ara bé, tot te una versió positiva. Avui, la cua que he tingut l'honor de mantenir ordenadament durant més de quaranta minuts, estava configurada per persones de totes les nacionalitats que us pugueu imaginar (i de ben segur de diferents religions i probablement d'inclinacions sexuals), i anava avançant lentament i amb parsimònia, sense que ningú molestés ningú i sense que ningí se sentís superior o diferent a qualsevol altre de la cua.

Potser a mida que anem fent més i més cues, ens sentirem tots plegats més ciutadans del món.